dilluns, 27 de juliol de 2009

Estoy con Thai

O sigui, aquí segueixo moderant el meu cosum de carn, feliç i contenta. Perquè malgrat les meves desventures amb la soja (tofu, d'acord, llet, ni de conya), continuo amb la història de ser vegana fins al sopar. Em trobo amb molta més energia, he perdut tres kilets "sense baixar de l'autobus" (és a dir, sense privar-me de res), i, no menys important, m'ha estimulat a provar plats i explorar gastronomies que d'altra manera ni m'haguès plantejat tocar.

Perquè després de mirar i remirar receptes vegetarianes, te n'adones que dues de cada tres d'aquestes porten llet o ous. Qui ho hagués dit, que vegetarians i vegans tenien tan poc en comú... Si heu vist La vida de Brian, segur que us vé al cap la referència al Front Popular de Judea, i el Front Jueu Popular. El cas és que després de mirar i remirar els receptaris provinents de revistes cumbaiàs, centrats en aliments tan sensats i poc sexis com la quinoa, el miso o les farinetes de civada, he decidit que no em veig a mi mateix imitant en Neil, de Els joves, i he descobert que viuria més feliç si m'endinsava en les inspiracions de cuines tan apassionants com la tailandesa, la italiana o la catalana mateix. Al capdavall, jo he crescut prenent espinacs amb panses i pinyons, un plat perfectament vegà, bó i que no es ven com a tal. No, si he de comprar ingredients exòtics, prefereixo fer-ho perquè són gustosos més que per sentir-me bé moralment (suposo que algú comprarà aquest tipus de menjar per gust, però no és el meu cas). En canvi, se'm fa molt fàcil deixar-me la pasta en herbes i condiments variats vinguts d'arreu del món. És per això que l'altre dia tenia gairebé tot el necessari per fer aquest plat, adaptat d'un de l'especial Vegetarian Summer de la revista Good Food, pel que només vaig haver de comprar el bitxo.

I, senyors, èxit total. Una muntanya russa de gustos. Picant, bastant picant, com ha de ser. Àcid, perfumat, refrescant. Terriblement breu. I sense el més lleu indici de que fós bó per a la salut. I, just per això mateix, perfecte per a mi.

Fideus amb pesto de cilantre

Ingredients (per a 1 persona)

85 gr de fideus d'arròs (a la revista eren d'ou, però jo en tenia d'arròs i no se'n parli més)
50 gr de bajoques
25 gr de germinats (o una resta de amanida xinesa de pot de vidre, com en el meu cas)
Llavors de sèsam i cilantre, per a guarnir-ho

PEL PESTO

2 cm de gingebre, pelat i tallat
1 dent d'all
1 pebrot chili vermell, sense les llavors
15 gr de fulls de cilantre
2 cullerades d'oli de girasol
La pell ratllada i el suc d'una llima
2 cullerades de cafè de salsa de soja
1 cullerada de cafè d'oli de sèsam
1/2 cullerada de sucre

Poseu els fideus en una cassola, tapeu-los amb aigua bullint i poseu-ho al foc fins que bulli altre cop. Deixeu-ho dos minuts i tireu-hi les bajoques, torneu a posar-ho a bullir i deixeu-ho dos minuts més.
Mentre, tritureu la resta d'ingredients al minipimer.
Coleu els fideus i les bajoques, torneu-ho a la cassola, afegiu-hi el pesto i els germinats i remeneu-ho a foc mig un parell de minuts. Serviu-ho espolvorat amb el cilantre i el sèsam. A més de bo, no us sembla un plat veritablement bonic?

divendres, 17 de juliol de 2009

Del món a Barcelona

Abans d'ahir, a TV3 van dedicar el seu espai de documentals Sense Ficció als restaurants exòtics de Barcelona (sí, es nota que és estiu i les teles no pateixen tant amb les audiències). Realitzat per l'equip del Karakia -un programa al que en algun moment hauria de dedicar un post-, al principi recordava molt aquest programa, però més endevant s'endinsava en altres aspectes que cauen fora del seu àmbit, com el paper dels immigrants francesos i italians a la cuina de tombants del segle XX, o els paper social i econòmic d'aquest tipus d'establiments. Si podeu, reserveu una horeta per veure aquest reportatge anomenat "Restaurare", que segur que us farà venir ganes de provar fogons foranis.


Lectors via rss o newsletter: podeu veure el vídeo aquí.

dijous, 2 de juliol de 2009

De seguit tornem amb vostès

No he abandonat la història, i tinc moltes coses per explicar-vos. Però he jurat que la setmana vinent entrego el projecte que fa dos mesos que em porta pel camí de l'amargura. Ja queda poc i no vull trencar la meva promesa. Quan torni, us tinc preparades unes quantes receptes i algun reportatget. Perdó per la interrupció!