dimecres, 13 de maig de 2009

Tancat fins el juny

Us demano disculpes, però segurament aquest blog no tingui entrades noves fins el mes que vé. Vaig de bòlit amb un projecte que he d'entregar el dia 1 i a sobre tinc una lumbàlgia molt dolorosa que converteix qualsevol activitat física (inclòs teclejar) en un esforç. Ens veiem d'aquí un parell de setmanes. No desapareixeu, eh?

diumenge, 10 de maig de 2009

Bé que es mereixen una plaça, no?

El meu col·lega Dilettante em diu que és a Figueres...

dijous, 7 de maig de 2009

Del xef Hugo

Ja feia uns quants mesos que no postejava res relacionat amb Lost. La botiga oficial de la sèrie ven ara aquesta samarreta (a un cost prohibitiu de 24,95$ + 18.95 de tramesa) inspirada en 

SPOILER!!!!! 


la feina i l'uniforme que llueix Hurley darrerament. Recepta de pancakes no inclosa.

Hi ha algun editor a la sala?

...perquè tinc una idea per un best seller. Si no heu estat amagats a una cova en plan Bin Laden, suposo que us haurà arribat ja que aquesta setmana La 2 dedica bona part de la programació a Ferran Adrià. La nit de dimarts, després que emetessin el primer dels documentals sobre la història del Bulli, em vaig quedar pensant sobre moltes de les coses que vaig sentir i escoltar, i en les reflexions que vaig compartir amb alguns amics gastroblocaires aquella mateixa nit i al dia següent, sobre la generositat, la creativitat i l’esperit d’alguns cuiners.

Llavors, em va trucar la meva mare. Qui no és precisament fan de la tecnoemoció o les avanguardes culinàries, però com a mare que és, porta una petita sibil·la de Delfos al seu interior. I com els darrers dies he estat una mica, bé, diguem que una mica down, em va remarcar una cosa que s’havia dit al documental. T’has fixat, em va dir, en que una de les cuineres de la primera época va comentar que en aquells temps només tenien una paella i l’havien de compartir? Amb una sola paella es pot arribar a fer El Bulli... 

No n’estic del tot segura que la meva mare no estés criticant tan sols la meva desmesurada afició a comprar estris de cuina i electrodoméstics. Sospito que no era només això. Vaig pensar que es vendria com a xurros un llibre d’autoajuda basat en les lliçons de vida de l’alta cuina. Com que no tinc qui me l’editi, me l’escric per mi mateixa i procuraré aplicar-me-les, a veure si algun dia aconsegueixo que la meva paella interior em dugui més lluny que a regentar un frankfurt de barri.

Crear és no copiar. Adrià dixit. Però per a no copiar, cal conèixer la tradició, saber on són les arrels, quines errades ja s’han comès, quins éxits ja s’han obtingut, fins on han donat de sí els ingredients fins ara. I trascendir-ho tot perdent la por al risc. 

Si vius a la contra, el món se’t gira en contra. Aquesta lliçó no vé del Ferran Adrià sinó del Santi Santamaria. És ben trist veure un home del seu talent perdent la raó pel seu afany de comparar-se i reivindicar-se de mala manera.

L’èxit és una qüestió molt subjectiva. El Bulli, com a restaurant, palma pasta des de temps inmemorials. La seva força radica en altres pilars. Els inspectors de les guies de vegades són injustos, la vida també. Però cal tenir fe.

Sigues generòs amb la gent, i no perdis ocasió de parlar amb ningú. La gent de El Bulli han estat extraordinàriament oberts amb les seves tècniques, d’una manera inaudita en un món tan competitiu com l’actual. Això no treu que Adrià no sigui un mestre a promocionar-se. Es diu d’ell que mai no refusa una entrevista. No saps mai qui et pot fer una pregunta nova, o obrir-te un camí inesperat.

Viure és un treball en equip. Un dels aspectes que més m’ha agradat dels documentals és que això es remarca una i altra vegada. Per a que existeixi un Adrià, cal un Juli Soler, calen desenes de cuiners i gent de sala que han treballat amb ell, calen els comensals… 

Que no agradis no vol dir que no et respectin. Al primer documental sortia Arzak dient que d’entrada no li agradava tota aquella innovació que li feien tastar a Cala Montjoi. Però que allò no l’havia dissuadit de veure el mèrit que tenia. Una crítica no és, necessàriament, un fracàs (aquest punt estic per tatuar-me’l).

Aprèn. Aprèn sempre. Aprèn per sobre de tot. La gent de El Bulli no han deixat de viatjar, d'aprendre d'altres cultures, d'interessar-se per les coses. No hi ha més.