dissabte, 7 de març de 2009

D'altres temps

Dibuix de Junceda de 1926. Tret d'aquí.

Aquests dies estic liada buscant informació per a quelcom que vull escriure, de tema històrico-gastronòmic. Ja us ho aniré explicant, però de moment diguem només que això m'ha servit per a repescar de la família dues anècdotes de principis de segle XX, i que il·lustren molt bé com s'encarava la gastronomia en aquells anys.

La primera, protagonitzada per l'Oncle Pau (casat amb una cosina de la meva besàvia), reflecteix la vinyeta que encapçala aquest post. Sembla que l'Oncle Pau era un pagesot total. En una ocasió va baixar a Barcelona, i com anava carregat amb un feix de diners, va decidir menjar en un bon restaurant. Pel que es veu, el porter de l'establiment no tenia massa clar si aquell individu, guarnit amb faixa i possiblement barretina, podria pagar el menú. I quan era a punt d'atravessar les portes de la fonda -que m'imagino decorada amb daurats i profussió de vellut- li va dir: Ja ho sap, que cobrem un duro, per sopar aquí?. La resposta de l'Oncle Pau va ser ràpida i esmolada: I si els en vull pagar dos?. Casi puc veure la cara d'espant del porter, la rojor de la sang que li pujava al rostre, i el gest servil amb el que li devia obrir les gran portes de vidre...

L'altra anècdota té un protagonista un xic més proper. L'Oncle Joan, que era el marit de la germana de la meva besàvia, va ser una figura important a la família, i va representar el paper d'un avi per a la meva mare i les meves tietes. Diuen que era un home simpàtic i intel·ligent, que amb infinita paciència deixava que aquelles nenes el pentinessin, els donava pa amb vi i sucre i les va ensenyar a beure amb porró. Quan va morir, la meva mare va plorar molt. De solter, ell havia estat tot un pinta (una visita que van fer ell i un amic a unes germanes que acabaven de perdre el pare es va acabar en una festeta d'alt voltatge amb el mort de cos present. I quan festejava secretament amb la neboda del capellà, aquest tenia la mosca al nas i una vegada va interrompre la missa a la meitat per enganxar-los. L'Oncle Joan va haver de fugir pel balcó de la casa). 

El cas és que una vegada a l'Oncle Joan el van convidar a festa major a les Borges Blanques. Hi va anar amb un amic, no sé si el mateix de la sexyvetlla. En aquella època -l'any 1915? el 1920?- era poc freqüent que als pobles de l'interior es pogués menjar peix. De tant en tant arribava una tartana o una furgoneta, i el pregoner avisava de l'arribada del peixater, i això sovint coincidia amb les festes. Així que la família que havia convidat l'Oncle Joan va decidir preparar-li el plat que més li agradava del món, la rajada estofada. Van seure a taula, i aquí un cop més em poso a imaginar, una taula llarga parada amb les millors tovalles. Fabulo que de postre menjarien orelletes, pròpies de les Garrigues, i beurien algun d'aquells vins aspres i que es poden tallar amb ganivet, en un ambient alegre i lluminòs. Quan van sortir d'allà, l'amic de l'Oncle Joan va fer un comentari elogiòs de la rajada, i li va preguntar què li havia semblat a ell. L'Oncle Joan li va contestar que si tant li havia agradat i en volia un altra racció, la podia prendre. Desfent-se la faixa, va anar treient els troços d'aquella rajada que havia anat amagant dissimuladament durant l'àpat, indefectiblement passada en el seu llarg trajecte des del mar...

2 comentaris:

josep ha dit...

Mar,

Aquestes anècdotes familiars que expliques son genials, no tenen preu!. Esperem seguir-ne llegint més, i es que la gràcia de les coses no està solament en la "cosa", sinó en la manera d'explicar-les.
Una abraçada

Mar Calpena ha dit...

És que tinc una família d'allò més pintoresc... D'altra banda, sóc dels que creuen que un no more del tot mentre hi hagi gent que el recorda. Potser per això m'obsessiona tant escriure aquestes històries.