dimecres, 8 d’octubre de 2008

Una veritat incòmoda

...però senzilla d'entendre: Menjar engreixa. 

Estic enganxada als blogs de gastronomia des de fa gairebé tres anys, i amb el pas del temps me n'adono que hi ha un elefant enmig del pas que tots els que n'escrivim un ens neguem a esmentar. Com aquell parent excèntric de costums antisocials, o com un tall de cabell desgraciat en la persona que estimem, tots preferim mirar cap a una altra banda davant d'una qüestió, metafòrica i literalment, relliscosa: el greix.

D'entrada, tot el debat sobre la relació entre gastronomia i pes fa, en l'Occident contemporani, una certa pudor de frivolitat. Si ens esplaiem describint les mil possibilitats que tenim per augmentar els nostres rellomillos, en certa manera pot semblar que obviem que bona part del món no en té cap opció. Per tant, tenim assumit aquest discutible punt de partida i fem aquesta negació de base sense la que no podríem prosseguir. 

Però aquí no s'aturen les mines que sembren el camí. Un blog culinari, per se, condueix a l'exaltació dels sentits. Difícil no apilar els superlatius quan parlem d'aquell pastís que es desfà a la boca, o d'aquell estofadet curull de carn, patates i altres coses que fan que els pantalons apretin. El llenguatge de la gastronomia està pensat per a seduïr, i en conseqüència ha de provocar emocions. Malgrat que en la seducció hi ha espai per a la subtilesa, no n'hi ha per als gustos insípids. Expressions com "pantagruèlic", "saborós" o "un festí" són emprades quan volem descriure algun acte, persona o cosa, que és sensual. La gastronomia no és terreny per ascetes.

Acceptada també aquesta segona qüestió, encara ens enfrontem a un tercer obstacle. Crec que socialment hi ha una certa neurosi vers al cos humà que ha fet que proliferessin els transtorns alimentaris. L'alimentació és un reflexe de la societat, i mentre en aquest país es passava gana, el model desitjable era ser gras. Quan el pèndol va virar cap a la prosperitat, la magror es va convertir en objecte de cobdícia. Finalment, el pèndol s'ha trencat i avui en dia un es pot fotre la vida atipant-se sense parar o deixant-se morir de fam, en base a irrealitzables ideals de bellesa (anorèxia i bulímia) o de salut (ortorèxia). I és aquest punt en el que em vull centrar. 

No hi ha una sola manera correcta de menjar. Cada persona i cada clima reclamen la seva pròpia, tot i que és cert que n'hi ha de molt més problemàtiques que d'altres. L'ideal d'una dieta mediterrània possiblement ajudi més a la salut cardiovascular que qualsevol altre, però què hi ha de real d'aquesta dieta en allò que mengem dia a dia, en allò que se'ns ofereix als supermercats, en allò del que escrivim als blogs? Qui ho diu que no hi ha persones sanes que no han menjat més que aliments industrials tota la vida (i qui ho diu que no es deu a l'atzar)? Quina és l'actitut ética que algú que es consideri gourmet (ni que sigui d'estar per casa) ha de tenir vers a aquestes preguntes?

Tot això em vé al cap quan me n'adono que darrerament no cuino gaire. Deia el malograt Hunter S. Thompson que el secret del bon periodisme consisteix a prendre bones anotacions. Entre el canvi de casa i els nous horaris de la feina, he constatat que he anat deixant de parar atenció a allò que cuinava, a allò que escrivia. De parar atenció i prou. I ho he vist al mirar-me al mirall. 

Pot semblar una paradoxa, però el meu millor pes com a adulta ha estat des de que escric aquest blog, i es qüestió de recuperar-lo, de tornar a prendre bones anotacions, d'estar en el moment. Crec que aquest món seria bastant millor si deixèssim de considerar el menjar pur combustible per al nostre cos, i ens adonéssim que també ho és de l'esperit. 

P.D.: Com que una cosa no treu l'altra, he començat a fer "footing" i he tornat a la piscina. Per als que volgueu seguir els meus progressos, he creat un altre blog, anomenat Corre, Mar, corre! on aniré explicant com em va, i també ho podreu veure per una finestreta de Nike + a la columna de la dreta d'aquesta mateixa bitàcola, que evidentment segueix funcionant com sempre. Ja sé que ja vaig crear un blog generalista que vaig abandonar, perquè amb el temps m'he convençut que la millor, la única manera d'escriure blogs que jo sé fer, és des d'una perspectiva concreta. 

5 comentaris:

Ibán ha dit...

:) Qué casualidad, yo también me he puesto a correr (en realidad lo he retomado) hace poco. Tal vez corra un poco más que tú, pero el espíritu es el mismo...del couch al coach ;)
Mucho ánimo. Lo importante cuando corres es, curiosamente, ir lento!! Hay que educar al cuerpo a correr menos de lo que le apetecería...haciendo eso poco a poco...llegas a hacerlo bien.
Una cosa que da mucho ánimo para correr son las carreras populares, hay gente de todos los estilos (en las auténticamente populares), así que siempre hay gente de tu nivel y con tus expectativas...Yo te animo. Correr es algo maravilloso, tanto para el cuerpo pero más importante (sorprendentemente) para la cabeza; si quieres nos vemos en la maratón de Bilbao de 2009 ;)
A ver si me paso por tu blog de correr y te dejo algún mensaje de ánimo en el mío. After all...you never eat too much, you just run too little!!!

Wservir ha dit...

Hola,

Su blog ha captado nuestra atención por la calidad de sus recetas.

Agradeceríamos que lo registre en Ptitchef.com para poder indexarlo.

Ptitchef es un directorio que referencia los mejores sitios web de cocina. Cientos de blogs ya se han inscrito y disfrutan de Ptitchef para darse a conocer.

Para suscribirse a Ptitchef vaya a http://es.petitchef.com/?obj=front&action=site_ajout_form o en http://es.petitchef.com y haga clic en "Añade tu blog " en la barra la parte superior.

Atentamente,

octávio
wservir.com

starbase ha dit...

Un altre post molt interessant.

En el meu cas les receptes que he pogut posar al blog han canviat bastant desde que vaig començar.

Les causes són diverses, com quasi sempre que parlem de causes seriosament. Una d'elles és que he baixat 8 kilos durant l'estiu fent molta dieta.

I la dieta era d'amanides. I les amanides estàn bé, però no m'entussiasmen. I com que no m'entussiasma cuinar amanides no hi he dedicat prou part de mi mateix al tema.

Parlar de cuina quan el mon passa gana és poc ètic? No. En tot cas no ho és més que parlar d'arquitectura urbanística, pintura museística o futbol milionari.

Parlar frívolament de menjar quan la gent passa gana sí que ho sería.

Aquest cap de setmana l'he passat a frança amb una dona llibertària de 80 anys que ho ha donat tot a la vida per afavorir els més dèbils. I Dem me'n guardi de pensar que la seva quiche de porro tenía alguna cosa de frìvol. O la seva copeta de Banyuls com a aperitiu mentre 'parlavem' d'un tal Sarkozy.

Una quiche espatarrant que només era una excusa per a la millor conversa del món.

Mar Calpena ha dit...

Ibán,

Lo de la maratón de Bilbao 2009 lo veo un poco pronto. Pero para la de 2010 no te digo yo que no. Espero que mi suerte y mis posibilidades estén a la altura de mis ambiciones.

Wservir,

Gracias, lo pensaré.

Starbase,

Quiche de porros? Banyuls? De què més dius que parlaves? Ara seriosament, és que de vegades em faig totes les preguntes del post i em costa conciliar l'amor pel menjar amb les meves inquietuts. Celebro veure que no sóc la única.

Sara ha dit...

Hola Mar!!!

Ja sé que estàs lesionada, però hi tornaràs segur.

Jo fa un mes que no fumo, i també m'he obert un albre blog... no hi escric gaire-gens, però m'ha anat bé com a desfogament en determinats moments.

Una de les alternatives a fumar, era fer footing, i en vaig fer un dia (jajaja) i casi em moro. Potser haure de fer com tu i obrir una altra bitàcora sobre la meva pèssima) forma física.

Vaig a tafanejar