dilluns, 8 de setembre de 2008

Un blog de fa trenta anys

Aquest ha estat el cap de setmana tranquil de que em calia haver gaudit fa ja una temporada. El moment de mirar enrera cap als darrers tres mesos, fer una respiració profunda, i girar la cara cap endavant, cap al futur. Ja sóc al pis. Ho escric i encara no m'ho crec. I el que és més important, amb despatx propi i prou espai per emprendre tots aquells projectes creatius que sempre posposava per inviables. No ha arribat encara el temps d'endegar res -em queda una tardor de pagar deutes abans això no passi- però poc a poc prenc consciència que aquesta ja és la meva casa. Que aquí puc començar a fer allò que vulgui fer amb la deguda estabilitat mental i logística, si tot va bé (i si no hi va, que aquesta és la fortalesa a defensar).

Divendres al migdia la meva germana em va recollir amb el cotxe i ens en vam anar les dues a veure la Tieta Maria al seu pis de Sant Feliu de Guixols. Entre les dones de la nostra família hi ha molta química. No en va el meu Tiet Serra (el meu estimat Tiet Serra, marit de la Tieta Maria i un segon pare per a mi) anomenava la seva dona, les dues germanes d'aquesta i a la meva àvia, la padrina, com "les Ollé", un epítet que elevava a espècie animal, per sobre del parentesc. I tinc la sensació que la meva germana i jo som "les Ollé" the next generation. Grup que es defineix per l' enorme i negada tossuderia, el sentit de l'humor fosquet, i una mirada pràctica però no sempre pausada de la vida. El cas és que vam deixar que la Ollé (Ramona, àlies Tieta i/o Ramoneta) anés amb les seves amigues a Sitges i la Ollé (Pepa, àlies Mare) es quedés a Barcelona exercint de cuidadora voluntària de la meva gata, amb aquell zel que només envaeix els conversos que abans detestaven cristians o mascotes. Tot plegat, que la Margarida i jo vam anar cap a Sant Feliu, el lloc preferent dels àpats de la meva infantesa.

Pot semblar estrany que escrigui això, en tant en quant tinc també molts records del menjar de ma mare, però és que a Sant Feliu, amics, a mi em van fer "jefa de aperitivos". Jo vaig tenir la xamba de venir al món quan els meus germans ja estaven crescuts, i vaig ser la única neboda dels meus tiets que va néixer quan ja s'havien casat (perquè no és que es precipitessin). Aquesta situació em va donar un estatus ben particular que en molts sentits, bons i dolents, ha marcat el meu caràcter. Un dels deliris dels meus oncles ha estat el bon menjar. Per al meu tiet, no hi havia plaer més gran que organitzar amb mà de ferro -herència de la genètica castrense- els dinars de Nadal, els berenars a l'estiu, o les sortides culinàries a restaurants petits i remots de l'Empordà. Va ser ell qui em va dur a dinar, tots dos sols, al restaurant Les Panolles, quan per fi vaig tenir a bé començar a menjar sola, ja amb sis anys. I la meva tieta ha estat sempre l'executora perfecta d'els plans i les idees d'ell. Pacient, generosa i plena de sentit comú, no tasta mai allò que té al foc perquè el seu olfacte la guia com un GPS. Amb ells vaig dir una de les meves primeres paraules, "pavo", un Nadal quan portaven a coure el gall d'indi a la fleca en una enorme olla de ferro colat (impensable ara ja). I per mantenir-me ocupada en la preparació dels llargs àpats d'estiu, se'm va designar amb el càrrec que us he dit. La meva tasca era punxar amb escuradents les olives i posar-les en un bol. Untar els biscotes amb paté o caviar. Carregar les ampolles de bitter -a casa dels meus tiets sempre s'ha pres bitter, per raons que se m'escapen- i les fantes en un carret i portar-lo a la terrassa. Fent tot això, jo aprenia sobre la cuina, en un espai gran i comodíssim en el que es produïen sorpreses com l'aparició tardana d'un armari allà on pensàvem que no hi havia res. El que és més important, aprenia que gaudir d'un bon menjar en companyia és una delícia. Ni un esnobisme ni un tràmit.

La tieta preparava i prepara encara ara el tomàquet fregit més deliciós de l'univers, fideuàs de premi Nobel, tartes de poma fetes amb bimbollos, i de tant en tant alguna marranada sortida del meu pap que la lio per tastar. I quan anava a Sant Feliu -nosaltres ens estàvem a Platja d'Aro, i ja en parlaré en una altra ocasió- em deixava acompanyar-la al mercat i a les botigues. Hi ha la famosa anècdota de quan vam entrar en un súper molt al principi de que les llaunes portessin dates de caducitat, i les que allà hi havia estaven totes passades. El botiguer encara em deu maleïr els ossos per haver-lo posat en evidència cridant, una marreca amb una diadema decorada amb dues antenes amb comecocos intentant enfonsar-li el negoci. Repelent, moi? Pots pujar-hi de peus.

D'aquella època tan llunyana i que ara em sembla tan curta, tan impossiblement farcida de records, data una llibreta que vaig trobar l'altre dia a la cuina de la tieta. Per la lletra, és meva. I està dedicada a compilar receptes.

Jo recordava llibretes posteriors. En conservo una del vuitanta nou comprada caríssima a Pepa Paper, que fa poc vaig jubilar. I n'havia guardat alguna més dedicada a altres temes, com lletres de cançons, perquè sempre he tingut ànima de coleccionista. Però no vaig poder evitar riure quan de cop em vaig adonar que aquest blog que ara escric és molt més antic del que creia. Una recepta datava d'un 27 de novembre... de quan? Del 79, del 80, 81, potser? Només sé que la va escriure una nena que ja volia apuntar per a la posteritat com es feia una crema de chocolata. No sé si en resta res d'ella dins de mi, però la xavala, fós qui fós, em cau bé.

crema de chocolata
27 de novembre

harina chocolate en polvo azucar leche nata huevos un poco de agua

se tira el chocolate, la harina, la leche y los huevos en una cazuela y cuezelo media hora a fuego normal hecha la nata y el agua batelo y llevalo al congelador hasta la hora de servir

12 comentaris:

enric ha dit...

Fantàstic post, Mar!!!

La cuina vermella ha dit...

Mar, entenc la sensació que descrius quan per fi has trobat el teu lloc al món. Que important és! M'agrada tantíssim com escrius. Fantàstic.

Mar Calpena ha dit...

Moltes gràcies, macos!

Anònim ha dit...

Bon día!!!
Te sigo desde hace tiempo, por haberte descubierto a través del blog decuina.blogspot.com (de alguna manera formo parte de él).

Me gustan mucho tus recetas, me encanta cómo escribes y me he decidido a escribirte por primera vez, porque me has enternecido mucho.

Como te decía el tal Enric: "Fantástic post, Mar".

Saludos de una gallega lectora.

Anònim ha dit...

Punyetera, en saps molt i molt d'escriure, tot dit objectivament.
La mare i la tieta s'emocionaran, segur.
Gràcies, germana.

xaro ha dit...

Genial el post!!!!!
La pròxima vegada que vinguis a Sant Feliu m'avises!!!

Mar Calpena ha dit...

Gallega: ¡La famosa conexión gallega de Starbase! Encantada de conocerte...

Sister: Gràcies a tu, maca! Es fa el que es pot.

Xaro: El proper cop quedem, segur!

starbase ha dit...

Extraordinari.

Felicitats a les dues, la nena i tú.

Gemma ha dit...

Felicitats pel pis, pels dies de calma i pel post!
Precisament, quan la Gemma de Bcnmonamour explica per què va començar el blog a Internet, sempre diu que, de fet, ella de blog ja en feia un, però a mà i amb paper de llibreta!
Genial com sempre! :)

Mar Calpena ha dit...

Starbase: Merci. Li diré de part teva a la nena!

Gemma: Sí, noia. Ara he de buscar la manera d'exportar les receptes ràpidament perquè de vegades en trobo que en vull preparar alguna i he d'engegar l'ordinador. Ara per fi ja em sento instal·lada del tot. T'animes a provar la crema?

Glòria ha dit...

Mar,

Us post molt evocador, com els que has escrit sobre els dinars de Nadal.

I l'anècdota de les llaunes caducades, molt divertida (encara que l'amo del super no pensés el mateix).

Dóna-li les gràcies a aquella nena per compartir la seva recepta amb nosaltres.

Fins aviat

Gemma ha dit...

Je je je, no sé si m'atreviré amb la crema, sense saber les quantitats... ;)