dimecres, 16 de desembre de 2009

Magranaville

Són les cinc del matí d'un dissabte, i ens hem llevat fa una hora. L'aeroport de Girona està envoltat de silenci i nit, però la meva germana, experta en moure's-hi, està ben desperta i sap per on hem d'anar i on cal fer cua. Jo embarco entre tenebres, el cap espès i una lleu gasussa, fruit d'un ja llunyà berenar-sopar. Hora i poc més tard, re-desperto del meu túnel de són i tot s'ha tornat més clar i lluminós. Muntanyes nevades i oliveres guarden el camí de la pista d'aterratge de Granada.



La setmana que vaig perdre la feina, ma germana Margarida va trobar bitllets barats per viatjar-hi (10 euros en total). Aquesta no és la primera escapada per Europa que fem, anar i tornar un sol dia per gaudir d'unes microvacances, i hem anat afinant la nostra tècnica. La regla bàsica és que un pot aspirar a veure-ho tot ni racionalitzar-ho gaire. Si et pares a pensar-ho, és un bon "tute", per a una estada ben curta, però si t'ho prens una mica en broma, si ho encares com si fossis Alícia ficant-se breument al cau que mena al país de les meravelles, aquestes curtes i boges excursions són un plaer, en el que intentem que la part gastronòmica -limitada necessàriament pel temps- hi pugui tenir un espai.

I això ens torna a un dissabte recent, i a Granada. Tenim entrades a mig matí per a veure l'Alhambra. Curiosament, és el tercer cop que visito la ciutat, però és el primer que podré veure el famós complex. He après de les visites anteriors que cal fer-se amb piononos, els dolços típics de la propera localitat de Santa Fé, bescuit borratxo coronat de crema cremada, nom de papa per a un pastís pecador. Però encara és molt d'hora. Ara, mentre escric aquestes línees, a Barcelona ha arribat ja l'onada de temperatures glacials, però en aquell moment, a Granada, la meva germana i jo ens despertem de cop pel fred en quant baixem de l'autobús, que contrasta amb les suaus temperatures que hi ha a casa. Voltem per la catedral. Fa una gelor tallant, d'aquelles que provoquen que els contorns de les coses semblin més definits. Les botigues de souvenirs són tancades, i ens refugiem a un cafè -l'únic obert, ecològic, alternatiu i buit- per a escalfar-nos una mica i cruspir-nos l'esmorzar que hem portat de casa (ni pensar-hi a comprar res a l'avió. Ni per qualitat, ni per preu). Buf, quina falta ens feia!



Tornem a ser persones. Sortim al carrer, que molt poc a poc comença a animar-se. Ens aturem davant l'ajuntament a fer algunes fotos -esquitxades de comentaris poc edificants- sobre una estàtua eqüestre que llueix una quantitat inopinada de boles, voltem pel centre, fins i tot ens donem el luxe de provar-nos alguna peça de roba en una boutique. Els mercats es desvetllen, i a una botiga que ja exhibeix salaons i verdures a la porta compro una barreja d'olives i bacallà que serveix com a base del remojón, un plat típic de granada que també té la taronja entre els seus ingredients. Em quedo amb ganes de endur-me'n altres productes, però prou olor fa la bosseta que m'han donat i encara queda molt de dia per anar passejant embalums.





Desfilem pel davant d'una parada que ven tota mena de tes, i la Margarida em cita aquell vers que diu "no hay mayor desgracia que ser ciego en Granada". Però aleshores passa un noi abillat amb ulleres fosques i bastó blanc, rient no se sap ben bé de què. Serà que aquesta ciutat comunica alegria?

Unes iaies ens expliquen on hem d'anar a buscar els piononos cobdiciats. Cal anar a Casa Isla, i no comprar-se a una confiteria qualsevol. De cop i volta, jo recordo on cau la citada pastisseria (pot ser que les cèl·lules de greix siguin com les neurones i emmagatzemin informació?), i cap allà fem. Cinc minuts i deu euros després, ja tinc els dolços. No és moment de destapar-los, es fa tard i toca anar a l'Alhambra.



Quan arribem dalt de tot del Generalife, ha sortit del tot el sol. En la llunyania, l'Albaicín i el Sacromonte ens tempten a visitar-los, però no serà avui, no amb presses... Recorrem les antigues estances dels palaus envoltades de turistes de tot pelatge, que diuen aaaah i ooooh en més idiomes que a la ONU. Malgrat estem en un lloc bellíssim, i que tothom és prou correcte i civilitzat, l'excés de gent i les obres de restauració del Patí dels Lleons li roben una mica de màgia. Les vistes i els jardins segueixen sent meravellosos, i jo converteixo un petit mirador en un altar als piononos:






Un altre passeig, llarg, i uns quants somriures davant les psicodèliques traduccions dels cartells granadins. El que us poso aquí no és l'únic, ni tan sols el segon, dels cartells en anglès estil shit yourself little parrot que vam veure davant el dia.






La visita a l'Alhambra s'acaba. S'ha fet l'hora de dinar, i ens encabim en un minibús urbà que serpenteja pujol avall en direcció a la ciutat. El nostre objectiu és el carrer Navas, el centre neuràlgic -que diuen els cursis- de les tapes a Granada. Desestimem els locals més grossos i concorreguts (com ara Los Diamantes o La Chicotá), en favor d'un altre més petit que hi ha cap al final del carrer. No, no me'n vaig apuntar el nom, en fi. Serveixi d'indicació que és prop del palau de Navas, baixant a ma esquerra, un lloc petitonet amb parròquia jove. Quan hi entrem, encara queda lloc a la barra, que durarà fins que arribi un famolenc comiat de solter -amb nuvi disfressat de penis inclòs- i una colla d'Erasmus que es comuniquen entre ells en un tremolós castellà. Però ara encara no hi són, i en un tres i no res hem demanat unes quantes tapes i uns vins. La primera, unes migas cortijeras.



La segona, assortiment amb diferents embotits, formatges, salmorejo i una raccioneta de callos.



I per acabar, una grata sorpresa: la carabassa fregida, que coronada amb tres ous ferrats de guatlla, ens va proporcionar una combinació de dolços i salats francament sssssstupenda.



Si a Granada es manté la tradició de la tapa gratis amb la beguda, nosaltres no ho vam arribar a notar, perquè ens ho van cobrar tot religiosament talment es tractés d'autopista catalana. Ara bé, ni se'ns hagués acudit queixar-nos perquè la broma no va sortir terriblement cara, i perquè a aquelles alçades, entre la copeta de vi, les tapes, la visita a l'Alhambra, la conversa fraternal i el cansament que començava a pesar, el nostre estat era d'una alegre fatiga que ens feia estar una mica en un núvol metafòric.

Abans de tornar-nos a enfilar als núvols reals, encara una darrera volta per centre, compra d'algun souvenir -jo em faig amb una agulla en forma de magrana, que a més de ser el símbol de la ciutat, és la meva fruita preferida- i un café al bar Bib-Rambla, que de tant antic com és té el lavabo en un altre edifici (però que, sincerament, poca més gràcia guarda que ser un lloc centenari i disposar d'una web que l'anuncia com "the ancientest café in Granada", have chestnut!). Ja no queda gaire estona per haver de tornar. Ha estat un dia molt llarg i molt curt, i quan arribi al pis em quedaré adormida a quarts de deu. Però en una sola jornada hauré estat a mil kilòmetres de casa, omplint-me la vista i la boca de coses agradables. Per a mi, haurà valgut molt la pena.

14 comentaris:

starbase ha dit...

OH!!!

PD:
Els piononos semblen dissenyats per a destruir-me a copia de kilos acumulats entre somriures, es injust que no es facin aquí a Barcelona.

Gemma ha dit...

Els piononos de casa Isal són el smillors, només per això ja val la pena anar a Granada!

La cuina vermella ha dit...

Mar, fantàstica crònica i fotos, esteus guapíssimes tu i la Margarida, quin parell de germanes més boniques!
Per cert, nosaltres cada vegada que anem a Andalusia busquem la tapa gratis, i et juro pel caganer que no l'hem trobat mai! petons.

Sara Maria ha dit...

Una molt bona visita per fer un cap de setmana!!!

Mar Calpena ha dit...

Starbase - Amb les calories que porta cada pionono es podria alimentar un poblet africà durant un any
Gemma- Casa Isla és una institució, i s'ho han guanyat a pols.
Vermells - Malgrat no hi hagi tapa, paga la pena!
Sara Maria - Encara que l'escapada sigui curta, cundeix força...

Clementine ha dit...

Ooooh! Què xulo i quina enveja!

No puc evitar preguntar-te amb quina companyia hi vas anar, tot i que sospito que és la mateixa que m'ha fallat més d'una vegada. Temptada estic de fer una escapada així!

Mar Calpena ha dit...

Clementine - Hi vam anar amb Ryanair, que té els seus inconvenients (moltes destinacions tenen horaris que no et permeten fer escapades d'un dia, intenten cobrar-te per respirar) però si tens paciència i vas comprovant la web fins que surten ofertes, és molt divertit anar a menjar una crêpe a París, una pizza a Roma o un curry a Londres!

Marta ha dit...

Granada...preciòs...i totalment d'acord amb l'alegria que respira aquesta gent! (envejable!!)
I els 10€ de piononos...quin gustàs, no?
Ptnts
(enveja de la sana! ja ho saps!)

manel ha dit...

una magnífica idea, una escapada d'aquestes, amb paciència i sort et surt més barat que baixar a barcelona, i mentre gaudeixes del país i de les seves delícies, a mil quilòmetres de casa, és impossible que no deixis enrere per unes hores els problemes de cada dia.
no ho he fet mai, pero me n'has fet entrar moltes ganes!

La Quinta de Luculus ha dit...

Granada té màgia, oi? i que bé que us ho vau passar...
Jo vaig fer la meva excursió-llampec a Brusel·les -també aquest dissabte passat-, amb Ryanair, i em vaig pixar de riure quan ens oferien els cigarrets sense fum, la loteria -amb fins benèfics!-, el calendari,... però vaig tornar arrantrant-me de cansament, i al llit vaig arribar reptant ;)
Petons guapíssima!

Mar Calpena ha dit...

Marta - Me'n vaig recordar de tu, perquè vivint tan a prop de l'aeroport de Reus, no tens excusa. De fet, si vols la propera excursió, anem les dues, fa?

Manel - Mira, a mi em va sentar molt bé. Darrerament tinc el cap a tres quarts de quinze i vaig poder desconnectar durant unes hores.

Maragda - Jo crec que si poguessin et vendrien l'avió. I no t'explico com són els vols que van en direcció a l'Anglaterra profunda (n'he agafat algun), plé de turistes mig borratxos. Però és diver. Brusseles? M'ho apunto.

Angus ha dit...

Arrrrrgghhh... Granada y su tapeo, eso SI que es Patrimonio de la Humanidad y no la Alhambra :)
Oye, esas migas a primera vista me han parecido un cuscus, no crees?

Mar Calpena ha dit...

Angus- No te dejes engañar, la culpa es de la fotógrafa (yo), eran migas, migas... Muy ricas, aunque a los malditos Erasmus les pusieron más chorizo que a nosotras... Pero estaban muy ricas igualmente.

surfzone ha dit...

La veritat és que estem de sort que no en facin a Barcelona, perquè haurien d'eixamplar La Rambla de les atiborrades que ens en foteríem!
Granada és preciosa, i gastronòmicament ha sabut aprofitar a la perfecció el mestissatge cristià i musulmà (i per al públic català, és un luxe que et donin tapa amb cada canya :-D).