divendres, 27 de març de 2009

Una gana violenta

(C) Hereus de Josep Escobar

Tinc el convenciment que hi ha pecats capitals que estan sobrevalorats. L'avarícia? Vinga ja, que sosté blocs geopolítics com si res... La ira i la supèrbia? Inspiren les discussions més mediocres. La luxúria? Ningú no aixeca una cella, de tan banal com és. Jo crec que algú hauria d'investigar els altres pecats, els que fan cara de ser més passius, com l'enveja, la peresa o sobre tot la gula, i veure'ls reflectits en el mirall de la passió, treient-ne connotacions negatives.

Entenc la gula com un forat molt gros, un pou sense omplir mai del tot. Gana violenta o, com en diu la R.A.E., "carpanta". 

Tot això em venia al cap aquesta setmana quan llegia el vòlum dedicat a l'homònim personatge de còmic de Bruguera que ara ha reeditat RBA en el seu col·leccionable dels clàssics d'aquesta editorial. Saber qui és Carpanta potser defineixi més una generació que recordar on era un el dia de la mort de Franco. 

Creat per Josep Escobar -més conegut per ser el pare de Zipi i Zape- l'any 1947, Carpanta va veure la llum a les pàgines de la revista Pulgarcito, encarnant un personatge eternament mancat de menjar, pobre, i amb un enginy esmolat que, malgrat tot, no li permetia "moure el bigoti" gairebé mai. Ja d'entrada era tot un atraviment passar un personatge així sota el radar de la censura franquista. El règim s'entestava a proclamar que a l'Espanya de Franco "ningú no passava fam", en un acte no se sap ben bé si de propaganda o d'autoengany. Però el país sencer en passava i molta, de fam, i Carpanta, sota la disfressa de la caricatura, encarnava la quotidiana aspiració a un pernil o una gallina. La figura d'aquest pòtol, vestit sempre amb canotier, coll alt i samarreta de ratlles, enllaça segons alguns estudiosos amb la del pícar de la novel·la del XVI i el XVII. No ho sé, potser sigui excessiu. 

En la meva primera infantesa els meus pares em van regalar un tebeo de Carpanta i jo no el vaig entendre. Perquè no sabia llegir, encara. Recordo o imagino com si fos ara la imatge del gros Protasio, etern contrapunt de l'(anti)heroi, disposat a menjar-se un enorme entrepà mentre Carpanta se'l mirava amb ràbia i desig, i li deia alguna cosa que jo no conseguia desxifrar. L'apetència de Carpanta per l'entrepà era la mateixa que jo tenia d'entendre aquelles maleïdes lletres -no sempre els meus pares tenien temps de llegir-me contes- i em va conduïr a aprendre'n poc a poc pel meu conte, sense ecomanar-me a ningú. 

Si els meus parents sempre haguessin pogut satisfer el meu desig d'explicar el text, segurament mai no m'haguès molestat a intentar-ho en solitari. Si Carpanta hagués viscut sense estretors, mai no haguessim gaudit de les seves històries, no m'hagués trobat amb aquella portada críptica i excitant. Espero no omplir mai del tot aquesta carpanta meva interior. Ei, no dic que l'analfabetisme o la desnutrició siguin bons. Però en contra del que afirmen es budistes, sí que un estòmac buit, una certa insatisfacció, un rau-rau de gana vital que no et deixa conciliar del tot la son, poden ser motors molt potents. No pecats, sino virtuts capitals. 

5 comentaris:

Francesc ha dit...

M'ha agradat molt el teu post. Jo també recorde el personatge de "Carpanta" i em feia molta gràcia. Compartesc les idees que exposes al teu escrit. Salutacions

Sara Maria ha dit...

Recordo el Carpanta, si, tens raó, sóm d'una generació que recordem on estàvem quan va morir Franco. Bona reflexió, també.

Glòria ha dit...

Sensacional aquesta reflexió teva amb pinzellades de crònica històrica. Jo també recordo els tebeos a què et refereixes. Com tu dius, és bo que sempre ens quedi un "raconet" per a coses noves.

La cuina vermella ha dit...

El nostre millor desig és fruir sempre d'aquest rau-rau que ens manté àvids de coses noves. Un petó.

manuel allue ha dit...

Em va costar molt d'aprendre'm el nom de Protasio, bastant difícil per un nen. Tot es va solucionar quan vaig començar el primer curs del batxillerat. Els meus veïns eren el Wenceslao A. y el Restituto C. Carpanta i Protasio es vàren quedar petits.