dimecres, 29 d’octubre de 2008

El túnel del temps


La Vanguardia acaba de posar en línia tota la seva hemeroteca. Repeteixo, per a que ho paiu: acaben de penjar a la xarxa tots i cada un dels exemplars. Un dels records més feliços que tinc de Ciències de la Informació és l'hemeroteca de la facultat, en la que vaig perdre moltes hores que podia haver dedicat a l'estudi rellegint diaris vells, observant com havia canviat la maquetació i la redacció de les notícies, i empapant-me d'històries que ja ho eren, d'història.

Quan el New York Times va digitalitzar la seva, d'hemeroteca, un dels meus blocs preferits, Mental Floss, es va inventar una secció en la que rebuscava en el passat de la publicació fins trobar la primera menció d'un esdeveniment, una persona o una cosa. Com que la idea em sembla massa bona com per no apropiar-me-la (you say "plagi", I say "homenatge"), he decidit fer el mateix amb alguns termes gastronòmics. I això és el que he trobat:


Quan Adrià encara es deia com una cançó de ABBA, La Vanguardia destacava que "La audaz y contratada [sic] cocina de Fernando Adriá [sic], a quién secunda, en lo concerniente a su derivación, Juli Soler, ha merecido también, en 1990, la segunda estrella Michelín. Fernando ha conseguido convencer incluso a los más reacios a la modernidad, a fuerza de demostrar a diario que es un consumado cocinero." Pozí.


La nèmesi d'Adrià rebia la seva primera menció en una crònica de l'incombustible Josep Sandoval, qui en un article sobre bolets lloava "(...) la escalopa de ave con tòfones y puerros, llegado [sic] de la mano de Santi Santamaría [sic] del Recó de Can Faves [sic, altre cop] de Sant Celoni."


El trio la-la-la queda complet quan a Carme Ruscalleda l'esmenta per primera vegada una altra Carme, la també incombustible Carmen Casas, i és per destacar-ne la consecució d'una segona estrella Michelin. "Bastante antes de que la a menudo arbitraria guía Michelín concediera una de sus estrellas al restaurante Sant Pau, en el que cocina Carme Ruscalleda, unos cuantos venían siguiéndolo ya de cerca."

Nouvelle cuisine 

Tot i que al 1967 hi ha una primera menció d'aquesta frase, per esmentar un llibre de cuina de 1818 que conté el terme en el seu nom, la Nouvelle Cuisine de Bocuse, Guerard, els germans Troisgros i altres fans de la crema de llet, s'explica per primer cop en aquest article de 1976. 


La veritat, fa un debut més aviat trist. Se l'esmenta en la secció de ressenyes editorials esportives (voto per que el Marca la ressuciti!) i només perquè el periodista diu que "quedan sobre la mesa, y de ellos hablaremos otro día, La educación física por medio del ejercicio muscular, de H. Gulick, Foot-ball, del doctor don Carlos Mas y Guía Michelin, con que se ha tenido la delicadeza de obsequiar al reportero deportivo de este periódico."


El primer restaurant en sortir a les pàgines de La Vanguardia no ho va fer fins a la segona setmana de vida del diari: "Se encuentra en esta capital, para asistir a un banquete que el próximo martes se dará en el Restaurant Martín el ex-Presidente del Poder Ejecutivo de la República D. Estanislao Figueras." El mateix dia hi ha una segona menció al banquet, perquè els organitzadors van fer publicar un anunci explicant als convidats com acreditar-se.


I si l'alta gastronomia, la dels restaurants, va trigar en donar la cara, no passa el mateix amb la baixa, la d'estar per casa, la d'aquest blog: En el mateix número de llançament trobem l'anunci de "Fabré y Ortega. 33, Escudellers, 33. Establecimiento en grande escala, con surtido complejo de herramientas de todas clases, batería de cocina, acero, alambres y en general todas los artículos referentes a la quincallería y la ferretería."

Espero que hagueu gaudit llegint aquest post tant com jo ho he fet rebuscant entre diaris vells! Qui sap quines altres sorpreses seré capaç de trobar-hi...

diumenge, 26 d’octubre de 2008

Fat bastard

Un amic meu, el Fiber, em passa la notícia que ha sortit a Microsiervos sobre un vi de curiosa denominació: Fat bastard. És a dir, coi de bacó o, com en deien en aquella gloriosa nissaga del cinema trash que és Austin Powers, "gordo cabrón".

La marca, pel que sembla, té el seu origen en una conversa entre dos enòlegs mentre anaven tastant candidats a ser el proper llançament d'unes vinyes. Un dels experts, francès, va denominar així el que més li va agradar. Això sí que és branding, i la resta son tonteries.

Un truquet

Quan vaig a la Boqueria en dissabte, com vaig fer ahir, m'acaba agafant un atac de mala bava per la invasió no gens subtil de turistes que han convertit el centre de la meva ciutat en un parc temàtic. És per això que difícilment m'hi endinso gaire, tot i que són just les parades de l'entrada, amb la seva fruita i els seus batuts, que més clarament s'han abocat al client forani. Per no menjar-me massa el cap, compro allà mateix herbes fresques, que excepte pel que fa al julivert, al meu barri no es troben si no és al tall anglès.
Les herbes fresques són una benedicció, com un raig de sol que ilumina els plats i els dona vida. Potser és perquè he crescut una família en la que una excursió no era completa sense una bossa de plàstic i unes tisores de cuina amb les que collir farigola, i en particular amb una mare que posaria julivert al café si la deixèssim. Si de mi depenguès no hi hauria plat sense herbes. Dit això, em descoratja la seva naturalesa efímera -suposo que és una actitut filosòficament incorrecta, aquesta d'emprenyar-se per la transitorietat de les coses- i dit clar i català, que sempre les acabo tirant. Les herbes que podrien adornar el ram d'una reina de bellesa en el moment de la compra, al dia següent estan remullades i tristoies com un gos de tura sota la pluja (o com jo imagino que deu ser un gos de tura sota la pluja). Fins que vaig descobrir...

EL TRUC!

Compreu un ramet de julivert, alfàbrega, romaní, cilantre o l'herba que us faci més ràbia. A mi l'orenga m'agrada més seca que fresca, però en general em passa al revés. Treieu la goma del pom, talleu-ne un centímetre de la tija i poseu-lo en un got mig ple -els pessimistes, en un de mig buit- d'aigua. Coroneu-ho amb una bossa de plàstic que quedi ajustada si fa no fa. En el cas de l'alfàbrega, enemiga del fred, deixeu l'invent en una cambra assolellada (en aquest cas, el meu vestidor). Amb les altres herbes, fiqueu-ho a la nevera. Canvieu l'aigua cada dia. Les herbes no duren sempre, però amb aquesta mena d'hivernacle casolà la seva vida s'allarga bastant. Si esteu de sort, com es pot apreciar a la foto, es possible que fins i tot tornin a florir.

dissabte, 25 d’octubre de 2008

Actualització Sopem en Bloc

Aquí la teniu.

dijous, 23 d’octubre de 2008

Pastissos de fantasia

El meu amic Gus em passa aquesta convocatòria per a aquest dissabte. Bona ocasió per conèixer altres frikicuiners i posar a prova les nostres habilitats, no? Més info, aquí.

dilluns, 13 d’octubre de 2008

Sopem en bloc II

2a Actualització 20/11/08 Acabo de trucar i he fet la reserva. Punts importants: He de deixar una paga i senyal de 50 € la setmana vinent... important, doncs, que no hi hagi baixes de darrera hora. I un altre tema: pels enòfils, no es permeten portar ampolles de fora.

Actualització 20/11/08 ¡Campaaaaaana y se acabó! Avui faré la reserva al Nonell, i aclariré el tema de les begudes (que com sabeu, no estan incloses al menú nº 3 que hem triat). Com que som pocs, si voleu, aquest cop afegim-hi també els partenaires de quin en tingui... Us recordo que el sopar és divendres 28 a les 21:00 al restaurant Nonell, C/Sagristans, 3, telf. 933011378. Com sempre, si hi ha canvis aviseu-me a baixagastronomia (ensaïmada) gmail (punt) com.

Actualització 17/11/08 Nens, apart d'afegir més gent, hauríem de confirmar aviat. Sílvia, com va el tema de Vila Viniteca?

Actualització 06/11/08 Ja tenim els menús! Tots tres valen igual (28€). Els podeu descarregar aquí: Menú 1, Menú 2, Menú 3. Els plats són una tapa + un a triar, dins de cada grup principal, i les begudes van apart (la carta de vins és a la web del restaurant www.nonell.es).
Si us plau, aneu deixant una nota als comentaris amb el que preferiu. Arantxi, necessito el teu mail! I els que no us hagueu apuntat encara, no sigueu mandrosos!

Actualització 05/11/08 Segueixo a l'espera que del Nonell m'enviin el menú. Ara som 11 apuntats, cosa que implica que encara ho podríem fer a Vila Viniteca. Suggereixo que si no ens diuen res en dos dies mirem aquesta opció...

Actualització 26/10/08- Ahir vam anar al restaurant Nonell i ens va agradar força. Dimarts he de mirar de parlar amb l'encarregat. Això no treu que mirem altres opcions (penso en la de Vila Viniteca, i en la cata de cervesa), però primer hauríem de tenir una llista d'assistents una mica més definitiva (espero que hi hagi força repetidors de l'anterior).

Actualització 25/10/08- Avui la Sara Maria i jo anem a provar restaurant. La resta, si em voleu donar un cop de ma, ajudeu-me a avisar als assistents al sopar anterior i a tots aquells que penseu que els podria interessar.

Assistents:

Sara Maria (Delícies del rebost)
Massitet i Kisumenja (Olleta de verdures)
Tiriti (Tiritinyam)
Mar (Baixa gastronomia)
Starbase (De cuina)
Manel (El cocinillas)
Arantxi (Curry, curry, que te pillo)
Rosa Maria i Xavi (Menja Sa)
Xavi (Eslacarab)

dimecres, 8 d’octubre de 2008

Una veritat incòmoda

...però senzilla d'entendre: Menjar engreixa. 

Estic enganxada als blogs de gastronomia des de fa gairebé tres anys, i amb el pas del temps me n'adono que hi ha un elefant enmig del pas que tots els que n'escrivim un ens neguem a esmentar. Com aquell parent excèntric de costums antisocials, o com un tall de cabell desgraciat en la persona que estimem, tots preferim mirar cap a una altra banda davant d'una qüestió, metafòrica i literalment, relliscosa: el greix.

D'entrada, tot el debat sobre la relació entre gastronomia i pes fa, en l'Occident contemporani, una certa pudor de frivolitat. Si ens esplaiem describint les mil possibilitats que tenim per augmentar els nostres rellomillos, en certa manera pot semblar que obviem que bona part del món no en té cap opció. Per tant, tenim assumit aquest discutible punt de partida i fem aquesta negació de base sense la que no podríem prosseguir. 

Però aquí no s'aturen les mines que sembren el camí. Un blog culinari, per se, condueix a l'exaltació dels sentits. Difícil no apilar els superlatius quan parlem d'aquell pastís que es desfà a la boca, o d'aquell estofadet curull de carn, patates i altres coses que fan que els pantalons apretin. El llenguatge de la gastronomia està pensat per a seduïr, i en conseqüència ha de provocar emocions. Malgrat que en la seducció hi ha espai per a la subtilesa, no n'hi ha per als gustos insípids. Expressions com "pantagruèlic", "saborós" o "un festí" són emprades quan volem descriure algun acte, persona o cosa, que és sensual. La gastronomia no és terreny per ascetes.

Acceptada també aquesta segona qüestió, encara ens enfrontem a un tercer obstacle. Crec que socialment hi ha una certa neurosi vers al cos humà que ha fet que proliferessin els transtorns alimentaris. L'alimentació és un reflexe de la societat, i mentre en aquest país es passava gana, el model desitjable era ser gras. Quan el pèndol va virar cap a la prosperitat, la magror es va convertir en objecte de cobdícia. Finalment, el pèndol s'ha trencat i avui en dia un es pot fotre la vida atipant-se sense parar o deixant-se morir de fam, en base a irrealitzables ideals de bellesa (anorèxia i bulímia) o de salut (ortorèxia). I és aquest punt en el que em vull centrar. 

No hi ha una sola manera correcta de menjar. Cada persona i cada clima reclamen la seva pròpia, tot i que és cert que n'hi ha de molt més problemàtiques que d'altres. L'ideal d'una dieta mediterrània possiblement ajudi més a la salut cardiovascular que qualsevol altre, però què hi ha de real d'aquesta dieta en allò que mengem dia a dia, en allò que se'ns ofereix als supermercats, en allò del que escrivim als blogs? Qui ho diu que no hi ha persones sanes que no han menjat més que aliments industrials tota la vida (i qui ho diu que no es deu a l'atzar)? Quina és l'actitut ética que algú que es consideri gourmet (ni que sigui d'estar per casa) ha de tenir vers a aquestes preguntes?

Tot això em vé al cap quan me n'adono que darrerament no cuino gaire. Deia el malograt Hunter S. Thompson que el secret del bon periodisme consisteix a prendre bones anotacions. Entre el canvi de casa i els nous horaris de la feina, he constatat que he anat deixant de parar atenció a allò que cuinava, a allò que escrivia. De parar atenció i prou. I ho he vist al mirar-me al mirall. 

Pot semblar una paradoxa, però el meu millor pes com a adulta ha estat des de que escric aquest blog, i es qüestió de recuperar-lo, de tornar a prendre bones anotacions, d'estar en el moment. Crec que aquest món seria bastant millor si deixèssim de considerar el menjar pur combustible per al nostre cos, i ens adonéssim que també ho és de l'esperit. 

P.D.: Com que una cosa no treu l'altra, he començat a fer "footing" i he tornat a la piscina. Per als que volgueu seguir els meus progressos, he creat un altre blog, anomenat Corre, Mar, corre! on aniré explicant com em va, i també ho podreu veure per una finestreta de Nike + a la columna de la dreta d'aquesta mateixa bitàcola, que evidentment segueix funcionant com sempre. Ja sé que ja vaig crear un blog generalista que vaig abandonar, perquè amb el temps m'he convençut que la millor, la única manera d'escriure blogs que jo sé fer, és des d'una perspectiva concreta. 

dijous, 2 d’octubre de 2008

Panificadora, segona part.

Quan l'any passat em vaig comprar la panificadora del Lidl, bona, bonica i barata, ho vaig escriure "a toro pasado" (to the past bull). Com que el súper alemany en posa poquetes unitats a la venda i és difícil trobar-la més enllà de l'hora d'obertura dels centres, a les 9:30 del matí, us aviso des d'ara que dijous dia 9 en tornen a tenir. Si us interessa, ja ho sabeu. Jo n'estic molt contenta de la meva...
Aquí el link, aquí uns amics.