dilluns, 29 de desembre de 2008

Fins i tot els microones celebren el Nadal

...la festa comença al segon 52...

dimarts, 23 de desembre de 2008

Dos anys, ja

Aquest blog fa avui dos anyets. Com passa el temps... Bé, gràcies a tots el que el feu possible i molt, molt bon Nadal!

dilluns, 22 de desembre de 2008

En Petit Comitè

Dimarts passat vaig anar a la presentació del nou restaurant del Fermí Puig, el Petit Comitè. He de dir que no em sento completament de gust escrivint sobre establiments als que he anat convidada. Si en parlo bé, sento que els faig la pilota. Si en parlo malament, sento que sóc una desagraïda. Però aquest cop no tinc alternatives: si al Petit Comitè, dedicat a la cuina tradicional catalana, s'hi menja com ho vaig fer jo, és de justícia que us el recomani ferventment.

El Petit Comitè és obra de Fermí Puig, artífex del Drolma, potser el restaurant d'hotel millor valorat de Barcelona, i, com podreu llegir en molts altres llocs, amb uns trets diferencials com són una carta centrada en la cuina tradicional catalana, un preu assequible, un gran interès per la matèria primera, i servei continuat entre la una del migdia i la de la nit. Fins aquí, les dades asèptiques.

Perquè del que si es tracta és de parlar de menjar, he de dir que tot el que vaig tastar jo era bó sense paliatius ni "peròs", excel·lent. Cosa que, amb la cuina tradicional, no deixa de ser difícil. D'entrada, tots ens pensem que els sabors de casa nostra són el model platònic amb el que hem de jutjar els plats "de tota la vida". I tanmateix, el deliri per la renovació en les nostres cuines potser ens ha preparat millor per saber jutjar millor la innovació, la sorpresa i l'artifici, que una cuina més antiga -i precisament per això, a voltes, perduda o oblidada- a la que un excés d'ego del cuiner podria arribar a desvirtuar amb un cert marge d'impunitat. Però aquest no és el cas del que tractem, de cap manera. Al Petit Comitè, els bunyols de bacallà que ens van servir eren de bacallà. El cap i pota, mel pura. La sopa de farigola -un plat que porto gravat a sang i foc en la meva genètica gustativa- enriquida amb sentit i sensibilitat pel brou. La truita de bacallà i ceps, sucosa, gairebé qualificable de casolana, si no fós perquè a casa és poc habitual que surti tan perfecta. I amb les postres, igual: la crema catalana era gairebé escuma, però era crema catalana, tal i com l'hagués reconeguda perfectament la meva àvia (i ho afirmo sense cap ànim de boutade).

Aquest joc que, gastronòmicament parlant, se'ns presenta arriscat, penso que en canvi serà una jugada sensata en termes econòmics. Puig, com també estan fent ara mateix Carles Gaig, Carles Abellan i Nando Jubany, ha sabut veure que l'alta restauració ha de trobar noves vies per escapar-se de la crisi. Una d'elles és recuperar un sector de comensals, possiblement de més edat, que mai no van saber connectar amb la cuina de creació, i que havien anat perdent els seus espais a la ciutat, fora d'establiments de caire informal com el Pinotxo i similars. Al mateix temps, quan cada cop ens tornem més cultes respecte al nostre passat, quan vivim una certa renaixença en el coneixement de plats i ingredients que defineixen el nostre paisatge -que si fa o no fa venia a dir Josep Pla- és cada cop menys habitual que els qui som relativament joves puguem tastar-los regularment en l'àmbit familiar, sobre tot si venim de nissagues urbanites. Dit això, m'agradaria pensar, però, que ningú no acudirà al Petit Comitè com qui va a revisitar un abric de l'avi guardat en naftalina. L'espai, elegant i càlid, el servei, impecable, i sobre tot, el menjar, fan que la cuina que hi practica Fermí Puig sigui més viva i més vigent que mai.


Petit Comitè
Preu mitjà: 50€
Menú: 38 €
Tancat Nadal i Cap d'any
Adreça: Passatge de la Concepció, 13
Telf: 93 550 06 20

Nota friki al marge: Vaig tenir la sort que em presentessin el Fermí Puig. I resulta que, casualitats de la vida, coneixia al meu germà... perquè tots dos, com jo mateixa més tard, van ser "supervivents" del Col·legi Pare Manyanet. Qui m'ho hagués dit que les classes de llatí del Bonell tindrien aquests efectes secundaris!

dilluns, 15 de desembre de 2008

Per Nadal regala... productes de bellesa

Imatge (c) Martha Stewart

No, no m'he tornat boja. Ja ho sé que això és un blog de gastronomia. Però he de fer una confessió (sí, una més. Em passo el dia confessant coses!): Adoro les potingues. Els cosmètics. Les pintures. El maquillatge, les cremetes, els tònics i els gels. Tot i que recordo amb molta, molta estimació els anys que vaig passar escrivint al Woman, perquè em van proporcionar innumerables ocasions de provar-ne de totes les marques i nivells de preu, per a mi la principal fascinació de la cosmètica és que em fa tornar-me a sentir com una criatura, barrejant xampús a la dutxa, o veient com la meva mare s'aplicava una màscara de mel i oli per hidratar la cara quan havíem d'anar a una boda. Bé, excepte la vegada que em va venir a despertar al matí amb la mascareta posada i per poc no em moro de l'ensurt... però això és una altra història.

El cas és que la cuina i la cosmètica tenen molts punts en comú. Les dues busquen nodrir, les dues volen donar plaer als sentits, i en les dues la presentació és important. La única gran diferència és que allà on una ho fa per dins, l'altra ho fa per fora. No és estrany, doncs, que hagin començat a sortir productes en els dos terrenys que
creuen aquesta frontera, com a begudes que prometen embellir la nostra pell o cremes que incorporen caviar iranià a la seva formulació.
La meva proposta nadalenca és més modesta, i rau en que convertiu la vostra cuina en un taller d'alquimista, i fins i tot, el menjador en un balneari urbà. Pot ser un bon motiu per quedar amb les amigues -i els amics, que ja no hauria ni recordar que això de cuidar-se és bo per a tothom- i donar-vos el luxe d'una tarda relaxada i de safareig. Prepareu també quelcom per picar i potser uns coctelillos o una ampolla de cava, per a que tot no sigui tan rematadament sa!

Naturalment, també podeu preparar les següents receptes i ficar-les en pots per regalar, però recordeu que han d'estar extremadament nets (millor encara si els esterilitzeu) i que en alguns casos requeriran nevera, perquè és indubtable que més val cuinar-les al moment. Com que no tenen colorants ni conservants, la seva vida és molt més curta, però en contrapartida tampoc no haureu de pagar el cost d'un anunci amb la supermodel de torn retocada amb photoshop, i és pràcticament impossible que us produeixin reacció, tret que hagueu d'anar amb compte amb la fruita seca.

Màscara de bellesa de la meva mare

La meva mare té una pell excepcional, que jo no he tret. No sé si la deu a la mascareta aquesta o és pura genètica, però el cas és que ella la recomana fermament, encara que adverteix que no s'hi val a llepar-se els llavis!! Barregeu una cullerada de mel amb una d'oli d'oliva, i exteneu-la per la cara durant vint minuts, retirant el cabell amb una cinta. Retireu-la amb aigua fresca o tònic.

Exfoliant corporal de sal o sucre

No feu servir aquest producte si teniu la pell irritada o us acabeu de depilar o afaitar. Barregeu sal marina o sucre -més suau- amb oli d'oliva, i unes quantes gotes (posem quatre o cinc) d'algun oli essencial, que trobareu a les botigues de menjars naturals. L'espígol és calmant, l'arbre de té és bó per a pells amb grans i el romaní fa aixecar els ànims. A la dutxa, amb el cos mullat, apliqueu-vos-ho amb moviments circulars, parant especial atenció a zones seques com els colzes o els genolls. Aclariu-ho. Si els colzes encara continuen lletjos, un remei infalible és passar-hi una llimona partida per la meitat. Poseu-vos força crema hidratant.

Exfoliant de cafè

Aquesta recepta té una pinta deliciosa, tot i que crec que jo me la menjaria a cullerades abans d'estrenar-la. La tradueixo: Barregeu en bol grandet una tassa de sucre, una culleradeta de cafè molt, una culleradeta de cacau en pols, una de canyella i dos polsims ben macos de gingebre molt i de nou moscada. Afegiu-hi poc a poc d'un quart a mitja tassa d'oli d'ametlla (en tenen al Mercadona), fins que tingui la consistència desitjada. Apliqueu com l'exfoliant anterior. Els autors adverteixen que el terra de la dutxa pot relliscar, i que si teniu al·lèrgia a la fruita seca heu d'evitar aquesta recepta.

Mascara d'alvocat pel cuir cabellut irritat

Bateu un ou ben batut i barregeu-lo amb mig alvocat ben madur i dues cullerades d'oli de germen de blat. Exteneu-ho pel crani. Tapeu-vos el cap amb un gorro de dutxa, deixeu-ho actuar -imprescindible no obrir la porta als venedors d'enciclopèdies durant aquest període - i aclariu-ho. Si aclariu el cabell amb vinagre de sidra, us quedarà super brillant i sedós.

Netejador facial de kiwi (per a pells greixoses)

Poseu a la batedora un kiwi pelat, dues cullerades de iogur, una cullerada d'aigua de flor de taronger, una cullerada d'ametlles picades, una de mel i una d'oli d'ametlla. Tritureu-ho i netegeu-vos cara i coll amb això. Aclariu amb aigua o tònic.

Tònic d'herbes multiús

Barregeu una part de vinagre amb sis parts d'infusió de camamilla (calmant), farigola (antisèptica) o romaní (revitalitzant), i apliqueu-ho amb un cotó o una ampolla amb vaporitzador. No s'us acudís fer servir el vinagre sense diluir-lo!

diumenge, 14 de desembre de 2008

Absenta (un post literari i prescindible)

Avui pujo un conte, més o menys nadalenc, que vaig escriure fa uns quinze anys.

Aquest matí he anat a veure l'exposició de Mucha al Caixaforum, i veient aquells cartells modernistes que anunciaven xocolata i galetes, m'ha tornat al cap la història, que vaig escriure inspirada per un cartell d'aquest estil, el que il·lustra el conte. És obra de Henri Privat-Livemont. No n'estic segura que la meva història sigui res de l'altre món, però del que sí n'estic és que els embolcalls i la publicitat de menjar van viure una època d'esplendor a inicis del segle passat. I que el seu poder evocador no s'ha perdut.

Siempre estaba oscuro en el Café de los Condenados. La gente no solía pararse demasiado tiempo delante del pequeño local: Unas pocas mesas de madera, un cartel de boxeo de hace muchos años, una barra marcada por un número infinito de arañazos dejados por el tiempo...

No existían los visitantes habituales. Bajo el ventilador que ya no giraba entorno a la bombilla mortecina sólo Rudo y Eckmann, el gordo propietario del café y el joven huérfano al que había adoptado, sirviendo la última absenta a los condenados, la absenta de los suicidas, de los malditos, la bebida con sabor a lágrimas.

En el Café de los Condenados había algunas reglas. Nunca se cobraba y no se hacían preguntas.

Los visitantes del Café de los Condenados eran los que lo habían perdido todo, la desesperanzados sin vuelta. Pero la chica que entró aquella tarde tan fría parecía todo lo contrario. Pálida como la luna, brillaba sin embargo como un rayo de luz entre las nubes.
Nadie se atrevió a mirarla fijamente, abstraídos como estaban en sus sueños. Allá el pobre soñaba con la casa que ya no tenía. Aquí soñaba el vampiro con el sol que había perdido. Soñaba el viejo con la juventud y soñaba el joven con el amor que no tenía. El rico soñaba con la familia, y el enfermo con la salud. Pero aquella chica era joven y bonita. No tendría que haber estado allí, sino unas calles más arriba, en un café con humo de cigarrillos, sonidos de acordeón y risas ostentosas.

- ¿Qué haces aquí?- le dijo Rudo - ¿no sabes qué bebida servimos nosotros?
- Sí- dijo la muchacha- la absenta me ha llamado.
- Lo sé- insistió ella- pero oigo su voz cada día y si no la bebo no podré vivir.
- Te equivocas- le contestó Eckmann - sólo si la bebes tendrás que dejar de vivir. La absenta tiñe el corazón.
- Lo he intentado, pero bailar con marineros ya no me hace vibrar, ni tampoco pasearme en coche por París, ni que mi padre me regale joyas nuevas cada día. La absenta quiere que yo esté aquí.
- ¡Mira a tu alrededor!- le dijo Rudo- ¡Otros sí que tienen motivos!. Fijate en ése, está llorando. Su amada, joven como tú, yace muerta. Este otro ahora no tiene nada, y antes lideraba un imperio.

Poco a poco, Rudo le fue señalando en los sucios espejos las caras cansadas de los parroquianos.
- ¿Tú también quieres ser una sombra?
- No puedo evitarlo. Sé que moriré, pero tampoco tendré vida si no la pruebo.

Rudo cogió muy lentamente una copa. Destapó una botella sin ninguna marca y con tranquilidad virtió el veneno verdoso.

- Siéntate allí- le dijo a la chica, al tiempo que le hacía una señal a Eckmann.
- ¿Hacemos bien?- susurró este último.

Eckmann llevó la copa a la mesa y prendió el azucar con una cerilla. Un pequeño fuego fatuo comenzó a later y bailar dentro del vaso. Los ojos de la chica estaban hipnotizados con el movimiento y Eckmann se dio cuenta de que eran del mismo color que la botella.

Y al fin bebió. El Café de los Condenados pareció volverse más oscuro. De su luz sólo quedaba la evidencia de las lágrimas que caían por su cara. Se levantó y en un momento se había ido, bajo la mirada atónita de Rudo y Eckmann, que estaban acostumbrados a ver a los clientes marchar cansinamente hacia la puerta. Eckmann fue como una exhalación a recoger el vaso, con los restos del líquido aparentemente inofensivo en su fondo.

- Conoces las reglas.

Miró a Rudo. Éste le había leído el pensamiento.

- No salgas, por favor. Ya no la volveremos a ver...

Pero Eckmann ya no oyó el final de la frase. Sentía en los huesos una mezcla de curiosidad sobre las motivaciones de la chica y de piedad sobre la certidumbre de su destino.

Fuera, nevaba, y en la calle sólo había un chiquillo vendiendo cerillas.

- ¿Has visto pasar...?- dijo Eckmann, vestido aún con el sucio delantal.

El niño le señaló una dirección con la cabeza. El suelo estaba helado. Giró a tiempo la esquina. A tiempo para ver las lágrimas que se congelaban en la preciosa cara de la muchacha, que se convirtió en una máscara de nieve. A tiempo para ver su cabello rubio empalidecer hasta volverse escarcha. Una luz verdosa a la altura de su corazón desdibujó sus contornos. En un instante, ya sólo era agua sobre los adoquines. Eckmann se dio cuenta de que todavía tenía en la mano la copa con la absenta de la chica. Y supo que tendría que probarla. No podía entender qué había podido deshacer aquella vida, cuál era el genio que se escondía en la botella.

Bebió de un trago el líquido que quedaba y vio a la madre que sabía que había tenido en algún momento, los juguetes, que ahora sólo debían ser ya un amasijo de ropa y lata. No había más que desamparo dentro de aquella copa, desamparo y tristeza. Pero mientras lo tragaba supo tan sólo que en las lágrimas de la chica había habido la desesperanza de una vida completa, sin nada ya que desear o querer.

divendres, 12 de desembre de 2008

Per Nadal regala... Jamie Oliver

Admeto que sóc una conversa tardana al credo jamieoliverenc. M'hi he resistit durant anys, malgrat els convincents arguments d'amics blocaires i companys de feina que en són fans. No m'acabava de quadrar la idea d'un cuiner anglès, del que ni tan sols havia pogut veure'n els programes de televisió, que despertés tantes passions. No és que no cregui en la cuina anglesa -de seguit us amplio què vull dir- però és que no entenia com el boca orella, per si sol, havia pogut fer tant. Sí, em vaig comprar un aparell que ell havia inventat, el Flavour Shaker, que sembla un creuament entre una ma de morter i una coctelera. Havia vist un pressumpte llibre amb receptes seves que corria per internet. I no desconeixia el pes del marketing en el seu éxit, però tampoc la seva vessant compromesa amb que menjar i cuinar bé no sigui un luxe a l'abast d'uns pocs (una tesi que m'és molt cara).

Però fins que no vaig veure el seu programa no ho vaig acabar d'entendre quin era el quid de la qüestió. A veure, a diferència del que passa amb moltes d'altres celebritats culinàries, el Jamie Oliver té la capacitat de fer-te voler cuinar. L'entusiasme i la manera que té de preparar els plats, tot energia a munt i avall a la cuina, controlant coccions i quantitats a ull, sense por a embrutar ni a cremar-se, amb tot, devien tant a ingredients típics de la cuina italiana o la índia com a la tradicional anglesa. N'estic segura que la persona més obcecada i xauvinista d'aquest país nostre coneix, ni que sigui molt de passada i per referències televisives, quatre rudiments sobre què mengen a França o Itàlia; fins fa quatres dies (parlo dels anys cinquanta) els anglesos consideraven l'all un aliment exòtic. A les Illes Britàniques, el ciutadà de a peu sovint ha perdut el contacte amb el seu patrimoni culinari. Per això trobo lloable la tasca d'un Jamie Oliver, tant a través dels seus exitosos programes de tele, como a la seva proposta de crear un metafòric Ministeri del Menjar, amb programes d'educació en la cuina per a infants i adults que redueixin l'escandalosa taxa d'obessitat del Regne Unit. Això no està renyit amb que el tio s'hagi fet d'or. Si fins i tot té un joc per a la Nintendo DS i acaba d'estrenar revista pròpia, que ja tinc encarregadíssima!!! No cal ni dir que els seus llibres funcionen bé a pràcticament tot el món.

En l'últim, que ara ens arriva editat per RBA, farem tal i com diu el títol, seguir a en Jamie "en casa". Aclarim-ho. Allà on els llibres anteriors de l'Oliver eren més aviat discretets en l'aspecte gràfic, i anaven de cara a barraca amb els ingredients i preparacions,aquí el que trobareu un exemple clàssic d'allò que hi ha qui anomena food porn. És a dir, fotografies evocadores -de vegades, delicades i subtils, i de vegades, amb una honestat molt anglesa, mostrant animals acabats de caçar- i tot d'instruccions sobre com cultivar espàrrecs o criar gallines.

Dividit seguint les estacions de l'any, a Jamie en casa de vegades ens mostra la cara menys coneguda dels aliments britànics, un terroir (valgui l'expressió) que s'ha vist distorsionat pels tòpics, i del que freqüentment en coneixem poc més que el peix amb patates fregides. I és un llàstima, perquè ens estem perdent curiositats com el rubarb, o meravelles, com el clotted cream. Jamie en casa no és un llibre de gastronomia anglesa com a tal. Hi ha tota una secció de pizzes, i el toc indi mai no s'allunya de la metròpoli. Però Oliver té els peus fermament arrelats a la terra. Aquest no seria potser el millor llibre per entendre o descobrir la seva estètica culinària. Els ja conversos a la olivermania, en canvi, hi tenen una cita imprescindible. I per als qui no ho són encara, però busquen en un llibre de cuina més que una simple enumeració de receptes, és un regal de Nadal ben estimable.

dijous, 11 de desembre de 2008

Això NO és un hot dog

dimecres, 10 de desembre de 2008

Dijous 11, a La Vanguardia...

...si no hi ha canvi de plans, surt un fantabulòs suplement dedicat al Nadal, amb reportatges de certa personeta servidora de vostès, (amb els special guest starring de l'Ada Parellada i la Rosa Maria, de Menja Sa) dedicats a com reciclar el lot de Nadal, com preparar plats de festes per a persones amb necessitats dietètiques especials, i sobre què és menja en altres paisos del món, a més d'un basar de regalets. Em fa molta il·lusió aquesta primera incursió meva com a escrivent a Can Godó, i espero que els continguts us resultin tan interessants de llegir a vosaltres com a mi m' ho han estat d'escriure'ls. 

divendres, 5 de desembre de 2008

Per Nadal regala... Sal i sucre


Imatge (c) Slashfood

Com us vaig prometre, no tots els regals d'aquesta nova secció són caríssims, que estem en crisi, redéu! I si feu cas dels consells de la tieta Mar, avui n'aconseguireu no un, sino dos, a canvi de gastar-vos quatre xavos. Això sí, per a que sembli que en realitat us hi heu deixat una pasta inhumana cal que no els presenteu balim balam. Necessitareu, per a les propostes d'avui, pots de vidre amb tap de rosca o hermètics (apropeu-vos a la botiga de xinesos més propera o recicleu els de melmelada, si fan patxoca. Recordeu que quant més petit és el pot, més car semblarà!), etiquetes maques (de Pepa Paper o de Conesa, per exemple), cintes de ràfia o de colors i altres detallets que convertiran dos humils llaunes de sal i sucre en una pijada franceseta robada directament de la cuina d'Amélie Poulain

Sal al perfum de romaní

Em va encantar aquest condiment que proposava el blog Slashfood (per cert, ells també tenen una secció d'idees culinàries per regalar! Us la recomano, tot i que ocasionalment en traduiré les més interessants). Ja deveu saber que s'han posat de moda les sals "de disseny", i fins i tot a la botiga de queviures més diminuta comencen a treure el nas sals Maldon, fumades, del Tibet... Si voleu regalar-ne una que va molt bé amb el peix o les patates al forn, proveu aquesta recepta. Imagino que es pot preparar amb altres herbes, però si son com la farigola -que es desfan només de tocar-les- poseu-les primer en una bosseta de gasa i deixeu-les impregnar la sal més temps.

Ingredients

Una bona branca de romaní fresc (toca excursió al camp o a la Boqueria)
Sal fina
Pots de vidre

Ompliu la meitat del pol amb la sal. Afegiu-hi tres o quatre branquillons de romaní, i acabeu d'omplir amb la resta de la sal. Deixeu-ho macerar d'una nit a una setmana. Treieu-ne el romaní i afegiu-ne un altre branquilló. Tapeu-ho, i etiqueteu-ho.

Sucre allimonat

Aquesta recepta és de la web de Martha Stewart, i porta una mica més de feina. A canvi, tindreu el condiment ideal pel té, les galetes, els pastissos...

Ingredients

Tres llimones (preferiblement orgàniques, per a que no tinguin restes de pesticida ni estiguin vernissades...)
Dues tasses de sucre

Treieu la pell a les tres llimones, cuidant de no deixar-nes bocins blancs, que amarguen. Talleu-la i tritureu-la amb la meitat del sucre. Barregeu-ho amb l'altre meitat del sucre, i exteneu-ho en una safata de forn, a l'aire, durant una hora per a que s'assequi (us anirà millor si ho feu sobre paper de forn). Fiqueu-lo als pots.

dimecres, 3 de desembre de 2008

Per Nadal regala...



Amb l'u de desembre comença la cursa vers al consumisme nadalenc, i ja se sap que aquí tots els presents ens fem cada any el ferm propòsit de no recaure en la trampa capitalista, però al final acabem el dia 24 a les 20:30 cremant la VISA en l'enèsim mocador de seda, corbata, sabatilles, llibre d'art de la Taschen o, en definitiva, en qualsevol dels altres grans clàssics del regal poc compromès. Més val que afrontem la realitat i assumim que, mal que mal, paga la pena fer aquells presents que ens agradaria rebre. Per exemple, els gastronòmics.

Així que seguint amb l'afany de servei, altruïsme i modèstia que em caracteritzen, he decidit que durant aquests dies d'advent (per cert, com és que encara no tinc un calendari d'aquells amb preses de xocolata?) intercalaré els meus posts habituals amb una nova secció de propostes, més o menys comercials. Vull aclarir en pro de l'ètica (pels amics, l'etiqueta) que en alguns casos -sobre tot en el dels llibres- he rebut un exemplar o mostra per a ressenyar-lo. Llum i taquígrafs i que se sàpiga publicament que m'he venut! Però vull puntualitzar també que no tinc intenció de parlar només de regals dels que es compren, si no d'altres que no costen res o gairebé res i valen molt. I comentaré idees que em semblen interessants d'una manera o altra. Si em voleu fer arribar les vostres propostes de regals, us recordo que ho podeu fer al correu del blog (NO als comentaris!): baixagastronomia (arroba) gmail (punt) com. I com que servidora té vocació de calvo de la loteria i li agrada repartir bon rollo, sortejaré un regalet entre tots els que participeu. La data límit és el dia 23 i si viviu a la Conxinxina em reservo el dret d'amanyar el sorteig per no pagar l'enviament internacional.

Per trencar el gel, aquí us deixo la proposta d'avui:

Per Nadal regala... Lego

Lego? A la cuina? Sí, senyoreta. Això mateix. Si mireu la botiga virtual de Lego (tenen un sistema de pagament segur i fan trameses a Espanya) us en adonareu que l'articles més "xaxis" no és aquell diorama d'un aeroport que no vau acabar de muntar mai quan éreu petits, sino els estris de cuina. A mi m'encanten les oueres (5,95 € + tramesa), els salers (3,95 + tramesa), la carmanyola en forma de bloc (7,95 + tramesa), però el meu preferit és aquest rellotge (5,95 + tramesa). No em direu que no és total...

Photobucket