divendres, 12 de desembre de 2008

Per Nadal regala... Jamie Oliver

Admeto que sóc una conversa tardana al credo jamieoliverenc. M'hi he resistit durant anys, malgrat els convincents arguments d'amics blocaires i companys de feina que en són fans. No m'acabava de quadrar la idea d'un cuiner anglès, del que ni tan sols havia pogut veure'n els programes de televisió, que despertés tantes passions. No és que no cregui en la cuina anglesa -de seguit us amplio què vull dir- però és que no entenia com el boca orella, per si sol, havia pogut fer tant. Sí, em vaig comprar un aparell que ell havia inventat, el Flavour Shaker, que sembla un creuament entre una ma de morter i una coctelera. Havia vist un pressumpte llibre amb receptes seves que corria per internet. I no desconeixia el pes del marketing en el seu éxit, però tampoc la seva vessant compromesa amb que menjar i cuinar bé no sigui un luxe a l'abast d'uns pocs (una tesi que m'és molt cara).

Però fins que no vaig veure el seu programa no ho vaig acabar d'entendre quin era el quid de la qüestió. A veure, a diferència del que passa amb moltes d'altres celebritats culinàries, el Jamie Oliver té la capacitat de fer-te voler cuinar. L'entusiasme i la manera que té de preparar els plats, tot energia a munt i avall a la cuina, controlant coccions i quantitats a ull, sense por a embrutar ni a cremar-se, amb tot, devien tant a ingredients típics de la cuina italiana o la índia com a la tradicional anglesa. N'estic segura que la persona més obcecada i xauvinista d'aquest país nostre coneix, ni que sigui molt de passada i per referències televisives, quatre rudiments sobre què mengen a França o Itàlia; fins fa quatres dies (parlo dels anys cinquanta) els anglesos consideraven l'all un aliment exòtic. A les Illes Britàniques, el ciutadà de a peu sovint ha perdut el contacte amb el seu patrimoni culinari. Per això trobo lloable la tasca d'un Jamie Oliver, tant a través dels seus exitosos programes de tele, como a la seva proposta de crear un metafòric Ministeri del Menjar, amb programes d'educació en la cuina per a infants i adults que redueixin l'escandalosa taxa d'obessitat del Regne Unit. Això no està renyit amb que el tio s'hagi fet d'or. Si fins i tot té un joc per a la Nintendo DS i acaba d'estrenar revista pròpia, que ja tinc encarregadíssima!!! No cal ni dir que els seus llibres funcionen bé a pràcticament tot el món.

En l'últim, que ara ens arriva editat per RBA, farem tal i com diu el títol, seguir a en Jamie "en casa". Aclarim-ho. Allà on els llibres anteriors de l'Oliver eren més aviat discretets en l'aspecte gràfic, i anaven de cara a barraca amb els ingredients i preparacions,aquí el que trobareu un exemple clàssic d'allò que hi ha qui anomena food porn. És a dir, fotografies evocadores -de vegades, delicades i subtils, i de vegades, amb una honestat molt anglesa, mostrant animals acabats de caçar- i tot d'instruccions sobre com cultivar espàrrecs o criar gallines.

Dividit seguint les estacions de l'any, a Jamie en casa de vegades ens mostra la cara menys coneguda dels aliments britànics, un terroir (valgui l'expressió) que s'ha vist distorsionat pels tòpics, i del que freqüentment en coneixem poc més que el peix amb patates fregides. I és un llàstima, perquè ens estem perdent curiositats com el rubarb, o meravelles, com el clotted cream. Jamie en casa no és un llibre de gastronomia anglesa com a tal. Hi ha tota una secció de pizzes, i el toc indi mai no s'allunya de la metròpoli. Però Oliver té els peus fermament arrelats a la terra. Aquest no seria potser el millor llibre per entendre o descobrir la seva estètica culinària. Els ja conversos a la olivermania, en canvi, hi tenen una cita imprescindible. I per als qui no ho són encara, però busquen en un llibre de cuina més que una simple enumeració de receptes, és un regal de Nadal ben estimable.

3 comentaris:

Francesc ha dit...

Doncs mira, dec ser dels pocs que no coneixia aquest cuiner. Amb el teu magnífic post, m'has fet ganes de comprar-ne el llibre.

Sara Maria ha dit...

Benvinguda al club de fans del Jamie Olivier... A mi m'encanta! Tinc penjades algunes receptes seves... I ara que hi penso, en tinc al calaix per penjar!

Sandra ha dit...

A mí no m'agrada gens !!! el trobo un pèl repel·lent i "sabelotodo"...
Ei, aquesta és la meva impressió !