divendres, 21 de novembre de 2008

El menú de noces de Joan Gaspart


El meu "jefe" és col·leccionista impenitent de còmics i d'allò que en anglès s'anomena "ephemera", és a dir, cromos, revistes i papers variats. És habitual que en entrar al seu despatx t'ensenyi la seva darrera adquisició o et mostri què té pensat escanejar aquell dia per a pujar al seu blog, que -per cert- es diu Viñetas i és molt, molt recomanable (i no ho dic per fer-li la pilota, us hi podeu passar hores xafardejant entre velles portades de Mary Noticias, programes de cinema, i altres curiositats). 

L'altre dia em va ensenyar aquest curiós menú, el de les noces de l'ex president culé Joan Gaspart, que a mi em va fer posar les dents llargues. I el "boss", a mig camí entre la generositat interblocaire, i la malícia d'un culé que veurà a una perica tan perica com jo publicar una fricada barcelonista en el seu bloc, me'l va cedir.

La il·lustració de portada és de l'artista Pedro Clapera, i segons posa a la contraportada és "Dibujo original de Pedro Clapera, evocando la barcelonesa Plaza de la Lana en cuyos "X Juegos Florales", celebrados el 13 de Junio de 1965 se conocieron Juan y Marita."

I què van menjar, que és el que interessa? Doncs un menú bastant de l'època, del que en respecto la maquetació, els colors i l'ortografia.

MINUTA

El Caldo Casero en Taza
Jandilla de Pedro Domecq
Supremas de Salmón al Vapor
Salsa Iraní
Viña-Sole de F. Españolas
El Hojaldre al gusto del jefe
Reserva Especial de Perelada

*
Espuma al Champaña


Los Espárragos frescos de Gavá

_______

Pechugas al Foiegras
Las Endibias braseadas
"Magnum" de Moët Chandon Brut Imperial
Turbante Helado al Moka
Pastel Nupcial
Los Fresones del Maresme
Café doble

*

Montecristos

Anís del Mono
Remy Martin
Grand Marnier
King's Ramson

Deixant de banda el valor antropològic de poder mirar per una petita escletxa com devia ser un casament de la bona societat als anys seixanta, em crida molt l'atenció el menú en sí mateix. Avui en dia seria inimaginable servir brou, i l'anís del mono... bé, diguem que l'anís del mono ha perdut bastant del seu caché. També em sembla, a priori, un menú més lleuger del que és habitual en aquestes celebracions avui en dia. En fi, una raresa que em venia de gust compartir amb vosaltres.

6 comentaris:

Arantxi ha dit...

Qué gracia ver el menú de bodas de este hombre. LA verdad es que sí que le falta algo de "chicha" al menú..o de marisco quizás.

Pero seguro que estaba rico ;-)

La cuina vermella ha dit...

Deuríen acabar tots 'taja', en aquest menú hi ha més 'bebercio' que 'comercio'.
petons nina!

Sara Maria ha dit...

Realment molt lleuger, especialment per l'època, i com diuen la Cuina Vermella massa per la beguda!

Francesc ha dit...

Això té "morbo"! Boníssim! Salutacions

enric ha dit...

Curiós com canvien les coses, tot i que jo –i digueu-me vell- seria un menú que em menjaria amb molt de gust, i si bé es cert que l’Anís del Mono ha perdut, com molt bé dius, caché, també hi afegiria que avui en dia seria políticament incorrecte del tot que al menú hi figuressin Montecristos.

manuel allue ha dit...

M'ha encantat, de debò. "Las" endibias braseadas son més arqueologia que etnografía. Fantàstic!

Una abraçada.