diumenge, 30 d’agost de 2009

Egipte I

El Caire fa olor de cardamom, comí i fum de cotxe. És la metropoli cyberpunk per excelència, la ciutat per a la que es va inventar el terme "gernació", el gran caos on conviu la darrera tecnologia amb la tradició més anacrònica, sovint a una sola porta de distància. El Caire és la capital d'Egipte, i un podria arribar a pensar que és un món sencer.

Com la seva capital, Egipte és un país plé, molt plé: Plé d'història, atapeït de monuments, de persones, de sensacions, i olors. Tan plé com el Cairo és de cotxes i sorolls, però amb el contrapunt calmat del Nil, una immensa franja de color regalèssia que s'obre a dos hemisferis discordants de desert i vegetació pròpia d'oasi de les mil i una nits. El Pare Nil (que a mi em va semblar un riu femení i telúric, vés per on), alimenta aquesta franja, d'on procedeixen bona part de les verdures que serveixen de base pel menjar d'aquelles terres, que resulta curiosament refrescant i tranquilitzador, destinat a calmar l'ànima i els sentits sobreexcitats.

Quan parlo del menjar, em refereixo a les amanides, sobre tot. Els àpats, a Egipte, com a bona part d'Orient Mitjà, comencen amb mezze, o petites tapes o entremesos, amb els quals et pots muntar el dinar sencer sense necessitat d'afegir-hi res més, petits prodigis que es recolzen en uns principis molts diferents als de les nostres amanides:
  • Els productes sovint són cuits. Destaca, com a reina, l'albergínia, fregida, a la planxa, escalivada.
  • Brilla per la seva absència l'enciam o qualsevol altra base de verd.
  • A canvi, es fan servir moltes herbes (fresques o seques) com cil·lantre o menta.
  • I també es fan servir força els llegums, sobre tot, llenties i cigrons, i els cereals, com ara el bulgur, que és blat sencer cuit, assecat i partit, i que recorda el cuscús.
  • També s'empren els encurtits, i, de vegades el coco (que, combinat amb unes dernes de pastanaga bullida, va ser una de les combinacions més memorables del viatge).
  • Les amanides no porten dos cents mil ingredients -com passa sovint aquí- sinó uns pocs, que estiguin de temporada. Us juro que vaig menjar els cogombres i els tomàquets més dolços que recordo. En el cas dels tomàquets, la pinta era irregular i probablement a les fruiteries d'aquí els considerarien massa madurs i poc atractius per a la seva venda (una discriminació per raons d'edat que, com passa sovint, seria una errada de proporcions majúscules).
Apart d'això, en els entrants hi ha les clàssiques cremes fredes i untables, como el baba ganush (d'albergína) o la tahena (de sésam), que se serveixen acompanyades de pa baladi (de poble), similar a la pita però de gust menys marcat. Un tros d'aquest pa, doblegat, serveix de cullera amb la que trincar la crema. El guia ens va informar que d'aquest gest encantador en diuen fer "orella de gat", per raons que salten a la vista a qualsevol propietari de mixino. Als egipcis, ja des de l'antigor, els encanten els gats, i El Caire n'és ple. Gats famèlics i atrevits, que es passegen plens d'elegància per piràmides, temples, mesquites i esglèsies com si el país sencer fós seu. Un país increïble, amb un menjar a l'alçada. De tots dos us en aniré explicant més coses en properes entrades.

12 comentaris:

Marc ha dit...

Maco el post. M'agraden les cròniques de viatges, sí!

gorkabear ha dit...

Oh... Quina diferència. Jo de Berlín només podria reportar el Currywurst. Sí, vam ser una mica penosos. Però allà s'hi menja millor del que hom pensa. Crec que el mite de la nostra cuina està absolutament fora de lloc

Amapola Domingo ha dit...

i no et vas menjar un nuvi? nyam! oooohhh deliciòs! Que guapos que són :)

starbase ha dit...

Ara tinc més ganes d'anar-hi que abans. I qué beuen? Hi ha vegudes xul.les sense alcohol?

Sara Maria ha dit...

Una bona entrada per fer-nos esperar les properes!!!

La cuina vermella ha dit...

El Caire, ciutat caòtica però encisadora. Tenim ganes de més cròniques i anècdotes del teu súper viatge. Un petó!

Angus ha dit...

Cómo me gustaría ir a Egipto y ver esa maravillas que son las pirámides, y Abu Simbel, quizá incluso Petra en Jordania, pero por lo que comentas (casi) palidecen a lado de las maravillas gastronómicas.
Me tendré que conformar con algún restaurante egipcio...

Gemma ha dit...

Egipte i el Caire concretament deuen ser un destít turístic moooolt interessant des d'un punt de vista grastronòmic. Ben diferent d'aquí pel que fa a ingredients, formes de cuinar i costums de menjar... només l'olor que de la ciutat ja et deu fer sentir que ets en un lloc relament exòtic!

josep ha dit...

Molt interessants aquests posts de viatges. N'esperem més d'aquest Egipte mil·lenari i d'aquest Caire caòtic.
Una abraçada

Mar Calpena ha dit...

Gràcies a tots! En breu més... Algunes puntualitzacions:

Amapola: Tú eres muy malaaaa! No, n'hi havia que estaven per menjar-se'ls, però també molts altres que induïen a l'"anorèxia".

Starbase: T`'has adelantat, amb el tema begudes...

Mercè ha dit...

Quina enveja fer unes vacances així!! ;)
I Egipte ha de ser un país d'aquells que s'ha de visitar, no només per la seva història, però com a cultura, costums, gastronomia...
Que bé!
Petons!

manel ha dit...

interessant post, i interessant viatge, sens dubte, espero segones i terceres parts. no he estat a egipte, però el menjar que expliques em recorda molt a altres països propers, con tunísia, turquia o israel, i la veritat és que a tots ells es pot ser feliç menjant.