dimecres, 30 d’abril de 2008

Enveja

El meu germà Fernando m'envia aquesta foto des de Menorca:

I té els sants pebrots d'afegir:

Se embarca el que suscribe con sus colegas Vito y Miguel... Ponen rumbo a Cala Ratjada y a una marcacion que no diremos nunca. A unos 70 m de "fondaria" se pesca al amigo de la afoto junto con otros cuatro (ése fue el más pequeño)

Se le abre la
pancha y limpia de visceras -aggs- se la lleva de paseo hasta la casa de otro colega.

Se prepara un buen fuego de brasas y se envuelve al querido "déntol" en papel de plata y
asina sin más preambulos se le deposita en las brasas...
20 minutos por lado y tres cervezas mas tarde se abre el paquete y se le saca la piel y la espina.

Aceite y una pizca de sal y a comer...

De ayuda, unos mejillones al vapor, alcachofas al horno (del payés de la tanca próxima), ensalada de " lletuga" Y DE POSTRE PASTEL CASERO... lo demás ya es historia.

diumenge, 27 d’abril de 2008

Publicitat

Qui ho diu que la publicitat que busca remoure consciències ha de ser avorrida i seriosa? Si encara us creieu aquesta trola, desenganyeu-vos amb les dues campanyes que han fet Greenpeace (per a denunciar l'us de transgènics) i la Fundació Max Havelaar (per promoure el comerç just).

divendres, 25 d’abril de 2008

Ruíz Zafón i el magret d'ànec

Com mig país, a mi també m'ha caigut a les mans darrerament "El juego del ángel", la segona part/preqüela de la hipervenuda i hiperhypejada "La sombra del viento". No pretenc fer-ne una crítica literària a l'ús, perquè segur que aquests dies en llegireu moltes de signades per persones més qualificades i profundes que jo. Com em va passar amb l'altra novel·la, m'està enganxant malgrat que hi ha molts aspectes que me'n desagraden, el menor dels quals no és que hi ha una sèrie d'errades de documentació i de repeticions en girs i vocabulari (si en les cent pàgines que em queden per acabar-lo al protagonista alguna cosa li torna a provocar nàusea, poso a Vázquez Montalbán per testimoni que li enviaré a Ruíz Zafón una caixa de Biodramina).

Però malgrat ser un llibre-trampa, folletinesc i a voltes poc subtil, em passa com amb "La sombra", que el retrat d'una Barcelona gòtica i sinistra, literària i proletària, una Rosa de Foc i cendres, em té desperta a les nits passant pàgines. És el vell síndrome de las patates Matutano, de les que l'slogan preguntava "¿A qué no puedes comer sólo una?". No, intel·lectualment em deixaria famolenca alimentar-me només d'aquest títol, però em veig abocada a pulir-me'n tota la bossa d'una sentada. Probablement, d'aquí uns dies ja no en recordi res de la trama, com se m'ha esborrat gairebé del tot la del seu antecessor, però una impressió que em quedarà és que Ruíz Zafón no s'ha volgut estalviar el punt gastronòmic del seu joc seràfic.

Escampades per la novel·la trobem com referències o escenari els establiments de la època, La Maison Dorée (que estava a plaça Catalunya), els Quatre Gats, la Fonda Espanya... De vegades amb certa llicència literària. És el cas del Bar Almirall, que segons el testimoni de la meva mare, nascuda just a l'edifici del davant, era una vaqueria als anys trenta. De vegades, en canvi, a la manera de poc dissimulat homenatge: valgui el cas del paper escassament secundari de Casa Gispert, aquí encara uns ultramarins de tota la vida.

I la gastronomia no és només un teló de fons. Cada dos per tres cau un o altre es refà d'un mal tràngol amb un brou, demana formatge mantxego en un bar, posa una cafetera a fer-se [nota al marge, algú em pot aclarir quin tipus de cafetera es feia servir als anys trenta? Sospito que no les d'èmbol italianes que avui tots tenim a casa, però com que no n'estic segura, no sé si determinada escena del llibre em va semblar incongruent perquè sóc una tiqusimiquis o perquè de fet ho era]. I en un moment donat, fins i tot i hi ha qui prepara una recepta força seductora, ànec amb peres i xocolata, extreta d'un pressumpte receptari anomenat "101 recetas de cocina francesa". No és que la descripció que se'n fa sigui molt sumptuosa, perquè en aquell moment la trama no convida a donar-la, però de seguida que ho vaig llegir a mi em va cridar l'atenció, amb una combinació certament prometedora. Així que un cop de Google (cercar: poire, canard, chocolat) i voilà, habemus recepta. Us la presento traduïda, amb la promesa de tastar-la aviadet... tan bon punt em consegueixi desenganxar del llibre i torni a tenir temps!

Magret d'ànec amb peres i xocolata


Ingredients

Dos magrets d'ànec (uns 800 gr)
25 gr de xocolata per a postres
2 culleradetes de bovril o mitja pastilla de brou de vedella
1 llauna de 425 grams de peres en almíbar
2 cullerades de vinagre de gerds
1 cullerada d'oli
2 cullerades d'aigua
Sal i pebre

Fer uns talls en quadricula sobre la pell dels magrets. Treieu-li el cor a les peres, reserveu-ne l'almíbar i talleu-les a daus. Passeu el magret per la paella amb l'oli calent, volta i volta. Retireu-lo del foc, salpebreu-lo i guardeu-lo en calent (al forn o tapat amb paper de plata). Afegiu a la paella el vinagre, la xocolata, el bovril, els daus de pera, l'aigua i una mica de l'almíbar, segons us sembli. Espereu a que la xocolata es fongui i serviu la salsa amb el magret tallat a dernes.

dijous, 24 d’abril de 2008

Qui mana en el maridatge?

Ja coneixeu la rutina. Aneu a un restaurant, demaneu, i el sumiller fa un pacte entre la vostra butxaca i els plats que heu demanat per trobar-vos un vi o una beguda que us agradi. Aquest és el procediment que s'ha seguit a totes les fondes, cases de menjar i restaurants amb un mínim interés per l'enologia que existeixen des de que el món és mon.

Però vet'ho aquí que a un noiet anomenat Enrico Bernardo (i dic noiet perquè només té 31 anys, i ja el 2004 va guanyar el campionat del món de sumillers) se li ha acudit girar la truita, i ha obert un nou restaurant a París, anomenat Il Vino, on tú demanes una copa de vi i en funció de la teva tria et serveixen un plat o un altre. Les crítiques de moment els han estat força favorables, i diuen que és el lloc perfecte on iniciar-se en la cata i el maridatge. A mi la idea se'm fa força seductora, tot i que m'imagino que abstemis i paladars covards no compartiran el meu entusiasme. Hi ha un menú de degustació a cegues amb cinc vins i cinc maridatges al preu de 100 euros, però també es pot demanar got a got o ampolla a ampolla. Per si de cas viatgeu a París, aquestes són les dades: Il Vino d'Enrico Bernardo, 13 Boulevard de la Tour Maubourg, Paris 75007. Telèfon: +33-1-44117200

dimecres, 23 d’abril de 2008

Feliç Sant Jordi!

Avui m'he agafat el dia de festa, a compte de les vacances. Ahir me'n vaig adonar que potser feia quinze anys que no baixava a les Rambles per Sant Jordi, i em va entrar un atac de tristor i de vertigen davant la velocitat amb la que comencen a passar els anys. Així que ahir me'n vaig anar bastant d'hora de la festa anual del Qué Leer -inviable assistir-hi només per la part gastronòmica, en franca caiguda lliure- i avui m'he dedicat el dia a mi, a llegir, a caminar, a gaudir de les olors, els sons i els colors del dia...

No he baixat fins a la Rambla fins ben bé al migdia. Detesto les gernacions i sé que per a molts dels que voltaven amb mi avui és l'únic moment en el que compraran llibres, no parlem de ja de llegir-los. Però la diada de Sant Jordi, viscuda a peu de carrer, em fa esborrar tot cinisme sobre la indústria editorial, i em reafirma que la cultura és font d'alegria. Per què no abolim d'una punyetera vegada el coi d'onze de Septembre, una data on no ha passat mai res de bo, i enlloc de commemorar derrotes celebrem per ni que sigui per un cop el plaer de ser en aquest món?

Jo he complert amb el meu deure cap als companys de professió i m'he agenciat l'"Obesos y famélicos" que us deia dies enrera, el dietari del 73 de Josep Maria Castellet i, aprofitant el descompte del 10% que només es pot aplicar avui sobre el preu del llibre, el totxo del Harold McGee sobre la ciència de la cuina, més algun altre títol per regalar. M'he prohibit afegir nous receptaris a la nòmina, però ha estat un plaer saltar de parada en parada mirat novetats, sense pressa ni fred (ha fet un magnífic dia de primavera). He acabat l'excursió a la Boqueria, com no podria ser d'una altra manera, tot i que sense comprar pa de Sant Jordi, que ja anava prou carregada!

Per fer-vos el meu petit regal particular, a manca de roses virtuals, dues propostes:

Una, aquest festival de llibres comestibles que es celebra des de fa vuit anys a Montreal, que cel·lebra també activitats per tot el món. A veure si algun dels nostres restauradors s'anima a prendre-hi part de cara a l'any vinent...

L'altra, un plat que ni fet a mida. És tradicional, català, de festa, i requereix que la carn es talli com un llibre. I deliciós! La recepta, com el seu nom indica, és la de la meva tieta, que la broda.

Llom amb ametlles de la Tieta Maria

Ingredients

Un llom de porc, millor ibèric, tallat com un llibre. Cal calcular 4 o 5 talls per cap.
Dos o tres cebes ben maques.
Dos grans d'all
De mig a 3/4 de litre de llet sencera
125 grams d'ametlles torrades
Sal i pebre blanc
Oli
Opcionalment: conyac i xampinyons
Cordill

Obrir el llom, tallat com un llibre o una pinta i salpebrar cada "pàgina". Picar les ametlles torrades (o comprar-les ja picades, diu la neboda iconoclasta!) i omplir-ne el llom amb una culleradeta per tall. Un cop farcit, lligar el llom amb cordill, traça i paciència per a que no es desmunti.
Posar oli en una paella i daurar el llom. Flamejar-lo, si es vol, amb una copeta de conyac. Picar la ceba ben fina i afegir-la a la cassola. Deixar-la coure fins que perdi l'"orgull". Picar l'all i afegir-lo. Tirar prou llet a la cassola com per a que el llom quedi tapat. Anar girant el llom per a que es faci per tot arreu, fins que la salsa quedi ben espesseta. Si es vol, es pot passar pel minipímer. Si se li vol afegir els xampinyons, cal coure'ls apart.

dilluns, 21 d’abril de 2008

Coses de mares

La meva mare és una dona força assenyada i tranquil·la. No li agrada sortir gaire, i gaudeix mirant els documentals de bitxos de La 2, llegint el diari i fent-ne els encreuats. Però quan acaba aquesta darrera activitat, se li ha de treure el boli de la ma a la màxima vel·locitat o li passa com als grèmlins alimentats més tard de mitja nit, que se li gira el cap. Aleshores es dedica a pintar bigotis, orelles de dimoni, ulleres, i a convertir en tires còmiques les fotos dels polítics.
Ahir, que va venir a casa meva per comprovar que la gata i jo tinguéssim menjar, em va deixar el diari, obsequiant-me així amb una "perla" gastronòmica sobre el viatge de la Carme Chacón a Afganistan, que riu-te'n tu de la promoció de les silicones de l'Arzak:


Militar 1: Jo també en vull!

Militar 2: Se dice cocreta!

Militar 3: Quién pillara una cloqueta!

Peu: La mama de la Chacón li va donar una carmanyola amb dinar pel viatge.

En fi. Quan al matí estava pensant en preparar un mail sobre la seva gesta tot invocant a Freud, veig que la mare d'un dels de Glotonia també té un ramalaço hoolligan. Beneïdes progenitores!

Sal i pebre

(c) David McCarthy
Foto d'un cristall de sal i d'un gra de pebre que ha estat premiada en un concurs de fotografia científica de la BBC.

diumenge, 20 d’abril de 2008

Mi cassssssaaaaa...

Em sento com E.T. Acaba d'acabar el Saló del Còmic i per primer cop en quatre dies poso els peus al pis per quelcom més que per dormir. Molt em temo que en aquesta ocasió el certamen no ha donat per gaire pel que fa a gastronomia o cuina. Espurnes, potser, en el còctel que vam oferir a l'estand per celebrar els quinze anys de l'editorial on treballo. Allà vaig descobrir que les empreses de càtering ¡fan servir ginebra de garrafa per netejar les taules! i vaig designar com plenament copiable l'agradable combinació de foie i ametlla crocant de certs canapès. I no gaire més. Avui, al migdia, he estat a punt de comprar una màquina de fer dònuts que venien per 4,75€ a una botiga de xinesos de Creu Coberta, a tocar de plaça Espanya, però me n'he adonat que fa uns deu anys que no em menjo un dònut (he dit "dònut" i no "rosca". Això últim a vosaltres no us interessa, colla de porteres), així que no tenia gaire sentit afegir un trasto més a la col·lecció.

A casa, per sort, la meva mare, que val un imperi, m'ha anat deixant truites i verdures per a que em pogués alimentar quan tornava defallida. I per demà, ja he posat a descongelar un plat que vaig fer l'altre dia i que crec que és francament recomanable. L'he adaptat d'un de Mark Bittman, un autor/cuiner que té una secció setmanal i un blog al New York Times sota el nom The Minimalist, en les que ofereix idees per a cuinar senzilles i efectives. Així que sense més dilació us presento...
Pollastre pseudothai (originalment, pollastre amb llima i coco)

Ingredients

Uns 700 gr de pit de pollastre
1 llauna de crema de coco (la trobareu a les botigues sudamericanes)
Dues llimes
Pebre de caiena
1 cullerada de curri (opcionalment, però preparant jo la recepta...)
1 polsim d'alfàbrega
2 culleradetes de nam pla, si no pareu de comprar frikades com faig jo, o de salsa de soja, si teniu una mica més de xerot.
1 ceba tendra (dues, si són molt petites).

Ratlleu la pell de les dues llimes. Exprimiu-ne el suc d'una i amb ella macereu el pollastre. Sacsejeu la llauna de crema de coco (important, que si no fa fastiguet) i escalfeu-ne el contigut a foc molt baix amb la pell de les llimes, el suc de l'altra llima, un polsim de pebre de caiena, el nam pla i el curri.
Coeu el pollastre. Aquí hi ha dues maneres diferents de procedir: O be preescalfeu el gratinador del forn, folreu una safata amb paper de plata i el torreu fins que quedi daurat, que és el que vaig fer jo seguint les indicacions originals, o us deixeu de xorrades i el feu a la planxa. Uns segons abans de retirar el coco del foc, tireu-hi la ceba tendra tallada molt finament. Serviu-ho sobre arròs blanc, per exemple. La única pega del plat és que queda una mica sosso de color, com podeu veure a la foto.

dilluns, 14 d’abril de 2008

Vull aquesta vaixella!

És d'una botiga de Nova Iork especialitzada en plats que es diu Fish's Eddy. Hi ha més i millors fotos a Flickr, però jo no sé com linkar-les. Tot i que detesto fer entrades referides purament a productes o gadgets, aquests plats són impre-shonantes.

divendres, 11 d’abril de 2008

A les barricades!

És el que m'agafen ganes de cridar després de llegir l'entrevista d'avui al Periódico amb Raj Patel, autor de "Obesos y famélicos" (Los libros del lince), llibre que des de ja anuncio que em penso regalar per Sant Jordi. Una sola perla, al atzar: Al món hi ha 800 milions de famèlics i 1000 milions d'obessos. I els interessos econòmics en són la causa.

Un cop ingerida la pastilleta per la tensió (iaia, que ja sap que quan s'enfada li senta malament el dinar!) i evaporat el primer impuls sans culotte, busco el nom d'aquest home a internet i em trobo un interessant i incòmode article d'opinió seu a El País, i la seva web personal, plena de links per explorar. Aaaaah, no es pot subestimar mai el poder narcotitzant de la teoria pura i dura sobre les revolucionàries de saló com jo... D'això, si de cas aneu passant cap a la primera línia del front, que jo acabo de llegir-m'ho i ara faig cap.

dijous, 10 d’abril de 2008

Qüestió d'olfacte

Suposo que haureu observat que quan esteu encostipats no noteu el gust dels aliments. El plaer de menjar és sinestèsic, i passa sovint que si un plat no entra per la vista ho té difícil per fer-nos obrir la gana. Hi ha colors que rarament veiem als productes comestibles, com el blau clar, i que s'empren per a aconseguir determinats efectes de màrketing (per exemple, per indicar que un producte és baix en calories).

Segons un estudi americà, i aquí vé la novetat de l'afer, vista i olfacte són més determinants a l'hora de diferenciar que mengem que el propi sentit del gust... Podeu llegir en castellà les conclusions més interessants de l'estudi aquí. Però això no és tot, amiguets. Resulta que un altre estudi ianqui -em pregunto qui els deu finançar- ha demostrat que quan tenim gana i sentim l'olor de menjar la dopamina, que és una de les substàncies que regulen la sensació de plaer al cervell, ens puja com ho faria si ens droguéssim.

Més enllà de les conseqüències folclòriques -sempre he sospitat que pateixo formatgedependència- aquestes dues investigacions obren la porta a la recerca en nous camps, des del del màrqueting fins al de l'estudi de l'obesitat i, naturalment, la cuina en sí mateixa. La fundació Smell and Taste arriba a afirmar que el 90% de la nostra percepció del menjar és olfactiva. Diuen, per exemple, que moltes persones es tranquilitzen amb la xocolata perquè és un gust que tenim associat a les celebracions de la infantesa.

No sé si això és ben cert, però algunes olors són una màquina del temps. Per exemple, si caminant pel carrer m'arriba una alenada de pizza cuita a la lenya, em porta indefectiblement als estius a Platja d'Aro, on compràvem les primeres pizzes per emportar de la història al bar Montbar. Calia esperar a la vorera del carrer lateral que te l'entreguessin per una finestra en una caixa de cartró. Tinc associada aquella olor a tot un còctel de sensacions: el soroll del cotxes, la calor -era l'estiu-, la foscor del vespre, i els olors concurrents del cartró, la salsa que degotava, la cigarreta del meu pare, el perfum de la mare, amb allò que arribava pels altres sentits, com el carrer iluminat amb fluorescent, les llengües ininteligibles dels guiris que passaven...

I vosaltres, quines records teniu lligats a l'olor d'un menjar concret?

dimarts, 8 d’abril de 2008

It's people



Sí, Charlton, sí. El Soylent Green estava fet de gent! El menjar nutritiu de la societat futura tenia com a ingredient els cadàvers, als que no sabem si els van arrencar les seves armes de foc "from their cold dead hands". Jo, més que amb un rifle a la ma i desbarrant estupideses sanguinàries, prefereixo recordar-te de Moises, de Ben Hur, al Planeta dels Simis, o en aquesta estimable pel·lícula de ciència ficció que aquí es va titular "Cuando el futuro nos alcance".

(Aquest post d'Slashfood m'ha recordat com em va impressionar aquesta peli)

dilluns, 7 d’abril de 2008

Vine al mercat, reina


Veig en un anunci a la tele una bonica iniciativa dels Mercats Municipals de Barcelona, la d'editar i regalar als clients un llibre amb 120 receptes, anomenat Del mercat a la taula. Els plats han sortit d'un concurs que ja es va fer entre els clients, i ara comença la segona fase, la de distribuir el llibre. Podeu consultar la llista de receptes i la de llocs on fer-vos-en amb un en aquesta web.

ACTUALITZACIÓ: Finalment (dia 9) tinc ja el meu. Al mercat de la Sagrada Família no els n'havien dit res a les parades i una dona bastant antipàtica del punt d'informació (a la que vaig interrompre mentre feia l'encreuat) em va deixar anar que m'havia equivocat i que no el repartien fins Sant Jordi.
Aquest matí la meva mare me n'ha portat un del mercat de Les Corts, on li han donat sense cap mena de problema. Sagrada Família, j'accuse!

L'acadèmia

Tot i que porto una temporada una mica trascendent i rottenmeyer, avui tinc el cos per fer quelcom superficial i vulgar, que cantava l'Alaska. Així que seguint en la trunyiestela dels realities que ens envaeixen, us presento la meva galeria particular de plats que no passen a la següent coreografia, han d'abandonar la illa, estan nominats, o que d'alguna altra manera no han arribat als meus rigorosos estàndards per ser mereixedors d'una entrada en aquest blog. O que havia oblidat o que m'ha fet mandra de descriure o que... Vaja, una desfilada dels perdedors, les miss simpaties de la cuina, les necessàries experiències d'aprenentatge i les creacions à la Ralph Wiggum.

Les gambes marinades d'aquí prop semblaven prou prometedores. Demanaven un munt d'ingredients estrambòtics que per atzar jo tenia a casa (copiar 100 vegades: No compraré salses estranyes els xinesos que després no aprofito), i a canvi oferien un gust que se suposava arrebatador. Sí, pel costat dolent, si de cas. Massa salades, i amb un excés de cilantre que els donava un toc a fairy no gaire seductor, van quedar eliminades a la primera fase.

Cols de Brusseles amb llimona i llavors de rosella. Agradables, fàcils. I poc més. Típic concursant que promet, però que sempre es repeteix i del qual el públic passa. A més, no em va agradar gens l'olor que en sortia de la cassola (perquè la llimona i el metall no tenen massa bona relació).
Ho sento, preciositat, t'hauràs de conformar a ser primera dama d'honor.

Bacallà al perfum de taronja. No sé què són les coses negres dels voltants. Olives? Preferiria no haver tornat a veure aquesta foto i pensar que m'ho vaig menjar, perquè com a fotògrafa resulto el mètode anticonceptiu perfecte. Exageracions apart, no recordo que m'emocionés particularment ni per bó, ni per dolent, ni per res de res. L'important és participar i bla, bla, bla... Boooooooring.

Rissotto amb butifarra negra i espinacs. Jo volia adorar aquest rissotto. De fet, amb va quedar amb una textura fastuosa, com de seda (i sense tirar-hi nata líquida ni formatge). Però li faltava quelcom ben bàsic: sentiment. A la combinació d'espinac i butifarra negra li mancava un punt de dolçor i color, potser d'una pastanaga ratllada. Un plat mediocre que podia haver estat excels, però gli orizzonti perduti non ritornano mai, que deia el Nappiato.

Pastís de verdures amb gorgonzola. En aquesta acadèmia no es valora només el talent i la bellesa. No n'hi ha prou amb ser tan bell i tan bó com aquest pastís de la Mireia Carbó. Si t'esconyes vilment en el moment de ser servit, no connectaràs mai amb el públic, ni tindràs una segona oportunitat. No ets el guanyador de Supermudelu 2008.

Kumquats caramelitzats (sense foto). En realitat, han quedat molt bons. La culpa, en aquest cas, no és tant dels pobres kumquats sinó meva, que no n'he sabut què fer-ne. El pot s'ha anat reduïnt perquè me'ls menjava amb els iogurs desnatats, per compensar la manca de sucre del làctic. Mereixien un destí millor, ser la coronació d'un pastís de formatge o així... Aquí s'ha tractat d'un cas clar de mania del jurat, amiguisme, o clàssic intercanvi de vots entre els països escandinaus.

diumenge, 6 d’abril de 2008

Als tibetans

Me n'hauria d'abstenir de parlar de política, ho sé. Però veure a la tele el règim xinès mentir altre cop sobre la situació dels drets humans al Tibet (mentir sobre els drets humans, punt, com fa des de molts anys enrera) em provoca mal de panxa i si callo, rebento. Jo no pensava anar als jocs, ni penso boicotejar els restaurants xinesos, el "licor de flores" o la "familia feliz", que no en tenen cap culpa, i són patrimoni de gent que ha hagut de marxar molt lluny de casa per guanyar-se les garrofes. Però sí penso fer el salt a qualsevol empresa alimentària que patrocini els jocs i m'estic plantejant molt seriosament canviar de plataforma aquest bloc. Blogspot pertany a Google, que censura paraules com democràcia o llibertat en les cerques que es fan des de Xina. I quant els Jocs Olímpics, més val que no us ho digui que en penso. S'han convertit en un esdeveniment purament comercial, que no mereixeria ocupar més espai als informatius que qualsevol altre espectacle. Al menys, en temps del Samaranch (ex fascieta nera, com el pare del Bono) a Sudàfrica se la deixava fora. Probablement, va ser de les poques sancions efectives contra el règim de l'Apartheid. Ara no, tu. Coca-cola i atletisme, enlloc de pa i circ.

La gent del carrer no tenim gaire opcions de cara a canviar aquestes situacions. Hi ha una frase molt famosa que diu que cada cop un vell mor a Àfrica, es perd una biblioteca. Bé, cada cop que un poble desapareix, es perd una gastronomia, entre moltes altres coses. Ni que sigui per aquest motiu tan egoïsta, us animo a que feu alguna cosa pel Tibet. Apart de recomanar-vos col·laborar amb Amnistia Internacional o Reporters Sense Fronteres (dues de les veus més autoritzades i imparcials sobre Xina i Tibet), només us puc oferir dues adreces, la de dos restaurants tibetans de Barcelona. Aneu-hi. Tasteu els momos (pastissos de carn fets al vapor) i el té. Descobriu com tracta aquesta gent l'ordi, la carn de iak, les mantegues, i altres elements força calòrics, clarament diferents a la barreja d'estils regionals xinesos. Si hi ha ocasió, parleu amb la gent que hi treballa, que us expliquin més coses, perquè a la xarxa hi ha relativament poca informació sobre el menjar... i sobre el que veritablement està passant allà.

Potser sóc una ingènua, potser tot plegat no sigui més que un gest inútil, autocomplaent, i maldestre. O potser sigui aquesta la única via, la del apropament per l'estòmac, que ens quedi per conèixer una cultura i un poble que tenen molts números de desaparèixer. Si hem convertit els restaurants xinesos en una realitat quotidiana a casa nostra, no seria hora que comencéssim a fer el mateix amb els tibetans?

Restaurant Kailash
. C/ Xifré, 100. Telf 93 433 07 66
Restaurant Potala . C/ Aragó, 397. Telf 93 459 28 54
Introducció a la gastronomia del Tibet
Un llibre de cuina tibetana
Casa del Tibet, a Barcelona

dimecres, 2 d’abril de 2008

Perplexitat, "currywurst" i miracle alemany

No entenc els ordinadors. Jo abans solia dir que no entenia els homes, però després del que m'ha passat, me n'adono que no hi ha ni punt de comparació i demano excuses al gènere masculí. No comprenc perquè el meu Toshiba s'ha negat a engegar-se durant quatre dies, per què m'ha obligat a manllevar dos ordinadors (un PC i un Mac), emprenyar a propis i estranys, a traduir emprant arcans programes de processament de text gratuïts, a barallar-me amb una teleoperadora de Bodriofone per a que em digués la meva clau per accedir a internet, a fer venir un amic meu de fora de Barcelona per a que se l'endugués a una botiga d'informàtica on li deuen uns quants favors... per després acabar engegant-se com si no hagués passat res. No me'n refio que això vagi més enllà de la típica escena de pel·lícula en que el psicòpata ja sembla estar mort però s'aixeca de cop per donar-nos un darrer ensurt. Per si de cas, aquesta nit procuraré acabar la traducció que m'havia quedat empantanegada gràcies a l'estranya indiosincràsia de l'ordinador. I faré còpies de seguretat de tot el que pugui. Per cert, gràcies als que m'heu distingit amb el premi Calidesa! A veure si un dia d'aquests el passo a algú altre, si la informàtica ho permet.

(c) Isabel Kreitz - Carlsen Verlag GmbH per a totes les il·lustracions

No solc parlar aquí de la meva feina, perquè generalment té escasa relació amb els temes d'aquest bloc, i per un cert sentit del pudor, però avui vull fer-ho. El motiu és el còmic que he estat vertent al castellà, i que vaig decidir jo mateixa que editariem. El seu nom és "Die entdeckung der Currywurst", que aquí, seguint la traducció que se'n va fer de la novel·la original, titolarem "La invención de la salchicha al curry". Es tracta, com dic, de l'adaptació d'una novel·la, escrita per Uwe Timm, i que ja fa uns anys l'artista Isabel Kreitz va adaptar al llenguatge del còmic per a l'editorial Carlsen. Sense entrar en els valors estètics del dibuix, que òbviament són els primers que un detecta quan llegeix un tebeo, de seguida em va seduir aquesta història sobre els darrers dies de la guerra i els primers de la postguerra explicats des de la perspectiva dels alemanys. I molt més encara perquè fabulava sobre una qüestió, els orígens de la ubiqua -a Alemanya- botifarra al curri, que no podia deixar de convèncer a una germanòfila golafre com jo.

En la seva mínima expressió, el currywurst és només una salxitxa amb ketchup i curri per sobre. Però això és tant com dir que el pa amb tomàquet és tan sols un llesca de pa amb tomàquet, oli i sal.

El currywurst és també el menjar alemany popular per excel·lència, amb la possible única excepció dels pretzel. Una dels aspectes que més em sorprenen a la que surto de la Península és la proliferació de parades de menjar als carrers. Sembla que d'alguna manera el fet que aquí tinguem al nostre abast pa amb tomàquets, tapes i altres plats petits en qualsevol bar ha causat que anessin de baixa els venedors ambulants de menjar. És cada cop més difícil trobar venedors de castanyes, i les xurreries s'han anat tornat botigues de llaminadures amb rodes. Només els kebabs i els talls de pizza, importats d'altres cultures, són un recurs quan tenim gana i estem en moviment. I m'estranya, que voleu que us digui, perquè figura que tenim un clima que ens hauria de permetre gaudir del menjar al carrer. Però a Alemanya això no és així i a qualsevol racó es poden trobar els característicos Imbissbude, paradetes on fer un mos (Imbiss), generalment consistent a un tall d'embotit, alguna amanida de patata o col i un panet. I tot i que existeixen variacions regionals, cap sabor -almenys a mi- em fa pensar tant en aquest país com el del currywurst.

La botifarra al curri de fet és un constructe, un invent de la postguerra. És motiu d'agra discussió qui va ser la primera persona que va tenir la pensada d'espolvorejar amb la barreja d'espècies índia el ketchup que regava una salxitxa. La teoria més extesa -que per cert, no és la del còmic- és que se'l va inventar una dona anomenada Herta Heuwer a Berlín, l'any 1949. A la novel·la s'atribueix la idea a Lena Brücker, una ciutadana d'Hamburg (que no hamburguesa!) qui se l'hauria inventat també en la postguerra. Sigui com sigui, el currywurst té l'origen al nord d'Alemanya. I malgrat que es va originar en la Federal, va creuar el mur fins a la Democràtica (us hi heu fixat mai que els països que porten els adjectius "democràtic" o "popular" en la seva denominació oficial normalment són dictadures?). Al Berlín Oriental hermètic de la Guerra Freda, hi havia un sol lloc on menjar currywurst, el Konnopke Imbiss. Fundat als anys 30, va ser amb aquest plat que la parada s'ha perpetuat a través de comunisme i consumisme, sempre a l'ombra de la parada d'U-Bahn d'Eberswalder Strasse.

Jo passava per allí cada dia quan vaig estar a Berlín estudiant alemany. L'escola on estudiava era al costat, al barri de Prenzlauer Berg, que després de la reunificació comença a patir/beneficiar-se de la gentrificació que aquí fa temps que vol acabar amb el Born o el Raval. Ja ho he dit, hi passava pel davant cada dia, però quan acabava les classes feia a dinar a casa o me n'anava a voltar per la ciutat. Finalment, un dels últims dies, em vaig parar a provar aquelles botifarres, que es podien demanar "mit oder ohne darm" (amb o sense tripa... en realitat això només modifica la duresa externa de la carn). No va ser cap gran revelació i ara veig clar que el currywurst de can Konnopke no va estar a l'alçada d'altres que he menjat després, però com la Lena Brücker del tebeo, les meves papiles gustatives van riure en provar la combinació, senzilla però d'alguna manera inevitable, dels tres elements del currywurst. No crec que tots els àpats que fem en aquesta vida ens hagin de provocar l'efecte de magdalena proustiana, però cada cop que he recreat aquesta tapa germànica a casa em torno a veure a mi mateixa un migdia assolellat de finals de Septembre a Berlín, assaborint la soledat, sentint-me per una vegada realment feliç de ser qui sóc, enamorada d'una ciutat i del seu passat, vivint un dels millors viatges de la meva vida.

Me n'adono que he parlat poc del còmic i la novel·la. De la trama creada per Timm, també me'n va atreure la visió de la història vista per la gent petita, tan allunyada (però sovint tan propera) de les cròniques oficials. Lena Brücker s'inventa la butifarra al curri per buscar un mitjà de subsistència enmig del caos econòmic i social de la desfeta. Però també ho fa per a oblidar la tristesa d'una ciutat en runes, el buit a l'estòmac que deixa un amor fallit, l'amargor d'una guerra. Com el propi país, la protagonista es reinventa a ella mateix barrejant ingredients vells amb allò que li arriba de l'ocupant estranger. I com en el cas d'Alemanya, el resultat acaba sent miraculós.

Links

Museu del currywurst a Berlín
Reportatge sobre el llibre a la web de Glénat
L'Iban ens parla d'un ketchup amb curry incorporat