dijous, 7 de maig de 2009

Hi ha algun editor a la sala?

...perquè tinc una idea per un best seller. Si no heu estat amagats a una cova en plan Bin Laden, suposo que us haurà arribat ja que aquesta setmana La 2 dedica bona part de la programació a Ferran Adrià. La nit de dimarts, després que emetessin el primer dels documentals sobre la història del Bulli, em vaig quedar pensant sobre moltes de les coses que vaig sentir i escoltar, i en les reflexions que vaig compartir amb alguns amics gastroblocaires aquella mateixa nit i al dia següent, sobre la generositat, la creativitat i l’esperit d’alguns cuiners.

Llavors, em va trucar la meva mare. Qui no és precisament fan de la tecnoemoció o les avanguardes culinàries, però com a mare que és, porta una petita sibil·la de Delfos al seu interior. I com els darrers dies he estat una mica, bé, diguem que una mica down, em va remarcar una cosa que s’havia dit al documental. T’has fixat, em va dir, en que una de les cuineres de la primera época va comentar que en aquells temps només tenien una paella i l’havien de compartir? Amb una sola paella es pot arribar a fer El Bulli... 

No n’estic del tot segura que la meva mare no estés criticant tan sols la meva desmesurada afició a comprar estris de cuina i electrodoméstics. Sospito que no era només això. Vaig pensar que es vendria com a xurros un llibre d’autoajuda basat en les lliçons de vida de l’alta cuina. Com que no tinc qui me l’editi, me l’escric per mi mateixa i procuraré aplicar-me-les, a veure si algun dia aconsegueixo que la meva paella interior em dugui més lluny que a regentar un frankfurt de barri.

Crear és no copiar. Adrià dixit. Però per a no copiar, cal conèixer la tradició, saber on són les arrels, quines errades ja s’han comès, quins éxits ja s’han obtingut, fins on han donat de sí els ingredients fins ara. I trascendir-ho tot perdent la por al risc. 

Si vius a la contra, el món se’t gira en contra. Aquesta lliçó no vé del Ferran Adrià sinó del Santi Santamaria. És ben trist veure un home del seu talent perdent la raó pel seu afany de comparar-se i reivindicar-se de mala manera.

L’èxit és una qüestió molt subjectiva. El Bulli, com a restaurant, palma pasta des de temps inmemorials. La seva força radica en altres pilars. Els inspectors de les guies de vegades són injustos, la vida també. Però cal tenir fe.

Sigues generòs amb la gent, i no perdis ocasió de parlar amb ningú. La gent de El Bulli han estat extraordinàriament oberts amb les seves tècniques, d’una manera inaudita en un món tan competitiu com l’actual. Això no treu que Adrià no sigui un mestre a promocionar-se. Es diu d’ell que mai no refusa una entrevista. No saps mai qui et pot fer una pregunta nova, o obrir-te un camí inesperat.

Viure és un treball en equip. Un dels aspectes que més m’ha agradat dels documentals és que això es remarca una i altra vegada. Per a que existeixi un Adrià, cal un Juli Soler, calen desenes de cuiners i gent de sala que han treballat amb ell, calen els comensals… 

Que no agradis no vol dir que no et respectin. Al primer documental sortia Arzak dient que d’entrada no li agradava tota aquella innovació que li feien tastar a Cala Montjoi. Però que allò no l’havia dissuadit de veure el mèrit que tenia. Una crítica no és, necessàriament, un fracàs (aquest punt estic per tatuar-me’l).

Aprèn. Aprèn sempre. Aprèn per sobre de tot. La gent de El Bulli no han deixat de viatjar, d'aprendre d'altres cultures, d'interessar-se per les coses. No hi ha més.

6 comentaris:

Marta ha dit...

M'has arrivat al cor...m'ha faltat el sigues feliç...però ho compro com a manual d'autoajuda...
Ptnts

arantxi ha dit...

"Si vius a la contra, el món se’t gira en contra" es tan cierta esta frase. Yo lo vivo cada día en mi trabajo.

Gran post.
Un saludo

dolçosdesdecasa ha dit...

Veritats com a temples!!! m'has recordat els meus pares, la frase de la meva mare cap al meu pare: "primer per als de fora, i el que queda per casa...! era un home generós!! quin orgull!
Bon post!
Salutacions des de comacasa-res

Angus ha dit...

Joder, se me ha olvidado verlo los dos días, espero que los repitan o pillarlos por Internet.
El día 10 creo que hay otra parte, un documental del Bulli.

Grandes verdades nos resumes, amiga.
Respecto a lo de una sartén, yo tengo más de una, pero no muchos trastos, y desde luego cada vez valoro más los platos que se preparan ensuciando sólo una sartén o cazuela.

Un saludo.

Mar Calpena ha dit...

Gràcies, macos. Ara, a aplicar-se el cuento (jo, la primera). Per cert, els dos documentals són a:

http://www.rtve.es/alacarta/player/498917.html

i

http://www.rtve.es/alacarta/player/500001.html

Sara Maria ha dit...

Ja te'l publicaré jo el llibre... Bon manual!!!!