dijous, 18 de setembre de 2008

Impressions de caps de setmana

La tornada a l'escola m'ha passat per sobre com una esllavissada, i els dies, plens de feina dins i fora de l'oficina, em passen com una exhalació. Sembla talment com si només tingués vida els caps de setmana, però això sí, durant aquests dos dies efímers se m'acudeixen idees i em fixo en detalls dels que no paro esment habitualment.

Del cap de setmana a Sant Feliu de Guíxols ja en vaig parlar, però m'havia guardat dues fotos que crec que mereixen estar aquí:


Aquests cartells anunciadors de grans copes de gelat eren molt habituals als llocs de costa quan jo era un nap buf. Potser és que ja no vaig tant per aquells verals, o potser és que els cartells han anat desapareixent, però tinc la sensació que ja no se'n veuen. Abans era molt freqüent que en qualsevol taula de turistes hi hagués una copa gegantina de gelat, decorada en ocasions amb bengales. A mi me'n deixaven demanar una en rares ocasions -en una mostra de seny nutricional relativament atípica en els meus pares- i gairebé sempre eren decebedores. Aquest cartell és d'una terrassa del passeig de Sant Feliu. No fa cara de que l'hagin tocat des de fa quaranta anys. Hi ha una copa amb el nom de "hippy" que en delata l'edat.

I passen els anys i a Platja d'Aro, en un restaurant de nova construcció que no hi era quan jo estiuejava, trobo aquest altre cartell. Pensava que per la mida només es pagava la tela, els materials de bricolatge, i els actors porno. Però ara les pizzes també.

El cap de setmana passat vam fer una excursió d'un dia per part dels nostres origens familiars. En concret, vam anar a Rojals, ara una pedania de Montblanc i a finals de segle passat, el poble on va néixer un dels meus besavis, qui sovint enfilava sobre una mula la carretera costelluda i plena de corbes que la separa de la resta del món per anar a vendre sabates per la comarca. El meu avi ja va venir al món al plà, a Montblanc, però la viudetat de la meva besàvia, la fil·loxera, la profusió de germans i en definitiva la fam el van anar-se'n (definia l'indret com "aquell poblot d'on em van fotre fora". Montblanc és preciós, però fa noranta anys segurament no ho era tant).

Rojals em va sorprendre perquè està dalt d'un muntanyeta i des de darrera l'esglèsia es veu tota la Conca de Barberà. Llegeixo a la Wikipedia que l'any 2004 només tenia 28 habitants. Tot i que lluia el sol, feia fred, i m'imagino que si a Montblanc la vida era difícil, a Rojals, virtualment aïllat als hiverns, encara devia ser molt més complicada. Avui en dia hi ha un petit restaurant, La Socarrada, que tenia bona pinta, però no ens hi vam quedar perquè era massa d'hora per dinar.

Vam optar per anar a un lloc que ja havíem probat, la Masia Poblet, i que aquest cop ens va decebre. No per la qualitat del menjar, força bona, sinó per la lentitud i les errades en el servei. Es tracta de cert tipus de restaurant rural que no és particularment econòmic però on es poden menjar guisats, carn a la brasa, calçots i d'altres plats de pes. Però no em sembla correcte que quan ens vam queixar de la tardança en els plats ens responguessin amb certa xuleria que tot es prepara al moment. Ni una espatlla de bé al forn ni uns canelons són plats de cuina ràpida. Per gairebé 120 euros per quatre persones, amb un entrant compartit, una gerra individual de vi de la casa, i sense postres, una mica de humilitat és el que fa o desfà la clientela.*

Una altra cosa que em va sobtar del dinar és l'omnipresència de l'alcohol. La Masia Poblet és un restaurant allunyat de nucli urbà, i malgrat això en totes les taules els adults van beure vi. Fins i tot, en algunes d'elles només bevien vi (a la nostra, per compensar, gairebé només en vaig beure jo. No sé si és pitjor). Digueu-me retrògrada, però dic jo que potser el codi de circulació està fet per a quelcom més que aguantar les taules que ballen, no?

En fi, que vam acabar la tarda passejant per Santa Coloma de Queralt, una vila que ens era desconeguda i que ens va encantar, i comprant vi i fruita seca en un dels cellers modernistes que esquitxen la zona. Molts d'ells són tresors obra de l'arquitecte Cèsar Martinell, i il·lustren una època en la que cooperativisme i arquitectura es donaven la ma en un projecte de societat rural utòpica, i per desgràcia, avortada pocs anys més tard. Una excursió que us recomano que copieu, perquè us omplirà el nas d'olor de farigola, olives i vinya.

* Em recorda la meva sister que al restaurant no ens van voler canviar els coberts entre plat i plat. Allò que deiem.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

El restaurant decebedor és a La Guardia dels Prats.Havia estat bo, ara és simplement car, i, el pitjor, mal servit.Ah, i no canvien els coberts malgrat els preus!

Charmana

Gemma ha dit...

El meu pare també és de Montblanc, recordo que algun cop ja hem parlat d'aquesta coincidència :)
Tenien una merceria al carrer Major. Tens raó que ara Montblanc és preciós, l'han deixat com un poble de pessebre... potser massa i tot!
Quan anem a Montblanc, ens estem als apartaments el Jaç, també al Carrer Major, a sobre la Xixonenca (són els mateixos amos).
És una pena això que passa amb algunes fondes o restaurants... no són barats i donen mal servei :( Increïble que no us canviessin els coberts, això és gratis!!!!!
M'ho apunto per no anar-hi quan baixem a Montblanc ;)

xaro ha dit...

Jajajaja coneix-ho bé aquest cartell!! I a la “Pizzeria per metre” tot i el que es pugui pensar es menjar molt bé i pots triar la quantitat de pizza que vols segons la gana..