dissabte, 29 de novembre de 2008

Sopem en bloc II - La crònica


L'ànec confitat, the king

Se'm fa una mica difícil escriure aquesta crònica. No per la companyia -que va ser molt grata- ni pel menjar -que era molt bó- ni per les anècdotes -que n'hi va haver- sino perquè ara mateix estic teclejant amb els dits creuats per a que ONO no em torni a deixar sense conexió...

En fí, ho intentarem. Per un cop a la vida, no vaig ser la darrera en arribar. A tres quarts de nou em vaig apalancar a la barra del Nonell, i vaig trucar a la Sara Maria perquè em va entrar la neura que havíem quedat en realitat a dos quarts de nou i jo l'havia espifiat amb la reserva. Però no, la Sara Maria ja era a la cantonada, i de seguida va començar a arribar tothom. Primer, el Tiriti, i  l'Arantxa i el Juan, després, gairebé immediatament, el Cocinillas i l'Starbase. Ens vam entaular i de seguida van venir Massitet i Kisumenja (és real!) i, un xic més tard tal i com ja ens havíen avisat, la Rosa Maria i el Xavi. L'altre Xavi, pobre, va trucar per dir-nos que la feina el retenia i que un cop més es quedava sense venir...

La part gastronòmica

Sabeu com es reconeix una taula de blocaires? Perquè ningú no es menja els plats quan els porten si no els ha fet una fotografia abans! Allà hi havia més flaixos que a una convenció de paparazzis. Espero que aviat els meus companys pugin les seves imatges, donat que la meva càmera és més aviat mediocre (o potser sigui cosa de la fotògrafa). De primer, la vieira amb crema de patata, agradable. Els segons, un milfulles de verdures amb salsa de butifarra negra que estava magnífic, i uns gnoccis a la crema de nous cosins germans d'aquests. El rei de l'àpat va ser, sense cap dubte, l'ànec confitat, deliciòs sense paliatius, amb una pell cruixenteta i una carn saborosa que estava bó a rabiar. El pobre salmó a la sal que li feia la competencia, tot i que bó, no tenia res a pelar. De postres només vaig provar la crema anglesa -copiable el detall dels grans de pebre, que la feien diferent- però el coulant de xocolata no feia gens de mala pinta, tampoc. Notable alt pel restaurant. Després, uns quants aguerrits vam anar a fer un gin tonic, però el nostre criteri de decisió del bar no va ser gaire selectiu: "on hi hagi una taula lliure".

La part blocaireNegreta

Tots els presents continuen sent una colla de conyons (dit amb el major respecte cap a tothom, potser tot i que cap als culés militants, en minoria per una vegada, un xic menys :-b ) i l'ambient, com sempre, era fantàstic, relaxat i divertit. Vam comentar una mica apenats el poc quorum, atribuïble a la crisi, als pròxims sopars de Nadal, i per la malaurada desaparició d'uns quants blocs. En aquest sentit, vam estar donant-li voltes a l'idea de crear un blog o portal on unificar l'índex de receptes dels blocs catalans. També vam comentar com no hi ha temps per cuinar totes les cosetes bones que llegim dia a dia, i que hi ha hagut una benvinguda explosió de blocs de cuina en català d'un any ençà. I vam debatre sobre els mèrits respectius de blogger i wordpress, sense que la sang arribés al riu ni cap conclusió clara (qualsevol intenta parlar d'informàtica amb les ampolles de vi que anaven caient, Gotim Bru i Viñas del Vero Gewürztraminer, i de postres vi de gel de Gramona).

En definitiva, que un cop més va ser un plaer compartir taula amb tots vosaltres. Jo m'apunto ja a la propera!

Teniu un àlbum amb les altres fotos que vaig tirar en aquest enllaç del feisbuc (no cal donar-se d'alta).

dijous, 27 de novembre de 2008

Els plaers dels menjadors d'empresa

Ahhhh, com em recorda a la cafeteria de TV3 i els alegres nois del catering d'Aramark...

dilluns, 24 de novembre de 2008

Nou índex de receptes

L'altra nit vaig liar-me amb una cosa d'aquelles que fan molt mandra, però que cal fer. Em vaig entretenir a repassar els gairebé dos anys d'història d'aquest blog i vaig crear un índex de receptes, que a partir d'ara podreu trobar a la barra lateral i que actualitzaré cada cop que en pugi una de nova. Hi ha totes les receptes aparegudes en aquest bloc de les quals he donat ingredients, no les petites idees apuntades només tangencialment, com feia sobre tot al principi.

Fer-ho ha estat una experiència reveladora. Pel que hi ha -un munt de plats comencen amb la lletra P, mostra de la meva inclinació pel pollastre i pels pastissos- i pel que no hi ha (nota mental: fer més peix, explorar plats que comencin amb D, J o O). Espero que aquesta nova eina us sigui útil.

divendres, 21 de novembre de 2008

El menú de noces de Joan Gaspart


El meu "jefe" és col·leccionista impenitent de còmics i d'allò que en anglès s'anomena "ephemera", és a dir, cromos, revistes i papers variats. És habitual que en entrar al seu despatx t'ensenyi la seva darrera adquisició o et mostri què té pensat escanejar aquell dia per a pujar al seu blog, que -per cert- es diu Viñetas i és molt, molt recomanable (i no ho dic per fer-li la pilota, us hi podeu passar hores xafardejant entre velles portades de Mary Noticias, programes de cinema, i altres curiositats). 

L'altre dia em va ensenyar aquest curiós menú, el de les noces de l'ex president culé Joan Gaspart, que a mi em va fer posar les dents llargues. I el "boss", a mig camí entre la generositat interblocaire, i la malícia d'un culé que veurà a una perica tan perica com jo publicar una fricada barcelonista en el seu bloc, me'l va cedir.

La il·lustració de portada és de l'artista Pedro Clapera, i segons posa a la contraportada és "Dibujo original de Pedro Clapera, evocando la barcelonesa Plaza de la Lana en cuyos "X Juegos Florales", celebrados el 13 de Junio de 1965 se conocieron Juan y Marita."

I què van menjar, que és el que interessa? Doncs un menú bastant de l'època, del que en respecto la maquetació, els colors i l'ortografia.

MINUTA

El Caldo Casero en Taza
Jandilla de Pedro Domecq
Supremas de Salmón al Vapor
Salsa Iraní
Viña-Sole de F. Españolas
El Hojaldre al gusto del jefe
Reserva Especial de Perelada

*
Espuma al Champaña


Los Espárragos frescos de Gavá

_______

Pechugas al Foiegras
Las Endibias braseadas
"Magnum" de Moët Chandon Brut Imperial
Turbante Helado al Moka
Pastel Nupcial
Los Fresones del Maresme
Café doble

*

Montecristos

Anís del Mono
Remy Martin
Grand Marnier
King's Ramson

Deixant de banda el valor antropològic de poder mirar per una petita escletxa com devia ser un casament de la bona societat als anys seixanta, em crida molt l'atenció el menú en sí mateix. Avui en dia seria inimaginable servir brou, i l'anís del mono... bé, diguem que l'anís del mono ha perdut bastant del seu caché. També em sembla, a priori, un menú més lleuger del que és habitual en aquestes celebracions avui en dia. En fi, una raresa que em venia de gust compartir amb vosaltres.

dijous, 20 de novembre de 2008

Actualització "Sopem en bloc"

Ja tenim la llista de apuntats, i avui toca tancar la reserva. Ho he escrit tot on sempre.

dimarts, 18 de novembre de 2008

L'art (no) és una llauna


A primera vista sembla només una reproducció, tal vegada de poca qualitat, de l'arxiconeguda obra mestra de Seurat, la Tarda de diumenge a l'illa de la Gran Jatte. El que esteu veient és ben diferent. Es tracta d'una fotografia. Chris Jordan és un nordamericà que als quaranta anys va decidir abandonar la carrera jurídica per dedicar-se a allò que adorava, fer fotos. I va decidir posar la seva tècnica al servei del pensament, i com que l'obsessionava la societat de consum en la que vivim (i encara més en la que viu ell), una de les seves primeres sèries va ser Running by numbers, en la que il·lustrava les estadístiques desaforades amb les que gastem i gastem. L'obra mestra del puntillisme no està composta aquí de diminuts punts de color, sino de 106.000 fotografies de llaunes, la quantitat que se'n consumeix a Estats Units cada trenta segons. Aquí en podeu veure un zoom:


El quadre real fa més de metre i mig d'amplada. Més enllà del detallisme de Jordan i de tot el discurs sobre la teoria de l'art que hi ha implícit en la foto (heus aquí Seurat, Duchamp i Warhol en una sola peça), cal destacar-ne la dada freda. No la perdeu de vista el proper cop que beveu un refresc.

dilluns, 17 de novembre de 2008

Actualització Sopem en bloc

Ja ho sabeu, punxeu aquí

dijous, 6 de novembre de 2008

Actualització Sopem en Bloc

Ja tenim menús! Els podeu veure aquí.

dimecres, 5 de novembre de 2008

Magdalenes per a Obama

(c) Wikipedia

Reconec que ahir me'n vaig anar al llit de mal rollo. M'havia quedat adormida al sofà intentant seguir la nit electoral nordamericana i quan em vaig despertar eren quarts de dues i tenia la tele engegada a tot gas. Acabava de començar l'escrutini i McCain guanyava a Obama 23 a 3. No sé si la xifra es referia a vots electorals o a estats o què: només que em va posar de mala bava, i que me'n vaig anar a la meva cambra pensen que després de tot l'efecte Bradley no era un mite. Vaig apagar el llum convençuda que ens esperaven quatre anys més de lluminàries intolerants i corruptes com Bush i Palin.

Per això m'ha alegrat llevar-me sentint a la ràdio que Obama, en realitat, havia guanyat. Abans de prosseguir, deixeu-me fer una puntualització. El meu candidat demòcrata, d'entrada, no era ell (ni tampoc la Hillary, descartada en el moment precís que va votar a favor de la invasió d'Irak). Era John Edwards, possiblement el més "europeu" dels grans barons demòcrates i com a tal impossible candidat. Edwards va caure a les primeres de torn davant el carisma d'Obama i Clinton, i de tota manera no hagués sobreviscut a la revelació del seu affaire amb una colaboradora de la seva campanya. Mal que mal, celebro doncs la victòria d'Obama, que crec que es basa sobre tot en la seva capacitat d'encarnar el somni americà, en ser un mirall que reflecteix els interessos particulars de cada grup d'aquesta nació i tornar-los esperança, en saber-se contenidor dels interessos, els ingredients, que composen l'escudella barrejada, el melting pot estadounidenc. Com les magdalenes.

Aquests pastissos individuals, coneguts com a muffins a l'altre costat de l'Atlàntic i molt populars en aquells verals, no s'han de confondre amb les madeleines de Proust, franceses i en forma de petxina. Jo en tinc una recepta que és infalible, una de les primeres que vaig preparar quan vivia a casa dels meus pares, i que com passa amb el somni americà, accepta tantes variacions com se'n vulguin fer. Està adaptada d'aquesta, i tot just abans d'ahir en vaig preparar una remesa, que em disposo a repetir en breu. Avui em conformo amb gaudir en viure en directe aquest joiòs capítol de The West Wing que ens ofereixen els informatius.

Magdalenes "Somni americà" (recepta base)

Ingredients (per a dotze magdalenes)

1 ou
2 taces de farina
1/2 taça de sucre
3 cullerades de cafè de llevat
1/2 cullerada de cafè de sal
1 taça de llet
1/4 de taça d'oli de girasol

Preescalfeu el forn a 205º. Unteu un motllo de magdalenes amb mantega o folreu-lo amb cups de paper (molt més pràctic), o disposeu motllos de paper sobre una safata normal de forn. Barregeu els ingredients secs en un bol ben gros i feu un "pou" al mig. Trenqueu l'ou en un bol més petit, bateu-lo i barregeu-lo amb la resta d'ingredients humits. Aboqueu el líquid al "pou" i barregeu-ho SENSE BATRE amb els ingredients secs. Més val que quedi aterrossat abans que massa batut, si s'escapa algun grumoll no hi fa res. Ompliu els motllos i enforneu-ho uns 25 minuts o fins que les magdalenes siguin daurades.

Variació #1 - "El primer president negre". 

Sóc la única persona a qui desconcerta que la premsa insisteixi a referir-se a Obama com al "primer president negre"? Que jo sàpiga, és tan negre com a blanc, donat que sa mare era caucàsica. Entenc que l'emoció faci saltar llàgrimes d'alegria en la gent del moviment pels Drets Civils, emociona pensar en la valentia dels seus pares quan es van casar (al capdavall, no feia ni cinc anys que una modista anomenada Rosa Parks havia estat detinguda per no voler-se aixecar del seu seient de l'autobús, en la zona reservada per a blancs), i comprenc que el color de la seva pell si de cas li ha posat les coses difícils, i no fàcils. Però el millor antídot contra el racisme és el mestissatge (lluitem junts, Denzel Washington!), igual que el millor contra el mal periodisme és desmuntar els clitxés. 

Així que per aquesta variació, abans d'enfornar les madalenes, afegiu a la barreja dues preses de xocolata, una blanca i una negra, tallades a bocinets petits. O, si voleu anar un pas més enllà i la vostra intenció és desmuntar les mentides tendencioses dels republicans més fonamentalistes, podeu substituir la xocolata per sengles troços ben picats de butifarra blanca i negra, no aptes per a musulmans. 

Variació #2 - "I dels natius americans, què?"

Un dels cultius tradicionals dels indígenes nordamericans, els malctratats indis de les pelis de John Wayne, és el blat de moro, que conta amb una abundant mitologia en aquestes cultura. Per tant, la nostra variació consistirà a substituir 1/2 taça de farina blanca per 1/2 taça de farina de blat de moro (de la que es ven per fer "arepas" als supermercats llatinoamericans), i en afegir una llauneta de blat de moro i 1 cullerada d'extracte de vainilla abans d'omplir els motllos.

Variació #3 - "Un règim amic..."

Si us agafa per homenatjar les intervencions nordamericanes a Llatinoamèrica i rememorar els temps en que la CIA posava i deposava dictadors, recolzant-se sovint en les empreses productores de fruita com la Chiquita, i deixava per a la posteritat el terme "República bananera", la vostra variació requerirà, talment es tractés d'un cop d'estat, d'una certa previsió. Heu d'agafar dos plàtans i embolicar-los amb paper de diari un parell de dies abans de fer les magdalenes, per a que madurin ràpidament fins quedar fets una llàstima. Feu-ne puré de la polpa i barregeu-la amb els ingredients humits, reduint una mica la llet i l'oli, si s'escau. Recentment, han aparegut dos llibres que expliquen la torturada relació entre plàtans i política. Podeu trobar-ne una recensió en anglès pitjant aquí.

Una altra fruita que va magníficament bé amb les magdalenes (i en dono fe, perquè aquesta variació és una de les meves preferides) és la pinya de pot envasada en el seu propi suc... potser arribada de Hawaii, un dels llocs on es va criar Obama. Agafeu una llauna petita i ben escorreguda, talleu la fruita ben petitona, i afegiu a la barreja humida una cullerada de café d'extracte de llimona

Variació #4- "Més americà que el pastís de poma". 

I si per últim teniu ganes de provar la imatge arquetípica ianqui del pastís de poma que veiem refredar-se en una finestra, podeu fer-ho afegint a la barreja un poma tallada a trocets, un polsim generós de canyella, i algunes panses

Epíleg: Dues recomanacions i una mica d'autobombo

Nanos, no extendré més la comparació entre magdalenes i somni americà, perquè crec que aquestes alçades ja heu entès que la recepta és versàtil com poques. Per acabar us vull recomanar un manga que us fascinarà si us agrada la política nordamericana o us interessa el seu sistema electoral, o si simplement voleu passar una estona força entretinguda llegint sobre intrigues de poder. S'anomena Eagle, l'hem publicat nosaltres, i ens narra l'ascensió d'un candidat d'origen japonès a la presidència d'Estats Units. L'altra, és que per al blog promocional d'aquest mateix llibre, vaig escriure un article sobre el paper que el menjar juga en les campanyes electorals. Està aquí i espero que el trobeu interessant.