divendres, 30 de maig de 2008

Parada tècnica

Benvolguts lectors:

No me n'oblido de vosaltres. Ni tan sols he començat la mudança (la setmana vinent tindré les claus i aleshores començarà el blues dels pintors i parketistes). Agraïu aquesta aturada forçosa al meu queixal del seny, que ha triat aquest moment per a fer-se present en la meva vida de manera que no pugui pensar en gran cosa més. Tinc moltes ganes de cuinar i escriure. Tanmateix, ara visc ofegada en un oceà de purés de verdures i dosis de nolotil que no em permeten dedicar-vos l'atenció que mereixeu. Segons vagi millorant, aniré postejant.

Petons,

Mar

divendres, 23 de maig de 2008

Crispetes

Ja tinc l'entrada per anar a veure aquesta tarda la nova d'Indiana Jones.

Recordo amb claredat meridiana haver-ne vist la primera entrega al cinema Avinguda de Platja d'Aro, acompanyada d'un dels meus germans, i haver passat molta, molta por amb l'escena final de l'arca (vaig tenir malsons i tot). En aquell mateix cinema ja havia vist poc abans La guerra de les galaxies, i havia decidit que abans que el poca substància del Luke Skywalker i el seu cutrezen de l'espasa làser, a mi em tirava el contrabandista jeta que representava Han Solo i el seu Falcó mil·lenari en forma de croissant!. Bé, puntualitzem: no és que en realitat em tirés més, perquè en aquella època prepúber, això de decidir més si ens agradava un actor o un altre era només una altra manera de jugar amb les amigues, igual que ens assignàvem entre nosaltres ser alguna de les ángeles de Charlie (ningú no volia que li toqués ser Sabrina), o comparàvem els mèrits relatius de Parchís i Regaliz.

El cas és que Harrison Ford va continuar colant-se a les pantalles regularment, i a base de llaminadures i crispetes, em vaig anar empassant bona part de la seva filmografia. Creixent, creixent, també me'n vaig començar a adonar de que efectivament era un senyor més aviat mossegable, que si bé no estava en el meu top ten del fandom, li donava cent patades a la colla de capsigranys acnèics que em feien la vida impossible al pati del cole (espero que els hagi anat tan bé com es mereixien. Crec que n'hi ha un que reparteix pizzes).

A més, les pelis del Ford eren entretingudes. Ocasionalment, fins i tot eren bones. I m'ha quedat la idea de que sempre feien patir molt. Em vé al cap quan submergien Han Solo en la carbonita i el congelaven. Crec que aquesta escena ha quedat com una icona dels que compartim generació i condició de frikis irredents. I si no, com és que a internet es troba un tutorial per a fer un Han Solo congelat de xocolata, o una cubitera amb la mateixa silueta (R2D2 és el cubell de gel)?

I encara que el nom Harrison Ford equivalgui a actor que ens agrada a les nenes -recordem què cantava l'Aute-, també ha servit per inspirar el d'una braseria de Barcelona, el Harrison Foc de la Plaça Tetuan, que sense voler ser un prodigi de sofisticació, serveix més que correctament menjar al grill a preus decents (potser d'un manera semblant al cas de Ford, qui només ha rebut una nominació als òscars i no ha guanyat mai. Li van preguntar a l'actor què li semblava i va dir que amb els diners que feia no creia que fos just queixar-se. Alguns restaurants i alguns intèrprets estan creats estrictament per entretenir. No és dolent). Apart d'això, un dels fills de Ford, Ben, és xef d'alta cuina. Va treballar a les ordres d'Alice Waters a Chez Panisse, potser el restaurant més admirat de ianquilàndia, i ha fet pràctiques a can Arzak i can Subijana.

Ben Ford (Sony Pictures)

D'una manera menys respectable, Indy, com totes les màquines de merchandising de Hollywood, ja està present en totes les franquícies de menjar marrano hagudes i per haver. Jo penso resistir-me tant com pugui a una que diu que et dóna tasses perquè sóc una dona de forts principis, bones intencions i poca voluntat. En canvi, celebro que no arribin aquí els cereals escurabutxaques que han sortit als USA. Segur que picava amb la caixa kitsch...

Però un repàs a les relacions Ford/menjar no podria acabar sense EL VÍDEO definitiu... Ja sabeu tots quin és, però de tant en tant cal tornar-lo a veure. I després, comprar el pot de crispetes més gran que trobeu, aparcar per una estona els Cahiers du Cinema, els dogmes pretenciosos i les soporíferes pelis iranís, i passar la tarda gaudint de l'espectacle en la foscor d'una sala de cinema. Com quan érem criatures.



ACTUALITZACIÓ: Ja l'he vista i m'ha agradat força. No és perfecta, però no decep. Per a mi, la primera segueix sent la millor de la saga, però aquesta té detalls força apreciables. I no en dic més, que us aixafaria les sorpreses. Per cert, enlloc de crispetes, que no em venien gens de gust, m'he cascat un geladet de Ben and Jerry's.

dijous, 22 de maig de 2008

Mudança i concurs

ACTUALITZACIÓ: Si cap de les persones que m'han enviat mails s'hi oposa, m'agradaria ampliar el concurs a tots aquells que generosament m'estan deixant els seus bons consells als comentaris. Us sembla correcte?

No tinc gaire temps d'escriure. El meu canvi de pis és gairebé imminent i suposo que tard o d'hora ja em posaré sentimental i m'agafarà la graforrea sobre aquesta mudança. De moment, la il·lusió per anar-me'n a un lloc on la nevera serà dins i no fora de la cuina (hi ha una superfície de treball en la que caben dues olles! armaris per guardar els plats! UNA PORTA!) supera el necessari tràngol d'empollar-me els catàlegs d'IKEA i d'empenyorar-me fins la camisa en pro del parquet i els mobles.

De fet, he pensat que per facilitar-me la vida, me n'aprofitaria de vosaltres. He de comprar uns nous fogons i una nevera, així que agrairé tots els consells que em doneu al respecte. I estic dubtosa de si tornar a tenir microones. Va bé per escalfar el cafè al matí, per descongelar alguna coseta, però tampoc és que em torni boja. Així que no sé si tornaré a voler-ne.

Si m'ajudeu, faré un post amb els consells que m'envieu per equipar una cuina (no cal que s'apliquin a la meva situació, perquè alguns elements ja els tinc. Es tracta de que entre tots redactem la guia definitiva de com muntar una cuina casolana), i entre els que participeu en aquest fastuós concurs, us anuncio ja que faré un sorteig d'un lot de llibres de i sobre cuina en anglès (aprofitant que Amazon me'ls va perdre i sis mesos després me'ls va tornar a enviar repetits). Els llibracos en qüestió són:

- The amateur gourmet d'Adam D. Roberts
- Alone in the kitchen with an eggplant (antologia).
- The Figs table de Todd English
- The sex life of food de Bunny Crumpacker

I les regles són aquestes:

- El sorteig es limita a gent que visqui a Ejjjpanya (conio!). Si sou de Barcelona o rodalia, em temo que és possible que guanyar impliqui quedar amb mi per recollir el premi i estalviar-me el correu. Si sou de Canàries o de fora i em jureu que baixareu a Barcelona a buscar el premi o que teniu algú que us el reculli, també podeu participar.

- Per fer-ho, cal que m'enviu un email a baixagastronomia (arroba) gmail (punt) com. Expliqueu-me què ha de tenir la cuina ideal. En quins estris paga la pena invertir i en quins estalviar. On es poden comprar electrodomèstics barats. Qualsevol gota de saviesa que penseu que el món pot aprofitar és benvinguda.

- Pel fet d'escriure'm el mail, accepteu que jo reprodueixi els trucs, les fotos i les desbarrades al blog. No faré servir la vostra adreça per a res que no sigui comunicar-me amb vosaltres sobre el concurs.

- Teniu de temps fins el dia del meu aniversari, que és el 7 de juny.

- La colla de @#!* que habitualment confoneu els meus prestatges amb la versió gratuïta del FNAC esteu exclosos d'aquest concurs, cosa que en realitat us ha d'importar molt poc perquè no dubto que tard o d'hora aconseguireu els (meus) llibres, si voleu.

- Si no parleu anglès, podeu participar igualment. Sempre hi haurà alguna biblioteca que us agraeixi el donatiu.

dijous, 15 de maig de 2008

Qüestió d'olfacte, el retonno

Crec que no m'equivoco si dic que el post que vaig escriure sobre les olors, els records i el menjar fa uns dies és dels que més han agradat. Doncs bé, si voleu coneixer una mica més el món interior, i les sensacions que provoquen els aromes de dues postres en els companys blocaires, ara ho podeu fer a través de les receptes que tots dos han penjat. La Kisumenja ens presenta els rosquillos i el Maurici Serra ens convida a tastar el menjar blanc. Que aprofiti!

dimecres, 14 de maig de 2008

¿Por qué no te callas?

Jo volia haver escrit una entrada sobre un tema frívol (la colla de gadgets i productes alimentaris relacionats amb Harrison Ford), però avui gairebé no es podia llegir ni un bloc d'aquestes terres sense lectors i blocaires debatessin, generalment per criticar-la, la darrera declaració/boutade del Santi Santamaria, que encara no se n'ha adonat que callat està més guapo i que prefereix seguir exhibint les seves dots per a la demagògia.

Santamaria, ficat a periodista d'investigació, afirma públicament que el Bulli té un problema de salut pública, i que ell està distanciat per concepte i ètica de Ferran Adrià. Arribats aquest punt, i sense ser jo una gran fan de l'abstracció tecnoemocional (estic molt més a prop de la cuina que pot fer Santamaria, dintre del límit que em marca la hipoteca), crec que hauríem de puntualitzar quatre cosetes:

A) Si pot demostrar que Ferran Adrià juga amb la salut dels seus comensals, el que ha de fer és denunciar-lo a comissaria i no en un llibre.

B) Assumint que tal problema existeixi... quans casos s'han declarat d'intoxicacions per agar-agar? Que jo sàpiga, l'esferificació no és l'Ébola, i la quantitat de gent que passa pel Bulli o pel racó de Can Fabes sobre el total de la població no és una mostra demogràfica suficient com per demostrar que uns tenen més o menys salut que els altres. Si us plau, no confonguem el món de la gastronomia tres estrelles amb el món real. I en qualsevol cas, jo diria que els comensals del Bulli probablement es pugui pagar un hospital privat (molts d'ells, la Clinica Mayo i fins i tot la Betty Ford, si calgués).

C) On rau l'ètica en escriure un llibre de cuina sana quan es pesa tant com ho fa ell? Igual que no sé si me'n fiaria d'un cuiner massa prim, tampoc no ho faig d'algú que em diu com he de menjar sent ell mateix obès.

D) Santamaria diu que s'ha d'informar als comensals de què porta el menjar. D'acord, sempre he defensat que l'etiquetat dels aliments és bàsic. Ens explicarà TOTS els procediments (perquè el procediment també contribueix o fa mal a la salut)? Com evitarà aleshores que uns i altres li copiin les receptes? Patentant les fòrmules? Ens podrà assegurar que cada plat porta sempre la mateixa quantitat de cada cosa?

E) Una altra afirmació seva deia que l'art ha de ser als museus i no a les taules. D'acord. Però què hi ha de criticable en voler fer art de la teva activitat diaria, en apel·lar als sentits i a la imaginació? O és que no va ser ell qui va dir que anar al restaurant és participar d'un espectacle escènic?

F) Pasta. Diguem-ho clarament. L'emperador va en pilotes. Per moltes despeses que generin els establiments d'alt nivell, per molt que plorin els cuiners dient que no arriben a final de mes... prou de fer el ploricó. Si amb tres estrelles Michelin i no sé quin coi de posició al rànking de restaurants aquest, la vostra cuina no es prou bona per a generar l'atenció general sense haver de recòrrer a trucs tan cutres, és que alguna cosa no rutlla. Si al Santamaria l'amoïna tant que la gent del carrer mengi malament, que posi un bar de menús. A mi no em dóna lliçons de moral algú que cobra 180 euros per un àpat.

G) Seriosament, i això ja no és una pregunta a Santamaria, sinó a tots nosaltres... per què són tan bocamolls alguns dels cuiners ibérics? Ara ha estat el de Can Fabes, però en alguna ocasió ja he criticat els excessos verbals de l'Arola, i Ferran Adrià tampoc no és alié a un bon cop d'efecte ("we don't make any money"). Per què estem tan pendents de les seves idees, quan els preus dels aliments bàsics pugen dia a dia, els transgènics ens envaeixen, i a la majoria de les llars urbanes es menja de puta pena? I per què ens importa tant i dediquem tanta atenció a que els cuiners es dediquin a pegar-se amb el monedero i a estirar-se de la melena? Per què no omplen tantes línies altres professionals que fan menys soroll, com la Ruscalleda? Tot plegat, fa pudor de pa i circ. I a sobre, el pa és bimbo.

dilluns, 12 de maig de 2008

Galetes impreses "Lorem Ipsum"


Fa unes quantes setmanes la Cristina, de Vida Culinària, ens va proposar un invent força atractiu: Un motlle per a galetes personalitzable, en el que es podia canviar la "marca" de la galeta mitjançant un mecanisme similar als dels segells de goma. A mi em recorda als vells jocs d'imprenta que m'havien portat els reis algun any, i que sempre acabaven quan es perdia la lletra C. Uns quants blocaires i afins vam fer una comanda d'aquest estri. Fins ara no havia tingut ocasió de provar-lo, i m'ha passat una cosa ben tonteta: quan havia de decidir quin missatge marcava al foc de les meves galetes, no se m'ha acudit res d'enginyós. "Baixa gastronomia" no hi cabia, ni hi havia prou lletres "a"; he pensat a posar "ACME", com la marca de la dinamita dels dibuixos animats, però tampoc no em convencia.

Gràcies a Déu, que és una senyora molt simpàtica, algú en tota la història de la humanitat ja havia patit abans que jo aquesta publemàtica indeciso-tipogràfica i per això existeix el text fals que s'empra en disseny, arts gràfiques i premsa escrita quan s'ha d'omplir un forat en la maquetació d'una pàgina. Aquest text, que està escrit en un llatí d'estar per casa, comença amb la frase "Lorem ipsum dolor sit amet", que és un aiguabarreig de paraules d'una obra de Ciceró. Si us interessa saber-ne més, la Wikipedia en parla i a la xarxa també en podreu trobar generadors que satisfaran totes les vostres necessitats de text de pega. Com que la Cristina, que és la que va descobrir el motlle, és dissenyadora gràfica, tot quadra. I amb Lorem ipsum m'he quedat.

A continuació, la recepta de les galetes, i a sota, les instruccions del fòtil, que ja sé que vaig prometre traduir de l'alemany fa la tira (sento el retard). Hi he afegit algunes indicacions meves, fruit de l'experiència de provar-lo. La font de la recepta és el llibre "How to cook everything", de Mark Bittman.

Galetes de sucre "Lorem Ipsum" (queden com les daneses de la caixa blava, i engreixen més o menys!)

Ingredients (per a unes 36 galetes)

400 grams de farina
200 grams de mantega
1 taça de sucre (el meu era moreno)
1 ou
1 cullerada de llet o brandi (si cal)
1/2 culleradeta d'extracte de vainilla
1 polsim de sal
1/2 culleradeta de llevat

Una hora abans de començar, treieu la mantega de la nevera. Quan sigui tova, talleu-la a cups i barregeu-la amb el sucre fins que quedi tot integrat. Afegiu-hi l'ou (sense la closca, òbviament). A un altre bol, barregeu la farina, el llevat i la sal. Aneu afegint la part de la farina a la part de la mantega. Si la cosa queda molt seca, mulleu-ho molt lleugerament amb la llet o el brandi (a mi no m'ha fet falta). Per últim, aboqueu-hi la vainilla. Feu que tot plegat quedi integrat. Incís: Si no voleu fer totes les galetes d'una tongada, ara és el moment de repartir en bosses de plàstic de congelador la pasta que no penseu coure. Jo només n'he fet un terç i me'n queden dos mes per a qualsevol tarda tonta. Només caldrà que la deixi descongelar una horeta abans de procedir. Final de l'incís. Emboliqueu la pasta i poseu-la a la nevera un mínim de dues hores i un màxim d'un dia sencer.
Passat aquest temps, preescalfeu el forn a 200º. Munteu el trasto (trigareu uns minutets) o procediu amb un motllo de galetes normal i corrent. Enlloc d'engreixar una safata de forn, que és una tècnica de perdedors, talleu trossos de paper de forn de la mida de les vostres safates. Amb un corró, aixafeu la pasta sobre el paper de forn fins que quedi d'una alçada com d'un quart de centímetre, i talleu-ne la forma desitjada. Aixequeu les vores i seguiu tallant. Procureu que les galetes us quedin un xic separades, perquè tot i que mínimament, creixen una mica en coure's. Transferiu el paper a la safata, i enforneu-ho de 6 a 12 minuts. Ara direu, "Si, home, i no podies donar una mica més de marge, encara? Què he de fer, estar pendent del forn, tot el temps?". Doncs, sí, precisament això és el que heu de fer a partir del minut sis. Cada forn és una història, i us interessa que les galetes quedin cuites (amb les vores torradetes), però no cremades. I la finestra és molt petita. Un cop les tingueu, treieu-les i deixeu-les refredar, si pot ser, sobre una reixeta.

Instruccions

1) Treure la sujecció i deixar anar la guia d'impressió de les lletres.
2) Treure les lletres de la matriu (NOTA: tingueu una bossa de plàstic transparent a ma per guardar-les, i una tisora de les ungles per polir les rebaves rebels), de manera que les lletres, els números i els símbols quedin lliures.
3) Poseu les lletres una darera l'altra i en ordre invers com si es tractés d'una imatge d'un mirall a la guia d'impressió, fins que quedi la paraula triada (4).
5) Torneu a muntar la sujecció i encaixeu la guia d'impressió en els sortints que hi ha a tal efecte (6).
7) Ara el segell torna a estar complet.

Cal que la massa faci uns 3-4 mm d'alt. Empenyeu el segell sobre la pasta i estireu. Premeu la premsa superior sobre una safata folrada amb paper de cuina -ja us ho deia jo- o un silpat

dissabte, 10 de maig de 2008

Amb un parell

Snacks de xocolata japonesos, via Slashfood

ACTUALITZACIÓ: També estan disponibles amb gust de pastís de formatge.

Té ganxo

Ja coneixeu les maquinetes que hi ha als parcs d'atraccions i en alguns bars, en les que tires una moneda, un ganxo baixa, i si tens sort o habilitat, pesques un nino. Els meus nebots són uns cracks, i van aconseguir que de petits, a Port Aventura, els miressin amb mala cara de la quantitat d'animals de joguina que se'n van endur. M'agradaria veure si són igual d'habilidosos amb la màquina que s'acaben d'inventar a Estats Units, i que per un parell de dòlars, t'ofereix la possibilitat de caçar una llagosta viva. Tal i com comentaven a la pàgina on ho he llegit, ja sabem que les llagostes acabaran a l'olla. Cal humiliar-les també? Qui sap, potser si s'ho prenen amb tanta filosofia com els marcianets de Toy Story...


divendres, 9 de maig de 2008

Orgia

Em va el porno.

Acceptem-ho. Hi estic enganxada.

Tinc milers de pàgines marcades i visito cada dia un munt de blogs, tot per les fotografies.

Pels plats que mai no faré, però que voldria provar.

Per les receptes que algun dia, en una cuina somiada, i amb un auditori de comensals entregats i voraços, voldria exhibir. Me'ls marco, me'ls remiro, i m'imagino servint les delícies que veig a les fotografies a la meva taula. No he llepat mai la pantalla, però n'he estat a prop.

I mai no en tinc prou, d'aquestes fantasies. Cada dia hi ha un nou ingredient, una nova revista de cuina al quiosc, un nou programa a la tele que em tempta. No hi ha prou vida ni tinc prou gana per arribar a provar-ho tot (Potser si tingués quatre o cinc fills i em dediqués a cebar-los com una bruixa de conte...? Quant de temps trigarien els serveis socials a venir a espatllar-me la diversió?). Em toca, doncs, conformar-me a somiar i desitjar. De vegades, aconsegueixo apartar-me d'aquesta orgia visual i arribo a fer realitat el que m'indueixen a fer imaginar les fotos, que no sempre fan justícia a allò que prometen. Avui he decidit atrevir-me amb dues receptes que havia marcat recentment -quan més temps passa, més improbable és que les provi- i, tot i que les fotos que n'he tirat jo no són particularment estimulants, us he de dir que els resultats sí ho són. Les dues receptes triguen més a explicar-se que a fer-se, i les dues us proporcionaran força plaer tant a la cuina com a la taula (a altres llocs, ja us apanyareu).

Una altra confessió, arribats a aquest punt. Normalment, quan us poso receptes de blogs estrangers, procuro ser bastant fidel a l'original, i peso qualsevol ingredient substituït per garantir-vos que el resultat que tindreu serà similar al que tinc jo. No és així en aquests dos casos, perquè he aprofitat el que corria per casa. Així que fieu-vos-en, però d'aquella manera. Si llegiu la llengua de Xécspir, us recomana que punxeu als links de cada recepta, per fer-vos una idea millor de com he canviat les proporcions. He marcat en vermell les substitucions, i he deixat en negre ingredients i mètodes originals.

Aquesta és una recepta de la Rachael Ray, una presentadora tan popular com insuportable de la Food Network que ha fet fortuna amb programes on promet que et pots fer el sopar en mitja hora. Tot i que els cuiners de debó en demanen l'extradició a Guantánamo -el seu somriure de joker i el seu hiperentusiasme casi que ho justifiquen-, quan vaig veure aquests carabassons farcits a la web de la seva revista vaig deixar de fer-m'hi l'estreta. Són ràpids, senzills, atipen i poden ser un plat principal vegetarià perfecte. A més, m'encanten les receptes que acaben fent-se del tot al forn, perquè això vol dir que em donarà temps de fregar els estris de cuina abans de sopar!

Barquetes de carabassó de la mama Elsa

Ingredients (per a 6) (per a 2)

6 carabassons mitjanets (dos)
3 cullerades d'oli
5 gran d'all (dos)
Un parell de polsims de pebre vermell picant
1 ceba mitjana (petita), picada finament
1 llauna de mig kilo de tomàquet trossejat, de la que en reservareu apart el suc (tres tomàquets ben madurs, picadets + una cullerada de salsa de tomàquet + 2 d'aigua)
1 raig de vi
2 cullerades de mantega (una)
10 fulles d'alfàbrega fresca (un polsim d'herbes provençals seques)
3/4 de tassa de pa ratllat (uns quaranta grams... el que quedava a la bossa!)
Julivert
1/2 tassa de parmesà ratllat (a ull... possiblement, vàries vegades aquesta ínfima quantitat)
Sal i pebre

Preescalfeu el forn a 200º. Renteu i talleu els carabassons longitudinalment -que bé que parlo!- i buideu-ne l'interior amb una cullera. Reserveu-lo. Poseu-los en una safata de forn, ruixeu-los amb unes gotes d'oli, i cap a dins. Trinxeu-ne l'interior, i barrejeu-lo amb la ceba trinxada i un dels grans d'all, sense el nervi i aixafat. Tireu dues cullerades d'oli a la paella, i a foc alegre, coeu aquesta farça durant cinc minuts, remenant sovint, fins que el carabassó faci cara d'estar caramelitzat. Afegiu el pebre vermell i els tomàquets, i deixeu que la barreja s'escalfi uns instants. Salpebreu. Tireu-hi el vinatxo -Don Simón fan uns minitetrabricks que per cuinar van molt bé i eviten haver d'estrenar ampolles que, un cop obertes, poden conduïr a un pelotasso de mitja tarda del tot absurd- i deixeu que s'evapori. Afegiu-hi el suc del tomàquet (o la salsa i l'aigua) i abaixeu el foc, fins que s'evapori. En una altra paella, poseu l'oli que us queda i la mantega, i escalfeu-los. Salteu ràpidament la resta del all picadet. Aboqueu-hi la farina de galeta, i torreu-la un parell de minuts. Tireu-hi julivert a dojo, més pebre, i el formatge, i barregeu-ho amb el que hi ha a l'altra paella i l'alfàbrega trinxada. Treieu els carabassons del forn, farciu-los, i torneu-los a entrar cinc minutets més. I ja està.

L'altra recepta arriba de la Martha Stewart, un engendre més de la tele ianqui que és una marca en sí mateixa. Pels pobres americans, el nom d'aquesta pava s'ha convertit en la perfecta taquigrafia per assenyalar a la mestressa de casa primmirada i perfeccionista, que fa galetes perfectes, decora la casa i no perd mai el somriure ni la compostura, al estil de la Bree van de Kamp de "Mujeres desesperadas". Llàstima que la Stewart es va passar una temporadeta a la cangrí per haver fet servir informació privilegiada per enriquir-se a la bossa. El somni americà ja les té, aquestes incidències.
El cas és que em quedaven uns quants filets de pit de pollastre a la nevera, i un cul de bossa d'espinacs congelats, i la combinació em semblava una bonica escapatòria al combo habitual d'espinac + panses + pinyons. No us poso les quantitats que he fet servir jo, perquè encara us enganyaria més del que ho faig habitualment: no en tinc ni idea.
Si mireu la recepta original, veureu que hi ha la suggerència de servir el pollastre amb orzo, una pasta amb forma d'arròs, que jo he ignorat.

Pollastre amb espinacs i brie

Ingredients (per a 4)

700 grams de filet de pit de pollastre
1 paquet d'espinacs congelats (300 grams?), descongelat i ben escorregut
120 grams de formatge brie, tallat a dernes (emmental)
Sal i pebre
Mostassa de Dijon

Escalfeu el gratinador, i poseu la safata del forn bastant amunt. Folreu una safata amb paper de plata o de forn. Poseu-hi els filets, unteu-los amb una mica de mostassa, una miqueta d'espinacs (apreteu-los un cop més just abans per a que acabin de deixar anar l'aigua), i un tallet de formatge. Enrotlleu-los començant pel costat petit, i amb la costura cap avall. Salpebreu-los i deixeu que els rotllets es gratinin fins que la part de dalt sigui daurada (segons la recepta original, uns vuit o deu minuts, els meus han trigat un xic més). No té més misteri.

dijous, 8 de maig de 2008

Carlo Petrini, a Biocultura

Cada any que passa em torno més radical amb certes idees. I quant més va, més em sembla que les de Carlo Petrini, ideòleg de l'Slow Food, són encertades. Aquest diumenge tindrem una ocasió rara de sentir-lo, a la fira Biocultura, que com cada any torna al Palau Sant Jordi. Si us plau, no us quedeu amb la imatge que és una cita només per menjadors de tofu i seitan, i hippies d'una altra época, o que només s'adreça a snobs incorregibles que es poden permetre endrapar delikatessen regularment. Diumenge el podreu sentir parlar del menjar bó, net i just en una conferència a les onze del matí, i donant suport a la iniciativa legislativa popular contra els transgènics "Som lo que sembrem", a les 18:00. Petrini és un orador magnífic i molt divertit, que us farà pensar. A més, potser digui una bona ocasió per acostar-vos al Palau Sant Jordi a descobrir que el seitan, de fet, sí que pot tenir força bon gust (l'existència del tofu mínimimament suportable, com la dels homes sensibles, continua com a objecte d'enconat debat :-)).

dimecres, 7 de maig de 2008

Frozen

Sé que s'ha de ser un tipus de friki molt friki per donar-se d'alta a les llistes de correu dels súpers i les cadenes d'alimentació. Jo sóc d'aquestes.

Ahir vaig rebre el butlletí de la Sirena, i no m'estalviaré l'acudit fàcil, em vaig quedar gelada. Tornen a fer cursos de cuina! Feia cent i la mare que no els proposaven... Jo hi vaig anar amb la meva proge (de progenitora) anys enrera, una temporada que ens va entrar la falera d'aprendre, i tot i que no recordo les receptes que ens van ensenyar, sí que em van quedar unes quantes nocions força útils sobre com manipular els congelats. Si algú li interessa, els cursos tindran lloc la segona quinzena de maig i la primera de juny. Us hi podeu apuntar a través de la web de l'empresa o trucant al telèfon 900 21 06 21.

dimarts, 6 de maig de 2008

Una recepta i dos videoclips

Sóc jo o les metàfores em salten a la cara per tot arreu? L'univers és simbòlic, com voldrien les societats secretes, o simplement és que veig paral·lelismes en les coincidències més tontes, com si fós una il·luminada de telèfon 906?

Tot això ve a tall d'aquest darrer pont i del que he fet dins i fora de la cuina, i de les lliçons apreses, que són una de sola i que neixen de la música pop, subsecció britpop (amén). Estan basades en dues grans veritats (redoble de tambors per al moment de la il·luminació): a) cal fugir de les persones i de les preparacions que et fan perdre el temps per a no res, i b) cal revisitar els vells amics i els vells plats, i reconciliar-te amb el passat.

Divendres al vespre vaig anar a l'aniversari del meu amic Félix i vaig aportar al pica pica un pastís. Una simple tarta de fruita en la que emprava un dels primers recursos que vaig fer servir mai a una cuina -una base prefabricada-, que va ser ràpid i senzill de fer, i que triomfar moltíssim. Havia estat barallant altres possibilitats, vaig mirar receptes com una boja, i no semblava acabar de decidir-me.

Molta energia perduda, quan la resposta era a l'abast de la ma: una de les bases que ens havien donat en la darrera classe de la Mireia Carbó. Una mica com el que m'havia passat els darrers temps amb dues persones, que m'han marejat de mala manera, confonent-me i avorrint-me per motius que gairebé prefereixo ni saber. M'havia deixat enlluernar, però de vegades cal mirar les coses antigues amb ulls nous per trobar que tot és molt més simple i agradable. Amb la gent, igual que amb el menjar, he retrobat aquest pont dos altres amics que feia temps que no veia, i que me n'he adonat que no sabia que trobava a faltar.

Parlar amb ells m'ha fet mirar enrera sense ira, com deia la cançó dels Oasis enlloc de centrar-me en el Don't let him waste your time, del Jarvis Cocker (cantant de Pulp) que em provoquen els altres dos. Ja ho va dir Pessoa, en el món no hi ha altra metafísica que la xocolata, que vol dir que ni a la cuina ni a fora cal lluitar batalles perdudes, i que les grans veritats caben en la lletra d'una cançó de quatre minuts o en un recepta simple. Aquesta, la de la Mireia Carbó per a aquest pastís o la dels dos videoclips que us poso a sota.

Pastís de maduixes naturals amb vainilla

Ingredients

Una base de pastís
1/2 litre de llet
4 rovells d'ou
30 gr de farina de blat de moro
1 beina de vainilla
1 safata de maduixes
Xocolata de postres

Barregeu una mica de llet amb la farina i els ous, i remeneu-ho. Obriu la beina de vainilla i rasqueu-ne les llavors sobre la resta de la llet, que fareu bullir amb les restes de la beina i el sucre. Quan arrenqui el bull, aparteu-ho del foc, deixeu-ho refredar uns instants, i incorporeu-ho als ous (NO ELS OUS A LA LLET!). Coleu-ho i torneu-ho a tirar a l'olla, només fins que arrenqui el bull. Deixeu-ho refredar, i un cop sigui fred feu servir la crema per guarnir la base del pastís. Renteu i talleu les maduixes a dernes. Foneu la xocolata a foc baix i amb un cornet o una màniga, feu una retícula sobre la fruita. La Carbó ens va advertir que si ho feiem tot bé algú ens preguntaria amb incredulitat si no era un pastís comprat. Carbó, t'he de dir que la vas encertar!



Pausa per a la publi

No acabo ni a pedrades el post del cap de setmana, que tampoc no hauria de ser tan llarg (però la feina no em deixa). Això sí, he trobat un moment per instal·lar-me l'Adsense del Google, que són els anuncis que hauríeu de veure aquí al costat, i que en els meus deliris de grandesa figura que m'han de treure algun dia d'aquesta vida de pobresa i activitats poc legals amb la que financio el pinso de la gata i les excursions al Mercadona.
Ara Google ja els deixa posar en les planes en català, així que per què no aprofitar-ho? Perdoneu-me la intromissió, però no us he enganyat mai: sóc una venuda. Una cosa, només. Us agraïria si em deixeu algun comentari dient-me si es veuen els anuncis, perquè no estic segura d'haver-ho fet bé. No us demano que hi cliqueu -això és decisió de cada un, i jo no hi entro ni surto- sinó que m'aviseu si queden molt estranys o us fan nosa.

dilluns, 5 de maig de 2008

El gran salt endevant

Mentre aquest vespre acabo el meu post sobre el pont, us deixo que us llegiu l'interessant article del corresponsal de La Vanguàrdia a Beijing aparegut avui, on es desmunten uns quants mites sobre la manera d'alimentar-se a l'altre costat de la gran muralla. Esfereïdor.