dijous, 31 de juliol de 2008

Amanida a la manera de... internet

Ah, la xarxa. Quin gran invent. No sé com podíem sobreviure abans de que existís. Com anàvem a aquells temples del mal anomenats "biblioteques" quan preparàvem un treball del cole. De quina manera compràvem les xorrades que ens omplen els armaris. O què feiem sense llegir els meravellosos emails que certs coneguts ens envien amb l'encapçalament de PASALO!!!!!!!! MUY DIVERTIDO!!!!!!.

Un dels salts qualitatius en la autopista de la informació, que deu ser catalana, perquè les conexions encara són lentes i es paguen a preu d'or, són els blogs i la tecnologia de sindicació RSS, que ras i curt vol dir que, amb el programa adequat, un té a l'abast les actualitzacions diaries de tots els blogs del món que l'interessen. Això facilita molt la feina quan t'interessa un tema específic, perquè no només no t'has de preocupar per anar passant per les pàgines que el tracten, sinó que pots comparar fàcilment unes i altres. No costa gaire fer-te a la idea de què és el que es porta. En els blogs de cuina americans, quan s'acosta Halloween tot són receptes amb carabassa, fins l'avorriment i el vòmit, igual que el quatre de Juliol no hi ha tarta que no estigui decorada en els colors de la bandera... francesa. Bé, el cas és que sovint una recepta es posa de moda i tot quisqui s'apunta a provar-la. L'any passat va ser un pa que no es pastava (que em deleixo per intentar, ara que tinc un forn de mida adulta), i ara mateix el que està de moda són les galetes de xocolata que requereixen 36 hores de llevat. Malgrat això, en molts dels meus blogs de capçalera ha estat apareixent discreta i persistentment una recepta d'amanida, poc més que una combinació de gustos, que em tenia intrigada, i que em cridava molt més que les rebosteries variades.

Visca la web. Sobre tot perquè impedeix que la meva gata salti pel balcó...

Amanida de síndria i formatge feta

Ta-xan! Sóc fan de la síndria - de petita, una de les primeres paraules que vaig pronunciar va ser "xia"- i adoro el formatge feta. Però la meva Rottenmeyer interna es mirava la recepte per sobre les ulleres i li augurava un fracàs monumental. Ha, com ha de ser bona una combinació tan estranya? Què en sabran, aquests blogaires, del que és menjar bé...? Segur que és fastigosa. Segur que no hi ha qui s'ho empassi. Segur que malbarataré els ingredients. Tsc.

MOOOOC! ERROR!

La vaig assajar abans d'ahir a la nit i, amb petites variacions, ahir vaig tornar a repetir. Amiguets, the Oscar goes to aquesta superamanida, que acabo de decidir que és el plat de l'estiu. Un mos i us traslladareu a una platja grega (tot i que quan vaig ser a Grècia no recordo haver tastat res semblant) o algun lloc indeterminat d'Orient Mitjà, sense bombes però amb caravanes que travessen el desert, minarets i oasis. I a sobre, barata i a prova de tontos. No us passo la recepta com a tal (podeu trobar-ne dues de fiar en anglès aquí i aquí), sinó una guia de com fer-la, perquè admet variacions. Si heu de fer cas a alguna de les ofertes que rebeu per internet cada dia (V1AGRAH, REPL!KAH WA7CHES...), que sigui la de preparar aquest plat.

Ingredients

Síndria (més fàcil si és sense pinyols)
Formatge feta del de debó.
Oli d'oliva
Menta fresca
Sal gruixuda o Maldon
Ceba de Figueres o ceba tendra
Vinagre o suc de llima
Opcionalment: fulles de ruca o enciam, olives negres, pebre

Talleu la síndria a cups i treieu-ne els pinyols, si en té. Poseu els cups sobre l'enciam i la ruca, si els empreu. Talleu la ceba a dernes i afegiu-la també. Esmicoleu-hi el feta per sobre i poseu-hi les olives sense os i partides, si les voleu. Feu una vinagreta ràpida batent dins d'un got amb una forquilla un rajolí d'oli, el vinagre o la llima (podeu ser generosos, l'àcid proporciona un contrapunt interessant a la dolçor de la fruita) i la menta, rentada i esmicolada. Per últim, saleu-ho i si esteu llençats, pebreu-ho.

dimecres, 30 de juliol de 2008

Vine a berenar amb mi

Diumenge va venir a berenar la família, i hi cabíem! Per facilitar el servei -perquè, matitzem-ho, hi cabíem sense haver de fer cua al replà de l'escala, però érem una colla i tampoc no és que casa meva tingui el menjador de Buckingham Palace- vaig muntar el berenar tipus bufet. Així:

La safata de canapès (encara me'n va sobrar algun) era de la Mont-Rodon, una pastisseria de tota la vida de les del barri. La resta, que podeu veure parcialment a la foto, la vaig preparar jo, i estava guiada pel raonament de "menjar+pa=montadito". Cranc, enciam i panses amb pa suec, salmó i mostassa d'ànet, i sobre tot, els rotllets d'albergínia més resultons de l'univers...

Rotllets d'albergínia

La recepta és de Chocolate&Zucchini, i fa molt bon us de les bosses d'albergínies a la brasa congelades que vénen en establiments com La Sirena. Una combinació de sabors ben intrigant i juguetona, que per desgràcia va quedar fora de la foto (eren al microones mentre disparava).

Ingredients

Dues bosses d'albergínies a la brasa congelades
1 pot d'olivada
2 terrines de formatge fresc per a untar, tipus Philadelphia o Kiri o rotlle de cabra.
1 grapat de pinyons (mig paquet, si fa no fa)

Descongeleu les albergínies. Torreu els pinyons en una paella, sense gens d'oli. Desfeu el formatge amb una forquilla i barregeu-lo amb els pinyons. Unteu les albergínies per un costat amb la barreja i, després, amb una mica d'olivada. Tanqueu els embolcalls amb un escuradents (difícil, si com jo els heu omplert massa). És important que els serviu tebions, freds no valen res i en canvi, amb una mica de temperatura -sense arribar a cremar- són deliciosos. Jo ho vaig fer posant-los a baixa potència del microones durant un minut, però millor encara si els escalfeu al forn.

De postres, a més d'una altra safata de pastissets, també vaig lluir la meva gelatera, a la que poc a poc li vaig prenent bé la mida. He fet sorbets de nectarina i de cireres, i gelat de xocolata (deliciós, i consti a mi justament no m'agrada gaire el gelat de xocolata). Totes les receptes de gelat que he provat són del llibre The perfect scoop, del blocaire David Lebovitz, un tom increïblement recomanable i ple d'idees suculentes i senzilles que no empren ingredients estranys ni difícils de trobar (darrer número de Descobrir Cuina, el meu dit et senyala!). Per a diumenge l'escollit va ser el sorbet de mango, que té una recepta tirada de fer i que treu la vessant més aromàtica d'aquesta gustosa fruita. Nota al marge: No sé si es per una qüestió de transport o què, però tinc la sensació que els millors mangos que arriben aquí són els procedents de països africans. O potser és que tinc tan bon record dels que vaig menjar a Senegal que vull creure-ho així.

Sorbet de mango

Ingredients

Dos o tres mangos (en necessiteu un kilo, pinyols inclosos)
130 grams de sucre
2 cullerades de cafè de suc de llima
1 cullerada de rom fosc
160 ml d'aigua
1 polsim de sal

Renteu-vos bé les mans, aviat veureu per què. Talleu els mangos i poseu-ne la polpa al got del minipímer. Espatxurreu els pinyols sobre el got per a que treguin tota la "chicha". Llepeu-vos els dits. Torneu-vos a rentar les mans. Ajunteu-hi la resta d'ingredients i tritureu-ho. Tasteu-ho i afegiu-hi més llima o més rom, si voleu. Poseu-ho a la nevera a refredar ben bé, i quan ja estigui fred, passeu-lo per la màquina de gelats seguint les instruccions del fabricant. Si no en teniu, aboqueu el puré en una safata de glaçons i aneu-lo treient del fred i remenant-lo de tant en tant fins que qualli. Poseu-lo en una carmanyola, filmeu-lo (per a que no agafi olors del frigorífic) i deixeu-lo reposar unes hores. Treieu-lo cinc minuts abans de servir per a que estigui més moldejable.

I això va ser tot. Vam riure i brindar pel nou pis. El meu nebot gran i la meva mare es van dedicar a treure'm punts "por estrategia" i com diuen els anglesos, a good time was had by all.

dimarts, 29 de juliol de 2008

Nyam!

dilluns, 28 de juliol de 2008

El sopar dels idiotes

No estic dient que TOTS els participants de Ven a cenar conmigo, el nou concurs antropològico-culinari que ofereix Antena 3 cada vespre entre setmana siguin idiotes. No, déu me'n lliuri. Però sí que és molt curiosa i notable la quantitat d'imbècils que els responsables de càsting d'aquest concurs semblen considerar material televisiu.

Durant aquest mes i mig que he estat apartada de tot el que té a veure amb la cuina, aprofitava els vespres per caure derrotada davant la tele de ma mare i contemplar com cinc estranys quedaven per sopar durant una setmana, convertint allò que hauria de ser, en el millor dels casos un cant a l'hospitalitat i en el pitjor, un concurs culinari estàndard, en, de vegades, una picabaralla de drag queens a cops de bossa. Enganxa.

La mecànica del concurs funciona així: Durant una setmana, cinc persones d'una mateixa ciutat que no es coneixen entre ells queden per sopar, una nit a cada casa. Els convidats valoren amb una nota de l'u al deu el menú i les dots com amfitrió dels seus contrincants.

Al principi, Antena 3 va fer màrqueting del programa anunciant que un dels atractius era que els participants poguessin fer nous amics i fins i tot lligar. Tot molt cool i modern, des de l'estètica pseudojordilabanda del grafisme (a aquestes alçades, ja més passada que Machín), fins a la música, la realització...

Un programa dedicat a la cuina urbana d'avui en dia, no? Un viu diagnòstic de què menja la classe mitjana, mitjana-alta espanyola, no? Doncs no. Des del moment en que els concursants són, com es diu en castellà, juez y parte, la fascinant natura humana surt a la llum, i assistim a autorretrats tan demoledors com la pija sevillana que, bo i posseïnt una casa amb llac privat i poder adquisitiu com per contractar un grup de música per a la seva vetllada, obertament va donar només dos punts a una competidora, perquè "era la seva estratègia" per fer-se amb els 3000 euros de premi. O, en la mateixa edició del programa, un ninyato maleducat que es va dedicar a sabotejar els sopars aliens perquè el seu no havia agradat. O la mestressa de casa que va demostrar les seves dots de majorette a mig àpat. Imatge dantesca que, si hagués d'afrontar en una situació real, em motivaria a buscar amb discrecció i urgència la porta de l'immoble, però que inexplicablament, als comensals no els va fer perdre la gana per a la resta de la seva vida.

Dit això, resulta profundament divertit i consolador veure que tot fill de veí les passa magres quan té convidats. Que el plat que se suposava que els havia d'enlluernar passa sense pena ni glòria. Que si ets creatiu, ells prefereixen els plats de tota la vida i que si en canvi vas sobre segur, et trobes que en un altre sopar el menú és pràcticament el mateix (exemple: a l'edició d'Astúries quatre dels cinc concursants van servir llom de porc, i encara dos d'ells van coincidir a preparar-lo amb Cabrales). Descobreixes també que uns i altres estan carregats de moltes, moltes manies ("Yo es que no soy de pescado/queso/verdura/vino/...") i que la cultura culinària del país, per abundants estrelles Michelin que tinguin els Adriàs, Ruscalledes i tutti quanti, encara no ha arribat fins al punt que sigui del domini comú què és un guacamole o eviti que es parli de productes segurament tòxics, com l'"acetato balsámico".

Enmig d'aquest panorama, de tant en tant s'albiren alguns detalls interessants, com la preferència per les postres tradicionals, o certs plats que podrien ser perfectament copiables. I la possibilitat de fer una mirada indiscreta a la impagable decoració d'algunes cases, als usos i costums culinaris populars (compra algú encara enciam que no sigui de bossa?) i a la interacció entre persones amb les que, en la seva majoria, espero de tot cor que no em toqui haver de sopar mai. Entreteniment de primera.

dissabte, 26 de juliol de 2008

El plat més elaborat del món

...és aquesta amanida amb pit de pollastre a la planxa:


Al capdavall, m'he tirat un mes i mig a preparar-lo. Un mes i mig que havia de ser il·lusionador però que ha resultat duríssim, en el que m'he vist esgotar la paciència i les forces per culpa de cert individu maligne i inepte, al que només desitjo que les coses li vagin en aquesta vida tal i com es mereix. Un mes i mig en el que no he llegit ni un sol blog dedicat a la gastronomia, en el que no he tingut més que una única tarda lliure, i en el que m'he hagut de passar (ens hem hagut de passar, perquè la gata no se n'ha lliurat) una temporada refugiada a casa de la meva mare, amb dues mudes de roba en una bossa com a tot capital. Agraeixo als que heu vingut per aquí el vostre interès i la vostra preocupació, i als que des de fora de la xarxa m'han recolzat i han tingut paciència amb mi.

De tot plegat, n'extrec algunes lliçons. De la meva dieta d'entrepans continus, i posteriorment, del retorn als xups xups maternals no n'he sortit indemne. Crec que m'he engreixat, per desinterés i angoixa. I tampoc no he escrit gens. Així que m'inclino a veure una relació directa entre el meu bloqueig en la creativitat amb el bloqueig de la meva vida.

Fa uns pocs dies que dormo al nou pis, i demà ha de venir la família a berenar. Al antic pis no els vaig poder convidar mai a tots junts, perquè era massa petit, i ara em deleixo per fer-ho. La major part del berenar serà comprada: encara no domino la nova cuina, queden algunes caixes pendents de buidar, i no vull deixar la celebració per més endavant perquè hi ha vacances a la vista. Però alguna coseta (pel meu aniversari em va caure una màquina de fer gelats) sí que la penso preparar amb les meves pròpies mans, i és que avui ja he tornat a cuinar, com ara torno a escriure mitjançant aquesta curta entrada.

Poc, només un pit de pollastre a la planxa, acompanyat d'un gotet de vi del Priorat comprat a granel en un bar de tota la vida del meu carrer. I no m'ho he volgut menjar a la taula gran del menjador, sinó a la plegable de la cuina. Un àpat banal, sense res que denotés que era especial, un de tants com espero fer dia rere dia, aquí, en aquest pis, durant molts anys. Un pollastre a la planxa més bo que tots els caviars del món. Perquè l'he fet a casa.