dijous, 22 de gener de 2009

Com fer amics i influenciar les persones


Molt fàcil. Seguiu els consells de la gurú de l'autojuda Mme. Calpena (pronunciat a la francesa, amb accent a la darrera "a") i prepareu la recepta que us proposo avui.

Per coses de la vida he volgut agraïr-li a unes quantes persones que hagin tingut atencions diverses amb mi, però em semblava lleig i impersonal comprar-los qualsevol rampoina. Així que vaig estar buscant més regals comestibles i em sembla que he topat amb el definitiu. Es tracta de fruita seca garrapinyada i queda... bé, per a que us imagineu com queda, certa persona de la que parlo tot sovint en aquest blog les va tastar i va dir que nyam, posats a agraïr, nyam, nyam, ella m'havia portat al món, nyam, nyam, nyam, m'havia criat, vestit, i alimentat, renyam, i mare no n'hi ha més que una, i oi que no es notava si se'n menjava unes quantes més, nyam, nyam? I amb les nous que vaig dur a la feina, més o menys la mateixa història. Em sortien els amics de sota les pedres.

Total, que les he hagut de repetir (queda lleig regalar un pot amb dues nous i quatre grans de sucre contats), i ha arribat el moment de compartir amb vosaltres la fòrmula màgica de la felicitat. És a dir, de la felicitat del cardiòleg i del dentista: amb aquesta recepta els garantireu una jubilació sense problemes econòmics.

Garrapinyades

Ingredients

450 grams de fruita seca pelada (particularment, a mi m'agrada com queden les nous, i les avellanes tenen la seva gràcia. Les ametlles també queden bé, però sorprenen menys)
75 grams de sucre moreno
135 grams de sucre normal
1 i 1/2 cullerades de cafè de sal gruixuda
1 cullerada de cafè de canyella 
1 polsim generòs de pebre de caiena
1 clara d'ou, a temperatura ambient 
1 cullerada sopera d'aigua

Equipament

Dos bols, un de mida esmorzar i un de gran
Una safata i paper de forn

Preescalfeu el forn a 150 graus. En el bol d'esmorzar, barregeu la sal, els sucres, la caiena i la canyella, prenent cura que no quedin grumolls i la barreja quedi ben homogènea. Al bol gran, bateu la clara d'ou amb l'aigua fins que quedi escumosa, però no a punt de neu. Tireu la fruita seca al bol gran i remeneu-la per a que quedi ben coberta. Tireu per sobre la barreja de sucre i removeu-ho tot fins que les nous (o el que sigui) quedin ben cobertes. Folreu la safata de forn amb paper i repartiu-hi les nous per sobre de manera que quedi en una sola capa. Enforneu-ho trenta minuts, remenant-ho de tant en tant (posem que tres o quatre cops). Treieu-ho del forn i mentre les garrapinyades es refreden, separeu-les -procurant no cremar-vos, que el sucre és molt punyetero- per a que no quedin enganxades. Quan siguin fredes del tot, poseu-les una a una, per a que acabin de desprendre's del sucre sobrer, en un pot de vidre ben tancat, la posessió del qual us conferirà un carisma i una simpatia desbordants.

dilluns, 19 de gener de 2009

Live from Madrid Fusión... bevent còctels!


Doncs això, que aquí em teniu, exercint de periodista, que al capdavall és el que sóc. M'han convidat a anar al Madrid Fusion en viatge de premsa -anar i tornar avui mateix- i aprofito la sala de premsa i un moment de pausa per explicar-vos en viu i en directe aquesta estranya excursió i les impressions de l'event. M'han convidat amb motiu de, com ho diríem, un happening del Dry Martini, la cocteleria del Javier de las Muelas, que consistia a muntar-nos a un avió de Vueling i fer-nos una demostració de cocteleria en directe.
Jo havia oblidat què era prendre'm un combinat mentre volava, tot i que en una època la meva por als avions s'ajuntava amb la gratuïtat de les begudes alcohòliques en els mateixos, amb conseqüències poc presentables. Les dues circumstàncies han anat desapareixent, i em feia gràcia aquest sobtat retorn a una era en que volar tenia un mínim glamour. Tot i que la gran quantitat de càmeres de televisió que saturaven el passadís de l'aeronau han fet difícil veure gaire cosa, hem pogut degustar diversos còctels -jo n'he tastat un de xocolata- i ens han plantejat una sèrie d'innovacions i de tendències que creen nous interrogants i oportunitats, inclús per aquells que només som principiants en el vastíssim art de la barreja ilustrada. Com que el millor és intentar conèixer-les de primera ma (i no precisament a base de pimplar, mal pensats), he aprofitat el trasllat en autobús cap al recinte on fan el Madrid Fusión per adreçar-li unes poques preguntes al Javier de las Muelas.

Baixa gastronomia - Tinc la sensació que ja no només anem a beure els còctels al bar, que hi ha molta gent que se'ls comença a preparar a casa. Tinc un amic que beu un Cosmopolitan cada vespre...

Javier de las Muelas - De fet, estic preparant un llibre sobre aquest tema. Molts dels tabús que hi havia entorn dels còctels estan caient, les cocteleries ja no són llocs per a senyors grans i panxuts d'un cert nivell social. Pel·lícules com Sexe a NY han fet molt per feminitzar el públic dels còctels, i per convertir-los més en un element d'estil de vida, de luxe assolible. El que tampoc no sé és què va venir primer, si la tendència o el film. El cas és que ja no es tan estrany rebre els amics preparant un combinat, muntar una part de la vetllada entorn d'això.

BG - Però clar, per definició, qualsevol beguda alcohòlica té un element de risc i per tant, és criticable o al menys criticada...

JdM - Aquesta és una qüestió que m'obsessiona. Una de les línies en les que més he treballat darrerament -perquè sempre treballem en diversos projectes a la vegada- és el de fer còctels menys alcohòlics, més propers a un gust contemporani, i per què no dir-ho, femení. Pensa que en alguns casos, amb la quantit d'alcohol que abans feiem un combinat, ara en fem quatre. I també treballem en ampliar la carta de begudes no alcohòliques, de fer més gran el repertori, i de conseguir Mojitos o Negronis sense alcohol que no tinguin res a envejar als que sí en porten.

BG - Arribarem a veure barmen als restaurants, igual que ara veiem sumillers?

JdM - En realitat, això ja està succeïnt als països anglosaxons. Nosaltres tenim una carta de plats i de còctels - molts d'ells en format de gelatina- que hi mariden perfectament, i crec que aviat no serem els únics, tan per raons socials com empresarials.

BG - Quin és el seu còctel preferit?

JdM - Detesto haver-ne de triar un de sol. Cada moment del dia i cada ocasió en té un. Per tot el bagatge literari que té, potser el Dry Martini, però m'encanten el Cosmopolitan i el Pisco Sour.

BG - Última pregunta. Si demà l'haguessin demanat de fer còctels al ball de la presa de posessió d'Obama, què serviria?

JdM - Oh, m'hagués encantat fer una cosa així! Seria meravellòs! El primer que em vé al cap seria fer alguna cosa amb menta, que recordés al Mint Julep, que és un còctel molt i molt americà [nota de BG: és el còctel que es serveix tradicionalment al derbi de Kentucky]. M'imagino tres cents cambrers uniformats servint dry martinis i altres copes clàssiques. Seria molt i molt especial, però em sembla que encara hi ha massa prejudicis envers a les copes llargues per a que passi quelcom així...

I de moment, deixo aquí la meva crònica del Madrid Fusión. De les meves impressions de la resta de la jornada, us espera en breu una segona crònica. Baixa gastronomia, Campo de las Naciones, Madriz!

diumenge, 18 de gener de 2009

Que no pari la música!

M'agrada força cuinar amb la música posada, i encara que no em passa freqüentment que les cançons que escolto tinguin res a veure amb el menjar, de cop i volta me n'he adonat que n'hi ha moltes que sí que toquen la temàtica (per no esmentar les connexions entre la música clàssica i la gastronomia, des dels canalons Rossini, els spaghettis alla norma, la sarsuela o els bellinis). Si voleu tirar per la música clàssica -em nego a dir-ne "culta" perquè em sembla un terme excloent- Jordi [NO! JOAN!] Roca, del Celler de Can Roca, acaba de publicar un llibre i un CD sota el nom de 10 menús per a un concert, en el que se'ns proposen deu àpats acompanyats de sengles composicions musicals d'autors com Verdi, Bach, Mozart (al que només faré una crítica a priori, on caram és la truita de Schubert?) i que té una pinta magnífica.

Si el que us va és quelcom més lleuger, us proposo uns quants temes anotats. És una selecció molt personal, ho reconec (no hi ha el Ojalá que llueva café perquè el rollo caribeny i jo no ens entenem gaire). Segur que a vosaltres se us en acudeixen molts d'altres!

Sarandonga - Lolita

Sarandonga, arroz con bacalao... Una rumba que farà bellugar els peus al més estaquirot dels cuiners.


American Pie - Don Mc Lean

Un tema mític dels setanta. Tot i que la lletra és un xic críptica, el títol no ho és. I m'encanta.



Con las manos en la masa - Vainica doble i Joaquín Sabina

Vainica doble és un dels grups més injustament oblidats de la història. Van marcar una època amb aquesta cançó, que a no ser que sigueu uns marrecs imberbs us produïrà un flashback nostàlgic immediat. Per cert, que les Vainica doble també tenien un tema que es deia Caramelo de limón.


Wild honey - U2

Un dels millors temes del All that you can leave behind, l'àlbum que marcava el retorn dels U2 al rock ortodox


Galicia canibal - Os resentidos

Una cançó que esmenti la matança de porc i les filloes de sang em sembla molt més punk que el God save the queen cantat pels Sex Pistols, que voleu que us digui.



Caramelos - Los Amaya

Un altre peaso rumba!


Red red wine - UB40

D'adolescent era fan dels UB40, i aquesta cançó em recorda a les sortides de divendres a Fibra Óptica, la discoteca a la que anàvem en aquells anys (de tarda, és clar!).


Bocata de fuet - Carlitos

Sense comentaris...


divendres, 16 de gener de 2009

Veus a escoltar

Títol pompòs per fer tres apunts sobre activitats i paraules interessants:

Una, llegeixo al Gourmet de provincias que Santi Santamaria obre blog. Tot i que m'heu sentit criticar-ne sovint els excessos verbals, aplaudeixo la seva iniciativa pel que té, en principi, de democràtica i valenta (recordem que Sergi Arola va ser el primer dels grans que en va obrir un, de blog, però que el bon rollo va durar si fa no fa deu minuts). I naturalment, perquè més enllà de polèmiques absurdes, l'home sap cuinar i és didàctic.

Dues, el divorci -per a mi casi més traumàtic que el de Lennon i McCartney- dels meus estimats Glotonios. Han marxat de Soitu.es, i sembla que hi ha un cert reneixement del seu blog originari. De Jorge ha anunciat també que pensar tenir blog propi. De moment, doncs, una mica de confusió informativa, però mentre s'aclareix el panorama consolem-nos de la trista notícia pensant que després del concert al terrat d'Abbey Road, Lennon encara ens havia de donar Imagine, Mother i Working class hero (McCartney es va casar i divorciar amb la Heather Mills i ara recorda físicament la tieta que cantava el Serrat, però això és una altra història...)

Tres. M'informa el meu amic Gus, corresponsal a l'Eixample de Baixa Gastronomia, que al Centre Cívic Golferichs fan regularment xerrades interessants. A destacar la del proper 10 de febrer, sobre la cultura de la pastisseria i la xocolateria a càrrec de Christian Escribà (que pels seus productes es mereix la canonització bastant més que el seu homònim de Balaguer). És a les set de la tarda al xalet de l'esmentat centre cívic i la data cau en dimarts. 

dimecres, 14 de gener de 2009

Cos i ànima

John Willam Waterhouse - "The magic circle"

Algunes vegades, a la vida, com en aquell passatemps de la nostra infantesa, si unim els punts emergeix un dibuix amagat. Dos o tres paraules, dos o tres idees que es relacionen per serendípia, i quelcom de més profund surt a la llum. 

Avui buscava informació, per raons que no fan al cas, sobre un lloc que es diu Fogars de la Selva. Fogars. Un nucli de població anomenat per allò que abans definia una llar, un hogar, un foc. En els censos de l’Edat Mitjana sovint es contaven el nombre de famílies que vivien en un indret enumerant els focs que hi havia. Ja no és només que avui, en algunes cases, amb la proliferació de la vitroceràmica i els microones, un reconte similar fos absurd. És també que la cuina ha perdut la seva centralitat en les nostres vides. Ara estem més propers als primats de Kubrick, que adoraven aquell monòlit tan semblant a una tele de pantalla plana, que als de Jean-Jacques Annaud, que cercaven el foc. No sé quin intelectual (Lévi-Strauss o Faustino Cordón o algun d’aquests que no acabo de llegir-me mai), deia que la oralitat, el llenguatge, la societat, neixen d’un grup de casi micos que s’asseien entorn d’un foc per jalar, i acabaven compartint històries. 

Mentre rumiava sobre això, a la tele -el meu monòlit de no sé quantes polzades- he vist un anunci d’una revista femenina. Era una d’aquestes de mig pèl, no gaire cares, de les que en portada no mostren models famoses sinó noies somrients que volen provocar certa empatia amb les lectores. Una de les crides de la coberta era “delgada y más joven que nunca”... I després ens qüestionem per què no hi ha gaires dones a l’alta gastronomia; per què hi ha tantes persones, del gènere que sigui, que no incorporen la baixa en les seves vides. La representació clàssica de les bruixes, la que en fa Shakespeare a Macbeth, per exemple, és de tres dones grans que remenen una olla. Per fer la màgia quotidiana de cuinar, per cuinar bé, cal haver menjat molt. No grans quantitats, potser, però sí que cal haver remenat moltes olles, haver repetit una i altra vegada els gests, haver plorat tallant piles de cebes i haver sofregit força alls per conèixer-ne el punt exacte de daurat que han de tenir abans de cremar-se. I haver-la espifiat més d’un cop i més de dos. Cal haver viscut, i al mateix temps, haver sentit, per cuinar com una àvia, la deesa bicèfala que regeix sobre la saviesa i les croquetes. Impossible, si l'objectiu al que aspirem com a societat és a ser "delgada y más joven que nunca".

La tercera espurna m'ha arribat veient “Ven a cenar conmigo” (i tal i com teclejo, demano disculpes per la ridícula frase que acabo d’escriure). Una concursant, de pressumptament –juro que mai no havia empleat tan bé l’adverbi- 29 anys, llegeix el menú d’una competidora. De postres hi ha “lemon pie”. Tradueix seriosíssima: “Esto debe ser un pastel de limón en forma de pie”. Per aquesta tipa, el menjar és només pinso, per molt que participi a un concurs de cuina. 

Els punts es connecten. Cuinar, menjar, és alhora l’activitat més mundana i sensual –l’hem de fer cada dia, satisfà una de les necessitats més bàsiques- i la més espiritual – hi ha llibres sencers sobre el paper del menjar en les religions, amb les seves regles dietàries pròpies, i la seva incorporació d’aliments al ritual. No vull, amb aquest text, fer un alegat sobre la cuina d’uns mítics “vells temps” que no van existir mai, sense nevera ni aigua calenta ni fogons de gas ciutat, o convertir qualevol entrepà d'urgència i aprofitament en un koan zen.  Només, tal vegada, homenatjar el foc primigeni que definia unitats familiars, escalfava aliment o verí, i que dia a dia ens ajuda a reconciliar cos i ànima. Hi ha moltes maneres de creure en Déu. La meva, potser, és creure en el menjar. Cuinar com a credo, el meu credo particular. Pagà i panteïsta.

diumenge, 11 de gener de 2009

Trobada sabadellenca

Els lectors habituals d'aquest blog ja deuen saber que els blocaires gastronòmics ens hem aficionat a quedar; la darrera vegada va ser tot just divendres. El lloc triat en aquesta ocasió va ser Sabadell, i l'excusa, una presentació de Thermomix (aparell que genera militàncies a favor... i, segons i com, en contra) i un soparillo. Bé, el cas és que la classe va ser, suposo que contra pronòstic, força còmica, sobre tot per la comparativa que els hoolligans del Gol Nord -moi, la Sara Maria i el Massitet- vam fer de l'aparell amb els nostres respectius vasos americans. A mi el que més em va impressionar va ser el preu del giny i la poca empatia que vam tenir amb la demostradora. I deixarem aquí la descripció perque després em guanyo fama de víbora...

Amb aquesta alegria, ens en vam anar a sopar a un agradable restaurant, El racó del campanar, on teniem reservada a una sala per a nosaltres solets. Tampoc no em vull extendre sobre el sopar, perquè tot i que el menjar era força bó -jo vaig triar el púding de carabassó, el pollastre, i la tatin- com sempre, el millor va ser la formidable companyia. Li deia a algú que se'm comencen a acabar els elogis per aquests sopars i per les copes posteriors; també com sempre, vam riure molt (Parella Vermella, no tornaré a mirar mai més un crostó de pa de la mateixa manera), vam parlar de futur (un possible portal per unificar els blocs de la gastrosfera, una calçotada, una arrossada...), i de passat (Marta, me'n vaig alegrar molt de veure't després de tants anys... qui ens ho havia de dir, al cole.). Poc més puc afegir al meu ja habitual comentari que la trobada se'm va fer curta. Només tres coses: donar-li les gràcies a la Gemma per haver-nos brindat aquesta ocasió, saludar de cor a tots els que no he esmentat i desitjar que aviat ens tornem a veure!

dimarts, 6 de gener de 2009

ADVERTIMENT: Aquesta recepta pot causar addicció!

La imatge no és meva... Em vaig deixar la càmera a casa d'uns amics i l'he de recuperar!

No pujo receptes que no m'agradin. Generalment, de tot allò que cuino, a través de la finestra d'aquest blog, vosaltres no en veieu més que la punta de l'iceberg, el que em sembla digne de ser compartit. Però també és cert que les receptes que penjo em generen graus molt diversos d'entusiasme, i algunes, encara que les trobo bones, acaben desplaçades per altres de noves i no arribo a repetir-les per manca de temps. El que sí que no m'havia passat mai fins ara és escriure una recepta que creés addicció. Així ens hem de veure.

Fa temps vaig comprar a Vila Viniteca un potet d'un producte que desconeixia, la dukkah egípcia, de la marca Nomu. Se'm presentava com una barreja d'espècies i fruita seca, de composició poc clara. Amb raó la volien mantenir en secret! Si acabo de descobrir que està tirada de fer, surt per quatre duros, i que... no es pot parar de menjar. Com que jo fins ara no la sabia preparar, havia hagut de recòrrer a mesures d'urgència, com aprofitar els viatges d'amics i coneguts a la terra dels faraons per fer-me'n portar. Vet-ho aquí que la dukkah, que a la Terra del Nil sembla ser que venen en paperines pel carrer, es menja sucant pa amb oli d'oliva, i després en la barreja. I ja està... Mmmmmmm. També es pot fer servir també per a codimentar amanides, per arrebossar peix, per barrejar amb mató o iogurt, per tot! [PAUSA: No aguanto més. Me'n vaig a picar-ne una mica. FINAL DE LA PAUSA.]

No us deixeu impressionar pels ingredients: trobareu els més estranys a qualsevol herboristeria (que és on els vaig trobar jo...). I si a sobre la prepareu sentint a Om Kalthoum, la més gran diva de la cançó egípcia, la Piquer del món àrab, us traslladareu d'un costat a l'altre de la Mediterrània, fent de tornada el camí dels reis d'Orient, i visitareu amb el gust i la oïda un altre país. No se li pot demanar més a una nevada tarda en vigília de laborable.

Dukkah

Ingredients

100 grams d'avellanes torrades
70 grams de llavors de sèsam
2 cullerades de llavors de cilantre
2 cullerades de comí en gra
1 cullerada de café de sal gruixuda o Maldon
1 cullerada de pebre negre
Opcionalment (però hi va perfecte) 1 culleradeta de cúrcuma.

Si no heu comprat les avellanes ja torrades (a veure si llegim les instruccions, que les poso per alguna cosa!) poseu-les en una safata al forn a 175 graus. Emboliqueu-les amb un drap i fregueu-les enèrgicament per treure'n la pell.
Escalfeu una paella ben seca, sense oli ni res de res, i tireu-hi el sèsam, remenant-lo de tant en tant. Quan comenci a estar torradet o quan sentiu que els grans comencen a esclatar, poseu el sèsam en un bol i repetiu la operació amb el cilantre i el comí, junts. Barregeu-ho tot amb la resta d'ingredients i tritureu-ho, millor quan tot sigui fred, sense passar-vos (perquè si els ingredients són calents o se us en va la ma, deixaran anar oli i enlloc de dukkah tindreu un massapà estrany). Casi és millor que només hi doneu un toc amb el minipímer i que remateu els trossos grans amb la ma de morter. I ja està. Podeu guardar la dukkah en un pot de rosca o un tàper durant un parell de mesos... Com si hagués de durar tant!

diumenge, 4 de gener de 2009

Jugar a fer sushi

Tinc un munt de posts endarrerits que hauria d'escriure. Per matar l'espera, us recomano aquest divertit joc en el que us convertireu en un xef de sushi a un restaurant d'aquells amb cinta transportadora. L'objectiu és servir tots els clients i no perdre calés. Compte, que no és fàcil!