dimecres, 14 de gener de 2009

Cos i ànima

John Willam Waterhouse - "The magic circle"

Algunes vegades, a la vida, com en aquell passatemps de la nostra infantesa, si unim els punts emergeix un dibuix amagat. Dos o tres paraules, dos o tres idees que es relacionen per serendípia, i quelcom de més profund surt a la llum. 

Avui buscava informació, per raons que no fan al cas, sobre un lloc que es diu Fogars de la Selva. Fogars. Un nucli de població anomenat per allò que abans definia una llar, un hogar, un foc. En els censos de l’Edat Mitjana sovint es contaven el nombre de famílies que vivien en un indret enumerant els focs que hi havia. Ja no és només que avui, en algunes cases, amb la proliferació de la vitroceràmica i els microones, un reconte similar fos absurd. És també que la cuina ha perdut la seva centralitat en les nostres vides. Ara estem més propers als primats de Kubrick, que adoraven aquell monòlit tan semblant a una tele de pantalla plana, que als de Jean-Jacques Annaud, que cercaven el foc. No sé quin intelectual (Lévi-Strauss o Faustino Cordón o algun d’aquests que no acabo de llegir-me mai), deia que la oralitat, el llenguatge, la societat, neixen d’un grup de casi micos que s’asseien entorn d’un foc per jalar, i acabaven compartint històries. 

Mentre rumiava sobre això, a la tele -el meu monòlit de no sé quantes polzades- he vist un anunci d’una revista femenina. Era una d’aquestes de mig pèl, no gaire cares, de les que en portada no mostren models famoses sinó noies somrients que volen provocar certa empatia amb les lectores. Una de les crides de la coberta era “delgada y más joven que nunca”... I després ens qüestionem per què no hi ha gaires dones a l’alta gastronomia; per què hi ha tantes persones, del gènere que sigui, que no incorporen la baixa en les seves vides. La representació clàssica de les bruixes, la que en fa Shakespeare a Macbeth, per exemple, és de tres dones grans que remenen una olla. Per fer la màgia quotidiana de cuinar, per cuinar bé, cal haver menjat molt. No grans quantitats, potser, però sí que cal haver remenat moltes olles, haver repetit una i altra vegada els gests, haver plorat tallant piles de cebes i haver sofregit força alls per conèixer-ne el punt exacte de daurat que han de tenir abans de cremar-se. I haver-la espifiat més d’un cop i més de dos. Cal haver viscut, i al mateix temps, haver sentit, per cuinar com una àvia, la deesa bicèfala que regeix sobre la saviesa i les croquetes. Impossible, si l'objectiu al que aspirem com a societat és a ser "delgada y más joven que nunca".

La tercera espurna m'ha arribat veient “Ven a cenar conmigo” (i tal i com teclejo, demano disculpes per la ridícula frase que acabo d’escriure). Una concursant, de pressumptament –juro que mai no havia empleat tan bé l’adverbi- 29 anys, llegeix el menú d’una competidora. De postres hi ha “lemon pie”. Tradueix seriosíssima: “Esto debe ser un pastel de limón en forma de pie”. Per aquesta tipa, el menjar és només pinso, per molt que participi a un concurs de cuina. 

Els punts es connecten. Cuinar, menjar, és alhora l’activitat més mundana i sensual –l’hem de fer cada dia, satisfà una de les necessitats més bàsiques- i la més espiritual – hi ha llibres sencers sobre el paper del menjar en les religions, amb les seves regles dietàries pròpies, i la seva incorporació d’aliments al ritual. No vull, amb aquest text, fer un alegat sobre la cuina d’uns mítics “vells temps” que no van existir mai, sense nevera ni aigua calenta ni fogons de gas ciutat, o convertir qualevol entrepà d'urgència i aprofitament en un koan zen.  Només, tal vegada, homenatjar el foc primigeni que definia unitats familiars, escalfava aliment o verí, i que dia a dia ens ajuda a reconciliar cos i ànima. Hi ha moltes maneres de creure en Déu. La meva, potser, és creure en el menjar. Cuinar com a credo, el meu credo particular. Pagà i panteïsta.

6 comentaris:

La Quinta de Luculus ha dit...

"Olé, olé i olé", això és dir les coses sense pèls a la llengua! No podem estar més d'acord amb tu en aquesta època de cossos "cultivats" i fartaneres televisades.
Una abraçada

enric ha dit...

Utilitzaré, per empatia amb el mitjà de què parles, la ja antiga frase televisiva: “Nena, tú vales mucho”, per felicitar-te per aquest magnífic “post”.

L’enhorabona, Mar.

starbase ha dit...

I agree, as usual.

I que passa si et dediques a cuinar devotament cada dia per als altres (la reina del meu cor en el meu cas).

Ets una espècie de sacerdot? Un proselitista? Un predicador?

La cuina vermella ha dit...

Ens unim a la teva religió estimada Mar. Proposo com a logo un crostó!

Que fort la tia dient: un pastel en forma de pie... mare de déu.

Petons bonica meva.

Sara Maria ha dit...

Genial! Per cert, vaig veure el tros del Lemon Pie... Va ser alucinant... I la tia era organitzadora d'events!!! Increïble!

Anna ha dit...

juajuajua...jo també vaig seguir el programa d'ahir...i vaig flipar amb lo del lemon pie!! bé...una persona que et diu a taula que el tomàquet li dona arcades, i que després es menja la sopa de tomàquet tan panxa...