dimecres, 23 de setembre de 2009

Fira de whiskies



Sé que en aquest blog no faig gaire cas de l'agenda d'esdeveniments, però avui m'han passat la nota de premsa d'un al que veritablement m'agradaria anar a fer una ullada (i potser uns quants glops). Jo no sóc em tinc per una gran bevedora de whiskies -sóc més aviat de gin tonics- però amb el pas del temps i la influència d'uns quants amics que són fans de la "mançanilla d'Escòcia" (com en deia el meu pare) li he anat agafant el gust. Eh, i que a diferència d'aquests amics que ara en són experts, jo no he cregut mai que el whisky de Malta es fabriqués a una illa del Mediterrani. Us ho juro, l'anècdota és real, però mantindrem en l'anonimat la perpetradora...

El whisky és un univers que rivalitza amb complexitat amb el del vi, i que sovint no té tan bona fama com aquest, a causa dels mals usos d'alguns bars. Però si un s'endinsa en les capes superposades dels sabors, en la maceració en turba, en els diferents matisos, poques begudes hi poden rivalitzar com a "trago" llarg. Quan he tingut el privilegi -perquè aquestes coses, per moltes raons, no es poden fer a diari- de tastar un Lagavulin o un Chivas, reconec que ha estat una experiència absolutament deliciosa.

La fira, que s'anomena Whisky Live Barcelona, se celebrarà a l'Hotel Hilton (Diagonal 589-591) els dies 4 i 5 d'Octubre, de 16:00 a 21:30. L'entrada val vint euros i dona accés a 10 tickets degustació (Us ho prego, empreu el transport públic!) S'hi faran classes magistrals, concursos, exhibicions i tasts de les següents marques. Premi a qui després de veure el vídeo d'obertura d'aquest post, NO endevini quina marca m'agradaria tastar:

Diumenge 4 d' octubre:
16:15 Suntory
17:15 Bruichladdich  - Natalie Haran – Brand Ambassador
18:15 The Macallan – Fernando Pando – Brand Ambassador
19:15 Dewar´s
20:15 Maker´s Mark – Joseph Caro – Brand Ambassador
Dilluns 5 d' octubre:
16:15 Balblair
17:15 Olga Ortiz – Brand Ambassador
18:15 The Balvenie – Daniel Moreno – Brand Ambassador
19:15 Jura –Willie Tate- Master Distiller – Tast de Jura Paps i el nou Jura Prophecy
20:15 Bowmore

diumenge, 13 de setembre de 2009

Galetes de té verd

Vaig començar a escriure aquest post abans d'anar als Casals, i per raons òbvies, l'havia deixat en suspens. Recupero, ara sí, la recepta de galetes de té verd.

"Hauries de fer galetes de té verd", em va dir la veueta. Ja no sabia d'on havia sortit. No hi havia ningú a la cambra, i vaig pensar que m'havia imaginat aquelles paraules. "Galetes de té verd, que bones. Per què no les proves?" Em vaig espantar. Vaig pensar si anar a un psiquiatra, però em vaig rumiar aquella idea i no em va semblar dolenta, ni perillosa. I així, al dia següent, vaig anar a un supermercat coreà que hi ha Marqués de Setmenat gairebé amb Avinguda de Sarrià, i vaig comprar una llauneta color jade plena de matcha, pols de té verd.
"Molt bé, xata" -li vaig respondre jo- "i ara què faig?". Però la veueta callava. Així que em vaig inclinar per l'opció de sempre, que és buscar una recepta a internet. I vaig trobar aquesta, que pel que sembla va guanyar un concurs i és més popular que la monyos. Una cosa així com la Miss Venezuela de les receptes de galeta, vaja. Que a més, amb donava ocasió de fer servir el meu fantabulós robot de cuina (que es capaç d'ocupar-me mig marbre de la cuina amb una eficiència que no em proporciona cap altre estri). Darrerament, li he agafat afició al fòtil, i mentre teclejo, està llevant un pa pastat amb la màquina. Però no cal que en tingueu, de robot de cuina, per a fer aquesta recepta. La única diferència serà que haureu de barrejar a ma els ingredients, que sempre cansa més.
El resultat final són unes galetes bastant dolces, que no arriben a ser embafadores perquè el té matcha, que justament els dóna el toc dolç, també els proporciona un punt entre refrescant i infantil. Sé que potser no és una comparació gaire adequada, però a mi m'agraden els dolços amb té verd perquè sempre tenen un aire com de pols de talc, de llepolia, de nursery... En fi, que la meva veu interior, quan va veure aquelles galetes va decidir callar i deixar-me en pau. Llàstima que des d'aleshores dins del meu cervell ha només hi sento Radio Tele Taxi i Cadena Dial. Sort que ja m'hi he acostumat.
Galetes de té verd

Ingredients 

3/4 de taça (125 gr) de sucre glas
140 grams de mantega sense sal, a temperatura ambient
230 grams de farina
3 rovells d'ou (se suposa que grans, jo en tenia un de gran i dos de mitjans i no passa res)
1 i 1/2 cullerades de matcha
Sucre per arrebossar les galetes

Barregeu el sucre i el té en un bol. Talleu la mantega a cups, i barrejeu-la amb la barreja de sucre i té en el robot, equipat amb la pala de batre, o a mà, fins que quedi una barreja suau. Aboqueu-hi la farina, i torneu a barrejar (jo és que ja sóc veterana del galetisme i per aquest tipus de recepta prefereixo el robot. Que una ja té una edat). Per últim, ajunteu-hi els rovells fins que quedin ben barrejats. Feu un disc amb la pasta, filmeu-lo i deixeu-lo refredar a la nevera una hora ben bona.

Passada aquesta estona, preescalfeu el forn a 200º. Estireu la pasta amb un corró i talleu les galetes amb el motllo que preferiu. Arrebosseu-les amb sucre i aneu-les deixant amb una safata folrada de paper de forn. Abaixeu el foc fins a 165 º i enforneu les galetes uns 12-15 minuts (o els que us calguin), sense treure'ls un ull de sobre a partir del minut 8. Volem que les vores siguin lleugerament daurades, però que no es cremin! La recepta original deia que s'havien de coure a 200º, però jo, que vaig coure les meves en dues tongades, vaig trobar molt més manejable la que vaig fer a 165º. Per pau d'esperit, en conseqüència, us la recomano.

I ja estan. Només queda deixar-les refredar sobre una reixeta o uns estalvis, i guardar-les a una caixa de llauna embolicades amb paper de forn (i lluny de la llum solar, perquè us sentiríeu obligats a menjar-vos-les per a que no es descolorissin).

dimecres, 9 de setembre de 2009

Dues notícies i una petició

Començo per les notícies, quina voleu primer, la bona o la dolenta?

La bona és que a partir d'ara probablement postejaré molt i molt més al blog.

La dolenta és que això es deu a que m'he quedat sense feina.

La història s'explica aviat. A la empresa on treballo -on treballava- han fet reducció de personal. Set persones ens en anem al carrer.

Després del xoc inicial, mirant la meva situació, en surto raonablement ben parada econòmicament, i amb molts projectes per tirar endevant. I compto amb una família i uns amics de premi (el fluxe de missatges de suport ha estat increïble). Ara mateix estic bastant confusa sobre què fer, i una de les meves opciones és tornar a estudiar, i possiblement, treure'm un títol professional de cuina. Malgrat això, tota la vida m'he guanyat la ídem escrivint, així que evidentment el periodisme, les traduccions i altres tasques relacionades amb el món de la comunicació i l'edició no són descartables.

I aquí arriba la petició. No penjaré el meu currículum - encara l'he de refer, que conté frasses tan curioses com que sóc usuària de Word Perfect!- però us explicaré algunes de les feines que he fet o puc desenvolupar, i us demanaria que mantiguessiu els ulls i les orelles ben oberts per si sortís alguna oportunitat. Si algú el necessita que m'envii un mail a baixagastronomia (arroba) gmail (punt) com i estaré encantada de fer-li arribar.

En breu, doncs:

- Tinc un amplíssim portafoli de reportatges en premsa, en mitjans com La Vanguardia o Woman i en d'altres més petitons.

- He fet de guionista en un fotimer de programes de tele i audiovisuals.

- Tradueixo de l'anglès i l'alemany. I em defenso en gabatxo.

- He portat la premsa de dues editorials i de diversos esdeveniments.

- He fet els textos d'unes quantes webs.

- He portat temes de drets internacionals. De fet, si algú de vosaltres és un escriptor "en ciernes", una de les idees que m'estic pensant és establir-me com a agent literària.

- He escrit un curs de gastronomia (del que per cert, un dia d'aquests en pujaré un post) i un parell de llibres com a "negra" literària.

I bàsicament, sóc un ésser humà prou presentable i espaviladet, i no m'espanta pencar dur. En qualsevol cas, tot i que aquests primers dies potser estaré una mica absent -he d'arreglar papers i acostumar-me a la meva nova situació- això no hauria de canviar sinó a positiu la quantitat i qualitat d'aquest blog. Els que em llegiu sovint sabeu que sempre he defensat que es pot menjar bé i de qualitat sense necessitat d'ingredients caríssims (si bé ara me n'alegro de tenir dues ampolles d'oli de tòfona al rebost), i tot i que potser ara les ressenyes de restaurants seran encara més infreqüents, en contrapartida tindré molt més temps per cuinar, per escriure i per estar amb vosaltres. Que tampoc no està gens malament!

dilluns, 7 de setembre de 2009

Magnum

(c) Henri Cartier-Bresson / Magnum photos - Stanford, 1947

La revista Slate presenta una bellíssima galeria d'imatges preses per fotògrafs de la mítica agència Magnum (entre ells, els meus estimats Cartier-Bresson i Martin Parr), amb el tema comú dels gelats. No us ho perdeu.

(c) Martin Parr / Magnum Photos - Brighton, 1985

diumenge, 6 de setembre de 2009

Els Casals

No sé ni com començar aquesta crònica.

Dinar als Casals, ahir, amb part de la parròquia blocaire va ser un plaer; i a mi, durant aquesta vida, mares, psicòlegs, professors, tarotistes, cambrers, i amics m'han dit que tendeixo a intelectualitzar massa els plaers. Deixeu-me, doncs, arrencar amb la part menys intel·lectual de totes: l'àpat als Casals va ser un dels millors que he viscut. I dit això, em proposo explicar cronològicament la nostra visita a aquest restaurant-hotel rural, que sospito que serà la millor manera de fer entendre les emocions i reflexions que em va suscitar l'excursió.

De l'hort a la cuina

Temps enrera els cuiners vermells ens van explicar la seva visita a aquest establiment del Lluçanès, regentat per la família Rovira. Poc després vam saber que el Martí, el nostre "fillol" virtual se n'hi anava a fer un stage. I així va sorgir la idea de pujar-hi en peregrinació.

La història dels Casals podria ser una fàbula moralitzant sobre la vida rural: La finca originària, de la família Rovira-Prat, va cremar en un dels funestos incendis forestals que de tant en tant esgarrapen cruelment la nostra terra. Després d'un any i mig de recollir fusta cremada, els Rovira van decidir tornar a començar de zero recolzant-se en la idea de fer un establiment rural on s'oferís alta cuina, i, sobre tot, en la noció que calia fer-ho des del més absolut respecte pel medi i pel producte. Impossible, doncs, de posar-s'hi sense un hort i unes instal·lacions ramaderes que abastissin el restaurant, on criar animals amb força espai i plantes sense química. Del camp a la taula. Una idea simple i complicadíssima, que ells anomenen "tancar cercles", i que abasta tot el procès de producció. Han passat vora deu anys d'aquell foc, i Els Casals, i l'Oriol Rovira (el germà cuiner) han rebut premis i distincions: una estrella Michelin, el premi al millor cuiner jove, al 2004 i el de millor restaurant del 2008, de l'Acadèmia Catalana de Gastronomia... Sonaria a conte de fades, si no fós que un cop visitats Els Casals un se n'adona de les moltes hores d'esforç, feina i reflexió que hi ha en un projecte d'aquesta mena.

Heu vist mai un culet tan bonic...?

...o un gos tan content?

Per entendreu-ho millor i fer temps, abans d'entaular-nos vam dirigir-nos a La Malla, que és el veritable cor del projecte. Aquí hi ha la llar dels casalistes, i l'hort i els corrals. Ens va atendre el Lluis Rovira, un altre dels germans, algú que parla d'una manera pausada, fluixa però força apassionada del que es planta, que ensenya amb orgull els diferents racons de la granja, explicant amb seny els reptes i les oportunitats que presenta fer créixer el bestiar lentament o plantar llavors de tomàquet bord japonès, (un vegetal que creix petit i dolç com una cirereta de pastor, com vam poder tastar).

Va ser una visita generosa (amb regal de llonganissa inclòs), a la que els nens de ciutat crescuts que som els gastrobloggers vam asisstir amb veritable interés i alegria. Jo no em vaig veure amb cor d'agafar un garrí als meus braços -darrerament, tinc molts pensaments vegetarians i no era el moment de fomentar-los- però crec que vaig sortir d'allà amb la convicció encara més refermada que si es pot triar -i gairebé tots, al primer món, podem triar d'una manera o altra- és de capital importància consumir els millors aliments que ens poguem permetre. Aquest món només té futur si els pagesos en tenen, si entenem que el menjar no és benzina, sinó sustent. L'avenir depèn de que els tomàquets tinguin gust de tomàquet.

La Txell, mirant si havia aparcat bé...

I així, després d'escoltar aquestes explicacions de primera ma (perquè les mans del Lluis Rovira denoten la seva aversió a fer vacances que l'allunyin del camp), vam tirar altre cop cap als Casals, per tal de començar el nostre dinar amb un vermut d'excelses olives, amb vistes a una envejada piscina de l'hotel (envejada perquè l'establiment sencer era llogat per un grup, i no era qüestió d'okupar-los la bassa) i a unes plàcides vaques.

El menjador d'Els Casals és lluminós i càlid, amb uns pocs tocs de modernor, que es concreten sobre tot a la vaixella, però que no perd el tó de taula preparada per a un dia de festa, de menjador de la tieta on, d'un moment a l'altre t'imaginaries l'escudella i carn d'olla nadalenca. O potser parlen els meus records particulars, però d'alguna manera així el vaig sentir.



[Insertion of non-freudian joke failed. Retry? (y/n)]

I així, ja entaulats, va començar la festa:

Llegit en fred el menú sembla que hagi de ser un menú de fonda ad hoc. Sospito que a la gent d'Els Casals els fa certa gràcia posar noms deliberadament poc grandiloqüents als seus plats per despistar al personal. El nostre menú costava 54 € + IVA, amb la beguda apart.

"No, no tenen "El Baturrico"... Apunta: carta de vins curta" semblen dir el Roger i el Kike.

De beure, uns quants ens vam decantar pel vi. Primer un blanc, un Pica Poll madurat en fusta d'acàcia, i després un negre voluptuós i súblim del que no en vaig a arribar a apuntar el nom, tonta de mi. Però anem a la teca:

Això que veieu aquí i que fotografiem amb ànsia japonesa la Sara Maria, l'Starbase i jo són les cornes. Recordeu les cornes (o "cortezas", en aquella època) que menjaven al sortir de classe? Doncs no, no parlo d'elles. Parlo d'un núvol cruixent amb gust de carn de porc, al que el pebre vermell li acabava de destacar al gust. Ni rastre del temut regust oliòs, només un plaer saladet que recordava a instants llunyans.


Els bitxos de l'hort són vells coneguts. Us heu fixat en les mans del Lluis, més amunt? Hi sosté les "piparres", els pebrots de la foto inferior. Els de dalt són pebrots de Gernika, dolços i frescos. Ens van advertir que en podia sorgir algun de diabòlic, però si és que ho va fer som tots molt valents i ningú no es va queixar... En fi, que fins a aquest moment, tot bé. Però res no m'havia preparat per al següent plat:

Quan vaig tastar aquesta sobrassada fosca i especiada, regada amb un rajolí de mel treta directament del rusc, us juro que se me'n va anar el món de vista. No ho dic pas de broma, recordo haver-me centrat tant en l'explosió de gust que de cop i volta les converses, la gent, la sala, em semblaven lluny. Molt lluny. Suposo que algú em devia dir que no caminés cap a la llum o alguna cosa similar, però és que aquesta sobrassada és tan bona que fa venir ganes de pegar cops de cap contra la taula de pura sorpresa i emoció: tan bona, de fet, que probablement m'ha esguerrat l'experiència de menjar-ne per sempre més... Sort que em vaig recuperar aviat del meu éxtasi, i vaig enganxar-ne encara uns quants troços. Demano perdó a tots aquells a qui vaig clavar els meus colzes, però és el que té interposar-se entre la sobrassada i jo. Per cert, que l'acompanyava un pa amb tomàquet "made in Els Casals", del mateix pa que vam prendre durant la resta de l'àpat, amb una crosta cristalina i una molla etérea però saborosa. És que em fa molta ràbia el pa soso, a mi.


Avui en dia que la majoria de restaurants compra el pa congelat, amb graus molt diversos d'acceptabilitat, el pa "ludita" d'Els Casals em va agradar molt, malgrat no sóc gaire panarra. Casi tant com el següent plat:


No us sembla un tomàquet digne de ser exposat al Guggenheim? I l'interior estava a l'alçada. Quan el vam tastar, i després dels ahhhhs i uhhhms de reglament, la Txell va dir quelcom plé de raó i és que a l'hora era ben trist i ben bonic que estéssim flipant amb un tomàquet. El seu col·lega el verat, per cert, tenia el punt de cocció perfectament ajustat, i al torrar-se havia agafat un toc entre dolç i fumat que el convertia casi en una llepolia.

De cara al plat següent -jo era la única que m'espoilejava mirant el menú, els meus companys van preferir la sorpresa- el David, el cap de sala, ens va dir que portava el típic menjar de malalt. Bé, suposo que és com dir que Hitler era un senyor amb certes males puces. Mireu la foto i digueu-me si tinc o no raó:

Ja t'ho dic jo que si als hospitals servissin uns rogers, una cansalada i una mongeta i patata com els d'aquest plat, la sanitat pública durava tres minuts i mig per culpa de la sobrecàrrega dels serveis sanitaris. Més valia no defallir, perquè encara quedava feina per fer. Propera parada, la butifarra amb ceps:

Tinc la teoria -és meva, i jo la defenso- que la butifarra negra és la gran heroina oculta dels embotits catalans. Que sí, que sí, que el fuet és molt bó, que la llonganissa no sé què... però doneu-me una butifarra negra ben feta (no un horror industrial amb gust i textura de puré de patates i all) i poques coses s'hi poden comparar. Aquesta era de les millors que he près des de que van tancar Cal Blayó al poble dels meus avantpassats i se'ns va acabar el ritual anual d'anar-ne a buscar. Ara els habitants de la Pobla de Cèrvoles poden comprar butifarra negra al supermercat, però ja no és el mateix.

En aquest punt del menú érem conscients que devia quedar ja poc per a les postres. I com que no havia arribat el plat desitjat d'algunes persones (eh, Starbase?), es va extendre el nerviosisme a la graderia:

"Com no hi hagi pularda al menú, t'ho juro que s'empassen la meva càmera!" sembla que li estigui dient l'Starbase al Cocinillas.

Tranquil, tranquil, que ara ens la porten...

Si t'ha canviat la cara i tot, home!

La pularda és una gallina castrada, que agafa més greix i fa una carn molt tendra. He de dir que aquesta era melosa de carn i de pell, però potser és el plat que menys em va agradar, no sé si per les expectatives creades o perquè el meu estòmac començava a dir prou (tot i que si arriba a passejar-se per allà una sobrassada despistada, faig un "si-tu-me-dices-ven-lo-dejo-todo".)


Per sort, la primera de les postres era ben refrescant, tant de gust, com d'aspecte:


Això no era una macedònia ordinària de les de bufet lliure de restaurant xinès, no nens, no. Això era una veritable gargouille michaelbrasenca de fruites (toma ja frase pedant), en la que podiem trobar gelatines d'herbes (alfàbrega i romaní), gelats, dessecats. Genial per fer un darrer forat per al flam amb nates (gelada i muntada) que venia després, tot allò que hauria de ser i rarament és un flam d'ou. I 100% lliure de bombolles.

Vam rematar l'àpat amb cafès acompanyats de glas de llimona i uns delicats carquinyolis d'avellana mentre saludàvem el Martí, però ja no en pujo la foto perquè porto tot el diumenge escrivint.

L'àpat d'Els Casals va ser un moment màgic. Més enllà que em costa imaginar-me millors companys de taula, i encara més enllà del propi plaer sensorial que provocaven els plats -que, com podeu intuïr per les fotos, era molt- anar a Els Casals em va fer pensar sobre què signifiquen els diners, sobre com les coses poden costar molt i valdre poc, i al revès.

Què vol dir menjar producte de qualitat? Quin és el preu just que han de rebre els productors per la seva feina? Quines premisses ètiques han de guiar la producció almentària? Potser jo no puc permetre'm dinar a Els Casals gaire sovint, però haver-hi anat, acabades les hores de la meva estança, serà segur una inspiració en el meu menjar quotidià: el compliment més clar que els puc dedicar.

dijous, 3 de setembre de 2009

Per menjar-se-la


Els meus amics Marc i Vero, traductors extraordinaris i descobridors de restaurants de tota mena i procedència (tot i que, per motius obvis, amb particular estimació pels japonesos), acaben de ser pares. I com mai no és massa d'hora per començar a criar una petita gourmet, han decidit que la Gemma s'acostés des del primer moment al sushi. Que la vida et porti sempre plats ben gustosos, preciositat!

dimecres, 2 de setembre de 2009

Avui em sento friki

1) Perquè el meu amic Gus m'ha portat de Japó (entre d'altres coses) aquesta banderola per a la meva cuina:


2) I perquè, incitada pels planys dels lectors, he creat un grup a Facebook (la frikada contemporània definitiva) que es diu ¡Quiero una reserva para El Bulli! / Vull una reserva pel Bulli!, al que esteu convidats a apuntar-vos. Apa, avui em sento friki, ja ho he confessat, què passa, algun problema?!

Sense paraules

Tret de Glob! El cotxe promociona una botiga de Sushi a Québec.

dimarts, 1 de setembre de 2009

La frase del dia

"La gastronomia no es ir al Bulli sino comer en casa."

Ferran Adrià, en la seva intervenció al congrés de la European Society of Cardiology que s'està fent aquests dies a Barcelona. El cuiner, juntament amb el cardiòleg Valentí Fuster, ha fet avui una ponència defensant l'educació gastronòmica i dietària a a les escoles, i ha abogat per la necessitat en termes de salut i diners d'aprendre a cuinar a la llar.

Escric d'urgència a l'hora de dinar i no tinc temps d'enrollar-me, però crec que els lectors veterans d'aquest blog entendran de seguida perquè crec que és una frase d'implicacions colossals, i que espero que obri un camí que en altres paisos (com ara Anglaterra, amb Jamie Oliver) ja s'ha començat a recòrrer.

La paella

...segons Manel Fontdevila. L' he tret d'ADLO.