diumenge, 27 de desembre de 2009

Picasso i el misteri del safrà



Avui a la tarda, aprofitant que alguns museus de Barcelona són gratuïts, me n'he anat fins al Picasso. De fet, més que el museu volia veure l'exposició temporal d'estampes eròtiques japoneses (amb els consabuts pops libidinosos, onades gegantines, i nipons amb membres roccosifredians). I com també hi havia una tercera exposició que mostrava les fotos del pintor durant la seva segona estada a Horta de Sant Joan, doncs hi he ficat el nas. M'ha cridat l'atenció una carta, escrita el 1909, que envia Picasso a Gertrude Stein i Alice B. Toklas, i en la que comenta que "el menjar no és tampoc gaire variat. Cada dia hi ha sopa amb safrà i costelles de be. L'endemà més costelles de be i més sopa. Aquí es cuina amb safrà."

Naturalment, els ulls m'han posat com les tres CIRSAS de les escurabutxaques. Una sopa de safrà? Que hi ha safrà, a les nostres terres? Com seria una sopa picassiana? Però heus aquí que arribo a casa i, per molt que he rebuscat a internet, poques referències al safrà d'Horta de Sant Joan he trobat. Pel que sembla, sí que és cert que en va haver una producció important... fins l'edat moderna. Al 1909, moment de la segona visita del pintor a Horta, figura que ja no se'n conreava. El safrà perviu a la toponímia de la zona donant el nom a un coll, però a les pàgines que he trobat sobre el menjar de la Terra Alta no hi he descobert res més. Hi ha, això sí, la pervivència de la cuina del be, i referències a la clotxa, de la que us en vaig parlar temps enrera. Però el safrà que va tastar Picasso ni hi és ni se l'espera. Pot ser una al·lusió velada i desdenyosa al grup de pintors contemporanis del malagueny que pintaven en tons groguencs? O tal vegada l'autor del Gernika va tastar plats que ara són soterrats en capes i capes de modernitat gastronòmica? Algun lector de la zona ens pot donar una pista per resoldre el misteri?

Tres notícies interessants


És diumenge al matí, i si heu passat un Nadal com el 95% de les persones, a aquestes alçades teniu més panxa que dijous. Possiblement sou a casa fent el gandul, amb un cafè a la mà i un o dos diaris (no preguntaré si heu renunciat al croissant). És possible que amb el tràfec d'aquests darrers dies no hagueu tingut ocasió de posar la vista en alguns articles que han anat sortint en la premsa sobre els temes que tracta aquest blog.

El primer vé d'un blog dels de La Vanguardia i explica l'interés de George Orwell per la gastronomia, i la reivindicació que va fer de la cuina britànica en un moment en que aquesta estava força denostada. Orwell sempre m'ha caigut simpàtic, tan per raons estètiques com ideològiques. No només lamento que les hordes garrules no arribin a saber mai d'on neix el nom Gran hermano (cada un escull la seva pròpia habitació 101), sinó que de vegades 1984 hagi obscurit els seus altres llibres.

D'un ordre molt diferent és la notícia que publicava ahir El País, i és que el músic Fermin Muguruza (sí, el de Kortatu) ha portat endevant una iniciativa de crear un llibre-disc combinant receptes, fotos i música per a oferir 19 pintxos de disseny en col·laboració amb el restaurant A fuego negro.

I encara més extrem és el reportatge que publica avui el mateix rotatiu que explica com s'ha esvanit la bombolla del pernil ibèric, un producte que ha viscut un boom de popularitat els darrers anys (però que no ha sabut mantenir el seu prestigi a través d'un rigor en la producció). Una qüestió interessant, però poc coneguda.

En fi, aquí us deixo, fent el mandrós amb els diaris. Que és diumenge i a sobre Nadal.

dimecres, 23 de desembre de 2009

Dècada sense nom

Pasta a Venècia el dia que van caure les Torres Bessones, libanès mentre llegia sobre el Katrina, a Gàmbia. L'entrevista a Adrià i Vázquez-Montalbán, l'orgull de les primeres croquetes fetes per mi. Dinars de premsa i presentacions -poques memorables: la del restaurant irakià, la d'una botiga de decoració on ens van servir plats amb flors comestibles. L'ascens i caiguda dels sucs intel·ligents, tipus Fruitopia. Els bifidus. Vinagre de Mòdena a cada cuina. Vaixelles quadrades, vaixelles negres, vaixelles de l'Ikea. Crêpes a Bretanya, tacos a Tijuana, hamburguesa a l'Amèrica de Bush. Adéu al vodka amb taronja, hola al gintònic. Berlín: cuinar, currywurst, kebab. Vegetarians passavolants. La millor truita de ceba del món, esmorzada a la humil gâre routiere de Kolda, a Senegal. Visita a restaurants amb estrella. Cursos i tallers. Vaques boges, pesta porcina, grip aviar. Slow food. Menjar sostenible i local. Anguila i bany al Delta. Calçots, calçots, calçots, calçots. Dues mudances (em cremo bullint verdura durant una). Amics que arriben i amics que se'n van. Algun dinar de Nadal trist, algun de molt alegre. Tàpers escalfats al microones, lots -no gaires- i sopars d'empresa. Pastissos d'aniversari i comiat. Crispetes anegades d'il·lusió infantil en l'estrena de El Senyor dels Anells. Em veig picant raïm sense llavors mentre faig temps per situar-me a la primera fila del concert de David Bowie. Arriba l'euro i tot és torna més car. Les marques blanques. Deconstrucció i polèmica. Em nego a tastar la balena a Dinamarca, em reconcilio amb el conill i les bledes. Berenars amb els nebots al mexicà. Entrepans cansats després de dansa del ventre. Classes particulars d'alemany al Bocatta, aprofitant el migdia al màxim. Formatge artesà a la Plaça de Sant Josep Oriol, sortint de dibuixar a Sant Lluc. Tanca el Ciurana. Alguns sopars romàntics, dels que dono per oblidats els comensals. Oli de la Pobla de Cèrvoles un cop l'any. Pinso per a la gata Christie. Una màgnum de xampany barat guanyada al Trivial a un hotel de Fuerteventura (intacta, allà es va quedar). Ampolletes d'aigua per beure durant les manifestacions (sempre manis, sempre un horror que feia perdre la gana: Ernest Lluch, la guerra d'Irak, el 11M). L'olor de les espècies adquirides en mercats de Jamaica i Egipte. Llibres de cuina i gastronomia comprats, més de cent cinquanta; mig escrits, un parell; d'altres temes, incontables en les dues categories. Règims i excessos. Un arc de San Martí de tés. Blogs: el teclat s'omple de molles. Fòrums, facebook. Frankfurts a la fira d'ídem i un restaurant pseudojaponès a totes les cantonades. Boscos de rúcula, cassolades, cassoles. Dècada. Vida.

dimarts, 22 de desembre de 2009

Avui fa tres anys...

...que tinc blog. A tots els lectors...



...i bon Nadal a tothom!

dilluns, 21 de desembre de 2009

Cafè de la Mar


Suposo que si la figura de crític gastronòmic és objecte de tantes polèmiques, d'existir la de crític de trastos culinaris aquesta suscitaria controvèrsies similars. Això vé a tall de que temps enrera em vaig apuntar a una pàgina que es diu Bloguzz, que ofereix a blocaires de tota mena provar productes a canvi de que en parlin al seu blog. Em vaig mirar la pàgina per tot arreu, i tranquil·litzada pel fet que no es demana que se'n parli necessàriament bé, sinó que es donin opinions honestes, m'hi vaig apuntar. Què caram, vaig pensar, si de petita em va tocar el gat esborrador que es va sortejar en la nostra excursió escolar a la fàbrica de la Pelikan, no perdia res per demanar alguna de les promocions (la grossa de Nadal, tret que demà hi hagi sorpreses, se'm resisteix).

Vet-ho aquí que l'altre dia em van comunicar que m'enviaven una cafetera, la Philips Senseo. I per això ara em trobo en la tesitura de fer crítica electrodomèstica. Eh, que no és que no hi estigui qualificada (menda té la panificadora, un robot de cuina, una arrossera, una slow cooker, i si no ha caigut la termomix és perquè ja tinc un vas americà que no té res a envejar-li), però que en el món cafetera tota la vida que he fet servir les italianes de rosca. I el que ha passat els darrers anys amb el mercat de les cafeteres monodosi em recorda un amic a aquell amic del cole que tots vam tenir, els pares del qual van comprar un vídeo de sistema 2000. És a dir, que hi ha una veritable guerra desfermada entre marques, en la que ningú no vol quedar-se enrera en imposar el seu estàndar, i cada una d'elles va afiliada a un format de monodosi i a un fabricant de cafè. Nestlé es munta la clooniesca Nespresso, i també es fa a sí mateixa una maniobra de flanqueig digna de Napoleó creant la Dolce Gusto. Bosch s'ajunta amb Kraft Foods i llença el sistema Tassimo. I ara, Philips s'alia amb Sara Lee (que a Espanya es comercialitza sota les marques de Marcilla i Soley) per a treure la Senseo. En aquesta maremàgnum, comprar una cafetera és un gest capaç de causar-li una crisi d'ansietat al propi Dalai Lama.



La Senseo fa temps que es ven a tota Europa i Estats Units. Diu la literatura promocional que per aquests móns de déu se n'han venut més de trenta milions d'unitats. Quelcom que la diferencia dels altres models de monodosi, i que, comprensiblement, la paperassa del marketing no destaca, tot i que tampoc no amaga, és que la Senseo no és una cafetera espresso. Ben bé tampoc no és una cafetera americana (el referent més similar), perquè la màquina fa certa pressió que ens permet aconseguir una capa d'escuma a la tassa i que el cafè surti més carregat, però crec que aquest és un dels punts més importants que poden fer decidir a favor o en contra de la seva compra. Admeto que tenia certs prejudicis en contra, perquè a la meva antiga feina hi havia una cafetera americana sempre plena d'un líquid groguenc que s'anava reescalfant des de que s'hi va posar la primera pedra, així que per assolir una certa semblança d'imparcialitat, m'he dedicat a provar-la intensivament i a investigar per internet.

Funcionament: Senzill. Pels qui som veterans en cremar cafeteres de rosca a base d'oblidar-nos de ficar aigua (que quan poses la cafetera, estàs adormit, recoi, si no no la posaries!), és una benedicció. Si no poses líquid, no funciona. La màquina t'ofereix la possibilitat de fer una tassa o dues a la vegada, canviant la cassoleta. Les tasses surten més aviat escasses. Segons diu el fabricant, això és per tal d'adaptar-se al gust espanyol. Dec ser una rompeespañas maricomplejillos, perquè a mi m'agrada més llarg, vaja...  Clar, sempre te'n pots fer dues de seguides, però això n'encareix el preu; no ens avancem, que després en parlaré, de tot plegat.

La neteja no és complicada, tot i que com passa en totes aquestes màquines, periòdicament has de descalcificar-es. Per si les mosques, jo li tiro aigua filtrada. Estèticament té una línia entre un Ferrari (la meva és vermella) i un gratacels de Metropolis, però assumeixo que ningú no és tan sapastre de comprar-se una cafetera només per l'estètica, oi?. L'únic aspecte millorable és que l'indicador de nivell d'aigua no es veu si no és desmunta el dipòsit, i això fa que al primer cop de vist no es pugui saber com es va de líquid.



Monodosis:  Es tracta d'uns saquets de paper en els que hi ha set grams de cafè mólt. Punt a favor del sistema Senseo és que són absolutament reciclables, a diferència dels contenidors de plàstic dels altres sistemes (tot i que si realment això és un factor decisiu, probablement una monodosi no sigui per a vosaltres).

Aquí, de moment en vénen sis, les tres clàssiques de natural, descafeïnat i mescla, i tres gourmets (Kenya, Colombia i Brasil), tot i que una incursió ràpida al Consum de prop de casa només en va revelar la presència de les dues primeres. En el moment d'escriure aquesta entrada no m'havia arribat encara la caixa amb cafès que se suposava que acompanyava la màquina :(( ARA SÍ (PERÒ NO TOCO RES MÉS) Per tant limitaré les meves conclusions al cafè descafeïnat, que venia al paquet, i al natural, que vaig comprar jo a l'esmentada ràtzia. La dosi val entre 0,16 i 0,19 euros per unitat, davant les 0,33 del sistema Nespresso o els 0,26 dels T-disc de la Tassimo.

En altres països se n'han comercialitzat ja moltes més varietats i fins i tot se'n troba de genèrics. Si us sentiu antisistema o la vostra marca preferida no és Marcilla, remenant per internet descobrireu que hi ha algunes alternatives, però de moment no puc donar fe de com funcionen.

Gust: La mare dels ous de tot test. Per explicar millor l'abast de les meves provatures, empraré el terme científic CA. Els de lletres heu de saber que això és un concepte manllevat de la computació quàntica, que s'utilitza per designar el Coeficient Aiguatxirri, calibrat en una escala que va de l'u (el cafè rivalitza en potència amb d'altres exportacions colombianes), al cinc (la meva gata fa pixats amb més cos). Els primers experiments, conduïts amb una dosi de descafeïnat, no van ser gaire encoratjadors i tenien un CA bastant alt, voltant el quatre. A més, em va sobtar que el cafè no sortís amb una calentor abrasadora.


Provant la cafetera (la imatge pot no correspondre's amb la realitat)

Em vaig rellegir les instruccions i vaig veure que es recomanava fer servir una tassa més petita. Els següents intents van sortir millor, tant pel que fa a temperatura com a gust. Les següents proves van ser efectuades amb cafè de debò, perquè en el meu fur intern sempre he cregut que el descafeïnat és de nenes, i una ja pentina canes. Efectivament, allò ho va millorar, també.

Aleshores, em vaig fixar en el paquet de les dosis, i posava que si volies un cafè més fort podies ficar-ne dues i prémer el botó de una sola tassa. Vés que m'has dit. Em vaig posar en mode El món d'en Beakman i vaig començar a reflexionar. Clar, a menys quantitat d'aigua i major quantitat de cafè, era lògic que aquest baixés el seu CA. Dit i fet. I efectivament, allò era tota una altra cosa, ens situàvem a una franja inferior al CA2. Les instruccions amenacen amb que l'univers implosioni i s'obrin les calderes de l'infern si fas servir una monodosi més d'un cop, però a mi m'agrada viure perillosament i ho vaig fer. Sí, senyors, no tothom té el que s'ha de tenir per gosar repetir en l'us d'un filtre de cafè, però jo vaig mirar la cafetera fixament als ulls (el trasto no té ulls, però heu d'entendre que tanta cafeïna començava a afectar-me) i li vaig tornar a donar al botó d'una sola tassa. Així ens les gastem en aquesta casa.

Per a la meva sorpresa, el CA no es va disparar. De fet, ni tan sols hi vaig notar un augment. Clar, la matemàtica és simple. En realitat, per cada filtre de cafè no hi passa molta més aigua, i a canvi, ja tenia una tassa de dimensions considerables, com a mi m'agrada.

Després he anat fent altres combinacions, inclús he tornat a l'ortodòxia del manual. Les tasses surten millor, tot i que aquesta no és màquina per a amants del cafè molt carregat. Ara bé, més enllà dels fiascos inicials, avui m'he trobat gaudint del meu cafè matinal, que devia rondar un estimable CA1,75. A més, és cert el que n'afirma també el marketing, que el resultat sigui suau i curt provoca que no et calgui tanta llet, i per primer cop en molts anys de fidelitat al tallat, he tornat a prendre cafè sol.

Conclusions: Amb les limitacions i els avantatges que he esmentat, en un anàlisi preliminar la Senseo no em sembla una mala màquina. A casa meva conviurà amb la de rosca i em puc imaginar que hi haurà dies que en triaré una o altra segons el caprici del moment. Potser, no sent espresso, no seria la primera opció que hagués triat en una botiga, cert, però el seu preu (i, sobre tot, el del cafè), a més d' una qualitat prou acceptable la converteixen en una competidora estimable en la batalla de les cafeteres.

Més cafè a Baixa gastronomia:
Gelat de cafè vietnamita
Magdalenes veganes de moca
Entrevista Josep Rovira (Fòrum Cafè)
Curiositats sobre el cafè

diumenge, 20 de desembre de 2009

De vegades fa mandra cuinar...


Imatge treta d'aquí (les vides quotidianes dels superherois)

dimecres, 16 de desembre de 2009

Magranaville

Són les cinc del matí d'un dissabte, i ens hem llevat fa una hora. L'aeroport de Girona està envoltat de silenci i nit, però la meva germana, experta en moure's-hi, està ben desperta i sap per on hem d'anar i on cal fer cua. Jo embarco entre tenebres, el cap espès i una lleu gasussa, fruit d'un ja llunyà berenar-sopar. Hora i poc més tard, re-desperto del meu túnel de són i tot s'ha tornat més clar i lluminós. Muntanyes nevades i oliveres guarden el camí de la pista d'aterratge de Granada.



La setmana que vaig perdre la feina, ma germana Margarida va trobar bitllets barats per viatjar-hi (10 euros en total). Aquesta no és la primera escapada per Europa que fem, anar i tornar un sol dia per gaudir d'unes microvacances, i hem anat afinant la nostra tècnica. La regla bàsica és que un pot aspirar a veure-ho tot ni racionalitzar-ho gaire. Si et pares a pensar-ho, és un bon "tute", per a una estada ben curta, però si t'ho prens una mica en broma, si ho encares com si fossis Alícia ficant-se breument al cau que mena al país de les meravelles, aquestes curtes i boges excursions són un plaer, en el que intentem que la part gastronòmica -limitada necessàriament pel temps- hi pugui tenir un espai.

I això ens torna a un dissabte recent, i a Granada. Tenim entrades a mig matí per a veure l'Alhambra. Curiosament, és el tercer cop que visito la ciutat, però és el primer que podré veure el famós complex. He après de les visites anteriors que cal fer-se amb piononos, els dolços típics de la propera localitat de Santa Fé, bescuit borratxo coronat de crema cremada, nom de papa per a un pastís pecador. Però encara és molt d'hora. Ara, mentre escric aquestes línees, a Barcelona ha arribat ja l'onada de temperatures glacials, però en aquell moment, a Granada, la meva germana i jo ens despertem de cop pel fred en quant baixem de l'autobús, que contrasta amb les suaus temperatures que hi ha a casa. Voltem per la catedral. Fa una gelor tallant, d'aquelles que provoquen que els contorns de les coses semblin més definits. Les botigues de souvenirs són tancades, i ens refugiem a un cafè -l'únic obert, ecològic, alternatiu i buit- per a escalfar-nos una mica i cruspir-nos l'esmorzar que hem portat de casa (ni pensar-hi a comprar res a l'avió. Ni per qualitat, ni per preu). Buf, quina falta ens feia!



Tornem a ser persones. Sortim al carrer, que molt poc a poc comença a animar-se. Ens aturem davant l'ajuntament a fer algunes fotos -esquitxades de comentaris poc edificants- sobre una estàtua eqüestre que llueix una quantitat inopinada de boles, voltem pel centre, fins i tot ens donem el luxe de provar-nos alguna peça de roba en una boutique. Els mercats es desvetllen, i a una botiga que ja exhibeix salaons i verdures a la porta compro una barreja d'olives i bacallà que serveix com a base del remojón, un plat típic de granada que també té la taronja entre els seus ingredients. Em quedo amb ganes de endur-me'n altres productes, però prou olor fa la bosseta que m'han donat i encara queda molt de dia per anar passejant embalums.





Desfilem pel davant d'una parada que ven tota mena de tes, i la Margarida em cita aquell vers que diu "no hay mayor desgracia que ser ciego en Granada". Però aleshores passa un noi abillat amb ulleres fosques i bastó blanc, rient no se sap ben bé de què. Serà que aquesta ciutat comunica alegria?

Unes iaies ens expliquen on hem d'anar a buscar els piononos cobdiciats. Cal anar a Casa Isla, i no comprar-se a una confiteria qualsevol. De cop i volta, jo recordo on cau la citada pastisseria (pot ser que les cèl·lules de greix siguin com les neurones i emmagatzemin informació?), i cap allà fem. Cinc minuts i deu euros després, ja tinc els dolços. No és moment de destapar-los, es fa tard i toca anar a l'Alhambra.



Quan arribem dalt de tot del Generalife, ha sortit del tot el sol. En la llunyania, l'Albaicín i el Sacromonte ens tempten a visitar-los, però no serà avui, no amb presses... Recorrem les antigues estances dels palaus envoltades de turistes de tot pelatge, que diuen aaaah i ooooh en més idiomes que a la ONU. Malgrat estem en un lloc bellíssim, i que tothom és prou correcte i civilitzat, l'excés de gent i les obres de restauració del Patí dels Lleons li roben una mica de màgia. Les vistes i els jardins segueixen sent meravellosos, i jo converteixo un petit mirador en un altar als piononos:






Un altre passeig, llarg, i uns quants somriures davant les psicodèliques traduccions dels cartells granadins. El que us poso aquí no és l'únic, ni tan sols el segon, dels cartells en anglès estil shit yourself little parrot que vam veure davant el dia.






La visita a l'Alhambra s'acaba. S'ha fet l'hora de dinar, i ens encabim en un minibús urbà que serpenteja pujol avall en direcció a la ciutat. El nostre objectiu és el carrer Navas, el centre neuràlgic -que diuen els cursis- de les tapes a Granada. Desestimem els locals més grossos i concorreguts (com ara Los Diamantes o La Chicotá), en favor d'un altre més petit que hi ha cap al final del carrer. No, no me'n vaig apuntar el nom, en fi. Serveixi d'indicació que és prop del palau de Navas, baixant a ma esquerra, un lloc petitonet amb parròquia jove. Quan hi entrem, encara queda lloc a la barra, que durarà fins que arribi un famolenc comiat de solter -amb nuvi disfressat de penis inclòs- i una colla d'Erasmus que es comuniquen entre ells en un tremolós castellà. Però ara encara no hi són, i en un tres i no res hem demanat unes quantes tapes i uns vins. La primera, unes migas cortijeras.



La segona, assortiment amb diferents embotits, formatges, salmorejo i una raccioneta de callos.



I per acabar, una grata sorpresa: la carabassa fregida, que coronada amb tres ous ferrats de guatlla, ens va proporcionar una combinació de dolços i salats francament sssssstupenda.



Si a Granada es manté la tradició de la tapa gratis amb la beguda, nosaltres no ho vam arribar a notar, perquè ens ho van cobrar tot religiosament talment es tractés d'autopista catalana. Ara bé, ni se'ns hagués acudit queixar-nos perquè la broma no va sortir terriblement cara, i perquè a aquelles alçades, entre la copeta de vi, les tapes, la visita a l'Alhambra, la conversa fraternal i el cansament que començava a pesar, el nostre estat era d'una alegre fatiga que ens feia estar una mica en un núvol metafòric.

Abans de tornar-nos a enfilar als núvols reals, encara una darrera volta per centre, compra d'algun souvenir -jo em faig amb una agulla en forma de magrana, que a més de ser el símbol de la ciutat, és la meva fruita preferida- i un café al bar Bib-Rambla, que de tant antic com és té el lavabo en un altre edifici (però que, sincerament, poca més gràcia guarda que ser un lloc centenari i disposar d'una web que l'anuncia com "the ancientest café in Granada", have chestnut!). Ja no queda gaire estona per haver de tornar. Ha estat un dia molt llarg i molt curt, i quan arribi al pis em quedaré adormida a quarts de deu. Però en una sola jornada hauré estat a mil kilòmetres de casa, omplint-me la vista i la boca de coses agradables. Per a mi, haurà valgut molt la pena.

Bruixes nostàlgiques

Segons El Periódico, els nens catalans són els que mengen pitjor de tot l'estat. Cada cop que llegeixo notícies d'aquest estil em ve al cap una vinyeta clàssica del New Yorker:


Traducció: Te'n recordes, que abans havíem d'engreixar les criatures?

diumenge, 13 de desembre de 2009

La ciutat dels prodigis

Barcelona, pels volts de Nadal, et proporciona moments nostàlgics...



...moments divertits (potser el millor que ha fet l'Ajuntament Hereu)...



...i moments de, com es diria en anglès, WHAT THE FUCK!


dijous, 10 de desembre de 2009

Plaers simples

Com que estic a l'atur, m'he començat a llegir Anna Karenina.

Les excuses usuals de manca de temps ja no són vàlides, i he pensat que culturitzar-me una mica potser m'ajudaria, paradoxalment, a no pensar en què el pati pinta molt fosc. Que si no llegeixo ara els clàssics, és que no els llegiré mai. I he trobat més amenes que no esperava les anades i vingudes de l'Anna, el Vronsky, el Liavin i companyia, però de tant en tant alterno a Tolstoi (qui, per cert, com a dada de Trivial us diré que era vegetarià) amb altres autors diríem que una mica més lleugers. Com els de molts llibres de cuina. I aprofitaré que darrerament me n'han caigut uns quants a les mans per anar-vos-els ressenyant aquests dies, poquet a poc i gaudint del plaer simple de la lectura.

Començo per un que he arribat a conèixer bastant bé. L'any passat us comentava sobre l'aparició del aleshores nou llibre del Jamie Oliver, que ens introduïa als secrets del "local and seasonal". Però mentre escrivia aquelles línees, jo tenia al cap un llibre que a Anglaterra acabava de sortir, el Ministry of Food. Ara arriba a les nostres terres editat per RBA (32 €) sota el nom de Escuela de cocina de Jamie Oliver, però jo tinc la sort d'haver-ne gaudit com a regal de subscripció a la revista Good Food. La premisa del llibre és que tothom pot aprendre a cuinar en 24 hores, i mentre que aquesta idea és una absoluta collonada, la resta de coses del llibre no ho són. Descartem d'entrada qualsevol noció de que ens convertirem en uns superxefs en un sol dia i endisem-nos en el títol.

El primer que crida l'atenció són les lluminoses i hipersaturades fotos, quelcom si Martin Parr es dediqués a xutar bodegons de cuina. Són molt i molt British, amb papers de paret horteres, figuretes de ceràmica i greix que taca la vora dels plats. Res a veure amb els estilismes nets de la cuina tecnoemocional (malgrat no necessàriament més realistes). Les fotos suggereixen una imatge de calidesa, familiaritat i modernor, molt adequada per a la proposta que se'ns fa a la introducció: ressucitar l'esperit del Ministeri del Menjar que el govern britànic va crear a la Segona Guerra Mundial per tal d'ensenyar als illencs a cuinar i menjar bé malgrat les restriccions. Oliver agafa aquesta idea i imagina un programa en el que els lectors del seu llibre agafaran cada una de les receptes, les aprendran, i les passaran a algú altre. Un concepte utòpic que no sé què tal estarà funcionant a la Gran Bretanya, però que no estaria de més que algú adaptés aquí. Perquè el llibre de Jamie Oliver està prou ben traduït (no deu ser fàcil vertir el seu cockney supercastís), però en alguns punts l'adaptació es demostra missió impossible, en particular quan es parla d'ingredients que a qualsevol botiga britànica són de fàcil accés, però que aquí ens pot costar de trobar (per estretor de mires dels súpers, eps! que fa anys que no veig berros enlloc).

Però les pegues esmentades fins ara no haurien d'amagar-nos els valors del llibre. Oliver és didàctic i sap com explicar qualsevol procés per a que s'entengui, una virtut que no tants cuiners tenen. Potser cap llibre no pugui garantir que es pot aprendre a cuinar en vint-i-quatre hores, però aquest, de seguir-lo com si es tractés d'un curs (en el que farem des de curris fins a esmorzars, passant pels clàssics del rostit) ens garantirà que menjarem sempre i en tota ocasió amb correcció. I com a mostra, us deixo amb la imatge no tan maca com les del llibre- de les pastanagues, patates i xirivies que vaig preparar seguint el mètode Oliver. Un mètode que bàsicament, consisteix a bullir una mica les verdures abans d'enfornar-les amb alls, oli i romaní. Una preparació senzilla però vistosa, que defineix bé l'essència d'aquest volum centrat en els plaers simples d'un bon àpat.

diumenge, 6 de desembre de 2009

Felicitat i sorpresa

...quan un dia vas al mercat i trobes amb això:

dimarts, 1 de desembre de 2009

El pa nostre...



Ok, ok. si llegiu altres blogs de cuina en català ja sabreu a aquestes alçades que l'altre setmana uns quants de nosaltres vam anar a Vinarós, que vam anar al forn de Ca Massita (nom relacionat directament amb el del Massitet, d'Olleta de verdures), que vam menjar tres arrossos d'impressió al restaurant El Bergantín i que ens van tractar a cos de rei...

Això seria el resum escuet de les sensacions, però ens deixaríem coses que, els meus companys ja han dit, però sobre les que vull insistir.

Ens deixaríem que ens ho vam passar bomba.

Ens deixaríem que és un privilegi poder-se ficar en un forn, i parlar amb gent que t'explica que porta cinc generacions fent pa sense sentimentalisme, però amb saviesa, que t'expliquen la manera de viure del passat recepta a recepta. Com diria Ali G, RESPECT!

Cócs i farinàs que reaprofitaven ingredients, i que ara que nadem a l'abundància corren camí de desaparèixer o de convertir-se en falses delikatessen. Ens deixaríem també la generositat amb la que ens van deixar ficar el nas al seu obrador, potinejar-ho tot, fer el kamacu (jo em reconec com la "kamaca" arquetípica), tastar les seves especialitats, i encara, demanar-los pa per emportar.

Ens deixaríem que era la setmana dels arrossos a Vinarós, una vila que no és com l'esperava (València no és mai com una l'espera), i que vam menjar com a bacons -bacons il·lustrats i gourmets, això sí-, gaudint de tres perles com l'arròs amb ortiga de mar, el de carxofa i popet, i el negre. I de tellines, gambes, llagostins, sípies...

Ens deixaríem que va ser un dia optimista, com la cançó que he posat de fons al vídeo (senyors de Manel, si em diuen on cal enviar-los directament els royalties per haver emprat aquesta cançó, ho faré encantada, però sense passar per la SGAE. Que sóc la primera que creu en la propietat intel·lectual, però no aprovo els proxenetes.) Un vídeo, que, com el dia, és excepcional. M'ha costat un niu pujar-lo i després he descobert que hi havia deixat falta d'ortografia ("Vinarós" amb accent tancat), així que considerem-lo un experiment únic per a celebrar un dia tan especial. Un d'aquells que et fan pensar que de vegades ens en sortim.