dilluns, 31 d’agost de 2009

Paté de campanya (electoral)

És a dir, plé de promeses dubtoses i mitges veritats, però capaç de convéncer a qualsevol de que s'apunti a la causa (en aquest cas, la causa de no menjar carn). Aquest paté, tot i que un xic laboriòs, es prou delicat per servir-lo en un bufet de canapés sobre unes torrades, guarnit amb unes floretes de porradell o unes finíssimes rondaxes de cogombre en vinagre, al més pur estil dels còctels dels anys seixanta.

Tenia ganes d'estrenar un dels llibres de cuina vegana que em vaig encarregar a Amazon, el Veganomicon - el títol més friki per a un llibre de cuina en tota la història de l'edició?- i vaig topar amb aquesta recepta, per a la que en tenia tots els ingredients. Les autores del llibre, que per cert, no ho són del plat (és d'una amiga seva), afirmen que és sofisticat i té una combinació de gustos molt harmoniosa. I, certament, això sí que no és cap promesa de polític en campanya: ahir em vaig haver de retreure per no cruspir-me'l a cullerades d'una sentada. Fins al punt que quan va arribar el vespre -que, recordem-ho, és quan tinc dret al àpat freestyle- vaig untar el paté en un sàndwich de tonyina (i la tonyina, he de dir, estava gairebé de sobres).

Paté de nous i bolets

Ingredients

1 ceba no gaire gran
100 grams de nous pelades
450 grams de xampinyons
3 cullerades d'oli
1 cullerada de vinagre balsàmic
100 grams (mig pot petit) de mongetes cuites.
1 polsim de farigola
1 polsim d'estragó (important, li dóna bona part de la gràcia)
3 alls (dents, no cabesses. La recepta els demana sencers, però jo recomanaria que els tallessiu a dernes, perquè el gust es nota bastant. Això no és dolent per se, però tingueu-ho present.)
Sal i pebre del molí

Netegeu i talleu els xampinyons i reserveu-los. Talleu la ceba a daus i salteu-la a foc mig en una paella gran amb dues cullerades d'oli fins que sigui translúcida (uns cinc minuts). Tireu-hi les herbes i l'all i deixeu-ho coure un minut més. Aboqueu-hi els xampinyons, abaixeu el foc i remeneu de tant. Mentre, passeu les nous per una paella sense oli prèviament escalfada per torrar-les, sense treure-hi un ull de sobre perquè es cremen fàcilment (només en volem intensificar una mica l'olor). Piqueu les nous amb el minipímer, fins que quedi reduïdes a farina. Quan els xampinyons siguin ben tous (uns deu minutets), ajunteu-los amb les nous amb un bol gran, al que també afegireu les mongetes rentades, el vinagre i l'oli restant. Tritureu-ho amb el pímer, corregiu-ho de sal i pebre i deixeu-ho reposar com a mínim una hora abans de servir per a que els sabors es barregin.

diumenge, 30 d’agost de 2009

Egipte I

El Caire fa olor de cardamom, comí i fum de cotxe. És la metropoli cyberpunk per excelència, la ciutat per a la que es va inventar el terme "gernació", el gran caos on conviu la darrera tecnologia amb la tradició més anacrònica, sovint a una sola porta de distància. El Caire és la capital d'Egipte, i un podria arribar a pensar que és un món sencer.

Com la seva capital, Egipte és un país plé, molt plé: Plé d'història, atapeït de monuments, de persones, de sensacions, i olors. Tan plé com el Cairo és de cotxes i sorolls, però amb el contrapunt calmat del Nil, una immensa franja de color regalèssia que s'obre a dos hemisferis discordants de desert i vegetació pròpia d'oasi de les mil i una nits. El Pare Nil (que a mi em va semblar un riu femení i telúric, vés per on), alimenta aquesta franja, d'on procedeixen bona part de les verdures que serveixen de base pel menjar d'aquelles terres, que resulta curiosament refrescant i tranquilitzador, destinat a calmar l'ànima i els sentits sobreexcitats.

Quan parlo del menjar, em refereixo a les amanides, sobre tot. Els àpats, a Egipte, com a bona part d'Orient Mitjà, comencen amb mezze, o petites tapes o entremesos, amb els quals et pots muntar el dinar sencer sense necessitat d'afegir-hi res més, petits prodigis que es recolzen en uns principis molts diferents als de les nostres amanides:
  • Els productes sovint són cuits. Destaca, com a reina, l'albergínia, fregida, a la planxa, escalivada.
  • Brilla per la seva absència l'enciam o qualsevol altra base de verd.
  • A canvi, es fan servir moltes herbes (fresques o seques) com cil·lantre o menta.
  • I també es fan servir força els llegums, sobre tot, llenties i cigrons, i els cereals, com ara el bulgur, que és blat sencer cuit, assecat i partit, i que recorda el cuscús.
  • També s'empren els encurtits, i, de vegades el coco (que, combinat amb unes dernes de pastanaga bullida, va ser una de les combinacions més memorables del viatge).
  • Les amanides no porten dos cents mil ingredients -com passa sovint aquí- sinó uns pocs, que estiguin de temporada. Us juro que vaig menjar els cogombres i els tomàquets més dolços que recordo. En el cas dels tomàquets, la pinta era irregular i probablement a les fruiteries d'aquí els considerarien massa madurs i poc atractius per a la seva venda (una discriminació per raons d'edat que, com passa sovint, seria una errada de proporcions majúscules).
Apart d'això, en els entrants hi ha les clàssiques cremes fredes i untables, como el baba ganush (d'albergína) o la tahena (de sésam), que se serveixen acompanyades de pa baladi (de poble), similar a la pita però de gust menys marcat. Un tros d'aquest pa, doblegat, serveix de cullera amb la que trincar la crema. El guia ens va informar que d'aquest gest encantador en diuen fer "orella de gat", per raons que salten a la vista a qualsevol propietari de mixino. Als egipcis, ja des de l'antigor, els encanten els gats, i El Caire n'és ple. Gats famèlics i atrevits, que es passegen plens d'elegància per piràmides, temples, mesquites i esglèsies com si el país sencer fós seu. Un país increïble, amb un menjar a l'alçada. De tots dos us en aniré explicant més coses en properes entrades.

divendres, 21 d’agost de 2009

diumenge, 2 d’agost de 2009

Moca supernova

La setmana passada va ser l'aniversari de la meva companya Eva (la de les llenties), i em venia de gust fer-li un regalet, perquè l'Eva és un esperit maternal que cuida de nosaltres a la feina i a fora. Com que no sabia si ella faria un pastís, ja que fora d'hores d'oficina els seus dos fills li capitalitzen l'esmentat esperit maternal, vaig voler testar una recepta de magdalenes veganes que havia llegit al blog de dues cuineres força interessants, la Isa Chandra Moskowitz i la Terry Hope Romero.

Aquestes dues ianquis són quelcom com les arguinyanes de la cuina vegana, i tenen un parell de llibres amb els que m'he fet , anomenats Vegan with a vengeance ("Vegana fins al moll de l'ós") i Veganomicon. En els dos llibres -tot i que més en el segon, més nou, que en el primer- parteixen de la base de crear receptes pensades ja de sortida per a ser veganes, enlloc de perdre el temps "veganitzant" receptes omnívores amb resultats mediocres. Ja en parlaré més endevant, quan els hagi llegit amb calma i hagi assajat més receptes, però preliminarment em semblen volums molt complets, creatius, i allunyats de cert evangelisme beligerant que he vist en alguns blogs vegans estrangers.

Em vaig decidir a provar doncs una recepta de magdalenes de moca de la web de les autores, basant-me en els comentaris positius dels lectors i fent-hi algun petit canvi, bàsicament substituïr per llet d'ametlles la de soja, i afegir-hi molt més cafè. No seria difícil convertir la recepta en omnívora si no teniu algun dels ingredients a mà, així que no us talleu a fer-la si només teniu iogur i llet de vaca. Però esteu advertits: encara que n'executeu la versió totalment vegana això NO és menjar light, ni de règim, ni per a criatures. La manca de llet i ous fa que la magdalena es converteixi en una mena de supernova de cacau, cafè, sucre i xocolata que assoleixen una densitat de sabor infinita que esclata a la boca i després es fon en una espiral lluminosa com una estrella moribunda (i us obliga a fer descripcions poètiques però passades de voltes).

Si teniu força de voluntat, les cuinareu a la nit per a menjar-les l'endemà, perquè com gairebé tots els pastissos que porten xocolata unes horetes de repòs els fan estar encara més perillosos. Figura que aquestes magdalenes es poden congelar, però no us ho sabria dir: a la feina es van acabar en un tres i no res.

Magdalenes veganes de moca

Ingredients (mides en cups americanes)

1 i 1/2 tasses de farina
3/4 de tassa de sucre
1/4 de tassa de cacau pur (el meu és de la marca Valor)
3 i 1/2 culleradetes d'espresso instantani
2 i 1/2 culleradetes de llevat (tipus Royal)
1/2 culleradeta de sal
1 tassa de llet d'ametlles
1/2 tassa d'oli de girasol
2 cullerades de iogur de soja
1 culleradeta d'extracte de vainilla
1/2 tassa de perles de xocolata

Estris especials

Un motllo per a dotze magdalenes, i bases de paper.

Escalfeu el forn a 190 graus. Folreu el motllo de magdalenes amb les bases de paper. En un bol gros, aboqueu-hi els ingredients secs (de la farina a la sal), a ser possible passant-los per un sedàs. En un altre bol, barregeu els ingredients humits (de la llet al iogur) fins que quedin emulsificats (pels amics: ben barrejats).
Aboqueu els ingredients humits en els secs i barregeu-ho suament. Poseu-hi les perles de xocolata, i torneu a barrejar-ho. Ompliu els motllos i enforneu-ho fins que un escuradent surti net del centre de cada magdalena. La recepta original diu que això passa entre el minut 18 i el 20, però les meves van trigar un minut i mig més, cada forn és de son pare i de sa mare.

dissabte, 1 d’agost de 2009

Una tarda especial



Quan vaig començar aquest blog, n'hi havia ja uns pocs sobre cuina, en català, i uns quants més sobre gastronomia, en castellà. Però el cert és que els models que jo tenia no corresponien ben bé ni al del receptari ni al de la ressenya de restaurants, que són dues coses que estan molt bé però que no fan per a mi, que m'agrada escriure i enrollar-me com una persiana. Jo llegia sobre tot a molts blocaires americans i veia que m'explicaven la cuina des d'una òptica personal i sovint casolana. Alguns eren professionals del tema. Altres es dedicaven a camps tan allunyats com el teatre o la programació, i vivien per tot arreu del món. El nexe comú era, segurament, que cuinar enriquia la seva vida quotidiana, i que ho explicaven a internet. Així que amb el temps em vaig anar familiaritzant amb les seves històries i això em va decidir a començar a explicar les meves.

Han passat gairebé tres anys, i en segueixo llegint la majoria. Us puc dir que el David Lebovitz va fer fa poc un creuer, que la Molly-Orangette acaba d'obrir un restaurant i que l'Adam-Amateur Gourmet és a Barcelona. I ho sé perquè el vaig veure dimarts.

Quan va anunciar que li havien donat una reserva per al Bulli i que vindria a Barcelona, vaig començar a tenir malsons. I si se li acudia seure a Les Rambles a menjar un Paellador podrit? I si no menjaven més que a restaurants cars, menyspreuant les tasques de la Barceloneta? I si se'ls acudia demanar gaspatxo i sangria a tot arreu? Moguda una mica pel meu afany de lluir ciutat, i una mica per la curiositat de conèixer a algú que m'agrada com escriptor (n'he parlat diverses vegades al blog, i fins i tot vaig comprar el seu llibre), li vaig enviar un mail proposant trobada. I dimarts a la tarda vam quedar, ell, el seu nòvio Craig i jo, davant del Caelum, al carrer de la Palla.

La veritat és que anava a la cita amb una mica d'aprensió. Pensava, i si és pensen que sóc una frikifan (tindrien raó, a més)? I si resulta que el tio s'havia empollat tant la ciutat que es pensava que era tonta d'explicar-los res com a guiris ignorants? Però a la que vam entrar a la botiga i ens vam posar a xerrar sobre xocolata desfeta (No, xurros no! Que a Barcelona prenem melindros, ni que siguin estranyament rodons)!) i en vam encarregar una tanda de seguida, seguida per un refill de melindros posteriorment, em va tornar a quedar clar que l'amor pel menjar és una força més poderosa que l'ONU.

Total, que la trobada que jo preveia d'una mitja horeta escasa va acabar durant-ne tres, i amb mi fent de guia pel Call -l'Adam és jueu-, per la plaça Sant Jaume (amb parada tècnica a la Formatgeria la Seu), per Continuarà, una botiga de còmics a Via Laietana, el Mercat de Santa Caterina i fins al Palau de la Música. M'ho vaig passar francament bé, crec que ells també -es van passar l'estona fent-me preguntes- i vaig tornar a casa pensant que, entre les moltes coses bones que m'han donat el blog, els blogs en general, és que m'ha permès conèixer gent interessant i encantadora. Que internet és de vegades un monstre impersonal i banal, però que darrera l'escriptura (o la lectura) d'un blog de menjar s'hi amaguen persones preocupades per plaers molt tangibles, a les que interessa fer la vida millor queixalada a queixalada, i que aquest interès em sembla que sol delatar una actitut vital admirable i noble... Fa uns dies, quan vaig quedar amb unes quantes blogueres de per aquí, em va inundar la mateixa sensació, i crec que en una societat tan cínica com la que vivim, en la que sovint malfiem de tothom i pensem que ningú no obra de bona fe, l'amor per la cuina que professem els amateurs és, estranyament, un cert antídot.

Això sí, com que sóc tonta, vaig badar i no em vaig fer foto amb ells -sort que ells sí que en van prendre unes quantes, que no sé si pujaran. Menda, per una barreja entre deformació, despiste i timidesa, només va fotografiar la xocolata amb melindros. Però tinc aquesta entrada i la dedicatòria per recordar una tarda ben agradable.