dimarts, 28 d’abril de 2009

D'or


Il·lustració Jaime Nieto / Instituto Cervantes

Tot i que darrerament poso els links a textos interessants a la barra lateral, via Twitter, avui faig una excepció per recomanar-vos l'excepcional microsite que ha muntat la web de l'Instituto Cervantes dedicada a la gastronomia del Quixot i del Segle d'or (¡gracias, Rosa!). Vuit pàgines d'estudi, desenes de receptes i una increïble bibliografia us faran descobrir què es menjava en la novel·la picaresca, més enllà dels arxiconeguts "Duelos y quebrantos" quixotescos. Un plaer!

P.S. Aprofito per anunciar-vos la flamant inauguració del domini www.baixagastronomia.cat (amb l'ajuda inestimable en la part tècnica de l'Starbase, que va ajustar el "condensador de fluzo" per a que tot rutllès). A la pràctica, això no suposa cap canvi, tret del fet que potser així ja surto de l'armari en les meves intencions de fer d'aquest un lloc mitjanament seriòs i de llarga vida. Ah, i que m'hauré de fer targes noves altre cop, potser.

diumenge, 26 d’abril de 2009

Plus ultra

Portava uns dies de certa mala lluna. Els plans se'm trastocaven una i altra vegada; no hi havia temps de fer moure els somnis endevant, ni de gaudir dels projectes, ni dels amics. Per això, ahir esperava amb molta il·lusió el concert del Roger Mas a l'Auditori de Barcelona. 

Era ple. No quedava ni un seient lliure. 

Solc arribar tard a descobrir tota mena de fenòmens culturals, però en el cas de Mas, per una beneïda casualitat, és diferent. Fa cinc anys vaig enganxar un videoclip de la seva cançó "I la pluja es va assecar" per la tele, i vaig entendre què va sentir Sant Pau en caure del cavall. Jo, que tenia tots els prejudicis del món i uns quants més vers al pop català, els vaig desterrar per sempre més. Perquè Mas té tant de pop com Leonard Cohen o Franco Battiato (és a dir, res) i perquè aquella cançó, en una hipotètic biopic sobre la meva vida -que, cúspide de la vanitat, imagino interpretat per la Kate Winslet- seria la banda sonora d'una de les escenes principals, ja llunyana i agredolça.

En aquell moment el vaig veure en directe dos o tres vegades. Una d'elles, a l'auditori de Caixa Madrid, en un cicle que barrejava creadors de diferents àmbits, i en el que compartia protagonisme amb Carme Ruscalleda. Tots dos van parlar dels sentits, dels plaers, de la natura...

Ahir la cita era més plena d'ombres. Mas presentava a Barcelona el disc de "Les cançons tel·lúriques", meitat adaptació dels versos de Verdaguer, un Verdaguer a les acaballes, místic i desenganyat, meitat revisitacions de la música tradicional catalana. Un disc d'unes ambicions musicals i conceptuals immenses, un riu inacabable de matisos que no s'esgota ni a la primera ni a la centèsima escolta. I quan va presentar "El ball de l'Àliga", de la Patum de Berga, a sobre va caure la referència gastronòmica. Mas va dir que el tema era, "com diuen els que es dediquen a la cuina", una deconstrucció ("no l'hem esferificat, però gairebé"), i que quan el va tocar a Madrid, va pensar que no l'entendrien, perquè no en coneixien el referent.

En aquell moment no se'm va acudir, transportada com estava per la música -no vaig ser la única, crec que no he sentit aplaudiments tan llargs mai- , però aquest matí he vist la frase en la seva veritable dimensió. Penso que bona part de l'esnobisme antimodern en la cuina, que fa que certa crítica i certs consumidors refusin la feina de Ferran Adrià i altres, és el desconeixement de les bases conceptuals sobre les que edifiquen. Ciments, que s'ha de dir, no tots els imitadors del de l'Hospitalet tenen gaire consolidats. Difícil desmuntar a cegues un ingredient quan no se'l coneix en la seva essència, intimament. Quan es desconeix quin paper té en la història de la cuina, com el tracten les diferents cultures, quina ha estat la seva evolució i la seva importància en la memòria gustativa. No impossible, perquè l'aproximació pel pur i dur plaer estètic és factible, com potser va passar als assistents al concert a Madrid, com a qualsevol que provi un plat de cuina tecnoemocional sense prejudici, com a qualsevol que s'enfronti per primera vegada a una pintura posem que de Pollock. Però també complicada.

No m'hi extendré. El subtítol d'aquest blog és "Escriure. Menjar. Viure" i aquest post és més dels de viure que dels de menjar. Em quedo tan sols amb una altra frase extreta d'un dels poemes de Verdaguer, "Plus ultra": "a on tu veus lo desert, eixams de móns formiguejen". Un lema perfecte amb el que obrir-se a la música, a la cuina, i a la vida...

dimecres, 22 d’abril de 2009

Autocompassió artesana


Una part de mí em diu que hauria d'estar desfassant-me amb els amics a la festa del Qué Leer, com cada vigília de Sant Jordi. L'altra, que hauria d'estar treballant en algun dels molts projectes creatius que de cop s'amunteguen a la meva vida (tots ilusionants, tots un repte en molts sentits). I malgrat tot, no tenia veritables ganes de cap d'aquestes opcions. De vegades un s'aixeca amb el peu creuat, i aleshores, arriba el moment de no jutjar-se amb severitat excessiva, de seure al sofà a veure un partit de futbol que ni et va ni et bé, i dedicar-se al "no fer", que diuen els mestres de les escoles orientals. Ajudada, això sí, pel menjar que s'ha convertit en un tòpic del sofisme -paraula que vé de "sofà"- autocompassiu: el gelat.

Però com que "la cabra siempre tira al monte", posats a fer, que sigui gelat de vainilla artesà. Fet per mi segons una recepta adaptada del llibre The perfect scoop, de David Lebovitz. Servit amb maduixes banyades amb vinagre balsàmic. I demà serà un altre dia. El del llibre, concretament.

Gelat de vainilla estil Philadelphia (sense ou, vol dir sense ou! NO porta formatge, llestos!)

Ingredients

75o ml de nata líquida (tant hi fot el percentatge de greix)
150 grams de sucre
Un polsim de sal
1 beina de vainilla partida per la meitat pel llarg
3/4 de cullerada de cafè d'extracte de vainilla.

Aboqueu 250 ml de nata en un cassó de mida mitjana i tireu-hi la salt i el sucre. Rasqueu-hi a sobre les llavors de la beina i tireu-hi aquesta també. Escalfeu-ho a foc mig, remenant, fins que es dissolgui el sucre.
Treieu-ho de l'escalfor i afegiu la resta de la nata i l'extracte. Refredeu-ho ben bé a la nevera. Retireu la beina (no la llenceu, es pot tornar a fer servir) i geleu la barreja segons les instruccions de la vostra gelatera. És tan bó que no us caldrà servir-ne més que una mica -mireu si no la foto- per alegrar-vos la moral. I potser fins i tot deixareu de mirar la tele i us posareu a escriure al blog.

dilluns, 20 d’abril de 2009

Per la cara bonica.

Sí, va ser per l'envàs, purament, que em vaig decidir a comprar aquestes galetes que vaig veure l'altre dia al Natura. No són barates (4€/paquet), sí són boníssimes (estan fetes amb lemon curd) i tenen, a més del moníssim cartró, forma de drac i de Sant Jordi, sant patró també dels meus estimats anglesos. Quan s'acabin, intentaré emular la recepta i miraré de reciclar-ne l'embolcall. Un quadre? Una funda de llibreta? Un punt de llibre...?

P.S. M'encanta la nota que hi ha al lateral "You may eat the biscuits inside the box, but only if you behave nicely" (Pots menjar-te les galetes de la caixa, però t'has de portar bé)

dijous, 16 d’abril de 2009

Una imatge...

...val més que mil paraules, però si seguiu aquest blog a través d'un agregador de notícies o del Facebook, és possible que no hagueu vist encara la plantilla nova que estreno avui. 

Potser el disseny dels blogs ha anat perdent importància perquè els programes lectors que reben els posts sindicats no mostren més que el contingut dels missatges, però jo sentia que encara no havia acabat de trobar la imatge que volia per al meu Pravda electrònic i personal. Els lectors més veterans recordaran que havia començat amb una plantilla de les que surten per defecte al blogger, estil pergamí, marronosa i impersonal. Després la vaig canviar per la que tenia fins ahir, una plantilla gratuïta a la que paulatinament havia anat agafant mania. 

Tot i que d'entrada m'agradava la imatge de reminiscències "xerezadesques" de la senyora de l'encapçalament, i encara més que tinguès unes magranes de fons (mmm, magranes), feia temps que em molestava veure-la amb la ma sota la barbeta a l'entrar. Em recordava al posat d'un poetastre de tercera sent entrevistat per primer cop, o alguna cosa així, pretenciòs i repipi. Crec que va ser quan vam muntar el primer Sopem en Bloc i algú va titolar en un altre blog que "la princesa persa convoca a sopar" que vaig pensar que ni sóc princesa (no ho hauria de ser ningú) ni tampoc sóc persa, sinó més xarnega que el Pijoaparte

Total, que buscant finalment vaig trobar aquest nou grafisme. M'agrada per molts motius: Recupera el fons fosc de la primera plantilla, que trobo més legible. Està inspirada en la publicitat modernista, que a mi em fascina. I el que és més important, mostra una imatge domèstica (amb gata Christie inclosa!), d'algú que menja amb plaer i abandó, absorta en un acte tan quotidià i al temps tan especial. El mateix missatge de les meves paraules, espero.

I ben aviat...

...canvi de "look"!

dimarts, 14 d’abril de 2009

El pa de la Pasqua

Foto: Quique Kierszenbaum / The Independent

Més que una notícia, el que vé ara és un comentari irònic sobre els equilibris geopolítics, la tradició, la religió i els costums alimentaris. Fa no gaire es va celebrar la Pasqua jueva, la Pesah, una festa que dura vuit dies i que conmemora la sortida dels jueus d'Egipte (ja sabeu, les plagues, l'èxode, Charlton Heston separant el Mar Roig i tot plegat). Com que els jueus van haver de sortir precipitadament de les seves cases, el pa els va quedar sense llevar, i per això tot tipus de llevat i el cinc cereals que la Torah esmenta com que poden fermentar -el blat, la civada, l'ordi, l'avena i l'espelta- eren considerats hametz, prohibits. Tampoc no es podia menjar cap plat que els contingués. 

Segons la Claudia Roden, que en matèria de cuina jueva considero gairebé la veu definitiva, la restricció variava en les tradicions askhenazi (la de l'Europa de l'Est) i sefardita (els jueus ibèrics). Mentre els primers prohibien també arròs, llenties i altres ingredients que els recordaven als cereals, els segons eren més laxes i només evitaven els grans en risc de fermentar, permetent fins i tot el blat sec. Però no em vull enrollar més amb la cuina i les tradicions jueves, perquè això seria tot un altre post. 

Anem, amb perdó, al gra.

Tot aquest ritual d'evitar el hametz era, en altres temps, curiòs i divertit. Els pares de família amagaven talls de pa a la casa i els nens feien una mena de gincama la nit anterior per trobar-los. I qualsevol resta de blat -o de cervesa- que poguès quedar era "venuda" per un dia als veïns gentils o àrabs. Què passa quan arribem al segle XXI? Que hi ha un estat confessional, Israel, que ha adaptat la seva vida administrativa a la religiosa, i vice versa. I que els mètodes de cultiu i emmagatzemament han progressat i per tant no és tan senzill deslliurar-se dels centenars de tones que tenen en propietat l'exèrcit d'Israel, els hospitals públics, les presons, o qualsevol altre institució de l'estat. 

I aquí entra el senyor Jaaber Hussein. Musulmà, per més dades. Com explica la notícia de l'Independent on ho he llegit jo, des de fa 12 anys Hussein signa l'únic acord àrab-israelià que sembla que no es trenca mai. Un cop l'any, aquest director d'hotel de la població d'Abu Ghosh diposita uns 3600 euros en metàlic com a paga i senyal per tots aquests cereals, i en teoria podria quedar-se'ls en acabar la celebració si paguès la resta del preu de mercat. Curiosament, a la seva població hi ha temporada alta d'israelis laics, que van a comprar als forns de la població pa llevat. I així s'acaba aquest història. Una fàbula moderna, un petit conte moral sense altra conclusió que que més enllà de creences (o en absència d'elles), potser si hi ha una cosa que ens uneix a tot el món és el gust de menjar pa. Recordem-ho.

dissabte, 11 d’abril de 2009

Cuina renaixentista





Imatges del còdex de cuina "Opera de Bartolomeo Scappi", guardat a la Biblioteca de la Universidad Complutense de Madrid. Les he baixat del meravellosíssim blog BibliOdissey, on hi ha més informació sobre el còdex, una recepta, i suficients imatges de llibres antics i fascinants com per perdre-hi hores i hores...

divendres, 10 d’abril de 2009

Adoro la publi japonesa....

diumenge, 5 d’abril de 2009

Símbols

Imatge: AP / RON EDMONDS / EL PERIÓDICO

Mentre espero que la rentadora acabi de centrifugar per estendre la roba i anar-me'n al CCCB a veure una exposició sobre la rauxa, aquest sentiment tan català de difícil traducció (menys a l'alemany, on hi ha la paraula "Rausch", que significa exactament el mateix, a més de "verí"), us vull escriure sobre un tema que fa dies s'ha anat colant als mitjans i que penso que mereix una petita reflexió. N'han escrit d'una manera o altra altres companys blocaires (sobre tot els gallecs, que com sempre tornen quan la resta encara anem), i avui en parla també el Periódico. Em refereixo al creixent moviment institucional que hi ha als paisos anglosaxons en pro del menjar sostenible i els horts. Quan dic "institucional" vull dir a nivell d'institucions de l'estat, que no ens enganyem, poden ser tan discutibles com volguem, però tenen una influència simbòlica força potent.

A Estats Units, Michelle Obama planta un hort al jardí de la Casa Blanca. A Anglaterra, Jamie Oliver cuina pels líders del G20 i s'hi gasta menys de 12 euros per cap, fent servir productes locals. I aquí?

Aquí, no res. 

Tret de la boda del principet, on van treure el San Cristo Gros de la gastronomia del pais (Adrià + Torreblanca) i no, no ens va costar menys de dotze euros per convidat, ningú no sap què mengen a diari els Borbons, el Zapatero, en Montilla o, si m'estires, el regidor de Joventut de Samarruga de la Punta. Aquí, als polítics només els veiem menjar quan hi ha campanya electoral -i es fan l'habitual ruta del bakalao de calçotades, costellades i altres festes populars- o sucant melindros en xocolata al Pati dels Tarongers per Sant Jordi. La resta de l'any, com no siguis Bermejo i te'n vagis de cacera, el medi rural només està per discutir-lo a nivell teòric. No dic que això sigui necessàriament dolent: els gestos no arreglaran la precària situació dels ramaders i els pagesos d'aquest pais. Per això calen lleis i un marc internacional més just.

Però els símbols són importants. Suposo que el pati no està per mesures no partidistes, però m'agradaria veure un pacte d'estat en pro de l'alimentació. No costaria res que tots aquests polítics que s'han sumat a la web 2.0 i ara tenen blogs i facebooks i twitters i no sé quantes coses més ens expliquessin de tant en tant què han dinat, què es menja al seu poble, quan va ser la última vegada que es van fer ells mateixos el sopar. És vital que aquells que ens representen prenguin consciència dels nostres problemes, començant pels alimentaris, més enllà del tòpic regal pernil salat als mandataris estrangers de visita o de glossar les gràcies dels cuiners "mitxelinitzats". Que s'enfrontin al conflicte que suposa menjar raonablement en una economia tocada. Que entenguin que hi ha una amenaça a la nostra salut que es farà molt real d'aquí uns anys si no fem res per a que tot el país prengui consciència de què és alimentar-se correctament. Que valorin el patrimoni cultural que es perd cada cop que una iaia more sense deixar escrit un plat. En definitiva, que siguin més humans. Que mengin.

dijous, 2 d’abril de 2009

Marketing de guerra

Imatge treta d'aquí.

El dia ha començat bé. Ahir vaig sopar meravellosament bé -a l'Àtica, com no- amb els col·legues del curs de novel·la (un dream team de talentosos/es) i m'he despertat de bon humor. El meu canvi de funcions a la feina, que em retorna a la redacció i a la traducció, m'agrada. I estic escrivint molt.

Però darrerament la crisi ho tenyeix tot. Avui he sabut que dues persones més del meu entorn han perdut la feina. I no para el degoteig. Així que contravenint les meves pròpies normes, vull fer una crida en pro de la indústria alimentària de consum massiu. 

A veure, no és que us vulgui convèncer de que heu de comprar a la babalà porqueries prefabricades. Ni de conya. Però directa o indirectament, he treballat molt de temps en marketing, i tinc força simpatia per a tots aquells que es mengen el cap diàriament per fer atractiu un producte, per trobar noves vies de que el resultat de la feina arribi al públic. El marketing és sovint una part desagraïda del món dels negocis: no t'emportes el mèrit si es ven, però sí les culpes si això no passa. Evidentment, els recursos de les grans corporacions són infinitament més gran que els del petit productor, però no puc evitar tenir certa empatia per les que han vist que la millor manera de vendre aliments és el truc més vell del llibre: les receptes. 

Ahir ja em rondava escriure sobre la nova campanya d'una marca de pasta de full, que ha endegat una web que vol fer sentir al consumidor que ell també sap cuinar. És una campanya ben pensada, perquè la pasta de full -que, per cert, és l'ingredient triat per l'Hecho en mi cocina en curs- té la meravellosa capacitat de transformar les restes de la nevera en un plat presentable (jo em vaig estrenar a la cuina fent quiches) sense gaire esforç. I la d'aquesta web no és la única iniciativa en aquest sentit. Jo rebo de tant en tant el newsletter de Barilla (la sucursal ianqui)  i el del patronat de promoció del Gorgonzola. Totes dues, molt ben fetes. He provat receptes que sortien en paquets de sucre, i d'altres que venien amb un cartró d'alvocats. I encara que en general no és que es tractessin de creacions sublims, d'aquelles que et fan canviar les conviccions sobre la vida i l'univers, sí que eren prou decents i satisfactòries, probablement perquè algú s'havia dedicat a testar-les i retestar-les i a comprovar-ne la redacció minuciosament. Alguna, fins i tot, la tinc retallada i la guardo en els quaderns que van precedir aquest blog.

No poso links. Tothom sap com funciona el Google. Ni tan sols us recomano que compreu els productes que es publiciten en les webs de les grans marques. Però sí que us demano que penseu i potser que proveu aquestes receptes. Tenen més feina al darrera de la que sembla.