diumenge, 14 de juny de 2009

Montalbán i Adrià

Fa molts i molts anys, en una revista molt llunyana, vaig entrevistar a Ferran Adrià i Manuel Vázquez Montalbán. Avui, llegint El Bulli desde dentro, de Xavier Moret, ho he tornat a recordar. Tampoc no és infreqüent, per a mi va ser una de les entrevistes més especials que he fet mai, per molts motius. Recordo que el vespre abans els maquetadors de la revista se'n reien afectuosament de mi per l'ansietat amb la que em documentava, llegia i rellegia compulsivament les preguntes que tenia preparades, em mirava la última novel·la (última, per desgràcia, en sentit gairebé literal) que Montalbán havia tret al mercat, comprovava un i altre cop que la meva gravadora tingués piles... Diré en el meu descàrreg que jo, en aquest punt, ja no era una becària novella, sinó que m'havia anat convertint en una pseudonotària mitjanament cínica amb els dits pelats d'escriure sobre els temes més improbables. Però estava tan excitada i emocionada com el primer cop que vaig redactar un breu sobre el plé del Consell de Districte del meu barri a la Revista de les Corts, amb 18 anys.

L'entrevista va ser un petit caos. Primer s'havia de fer la sessió de fotos de la col·laboració de cuina que feia -no sé si encara fa- Adrià per a Woman, aquella revista on jo treballava. La sessió de fotos es va menjar bona part del temps disponible. Adrià va arribar amb els minuts justos, Montalbán es va esperar una bona estona, mirant-ho tot amb una certa distància amable. La idea era que el cuiner cuinés per a l'escriptor, però entre unes coses i altres tot va ser més improvisat i boig del que ens pensàvem. No vaig fer més que una o dos preguntes de les que portava preparades. Per a mi va ser màgic, tot i que suposo que els dos entrevistats la devien oblidar en el mateix moment que la troupe de la revista va abandonar el Taller del Bulli, a Portaferrissa. Recordo que els companys -la Majo Carreras, directora d'art, la Neus Bosch, estilista de decoració, i el Gregori Civera, el fotògraf- i jo ens vam anar al Viena a menjar un entrepà, i que feia molta calor, malgrat ser la primavera, i que durant molts dies no em vaig poder treure del cap tot allò, l'espai, les reflexions, el gust dels llagostins (en vaig provar només un. No volia perdre'm res del que deien i Montalbán m'insistia, "come, mujer, come uno".) Al cap de no gaire vaig deixar la revista, i, parcialment, el periodisme.

Avui he tornat a pensar en l'entrevista. I buscant als arxius de premsa del Bulli, la he trobada i la he volguda compartir amb vosaltres.

13 comentaris:

el pingue ha dit...

Bravo Mar. Bravo!!!!!
Un abrazo

Roberto

david ha dit...

ostias qué caña. ayer una amiga periodista me enseñó una foto en la que aparece agarrada del brazo del trompetista miles davis y casi me da un pasmo. no ando para sustos, coño me va a dar un pasmo con tanta emoción, carajo. la puta bomba, mar. un beso.

StHilari ha dit...

Una entrevista fresca i molt actual. Per uns instants m'he imaginat lo divertit que haguessin estat a l'escola, algunes assignatures com "quimica de la cuina" o "pràctiques amb xocolata (I)". Aleshores no hauria cap dubte per respondre a la pregunta ¿Que es mas placentero comer o cocinar?: Menjar el que un ha estat capaç de cuinar.
Felicitats, segur que va ser una entrevista molt entranyable

josep ha dit...

Mar,
Fàntàstic tenir l'ocasió d'entrevistar dos personatges com aquests. Gràcies per fer-nos cinc cèntims. Una abraçada

Mar Calpena ha dit...

Gràcies (gracias) a tots! Una de les coses que em va agradar de rellegir l'entrevista és que crec que els dos van apuntar moltes idees que set anys després tothom té molt clares, però que aleshores (al 2002), al menys per a mi, van representar un "mind trip". No sé si mai van arribar a cuinar junts, però espero i desitjo que sí.

Marta ha dit...

Ei Mar, quin luxe...jo sempre podré dir que vaig estudiar amb tú...tu lletres i jo ciències...
Gràcies per ser com ets...
Ptnts

Mar Calpena ha dit...

Nena, que em poso vermella! Gràcies a tu, Marta, la cosa va al revés!

MaryLou ha dit...

Quina enveja! que hagis parlat amb el meu admirat i anyorat Vánquez Montalbán...! Amb Ferràn Adrià feian una bona parella!

Petonets

Margot ha dit...

Ostras quina sort Mar.
Es un plaer per tu fer la entrevista,
a..."los mas grandes" i per nosaltres gaudir aquesta portada gracies a tu.
Petons.
Margot

manel ha dit...

em poso a llegir de seguida aquesta trobada entre dos genis admirats. per a mi ho era més en vázquez montalbán, i també vaig tenir la sort d'entrevistar-lo un parell de vegades, però crec que haguès gaudit com tu (i m'hagués posat igual de nerviós) d'aquesta oportunitat de tenir-los tots dos cara a cara.
gràcies per recuperar aquella crònica.

manel ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Angus ha dit...

No me extraña que guardes buen recuerdo de esta entrevista, vaya dos fenómenos juntos.
Te pongo en mi lista de lecturas.
Precisamente hoy he empezado a ver (me llevará varias sesiones) los documentales de El Bulli que pusieron en la tele hace unos meses.

Gabriel ha dit...

debia ser una expèriencia com dius per recordar el Adrià més esbojarrat amb un Montalban reflexiu i amb una vida a l'esquena de plaers a les taules d'arreu.
Enveja en part!
jajaja