diumenge, 30 de març de 2008

Toshiba 2005-2008 R.I.P.

Tan bon punt vaig publicar el meu missatge d'ahir que me'n vaig adonar que no havia posat un link al blog de l'estudi. Torno a engegar l'ordinador i no res. La pantalla negra, més negra que el cor d'Àfrica. El meu portàtil, que ja anava donant senyals de mala salut feia una temporada, requiescat in pacem (a manca de que algun informàtic sigui capaç d'aixecar-lo d'entre els morts).

Sóc a casa d'una amiga teclejant això i no sé quan tornaré a tenir possibilitat de fer-ho. Ara que tornava a la càrrega! My joy in a pit (mi goso en un poso)! Si coneix algú que llogui portàtilso se'n vengui un de segona mà bé de preu, si us plau dieu-m'ho, perquè la meva intenció és esperar al teòric canvi de casa que he de fer d'aquí a dos mesos i comprar-me'n un de sobretaula. En fi.

divendres, 28 de març de 2008

Qui sou? D'on veniu? On aneu?

Sí, ja sé que fa temps que no actualitzo. Espero poder-m'hi posar demà. No passa res d'anormal, és només que entre la primavera, que em té la sang alterada i fa que m'adormi a quarts de deu cada nit, i la feina, en la que estic saturada amb temes que de vegades són molt més propers a aquest bloc del que semblaria a primera vista, doncs sincerament no em queda gaire energia.

La que sí en té, i molta, és la Rosa Maria, autora del Menja Sa, un bloc simpàtic i recomanable. Ara, per a un treball del Màster de Comunicació i Gastronomia de la Universitat de Vic, està fent una enquesta sobre qui són els internautes que utilitzen la xarxa per descobrir coses sobre alimentació gastronomia. Jo prometo omplir-la i enviar-la, perquè em ve molt de gust saber-ne els resultats. Oi que sereu tan macos de fer el mateix?

dijous, 13 de març de 2008

Xerra que xerra

La gent del Tàpies Variades m'han fet una petita entrevista, que podreu sentir aquest dissabte a quarts de deu del matí a Catalunya Ràdio . Més informació, a la web de la cadena.

ACTUALITZACIÓ: Doncs ja està, vist i no vist, la Gemma, el Calamar i jo explicant en uns segons què fem i per què ho fem. Si ho voleu sentir, la Gemma ha penjat l'àudio!

dimecres, 12 de març de 2008

Post festum, pestum (a les penes, gots de "baileys")

Ahir a la tarda em vaig quedar atrapada a la feina. Estrictament parlant, no tenia res a fer, però per aquelles absurditats amb les que ocasionalment es despenja vida laboral -estil Dilbert o The Office-, tampoc no me'n podia anar a casa.

El cercle viciós de l'Hotel Algonquin. Pintura de Natalie Ascensios.

No em demaneu més detalls, el cas és que vaig tenir unes quantes hores mortes en les que cultivar les meves fantasies d'aprenenta de Dorothy Parker, recordant d'una banda la nostra particular taula rodona de divendres passat, i de l'altra, fomentant el noble art de l'escriptura semiautomàtica.

També vaig aprofitar per llegir blogs culinaris i revisar velles receptes que tinc arxivades en mil i un portals. Amb els blocs americans passa una mica sempre el mateix. Quan s'acosta alguna festa nacional (de la seva nació, s'entén), no hi ha manera humana de fer que s'interessin sobre altra cosa. Ara mateix, casi tots van plens amb gràfics de trèvols verds, en preparació del dia de San Patrici.

Aquesta confluència de circumstàncies m'ha fet recordar que en una reencarnació anterior vaig treballar en una empresa on l'amo insistia que havíem de celebrar aquesta festivitat tots juntets mentre preníem Guinness en un pub, malgrat a molts treballadors el costum ens la repanpinflava. Particularment, si em vé de gust celebrar res prefereixo fer-ho entre amics, enlloc d'anar a fer hores extra gratis en aquelarres/focs de camp corporatius. Així que si el 17 de març queia en dia laborable, enfilàvem tots (sense conciliació de la vida laboral que valgués) cap a un bar decorat amb fusta brillant i serpentines verdes i taronges, ens enfundàvem els ridículs barrets promocionals de la Guinness, i submergíem la vista en l'abisme fosc de la pinta, a veure si l'alcohol aconseguia de crear un simulacre de bon rollo. També és cert que en aquella época jo estava més predisposada a prendre'm aquest tipus d'esdeveniments amb entusiasme, que no seria just dir que tenia mala relació amb tots els companys, i que la meva eirefília atenuava força la pesadesa del ritual. Un cop, fins i tot vaig contribuïr a la causa aportant a la oficina dos enormes pots de crema irlandesa, allò que aquí hem conegut sota el nom comercial de Baileys.

I el que no comprenc és perquè ja no l'he tornada a preparar des d'aleshores. Adaptada d'aquí, surt boníssima, és més barata que l'original, i a sobre podreu presumir d'haver-la preparat amb les vostres pròpies manetes. Tal vegada aquest vespre hi torni i em recompensi amb un gotet.

Crema irlandesa

Ingredients

1 taça de nata de cuina
1 pot de llet condensada (400 g)
Entre 3/4 de taça 1 i 1/2 taça de whiskey o de whisky (veure instruccions)
1 cullerada de café... de café sol·luble o 1/2 taceta de café espresso
2 cullerades de sirop de xocolata o mitja presa (de les petitones per berenar) de xocolata negra desfeta amb una mica de llet al bany maria
1 cullerada d'extracte de vainilla
Opcionalment: 1 cullerada d'extracte d'ametlla o un rajolí de Fra Angelico, si en teniu a ma.

Barregeu tots els ingredients i els primers 3/4 de taça de whiskey al minipímer durant uns trenta segons. Tasteu-ne UNA CULLERADETA, que us estic mirant. Afegiu més whiskey si cal, torneu a barrejar. Poseu en pots o ampolles de vidre i poseu-lo a la nevera. Sacsejeu abans de fer servir. Diuen que és millor si la deixes reposar a la nevera uns quants dies abans de provar-la, però francament, no sé si paga la pena la tortura. De tota manera, val més que us quedeu una mica curts amb l'alcohol i n'augmenteu la quantitat al dia següent, quan els sabors hagin tingut ja temps d'unir-se una mica. Slainte!

dissabte, 8 de març de 2008

Gràcies

Que perdonin els meus fidels lectors, però no puc començar aquest post d'altra manera que adreçant-me als assistents al Sopem en Bloc d'ahir.

Gràcies per haver-me permès compartir amb vosaltres una de les vetllades més agradables, simpàtiques i interessants de la meva vida.
Gràcies per la vostra immensa amabilitat i predisposició, per haver fet que en un moment passéssim de ser vint-i-cinc estranys a xerrar com si ens coneguéssim de llarg, per haver aparegut puntualment i per haver convertit una idea casual en una realitat tangible.
Gràcies per haver-me fet riure amb les anècdotes boges (Cocinillas, encara ric quan penso en la paia que volia "crear una societat gastronòmica" amb tu).
Gràcies per la lliçó pràctica sobre vins, ¡i pels propis vins!, gràcies pel DVD del Bourdain, pels imperdibles amb el nom, per haver-me acompanyat a triar els restaurants, per les frases memorables ("escupir el vino es de cobardes"), gràcies inclús per les dues -sí, dues- converses que vaig tenir sobre Star Trek.
Gràcies pels diàlegs educats i divertits, gràcies pels vostres blocs, per les hores, creativitat i passió que els dediqueu i per haver debatut d'una manera franca i inteligent com ha de ser una bitàcola de cuina.
Gràcies pel safareig (quina professió més improbable, la de la parella d'alguns cuiners), pels plans de viatge a Madrid, per l'intercanvi d'impressions sobre què agrada i què no als lectors, sobre què fa o no que comentin allò que escrivim.
Gràcies per fer-me adonar que no sóc la única que revisa compulsivament els missatges quans ja els ha pujat, per extranyar-vos com jo de les paraules clau que la gent posa al Google per accedir als nostres blocs i per voler que aquest sopar no es quedi en una única trobada.
I per últim, gràcies per haver-me convidat al sopar i espero que no us ofengui que en nom de tots faci donatiu dels diners que em vau estalviar a Sahti Sansar, una ONG petita, eficient i transparent que traballa amb nanos amb paràlisi cerebral a Nepal.

Merci també als que no vau poder venir, als blocaires i lectors que no hi éreu físicament però que dia a dia sí que hi sou a internet, i sense els que tot això no tindria gaire sentit.

A tots, el meu agraïment per demostrar que la taula és civilització, per entendre que l'aliment és una necessitat física i espiritual. Va tenir gust de poc.

Els propers dies pujaré les fotos i links a àlbums d'altres blocaires.

dimarts, 4 de març de 2008

Superkitsch

Un grup de persones han creat una pàgina a Flickr en la que recreen menjars americans dels anys cinquanta, petits horrors que fan pudor a Guerra Freda i ens remeten a les pelis de la Doris Day (aquí, en aquells anys, es menjava poc... però segurament millor).


Via Craft magazine i, un dia després, Serious Eats (qui no corre, vola).

Últims detalls del sopar

Pels despistats, he pujat ja els darrers detalls del Sopem en bloc.

diumenge, 2 de març de 2008

Amb la Carbó

Quan les coses funcionen bé, no cal tocar-les. Fa molts anys vaig anar a una de les classes de la Mireia Carbó al Club Social Caprabo i me'n va quedar molt bon record. Dijous em feia certa basarda tornar-hi, per por que tot hagués canviat.

M'ho vaig passar bomba. La iniciativa va ser de la Gemma, de La cuina de casa, i va resultar un encant conèixer-la a ella i a totes les altres assistentes (Dic "-entes" però demano perdó a l'Enric, únic home del grup. Normalment el sexisme en el llenguatge funciona al revés!). Aprofito per disculpar-me perquè me'n vaig haver d'anar una mica intempestivament, però em va agradar molt parlar amb tothom i espero que ho repetim aviat.


Pel que fa a la classe en sí, mentre la Carbó preparava els tres plats del dia (Crema de verdures i bacallà amb cor tendre, bunyols de vent, i panna cotta amb coulis de maduixa), se'm va acudir una reflexió que encara no sé si és una boutade o una gran veritat. Em sembla que aquesta dona ha fet perquè es mengi bé en aquest país tant o més que el Ferran Adrià. Vull dir, que òbviament l'Adrià és una figura de dimensions bíbliques, la seva aportació a la cuina es notarà durant generacions, i també ha desenvolupat una tasca de divulgació més que lloable. Però quan a la Carbó li agafa el punt Supernanny i llença invectives contra la pasta remullada i reescalfada, setanta cinc persones, que sospito que equivalen a les cuineres de setanta cinc famílies, se'n van cap a casa convençudes que els macarrons no s'han de remullar amb aigua freda mai, però mai, mai. I a sobre, felices, contentes, amb un regalet i la profunda sensació de que elles també seran capaces de preparar plats ben bons amb els seus limitats mitjans. Això, setmana rere setmana, en un àmbit tan prosaic com una aula d'un supermercat, o des de la tele i la ràdio. Potser, per fer un símil que voldria que llegíssiu en clau purament descriptiva (perquè la meva opció política és un secret entre la urna i jo), la Carbó és a l'Adrià el que Zapatero és a Felipe González. Allà on l'un apostava pels grans canvis, l'altra creu en les reformes. En qualsevol cas, a l'aula del Caprabo hi havia fotografies dels dos cuiners junts, i també d'altra gent com l'Arguiñano o l'Arzak. Es pot fer tota la broma que es vulgui amb els cuiners mediàtics -com no fer-la, quan l'Arguiñano es posar a cantar jotes com si s'hagués fumat un porro de julivert!-, però sense ells molts de nosaltres menjaríem pitjor.

I ara prou de perolades, que no cal trobar sentits profunds a tot (o sí?). El que de debó importa és que vam aprendre un munt de coses noves, que vam poder fer el frikifan amb la pobra Carbó (tot i que per les meves presses no li vaig arribar a demanar que em signés els llibres), i que, sobre tot, vaig conèixer gent molt maca amb la que vam riure força. Són tardes així que fan la vida una mica menys cabrona.

Que ja és molt.