dissabte, 13 de novembre de 2010

Menys és més


Avui ha estat el primer dia, des de que vaig decidir que em prenia una pausa, que he tingut l'impuls de tornar a escriure el blog. Els comentaris que em vau deixar i les reflexions que m'heu anat dient personalment o via mail, m'han fet adonar que en realitat sóc la única que ha de decidir que en vol fer, d'aquest blog, i si he d'escriure, i sobre què.

I he volgut fer-ho perquè vaig començar a veure pels mitjans que s'anunciava "El gran recapte", una iniciativa del Banc d'Aliments  per recollir menjar per a la gent que en necessita. Simple, senzill, immediat. La gent del Banc d'Aliments em cauen molt bé, però la meva implicació amb ells, malgrat tot, no havia passat mai de posar-los un link. No són una ONG vistosa, no volen abarcar l'univers, i paren necessitats puntuals. La seva missió no és construir, però això no fa la seva tasca menys vital. Dia a dia fan el gest més bàsic de solidaritat humana: donar menjar a qui no en té. Menjar que està en perfecte estat, però que no compraríem per un paquet deformat, o perquè som tan tontos de pensar que una data de caducitat és una sentència. Menjar que tirem als nostres carros de la compra sense pensar-hi dues vegades, que en ocasions deixem que es faci malbé, que considerem simple i bàsic. Cregui un en una pujada d'impostos als rics, o pensi l'altre que la solució estaria en donar més llibertat als empresaris, s'aposti per l'slow food o per la revolució dels transgènics, mentre debatem com canviar la situació hi ha gent molt a prop que passa gana, al nostre costat, sovint caiguts a la piscina de la pobresa sense avís ni flotador.

Potser, el que més m'ha colpit d'aquesta iniciativa, el que trobo més il·luminador, és que allò que es necessita més són coses que hem anat deixant de banda, de tan comunes com són. Grans, llegums, oli, llet. Bona part de la població mundial viu cada dia d'això, i, si penseu que és ensopit, us convido a reflexionar en la diversitat de receptes que han donat simplement l'arròs o la pasta.
22 euros -que no són res- compren deu paquets de llenties, deu de mongetes, deu de cigrons i deu de macarrons. Un paquet de kilo de llenties alimenta durant deu dies (i sé de què em parlo, la darrera vegada que en vaig fer pensava que no les acabaria mai). Quan vam decidir que els iogurts intel·ligents eren el que calia a cada nevera? Quan vam arribar a ser tan rics per com no cuinar de zero? Quan vam acordar que uns pocs havíem de menjar carn cada dia (o fruita fora de temporada) i que havia de ser barata, mentre altres no menjaven res? La cacofonia de crítiques és previsible: que si és hipòcrita, que si és un pegat, que si ho hauria d'estar fent el govern, que el que necessiten és menys impostos, que si està molt bé, però és paternalista podent triar, que si de què servirà. Una cosa que em va fer descobrir el darrer post és que de vegades no cal racionalitzar tant les coses. Perquè les més importants, sovint són les més senzilles, les més doloroses. I les més boniques.

Ahir i avui dissabte, el Banc d'Aliments recull menjar en mercats i supermercats de tota Catalunya, i a través d'internet. Us prego que, si us és mínimament possible (un paquet de llegum val 58 cèntims) hi participeu. I escric altre cop també per proposar-vos una idea que alguns cops hem parlat amb altres blocaires, i és que potser tots aquells que tenim blogs de cuina, igual que de vegades hem canalitzat els impulsos creatius cap al negoci o l'ego -i jo la primera-, podríem buscar alguna manera de capitalitzar la nostra presència per acabar amb allò que tan odiem: la gana. A mi m'encantaria.

dimecres, 27 d’octubre de 2010

Sense respostes

He estat pensant molt seriosament a tancar aquest blog.

Darrerament, ja ho heu vist, postejo amb menys freqüència. La vida que no és digital cada cop guanya més terreny i deixa menys espais per a poder escriure els texts com a mi m'agrada escriure'ls. Perquè l'objectiu primer quan vaig començar a escriure a passar-m'ho bé, i, sincerament, ja no m'ho passo igual. En quatre anys que han transcorregut, la xarxa ha canviat molt. Això, que ha permès que es creessin espontàniament comunitats - o dit més clarament: que m'ha permès fer molts i bons amics- també té una altra cara, i és una progressiva comercialització dels continguts. Déu me'n lliuri de criticar les relacions públiques, que m'han posat el pa a la taula durant molts anys, però no és el que jo vull fer aquí.

Vaig començar a escriure volent explicar una sèrie de coses sobre gastronomia que ningú no em pagava per escriure enlloc -al capdavall, per això vaig estudiar-, amb l'esperança més o menys declarada de que potser, i només potser, allò conduïria a algun "bolo". I de fet així ha estat. Després va venir l'ànim de connectar amb altre gent que feia el mateix, els Sopem en bloc, les visites a congressos, les trobades amb blocaires de tot arreu. Ei, mira si vaig tenir èxit que fins i tot la meva tieta de 80 anys es va connectar a internet per seguir-me! Però gradualment se'm començava a acostar gent que no coneixia de res, i els blogs dels quals no seguia. Productes, tallers, fauna ignota -sovint dotats de pseudònims amb vocació de marca- se'm van anar a aproximant al facebook i al twitter. En alguns casos, això m'ha permès trobar-me amb persones molt interessants, que no hagués conegut d'altra manera. Però passat aquest temps me n'adono que cada matí desperto amb vint recomanacions de que "m'agradin" menjars, personatges o serveis que no tenen res a veure amb mi (i a qui clarament els la repampimflo jo, Baixa Gastronomia, i tot el que no sigui fer-se promoció), campanyes electorals per a que voti en concursos de blogs o pàgines, informació sobre quants visitants únics té tal o qual pàgina o invitacions a activitats a l'altra punta de món que no són més que spam mal dissimulat (o que amaguen events dissenyats estrictament per treure pasta). I no entraré a parlar de la crítica a l'ús, que d'entrada ja no va ser mai el meu tema: el millor que es pot dir d'ella és que segueix a la seva torre de marfil, tirant oli bullent per les almenes.

Odio estar escrivint aquesta entrada, i no crec que la missió d'un blog de gastronomia sigui precisament parlar de la blogosfera. Possiblement sigui més cansament meu que la culpa de ningú en concret. Tot això respon a una acumulació de targetes i no a cap fet puntual. Tothom té dret a promocionar la seva feina si ho vol, i a fer-ho com ho cregui més convenient. I malgrat tot, no visc en una bombolla, i això em fa treure les ganes d'esforçar-me pel contingut, si al final només conta l'embolcall de marketing.

Perquè jo vaig obrir la parada i vaig començar a llegir altres blogs per tal de descobrir receptes, vivències, històries... pròpies o alienes. M'esgota ja no sortir mai a un restaurant sense càmera de fotos. M'esgota pensar en que no porto la lectura del google reader al dia i deixar-me de comentar a algú i que s'ho prengui malament. M'esgota pensar que no escric de la meitat de coses que faig, o, el que és pitjor, que acabo fent les coses només per a escriure-les.

Jo no ho sé explicar millor, així que ho poso en paraules de Bertolt Brecht:

El canvi de roda 

Sec al talús de la carretera.
El xofer canvia la roda.
No estic bé al lloc d'on vinc.
No estic bé al lloc on vaig.
Per què miro el canvi de roda
Amb impaciència?

No sé si aquest canvi de roda portarà a que abandoni Baixa Gastronomia definitivament o a que en canvi comenci a postejar com una posseïda. Possiblement, cap de les dues coses, ni que només sigui perquè hi ha moltíssima gent a la que trobaria a faltar si plegués o a qui alienaria si entro en una cursa per ser la més popular de la blogosfera. I aquest blog m'ha donat tantes satisfaccions que em resisteixo a matar-lo. Però necessito fer una pausa per tornar-me (tornar-lo) a centrar simplement en escriure, en menjar, en viure. Que era la idea.

dijous, 21 d’octubre de 2010

¡Andreíta, cómete el pollo!


Un dia d'aquests torno a escriure en plan intelessssstual i raonat, su juru. De moment, aquesta foto d'un bocata trash que vaig veure proposat en un menú del Passeig Marítim de Vinaròs.

divendres, 17 de setembre de 2010

París II (El gelat i el falafel)


Aquí la segona part de la meva crònica. Previously on Baixa Gastronomia, la nostra prota se'n va a París i deixa pendent una explicació sobre gelats...

Gelats: El de pera no va ser l'únic. Els gelats més afamats de París són els de Berthillon, i jo no me'n volia estar de tastar-los. Em vaig acostar fins a la seu originària, a l'Ile de la Cité, però em vaig trobar que tres milions de turistes més havien pensat el mateix que jo. Per sort per a mi, l'èxit de Berthillon fa que les seves especialitats es trobin en molts altres llocs, i a només unes passes vaig seure a un saló de té que en tenia. El que veieu a la foto, mireu-lo amb atenció, és el gelat més bo però també el més trist de la meva vida. El més bo, perquè una de les boles era de caramel de mantega salada. Si els caramels de mantega salada, que vaig descobrir a Bretanya, han de ser ja necessàriament el fruit d'una ment malalta i perversa, quan es converteixen en gelat ja són de nivell de xungo de peli de James Bond. No m'estranya que els parents grans en diguin "mantecados" dels gelats. Era, era, era...

I aquí passem a la part més trista: era el millor gelat de la meva vida, i jo n'era conscient mentre l'estava prenent. A sobre, havia malbaratat l'ocasió de fer-me durar el plaer demanant una estúpida bola de gerd (me la vaig acabar primer, per reservar el plaer fins al final. Inútil demanar-ne una altra de caramel. Al dia següent corria, i tampoc no volia que una indigestió amargués el plaer... ) Un no pot travessar mai dos cops el mateix riu, que deia Heràclit, ni menjar la mateixa bola de gelat. Però això no treu que qualsevol dia provi aquesta recepta de David Lebovitz, inspirada pel de can Berthillon.

Falafel: L'altra cosa que em va tirar enlaire París van ser els falafels. Si no en veieu cap foto, és perquè el que vaig prendre, de Chez Marianne, requeria de dues mans i molta concentració per a no desmuntar-se. Fa deu anys vaig anar a París i no sé ben be per recomanació de qui vaig peregrinar a l'As du Falafel, a la Rue des Roisiers, en plé barri jueu, on figura que fan els millors del món, fora de Israel i Territoris Ocupats. Ho recordo com un dia plujós, en el que el Marais estava casi desert, la majoria dels comerços tancats i només passava de tant en tant algun home de llarga barba i barret fosc. Una dècada més tard la zona s'ha convertit en un Born, amb les ubiqües botigues de Muji, Adidas i Custo que hi ha a totes les capitals d'Occident, a banda de centenars de turistes pijoalternatius. Pel costat bo, això ha donat una nova vida a les xarcuteries i restaurants kosher del barri, a la que suposo que tampoc no hi són alienes sèries com Friends, Seinfeld o Curb your enthusiasm, que han popularitzat els "deli" de Nova York. Jo recordava que David Lebovitz postulava que els de Chez Marianne (nota al marge: ara ve quan em dieu, davant de la segona menció avui del Lebovitz "i si aquest paio es tira per un barranc, tu què, també t'hi tiraràs?" i jo responc que no, que no ho faré, però que si David Lebovitz em diu que al fons del barranc hi ha un restaurant on es menja bé, aniré agafant embranzida) eren tant bons o millor que els de l'As. I tenia raó.

El primer que crida l'atenció en els falafels de Chez Marianne (5€ la versió vegetariana, 6€ amb una deliciosa "kofta" o mandonguilla de vedella) és el que no hi ha: No porten enciam iceberg (que per cert, sona a cognom jueu). No porten blat de moro. No porten -Iaveh  me'n lliuri- formatge. Ni tomàquet.
A canvi, una racció generosa d'amanida de col, una mica de carabassó, remolatxa, albergínia a la brasa, un romesco a l'hebrea que estava per morir-se... i us deixaran agafar un cogombre o una piparra en conserva mentre espereu. Ni que us hagueu de menjar aquesta petita joia de peu en una plaça com jo vaig fer, voldreu que us duri més del que de fet us durarà. Aquí tampoc teniu permís per repetir: us esperen els pastissos, tradicionals o no, dels altres delis del voltant. Per tornar-ne a gaudir, s'imposa un nou viatge a París ben aviat... Veniu?

dilluns, 13 de setembre de 2010

París I (Intro i bistros)


Escric això acabada de tornar de París, on he estat uns quants dies debatent-me en un precari equilibri entre les calories ingerides i les cremades. D'aquestes últimes, no n'explicaré gran cosa perquè hi dedicaré un post al meu blog sobre còrrer, tret de dir-ne que bona part van ser eliminades en la participació a La Parisienne, la cursa femenina de la ciutat, que té sis kilòmetres de distància, i que la resta ho van ser a base de passejades amunt i avall pels llargs bulevards d'aquesta Ciutat de la Llum. I de lluminosa ho és tant que arriba a ser enlluernadora de forta com n'és la seva bellesa. Convertida en una flâneur (flaneuse?), em vaig dedicar a vagarejar sense direcció ni objectiu, aprofitant que tenia els museus i els monuments relativament frescos, i que això m'eximia de peatges obligatoris i em donava, per contra, l'oportunitat de convertir-me en observadora del petit món que és París.

Però això és pel que fa a les calories perdudes, que en el global del tema, diríem que van perdre la partida enfront de les guanyades. La culpa (posats a triar arbitràriament un culpable) és de Ryanair. La raó és la següent: El meu pla magistral era còrrer la cursa diumenge i després fer un cop de visa i anar-me'n a celebrar-ho a un restaurant bo. Vaig especular amb l'Atelier de Joël Robuchon, amb el Jules Verne que porta Alain Ducasse a la Torre Eiffel, fins i tot vaig pensar a permetre'm un homenatge gastronotarantinià i anar-me'n a La Tour d'Argent a menjar ànec a la sang. Però van anar passant els dies, i les darreres setmanes anava tan liada que anava postposant fer una reserva o mirar-m'ho amb calma. El dia abans de marxar, a més, tenia un compromís social i em va arribar l'hora de fer la maleta amb molt poca son a l'esquena, sense ni una sola recomanació impresa i amb una trucada de ma germana que m'avisava que Ryanair s'havia posat molt nazi amb el tema de l'equipatge de cabina. Estrictament només permeten una bossa de ma de dimensions diminutes i et cobren 35 euros com portis ni que sigui una càmera de fotos a fora. Per tant, només podia endur-me les sabates que portés posades, i aquestes havien de ser, per necessitat, les bambes, del tot inadequades per sopars pijos. Així que allà vaig canviar de plans. Si no podia cometre un acte de terrorisme contra el meu estòmac i les meves finances, faria kale borroka gastronòmica.

A París, s'ha de dir, no costa gens. És més, un es pot arribar violentat per la quantitat de proposicions indecents que rep en aquest sentit. Jo diria que és impossible avançar més de 200 metres sense trobar-te una boulangerie, un traiteur, un bistro, una botiga especialitzada (en vaig veure fins i tot una que només venia fondues de xocolata aromatitzades amb tots els ingredients del univers). Reparteixo els highlights en diferents posts, o no acabaré mai.


* Bistros: Aquí potser no és més vaig triomfar. Em vaig quedar amb ganes de provar la blanquette de veau o alguna altra recepta tradicional. El timing no hi va ajudar, ni el fet que prop del meu hotel l'oferta gastronòmica fos molt pobre. Tot i això, la primera nit em vaig cascar salmó en brick d'herbes fresques acompanyat de risotto de tomàquet. No sé si em creureu quan us digui que a la foto la racció sembla més gran del que era quan us deixi caure que també van caure unes rillettes i un naturalíssim gelat de pera... I si voleu que us n'expliqui més, de gelats, haureu d'esperar al proper post!

diumenge, 8 d’agost de 2010

Un bon dia (i una bona recepta)

Una de les frases més perilloses que hom pot dir públicament és que és feliç. Segur que aleshores venen els déus -que, en general, són una colla de pocasoltes amb vocació de guionista de sitcom o quelcom pitjor- i castiguen el seu hubris amb algun problema. Així que no diré que sóc feliç, però sí que darrerament me'n sento cada cop més.

Mar Calpena, una dona marcada

No és que les meves circumstàncies externes hagin variat gran cosa, o que no tingui una llista llarguíssima de trets que m'agradaria millorar de la meva vida i en mi mateixa. Però en els últims temps puc assenyalar unes quantes ocasions en les que he pensat que els dies són tal i com m'agradaria viure'ls habitualment i que m'acostava una mica més a ser la persona que voldria ser. Avui n'ha sigut una, d'aquestes ocasions.

Crec que part de l'alegria es deu a que torno a còrrer, i que aquest cop me n'estic sortint, sempre i quan per "sortir-se'n" donem per abandonada qualsevol expectativa en termes de velocitat o fons. El cas és que temps enrera em vaig apuntar al fòrum de corredors.cat (tinc pendent explicar-vos l'anada que vam fer a Can Jubany), i així he anat sabent de diferents curses i activitats. Avui es corria (i nedava) l'Aquatló popular de Blanes, que consisteix a 400 metres de natació, 4000 de còrrer i 400 més de nedar. I m'hi vaig apuntar, sobre tot aprofitant que la Pilar Vi també hi volia anar.

Ha estat una experiència, tota una experiència... M'encanta l'ambient de les curses, m'encanta la sensació que mai res surt com un s'espera, i que al final tot és més dur i a l'hora més descansat del que sembla. M'agradaria que arribés el dia en que pugui fer una cursa -qualsevol cursa- sense patir gaire, però de moment això és lluny. Però des del principi hi ha la màgia de sentir ossos i músculs esforçant-se, els rius d'endorfines que brollen dels pulmons cansats, els crits de la gent que t'anima, la sensació de vertigen quan encara no veus el final a prop, el riure infantil que et provoca recordar els petits detalls patxangueros (espectacle dantesc, he corregut en bikini).

No acabo d'entendre per què "morralla" és un insult.

Després de la cursa hem segut amb l'Eulàlia i l'Enric, dos correcats, a prendre un merescut plat de morralla i una cerveseta. Sol, peix fregit, cervesa i conversa. Si se us acut un migdia de diumenge millor, me l'expliqueu. Més tard, retorn a Barcelona, dutxa i dinar, i una migdiada faraònica que feia una dècada que tenia pendent. Més mandra, lectura, tele, dolce far niente, i a l'hora de sopar, ganes de provar una recepta del nou llibre del Mark Bittman (l'editor de cuina del NY Times de qui us en he parlat moltes vegades. No em feu buscar el link que tinc son), Kitchen Express. Es tracta d'un volum amb 404 idees de receptes -no en diria de receptes, perquè de vegades les indicacions sobre quantitats i temps són més aviat nebuloses- que es poden fer en menys de mitja hora. M'intrigava una d'albergínies que feia servir el microones, perquè aquest és un trasto que només toco molt de tant en tant, i rarament per cuinar. No tenia pensat fer un post, ni tan sols, però la recepta m'ha agradat tant que quan acabava de començar a menjar -si us hi fixeu, hi un tall d'albergínia partit- m'he aturat per fer-li una foto. Un plat principal o una guarnició amb un punt exòtic, i que està fet en deu minuts. Així que sense més retard, us deixo amb la recepta que ha posat un punt i final adient a un bon dia.

Es nota que la foto és improvisada. I a molta honra, que he hagut de deixar de menjar per fer-la.

Albergínies al microones amb mel 

Ingredients

55 grams de pa ratllat
Un volum equivalent de julivert picat
1 all
1 albergínia grandeta o dues de petites
Tres cullerades d'oli
Dues cullerades de mel
1 llimona
1 iogur
Sal i pebre

Barregeu en un bol el pa ratllat, el julivert, l'all picadet, un polsim de sal, l'oli i la mel. Talleu l'albergínie a dernes gruixudetes (un parell de cm.) i poseu-les en un plat que pugui anar al microones. Rasqueu la superfície de l'albergínia per fer-hi unes estries i poseu-hi una mica de la barreja de pa ratllat, prement per a que quedi enganxadet. Tapeu-ho sense molt d'interès (no ha de quedar hermèticament segellat) amb paper de forn, i fiqueu-ho al microones cinc minuts a màxima potència. Destapeu-ho i torneu a posar-ho dos o tres minuts més, fins que els talls siguin tous. Mentre, bateu el iogur amb una mica de pebre i poseu-lo en bol apart. Quan ho treieu del microones, ruixeu-ho amb una mica de suc de llimona abans de salsar-ho amb el iogur. Voilà!

dimecres, 28 de juliol de 2010

Una cosa suposadament divertida que mai no tornaré a fer (i un gelat)


Hagués volgut començar presentant-vos aquest gelat fent una disquisició, entre docta i cursi, que expliqués que la seva combinació d'ingredients (aigua de roses, cardamom, pistatxos) està inspirada en un passat àrab mític, de mil i una nits d'estiu a un jardí de l'Alhambra, i que enllaça amb la tradició torronaire i gelatera del llevant ibèric.

Però seria una trola.

La història d'aquest gelat comença amb un escarabat.

Un escarabat a la meva cuina.

Situem-nos a diumenge al migdia. M'estava fent jo tranquil·lament aquesta recepta de pasta amb espinacs i era al punt de tirar-hi una bona espolsada d'anet quan em miro el pot de l'herba, i en el límit del bocal, què m'hi trobo?

Exacte.

Aquell pot d'anet era el xiringuito més popular de Costa Bitxo. No sé si eren molt bé escarabats o què, però el que està clar és que qualsevol biòleg emprenedor hagués pogut treure'n dues o tres tesis doctorals, d'allà. Vaig llençar el pot a la brossa tota la meva determinació (veure simulació), em vaig consolar a mi mateixa amb una frase de la que ara n'entenc l'escassa efectivitat ("No t'amoinis, carinyo. No és culpa teva. A tothom li passa algun cop a la vida. És que fa molta calor") i vaig acabar la recepta obrint un segon pot d'anet, net.

Després de dinar d'una revolada, vaig procedir a netejar l'armari de les espècies, examinant-ne pot a pot i sense deixar racó per aixecar. No va aparèixer cap bestiola més, però sí que es va fer clara i diafana una veritat que m'he negat a mi mateixa durant molt de temps: Tinc síndrome de Diògenes gastronòmic. Com, si no, s'explica, no ja la presència de dos pots d'anet a l'armari, sinó de quatre varietats de sal, llavors de fonoll, barreges de cinc espècies xineses, curris per avorrir, essències de taronger, rosa, llimona i fins i tot mantega i fum, per no esmentar totes les altres espècies? I salsa perrins, soja, nam pla, sucre de tres tipus, vinagre de quatre, mirin, sake, flocs de bonítol...? No vull ni entrar en els electrodomèstics i fòtils que omplen els meus calaixos. Només us diré dues paraules: Nicer Dicer.

Després d'aquest moment d'epifania, vaig començar a indagar en les causes de la meva addicció. La major part de les meves adquisicions havien estat fetes de cara a preparar una recepta o una altra. Sempre hi havia la promesa que, amb un ingredient exòtic o altre, es pot fer un plat diferent, que ens sorprengui encara més, una nova experiència. Però la major part d'aquests experiments no condueixen a res. La cerca d'un nou "subidón" culinari és plena de decepcions i culs de sac. L'aigua de flor de taronger va ser comprada per a unes galetes i després descartada. El termòmetre de cuina? Per estrenar. La màniga pastissera? Ídem. I encara em torturo per no tenir un col·lador xinès...

Així que després d'una intensa reflexió en forma de migdiada, vaig prendre una decisió. A la tarda prepararia un plat parit per mi, amb el que tingués a casa, i procurant aprofitar al màxim els trastos i ingredients de la meva cuina. Vaja, que cuinaria com ho fan les mares. A pèl. I d'aquí en neix aquest gelat d'aigua de roses amb cardamom i festuc garrapinyats. Que són en realitat dues receptes diferents, la del gelat en sí mateix i la dels festucs, que dóna títol -amb permís de David Foster Wallace- a aquest post.

La candidatura més òbvia era un gelat, perquè feia mes i mig que tenia el calaix inferior del congelador bloquejat amb la gelatera, i encara era hora que debutés aquest estiu. Així que em vaig inspirar en aquest, de vainilla, que havia tret de The perfect scoop de David Lebovitz.


Gelat de cardamom i aigua de roses

Abans de començar la recepta, diré que, a no ser que tingueu intenció de menjar-vos un gelat d'Eternity de Calvin Klein, l'aigua de roses hauria de ser només un contrapunt als altres ingredients. El resultat final d'aquesta recepta, doncs, ve a ser més aviat similar al de la vainilla o la llet merengada, però amb un regust que té un no-sé-què i un què-sé-jo d'allò més exòtic. He marcat amb un asterisc les marcianades que tenia al fons del rebost i que em vaig entestar a fer servir.

Ingredients


750 ml de nata líquida (agafeu la que us faci més ràbia)
1 beina de vainilla (*, comprada a un basar de Luxor i deixada assecar estúpidament durant un any)
5 grams de cardamom (*) o un culleradeta de cardamom en pols (* perquè tothom sap que el cardamom es fa servir cada dia i s'ha de tenir en tants formats com sigui possible, no fos cas)
1 cullerada d'aigua de roses (*)
150 grams de sucre
La pell de 1/2 llimona més aviat petita
Unes gotes de colorant alimentari vermell (* +100 punts i vida extra, pel moment de genialitat de pensar en fer servir una altre ingredient orfe sense que fos estrictament necessari)

Estris

Un cassó, una gelatera, un microplane (o un ratllador)

Talleu longitudinalment la beina, rasqueu-ne les llavors dins del cassó, i tireu-la sencera a dins. Aboqueu-hi 250 ml de nata, el sucre, la pell de llimona ratllada i el cardamom. Escalfeu-ho fins que el sucre s'hagi dissolt. Retireu-ho del foc, afegiu-hi l'aigua de roses, i deixeu-ho refredar a temperatura ambient. Treieu la beina de vainilla i les llavors de cardamom (si les heu fet servir) i poseu-ho a la nevera. Quan sigui ben fred, afegiu-hi el colorant i tasteu-ho. No tingueu por a afegir-hi més aigua de roses o cardamom, si no els percebeu gaire. El fred mata alguns gustos (els més aviat dolços) i n'enfatitza d'altres. Poseu-ho a la geladora seguint les instruccions del fabricant. Quan estigui gairebé a punt, aboqueu-hi bona part del praliné de pistatxo, per a que quedi barrejat. Guardeu-ho en terrines al congelador i deixeu-lo acabar de quallar un mínim d'un parell o tres hores.


Praliné de pistatxo

Les bones notícies són que el praliné de pistatxo és deliciós en combinació amb el gelat, al que converteix en quelcom digne de terrina artesana d'aquelles que valen una pasta inhumana. Les males, que és una recepta emprenyadora sense pal·liatius. La escric perquè ja la vaig fer i mira, però em costa recomanar-la tret que sigueu cuiners molt, molt dedicats. No digueu que no us ho he dit.

Ingredients


225 grams de festucs (* els vaig comprar fa dos mesos per tornar a fer aquesta recepta, i mai no vaig trobar el moment. L'original del Lebovitz està feta amb cacauets salats)
125 ml de xerop de blat de moro (******* s'ha d'està força tarada per tenir a la cuina un ingredient que és el Gran Satà de la nutrició moderna, però el Lebovitz el recomana per diferents usos de pastisseria. El trobareu al Delishop, o el podeu substituir per glucosa)
Dues cullerades d'aigua
100 grams de sucre
1/2 culleradeta de bicarbonat

Estris


Un termòmetre de cuina, una cassola robusta, un safata de forn, un silpat (o oli vegetal), una espàtula que aguanti la calor, guants de cuina.

Greixeu lleugerament la safata de forn o poseu-hi el silpat. Barregeu el xerop, el sucre i l'aigua en la cassola i poseu-hi el sensor del termòmetre, encès, a dins. Començareu a suar instantàniament. Porteu la barreja a ebullició i aboqueu-hi als pistatxos, si és possible sense cremar-vos. Remeneu sovint. En quant la temperatura arribi a estar entre 149 i 150 graus (cosa que sembla molt senzilla d'observar, però que a la pràctica és una conya marinera, perquè estareu sostenint un termòmetre -que canvia de temperatura a cada moviment que feu-, una espàtula, i l'ansa de la cassola al mateix temps, mentre sueu profusament), retireu-ho del foc i ajunteu-hi immediatament el bicarbonat. Aboqueu de pressa la barreja sobre la safata i  intenteu que quedi repartida en una capa tan fina com sigui possible. Un cop freda, partiu-ho en bocinets. Per muntar les postres, serviu el gelat guarnit amb una mica de praliné que tindreu reservat i un xic més de cardamom en pols.

dilluns, 21 de juny de 2010

Embat (vint anys sí són res)

Encara no fa vint anys que tinc vint anys, oblidem el tòpic. Però sí que fa gairebé vint anys que vaig acabar l'institut. En el meu cas, el Pare Manyanet, i durant molt de temps he evitat pensar-hi. No tinc bons records de BUP i COU. Reunia en la meva persona les tres qualitats de ser grandota, empollona i repelent (si hagués sabut callar, la vida m'hagués resultat molt més fàcil), la combinació perfecta per fer-te un lloc en el més perifèric ostracisme. Per això, quan vaig descobrir que una antiga companya d'escola tenia un blog de cuina, la meva primera reacció va ser d'aprensió. La Marta -l'autora del cada cop més sofisticat Pa de Nous- i jo ens coneixíem del Manyanet,  però ens coneixíem de debó? Jo diria que no. Així que després de coincidir en uns quants gastrosaraus, dissabte a la nit vam quedar per solventar-ho.


Vam triar l'Embat, un restaurant del que me n'havien arribat bones referències i que ens venia de gust provar. És un local petitó situat a un semisoterrani del carrer Mallorca, amb una decoració que recorda una mica el menjador de la padrina, un punt afrancesada.




Vam triar el menú degustació curt, que comprèn tres mitges porcions i unes postres, per 32 €. Per a regar-ho, un Gessamí de Gramona, Sauvignon Blanc i Muscat, tot flors i violes i romaní, i que ja ho sé que em direu que potser no és la més imaginativa de les apostes, però passa la mar de bé, tu.


Galetes de formatge i comí. Definitivament, copiables. No sé si jo les hagués servit calentes, però em van agradar.


Segon aperitiu: Quallada de col-i-flor amb caviar d'anguila. Se'm va fer curta.


Per a mi, aquest va ser el plat estrella de la nit. Era una vieira envoltada per una deliciosa crema d'anguila fumada, en la que suraven suavíssims daus de cansalada, amb els que contrastava l'acidesa d'un toc de llimona i poma. Una combinació de gustos explosiva.


Això era un caneló d'ànec amb salsa de tòfona. Amb aquests ingredients, havia de ser bo. I molt, que ho era.


Jo vaig triar un segon carnívor, el pit d'ànec jove amb blat, panses i crudités. El pit era boníssim, però el blat que feia niu sota els talls de carn era excepcional.


De segon, la Marta va tirar pel bacallà, amb cansalada de coll i puré de xirivia. Potser és el plat que més freda em va deixar de la nit.


Les postres em van agradar particularment. Avui he descobert que els cuiners de l'Embat es van formar a l'Espai Sucre, i potser per això van encertar tant i tant amb aquest gelat d'albercoc, iogur i pebre negre (o això crec que portava). Una presentació divertida, que recordava a un ou farrat, i una combinació de gustos subtil i complexa.

Acabat el sopar, vam anar de copes a l'Stinger (Còrsega, 338), un clàssic dels gintònics. Vam estar allà xerrant fins que ens van fer fora perquè tancaven, i, al menys per a mi, va ser una conversa molt especial. De vegades, a diferència del que passava a la bíblia, és justament no tirar la vista enrera el que ens pot fer tornar estàtues de sal. El passat no ens defineix, però sí que explica per què som com som. I en les hores que vam estar xerrant -hores en les que, curiosament, va sortir poc anecdotari escolar i sí molta, molta vida: històries, cuina, alegries, fracassos... - vaig entendre millor qui era jo quan tenia setze anys, i qui sóc ara que en tinc trenta-set. I el que és més important, vaig tenir l'ocasió de conèixer molt millor a la Marta, algú amb qui en una època vaig compartir aules, i amb qui a partir d'ara espero compartir també amistat.

dijous, 27 de maig de 2010

Les patates de Bamijan


Los restaurantes de comida más o menos rápida de Kabul no tendrían éxito en España y hasta es posible que las autoridades sanitarias los clausuraran por falta de higiene. Se trata de un problema de umbrales. El de la pobreza, por ejemplo: el 42% de los afganos vive en la miseria. Para ellos ya es un milagro poder cenar un poco de nam-i-afghani (el pan nacional afgano) acompañado de una taza de té negro (manjar), que en los días especiales, en los que hay dinero, se puede acompañar con algo de arroz cocido (…)
Nasir expone en su tenderete unas enormes patatas y cebollas. Tiene los ojos hinchados y el semblante cansado. Dice que es por el Ramadán, el mes de ayuno musulmán que mantiene a los fieles de esta religión en ayunas durante el día y somnolientos de tanto comer, amar y conversar por la noche. "Las mejores patatas proceden de Bamiyán [provincia celebre por sus budas destruídos a cañonazos por los talibán]. Son más dulces que las pakistaníes", afirma con un deje de orgullo patrio (…)
El niño Omid se esfuerza en meter las semillas de la granada, un fruto muy afgano, en una batidora de otro siglo que milagrosamente ha pasado a éste. Se ayuda de una lata sin tapa para lograr la medida exacta, aquella que diferencia un buen zumo de otro mediocre. Cada mañana abre el puesto en la calle Shani Now, en el corazón de Kabul, a las ocho y lo cierra pasadas las nueve de la noche (…)

Avui, si no hi ha novetat, entrevisto el Ramón Lobo. Sempre m'incomoda força entrevistar a companys de professió (companys en la mesura en que un lluitador de sumo i un gimnasta es poden qualificar d' esportistes tots dos...), perquè em venen al cap les preguntes que jo els voldria formular, i que potser no seran justament les més interessants per l'espectador o el lector. A més, quan els entrevisto els demano opinions sobre temes dels quals sovint en tinc la meva pròpia, que m'he de guardar. Acabo per haver de triar entre ser periodista o ser persona. Una dicotomia absurda que gent como Lobo, Kapucinski o -d'una manera diferent però no oposada- Hunter S. Thompson o Tom Wolfe han refusat i trascendit.

Es diu que tots els estudiants de periodisme de grans volen ser corresponsals de guerra. Jo no he anat mai a cap, de guerra, ni crec que això arribi a passar (o que ja d'entrada tingui el valor i la professionalitat necessaris), però vull pensar que en el fons només hi ha una manera correcta de fer periodisme, tots els periodismes, qualsevol periodisme: posar els peus als llocs, interessar-se per les persones, parar atenció als detalls, i després explicar-ho tan bé com es pugui. I si es tèrcia, fer-ho a través del menjar. 

dimarts, 25 de maig de 2010

Fresquet, fresquet


L'any passat vaig tornar d'Egipte enganxada al karkadeh, és a dir, a la infusió de la flor d'hibisc que allà et serveixen a totes hores freda o calenta. L'hibisc me l'he anat trobant per tots aquells llocs de clima càlid que he visitat. N'hi havia en grans bols de punch al macrocomplexe de Jamaica on vaig anar un estiu, i n'hi havia, venut en bosses de plàstic i sota el nom de bissap, als racons més perduts de Senegal. Me'n vaig portar, of course, però és que en realitat només és una part del meu arsenal de refrescs casolans. No ho sé, trobo que res no fa tan estiu com tenir a la nevera una ampolla o una gerra amb té fred, algun suc, o alguna marranada similar. Potser és influència de les pelis americanes, en les que les famílies sempre veuen llimonada al porxo, o potser és un trauma mal resolt d'una mare que va prohibir l'entrada de Tang a casa seva. El cas és que a la tornada del viatge em vaig agenciar el llibre de la foto, però com l'estiu acabava, ja no vaig poder provar-lo gaire. Aquest Cool Waters és un receptari de refrescs i aigües perfumades, de menys de cent planes, però prou ben aprofitat. Hi ha receptes d'aigües que estan fetes en un moment, d'altres que s'inspiren en les gastronomies del món, begudes "saludables", glaçons, aigües amb gas... Bàsicament, és un llibre entretingut sobre un tema del que mai no hagués pensat que en podria sortir un, de llibre. Es nota per la bellesa de les fotos que l'autor és estilista de cuina, i cal destacar també que cada recepta ofereix suggerències de maridatge.
Diumenge la meva tieta Maria em va portar menta del seu jardí i vaig decidir aprofitar-la per assajar la recepta que podeu veure aquí sobre, i que passo a compartir amb vosaltres. Segons l'autor, està inspirada en les aigües de meló mexicanes. Ni idea, però jo me'l bec com si fos aigua...

Aigua de menta i meló

Ingredients

1/2 meló Gàl·lia
15 fulles de menta
Un litre d'aigua
Opcionalment, sucre al gust.

Talleu el meló a trossos i treieu-li els pinyols. Tritureu-lo amb l'aigua i la menta amb un pímer. Coleu-lo en un colador o un xino i descarteu-ne els sòlids. Aboqueu-lo en un gerro o una ampolla. Deixeu-lo refredar força abans de servir-lo, i remeneu-lo abans de servir. Se us conservarà tres dies a la nevera.

dilluns, 24 de maig de 2010

No és això, companys, no és això.

M'han tornat a triar per a una promo de Bloguzz, la del nou sushi de La Sirena. I ras i curt, no m'ha agradat.

Podríem matar-ho aquí, pujar una foto, dir un educat "gràcies, però no, gràcies" i donar per acabat el post sense ficar-me en més jardins. Però crec que és la meva obligació justificar les meves paraules i explicar què es trobarà qui pugui comprar el producte. Abans de començar, diré que el paquet em va arribar acompanyat d'una bossa per a congelats i un llibre de cuina bastant més interessant que el producte del que ara parlaré.


D'entrada, considero que és un joc conceptual molt perillós anomenar "Sushi" a un congelat, perquè el Sushi és un producte que tradicionalment s'ha caracteritzat per la frescor dels seus ingredients. Ara bé, si acceptem que tot el peix del que prenem en aquest país ha de congelar-se pel tema dels anisakis en algun moment (o això diuen la teoria i la llei), no ha de ser aquest el punt de fricció. Altra cosa ben diferent és que allò que de manera comuna anomenem sushi porti en alguna de les seves variants huevo pasterizado, jarabe de glucosa y fructosa, goma guar, EDTA de disodio, trifosfato pentasódico, benzoato sódico, tots ells ingredients que apareixen llistats en el paquet. Aquest conté dos nigiri de salmó, dos de llangostins, un de tilàpia (que, per cert, és una espècie invasiva), dos ura maki de salmó cuit, dos d'amanida de tonyina, i un de surimi, a més d'un minúscul sobre de salsa de soja, un de wasabi, un de gingebre encurtit i uns bastonets (que no són els de la foto). El producte s'ha de descongelar al microones durant un minut i mig, i deixar-lo reposar uns minutets més abans de servir-lo. He de dir que de tot plegat, el més bó potser sigui l'arròs, però el gust, la textura, i l'aspecte del peix és francament mediocre. Si mai heu menjat sushi de debó, trobareu a falta la lluentor, el color i el greix natural del peix ben tallat. En els makis, això potser no és tan evident, perquè entre el sèsam i les salses que porten, el gust es dissimula, i arriben a ser passables. Però els nigiris em van semblar francament deficients, tan sols una bola d'arròs amb un tall de peix descongelat a sobre.

No pretenc dir a la gent de La Sirena com han de portar el seu negoci. De fet, els sóc bastant clienta, sobre tot d'ingredients "en brut", i algun de precuinat, com els falafels. Però tinc la sensació que aquest mal anomenat sushi, que val sis euros amb trenta, està fonamentalment dirigit a un consumidor poc exigent, i no més interessat per l'autenticitat o la qualitat del que li és estrictament necessari. Una jugada que potser està justificada legal i empresarialment, però que a mi em sembla poc correcta. Una pena.

dissabte, 15 de maig de 2010

It's a brownie world


Aquesta de la foto és la meva companya de feina Ariadna. L'altre dia va fer 29 tacos i malgrat aquesta odiosa dada, em va venir de gust portar-li un brownie. Perquè francament, la tia és tot un fitxtatge: supermaja, superllesta i supertalentosa, i estic encantada que m'hagi tocat com a companya de fatigues. Així que ni curta ni peretzosa li vaig fer aquest pastís tan típic de les pelis ianquis. Que no era el primer que preparat fet aquests dies, però sí el primer que completava.

Per explicar-ho rebobinem fins al Sopem en Bloc. En un arranc d'"organitzadorisme-de-festes-plasta" se'm va acudir la idea de proposar un amic invisible, i he de dir en descàrrec dels meus companys de sopar que enlloc de lapidar-me a l'afganesa, van reaccionar fins i tot amb entusiasme davant la pocasoltada i van portar uns regalets maquíssims. La meva contribució va ser quelcom que em picava la curiositat feia temps, i és un cosa que es veu que fan molt els americans, que consisteix a preparar un pastís dins d'un pot, a la manera d'aquells paisatges de sorra que es venien com a souvenir als llocs de costa en els anys vuitanta. I vaig triar també un brownie, que és el que podeu veure en aquesta foto que li va fer el Tiriti (a mi, amb les presses, se'm va passar). Per cert, que el pot li va tocar a la Maragda, de la Quinta de Lucul·lus, qui li ha dedicat també un post.


Així doncs, dotada amb l'experiència de dos brownies en quinze dies, us poso la recepta refinitiva (que està basada en aquesta, amb alguna modificació), amb les indicacions pertinents per a fer-la en versió pot. 

Brownie 

Ingredients (la recepta està doblada en la foto superior)

115 grams de mantega
170 grams de sucre
2 ous
1 cullerada de cafè d'extracte de vainilla
1 cullerada de cafè de... cafè (instantani)
60 grams de farina
30 grams de cacau en pols
Un polsim de sal
Un polsim de llevat
Opcionalment, nous o perles de xocolata. O tot plegat, si no penseu trepitjar una platja en els propers deu anys.

Versió safata:

Preescalfeu el forn a 175 graus. Greixeu i enfarineu un motlle quadrat. Foneu la mantega a foc suau en una cassola, retireu-la del foc, i afegiu-hi el sucre i la vainilla. Incorporeu-hi la resta d'ingredients. Enforneu-ho uns 20-25 minuts (fins que tot just la part superior sembli quallada... no us passeu o resultarà en una cosa seca i inmenjable).

Versió pot: 

Necessitareu un pot de vidre d'un litre de capacitat, com els que es fan servir per les melmelades. Poseu els ingredients en aquest ordre: farina (barrejada amb la sal i el llevat), cacau (barrejat amb el cafè), sucre,  ingredients opcionals (aquí gairebé obligatoris, per acabar d'omplir. No sé si la recepta cabria en un pot de 3/4). Si sou una mica maldestres, podeu fer servir un embut. No li pegueu gaire viatges al pot, o l'efecte visual quedarà catxumbo. Remateu-ho amb una tela o paper de seda lligat sobre la tapa i afegiu-hi una etiqueta amb les instruccions i la llista d'ingredients que el receptor del regal haurà d'afegir.

Glaça pel brownie

Jo vaig fer servir només una mesura de la recepta per a tot el brownie (que com ja he dit, era doble)

45 grams de mantega pomada (detall important)
15 grams de cacau
Una cullerada de mel
Una cullerada de cafè d'extracte de vainilla
100 grams de sucre glas

Barregeu-ho tot amb una forquilla i repartiu la glaça per sobre el brownie mentre encara sigui calent. Si voleu afegir-hi més decoració -jo vaig adornar-lo amb confetti de sucre i vaig cometre un atemptat contra el Déu de la tipografia amb un llapis de sucre de purpurina- feu-ho quan el brownie ja s'hagi refredat.

dimarts, 11 de maig de 2010

Ada, padrina

La setmana passada em van convidar a un sarau molt especial. L'Ada Parellada em convidava al seu Pla dels Àngels a un taller/sopar on els convidats prepararíem l'àpat. Una proposta francament temptadora per a la que òbviament no em van haver d'insistir. L'Ada la conec de les seves intervencions mediàtiques, del seu Cuina de Tàper (un dels meus llibres de cuina little black dress), i de que em va donar un bon cop de ma el primer cop que vaig col·laborar al suplement de Nadal de La Vanguardia. Em venia molt de gust poder cuinar amb professionals que sé que s'estimen el menjar, trobar gent nova, i sobre tot, conèixer-la en persona.


Arribo, com sempre, amb el temps just i treient la llengua. L'Ada és pràcticament a la porta del restaurant, repartint davantals, copes per a vi, i etiquetes amb els nostres noms. Els ulls li riuen, parla a cadència de taxímetre, té una paraula amable per a tots nosaltres, i de seguida ens organitza. Dues són les normes bàsiques que s'han de complir sempre: les mans, netes; i el got, ple. Dues regles que bé es podrien aplicar a la vida mateixa, no?


De seguit, ens posem a treballar. Jo he anat a raure al grup dels segons plats. Fem un secret ibèric al forn amb tomàquet concassé (crec...) i puré de carabassa. Me n'alegro de que m'hagi tocat aquest plat, perquè pel que veig és el que menys m'atreviria a fer a casa. Aprenc que el secret ibèric no s'anomena així per capricis del marketing, sinó perquè era i és una peça que es menjava durant la matança, i que si no s'anava amb compte, es perdia. I així ens posem a tallar, salpebrar, pelar, escaldar, enfornar. En altres taules, es els bolets són picats, la xocolata es desfà, mentre la cuina continua imparable transformant tot allò que li subministrem, sense que al nostre costat el restaurant hagi deixat funcionar.


Poc a poc el caos comença a prendre forma. Els plats ja ho semblen, i els comensals -molts dels quals no ens coneixíem- petem la xerrada, ja més tranquils, fins que ens criden a baixar al menjador de sota. Que, vaja, té tant de menjador com jo d'Aaron Sorkin, ni que tots dos treballem a la tele. El "menjador" és l'antic forn del Convent dels Àngels, degudament condicionat, i amb certes aportacions molt brossianes. Ens esperen diverses taules ja parades, on ens anem distribuint com ens sembla. I anem baixant els plats...


Aquest era el primer. Ceps, i llangostins, i un ou de guatlla, i una base de pasta, i pinyons torrats. Melós i cruixent, a un temps. Bonisssíssssim.


El nostre segon. Com us el explicaria? Era un com un shawarma passat de revolucions, i que balla sobre el baffle d'una discoteca a altes hores de la nit amb els ulls desaforats. Un secret (ibèric) que un voldria esbombar a crits i deixar que el món sencer conegués... És públic i notori que no sóc gaire carnívora, però aquí hagués pogut continuar i continuar endrapant retalls d'aquesta carn tan fineta, potent, gustosa (per sort, alguna part de mi que recorda que va anar a un col·legi de pagament va saber frenar-me). El que veieu sobre l'amanida és nou de macadàmia ratllada, contribució d'una servidora. L'Ada, mentre mengem, té un ull a tot arreu. Ella i el seu marit es preocupen que estem tots a gust, ens expliquen històries de la seva trajectòria en la restauració, comenten anècdotes, riuen...  Com si fos un sopar a casa seva, perquè és un sopar a casa seva. L'Ada ens explica la il·lusió que li fa el seu nou blog, fa bromes. Però no perd ni detall del què passa. En un moment donat, m'assenyala el segon del que tan orgullosos estem i em diu "Mar, al micromesclum li falta sal." Glups! Poca conya! Aquí se sent parlar algú que, malgrat uns moments després ens explicarà que evita els postres de rebosteria que demanen fórmules molt rígides, no fa ni una concessió a l'hora de menjar bé... L'Ada fa tallers similars als que jo vaig assistir tot sovint, que podeu consultar a la seva web. Si hi aneu, pareu bé les orelles!


Les postres -una bomba de xocolata amb taronja confitada- crec que són autoexplicatives en la foto. Han passat gairebé quatre hores des de que hem començat, i tinc la sensació que només han passat deu minuts. Miro el rellotge i veig que són gairebé les dotze de la nit. Com una Ventafocs de talla quaranta quatre (sí, què passa? Pago religiosament l'impost de circulació pel meu calçat), he d'apretar a còrrer per agafar el metro. Deixo enrera no una sabata, sinó el llibret amb les receptes que l'Ada ens havia preparat -gilitonta de mi-, una experiència divertidíssima, i un gust dolç, molt dolç de boca.

dimarts, 4 de maig de 2010

Sopem en bloc, pica pica version (Bloquegem l'Àtica)

Dieu-me retardada, però avui pujo un post que devia feia molts dies. Les setmanes corren a ritme de sprint olímpic, i entre feina, saraus, llibre i vida en general, se m'acumulen coses per explicar.

Fa dos dissabtes vam fer el promès Sopem en Bloc, convocat aquest cop pel Massitet i la Kisumenja, que amb molt bon criteri van advocar per un pica pica a l'Àtica, l'incombustible localet (és petit) del Carrer Galileu que triomfa a bloguilàndia-sur-mer. La convocatòria era especial per moltes raons. La primera, és que venien algunes cares noves. Noves perquè, en alguns casos, no ens havíem vist "in person" o perquè ens havíem vist fora dels sopars, però noves sobre tot, perquè vam poder saludar per fi a alguns lectors, com l'Anna Espelt, que a més d'haver col·laborat en aquest blog alguna vegada, va tenir el detallarro de portar-nos vins (i oli!) dels seus cellers. Hi va haver tots els ingredients per fer una escudella barrejada de bon rollo total: un menú que ens va encantar -em vaig apostar prop de la safata de foie amb fruita seca perquè la vaig veure molt desvalguda-, regalets - a l'amic invisible em van correspondre unes sensacionals galetes santjordienques de la Gemmota i el Tiriti ens va portar unes peces de joieria gastronòmica molt especial.  Em deixo molts detalls al tinter. La llista d'assistents. Els moments de riure. Els plats. Conclusió: una vetllada fantàstica, de la que només lamento haver-me hagut de retirar una mica d'hora. Ens fem vells (bé, i dos dies abans jo havia tingut la sempre nociva festa del Qué leer...) Però vull pensar que aviat en farem una altra, i aquest cop tenim plans per a que sigui ben sonada. Així que més que explicar com va ser el darrer "Sopem en bloc", prefereixo fer-vos una pregunta sobre el següent: vindreu?












dimecres, 21 d’abril de 2010

E-receptaris


S'acosta Sant Jordi, i si esteu llegint això, hi ha molts números que us esteu plantejant comprar un llibre de cuina. De recomanacions no us en faltaran. Al blog de Club de Cuines, el Roger Compte ha fet una impressionant recopilació en tres parts de les suggerències de la gastrosfera, que us recomano que us llegiu, ni que indefectiblement la selecció us acabi fotent enlaire el pressupost (o la bàscula!). Per això, avui no us parlaré cap llibre en paper, sinó que us vull comentar un format una mica diferent.

El darrer cop que vaig anar a la Fira de Frankfurt, ja fa un any i mig, l'expressió de moda era "llibre digital". A la programació de la fira hi havia força activitats entorn d'aquest tema, i els agents i editors semblaven unànimement esperançats davant un nou mercat que no per probablement secundari deixa de ser sucós. Les converses solien anar sobre la disparitat de formats i aparells, i sobre tot, entorn de la gestió dels drets digitals, per evitar el campi qui pugui produït amb l'intercanvi de fitxers de música i cinema. Tot era nou (el Kindle d'Amazon amb prou feines tenia un any), tot era verge (o tan verge com pugui ser res en una reunió d'editors, és a dir, d'una virginitat yolaberrocalesca), tot estava per fer... però que això no us condueixi a error: la gent de les lletres no perd mai de vista els números. Calia no fotre la gamba.


Està per veure si els senyals d'alarma estaven justificats. Avui en dia és encara relativament difícil trobar edicions piratejades en PDF i la major part dels lectors segueixen preferint el paper, sigui per comoditat, sigui per tradició. La manca d'un format hegemònic segueix pesant (costa decidir-se per un, per si és el que NO triomfa). A més, un llibre electrònic protegit no es pot deixar a terceres persones, perquè és còpia única. Potser doncs no és massa adequat per posar-se a abordar Guerra i pau, però té una sèrie de característiques que el fan particularment interessant de cara a la cuina.


Sobre el meu microones hi ha una pila d'impressions de receptes. Són una crònica tacada i arrugada de les meves neures i les meves curiositats a la cuina. Però l'espai del que disposo és escàs, i em fa certa pena que se m'embrutin els llibres. Vet-ho aquí que quan em vaig comprar l'Ipod Touch -la droga d'entrada a l'Iphone- vaig començar a barrinar com li podia utilitat a la cuina. Primer va venir un aplicació que em converteix al català el sense Déu de mesures anglosaxones (tasses, unces fluïdes i altres aberracions). Més tard, una segona aplicació que em permetia visualitzar pdfs... Primer amb una funda, i poc després amb el truquillo d'embolicar el fòtil en una bossa de congelació, vaig descobrir que allò era una sol·lució prou neta. Però al capdavall només eren macgyverades.

Següent pas? Instal·lar-me l'aplicació que converteix en un Kindle els aparells amb pantalla tàctil d'Apple. El gran avantatge és que et pots comprar llibres sencers prement un botó, i tenir-los a casa a l'instant, sense despeses d'enviament. Els desavantatges són que l'aplicació no té un motor de cerca (i això deixa els receptaris en inferioritat de condicions) i, si un no llegeix anglès, que té poc on triar.

"La cocina y los alimentos", de Harold McGee, en versió Kindle.

Però ahir mateix vaig descobrir que, si se'l tracta amb criteri, al llibre de cuina digital l'espera un futur esplendorós. Resulta que el meu adorat Mark Bittman, columnista de cuina del New York Times, acaba de presentar l'aplicació per Iphone, Ipod Touch i Ipad del seu llibre How to cook everything. I no es tracta només d'una transliteració del totxo. Té, aquest sí, un motor de cerca que és la bomba. Un rellotge de cuina integrat en cada recepta que es pot activar quan arribem al pas indicat de la recepta. Permet votar via internet cada plat. Hi ha llistes i llistes de tècniques, i de menjars ordenats per dificultat, possibilitat de fer llistes de la compra... I per més INRI, durant uns dies costarà només 1,59€, un preu molt inferior als 21,82$ que val a Amazon. Per fi algú ha entès finalment què pot donar de sí el format digital a la cuina, i l'aplicació s'ha col·locat al top five de les vendes de la botiga d'Itunes americana. És, des del punt de vista de l'editor, una sol·lució que requereix més esforç i temps per a projectar-lo, però que crec que atorga un valor afegit al text que pot atraure molts nous lectors potencials.

L'aplicació del Bittman no és la única. Jamie Oliver també ha tret un llibre pel Ipod, però per les ressenyes que n'he llegit, no està tan ben fet. Això sí, incorpora el format vídeo, que és una altra innovació ben atractiva. I n'hi ha moltes, gratuïtes o no, relacionades amb mitjans de comunicació o no, que prometen moltes noves alegries a la cuina. Probablement, els meus prestatges seguiran patint el sobrepès de llibres de cuina, però tinc la sensació que se'ls acaba de presentar un rival molt, molt temible. Seguirem informant.

diumenge, 18 d’abril de 2010

Esclaus de la imatge


Sempre fa ràbia quan un plat t'agrada especialment i no tens càmera a ma per retratar-lo pel blog. Amb la tonteria, fa casi un any que tinc pendent pujar aquest pastís salat que vaig treure del llibre Chocolate and Zucchini. Es podria dir que el pastís ha estat esclau de la seva pròpia imatge. Queda tan cuco tallat, amb el verd dels festucs i el vermell del xoriço que destaquen com gemmes sobre la pasta tendra i blanca, que és el menjar perfecte per dur a una festa (i ideal, si en sobra, per combatir ressaques, pel que m'asseguren els amics amb qui vaig passar el Cap d'Any) i una no s'atura a obrir-lo abans per fer-li una foto (diuen els manuals d'etiqueta que es lleig portar menjar començat a un sopar...)



Vet-ho aquí que avui he tornat a preparar-lo, i com que no tenia cap sarau en perspectiva, per fi li he pogut fer una sessió de fotos a aquesta supermodel de pastís. En la versió original de la recepta, portava també tomàquets secs, però ho he provat i no m'acaben de lligar. El que sí em sembla imprescindible, en termes de gust, és que no us salteu el sèsam: li dona a la crosta un je ne sais quoi adorable. Diu la Clotilde Dusoulier, l'autora del llibre, que la mateixa base es pot fer servir amb herbes, tacs de formatge, olives...


Pastís salat de festucs i xoriço


Ingredients

Mantega per greixar el motllo
Dos o tres cullerades de llavors de sèsam
Tres ous
150 grams de farina
Una cullerada de llevat (tipus pastisseria)
Dues cullerades de llet
Un iogur grec (la recepta original demana 150 grams de iogur grec, però com el iogur grecoespanyol estàndard en fa 125, i la meva ànima catalana refusa obrir un iogur només per agafar-ne una cullerada, per això he afegit les dues cullerades de llet).
Un polsim generós de sal
Quatre cullerades d'oli d'oliva bo, bo.
100 grams de xoriço a daus
100 grams de festucs (si són salats, feu el polsim menys generós)
Pebre
Julivert picat a dojo

Preescalfeu el forn a 180 graus. Greixeu un motlle de plum cake i aboqueu-hi la meitat de les llavors, sacsejant per a que es distribueixin bé.
Barregeu la farina i el llevat en un bol petit. En un de més gran, bateu els ous amb la sal i el pebre. Afegiu-hi el iogur, la llet, si s'escau, i l'oli, i torneu-ho a batre. Tireu-hi la farina i remeneu-ho amb una cullera de fusta, no gaire enèrgicament fins que quedi més o menys homogeni. Aboqueu-hi els festucs, sencers, el julivert i el xoriço. Vesseu amb compte la pasta al motllo (per no descuajeringar la capa de sèsam), i alliseu-ne la part superior amb una espàtula. Cobriu-la del sèsam restant i enforneu-ho entre 40 i 50 fins que el clàssic truc de l'escuradents sec us indiqui que està llest. Espereu a que refredi per tallar-lo. També el podeu congelar, tallat a dernes gruixudes i ben tapat en una bossa de congelació, per si mai us voleu muntar una festa privada. Enjoy!

dimecres, 14 d’abril de 2010

La bossa de la Sue Ellen



La primera paraula que m'ha vingut al cap en veure aquesta bossa ha estat "Callejeros". Pot ser tota vostra per 53,89 € més despeses d'enviament (el Don Simón va apart) si cliqueu aquí.

dijous, 8 d’abril de 2010

Blocaires del món, sopeu!


....potser ens recordaran d'altres películes com "Sopem en bloc I: el sopar dels blocaires" o "Sopem en bloc II: Tothom s'estima l'ànec confitat"... I ara tornem amb "Sopem en bloc III: Bigger, longer, uncut (Bloquegem l'Àtica)", una magnífica iniciativa dels amics olletaires que vol aplegar altre vegada tots el bluguerus gastronòmics.

El lloc triat és un perenne favorit de molts de nosaltres, el restaurant Àtica, on ens serviran un picapica de luxe. És el dia 24, dissabte, a dos quarts de deu del vespre. El preu són 27 euros (més begudes, qui en prengui) i farem un amic invisible -opcional i culinari- entre els assistents.

Seria un plaer retrobar-se amb molts de vosaltres, però també ens encantaria que molts dels que no heu vingut en altres ocasions hi participessiu! Vaaaaaa, els campaneros (que sou uns quants) no em feu dir noms ni citar el tan nostrat Qualsevol nit pot sortir el sol amb allò de "tan sols hi faltes tu"...

Si us voleu apuntar ho heu de fer deixant un comentari a l'entrada sobre el sopar que han fet Massitet i Kissumenja i enviar-los un mail. Allà trobareu tota la informació sobre la trobada. Només manca que us hi sumeu!

dimecres, 7 d’abril de 2010

Misteri resolt?


Com si es tractés d'un capítol de Lost, ara em vaig a fer un flashback a mi mateixa (no, no tinc una vida paral·lela en la que sóc una directiva del McDonalds). Fa uns mesos us vaig escriure sobre una misteriosa annotació en un quadern de Picasso sobre una sopa de safrà que va menjar a Horta de Sant Joan. Avui, la gentil Maragda, de La Quinta de Luculus que té arrels en aquells verals, m'ha enviat un post explicant-me una mica d'on creu que pot venir aquesta història. Sense més dil·lació (ni monstres de fum, ni Others, ni vols d'Oceanic) us faig un copy paste de la seva resposta, link inclòs:
Et devia una resposta sobre aquest tema, he indagat per la comarca i ningú me'n sap donar raó d'aquesta recepta. Ara bé, al llibre "Cuina tradicional d'Horta" totes les sopes que hi apareixen són del tipus de sopes escaldades, així que presumeixo que si no les enriquien amb tomates, ho feien amb farigola o safrà (en hi ha una que anomenen del Bisbe que és enriquida amb farina...), sopes força pròpies de cuines humils, de subsistència i que feien entrar el cos en calor les llargues i fredes jornades sota la mirada dels Ports.

També he trobat aquest enllaç, que per la situació limítrofe amb Aragó ben bé podia ser una recepta compartida..., però que se n'ha perdut la tradició:

No sé si t'haurà servit de gaire el que t'explico... Petons!!!!!
I l'enllaç és a aquesta sopa de safrà aragonesa, que té una pinta forrrrça potent.

dissabte, 3 d’abril de 2010

Bunyols de bacallà


Avui he fet bunyols de bacallà. Perquè sí. Em semblava un plat de vagues reminiscències amb la Setmana Santa, per allò de que abans era una menja típica dels dies que no es podia menjar carn, però la meva intenció era totalment laica i terrenal: posar-me les botes.

Fins no fa gaire els comprava congelats, però no hi ha color entre les farinoses i pesants mandonguilles de forma perfecta que venen als súpers i aquests núvols cruixents fets a casa. Trigareu cinc minuts més a tenir-los a taula i com diu la Mireia Carbó (la recepta és d'ella, de La cuina et dona joc), si us sobra pasta la podeu congelar. Ara, no crec que hi arribeu. Queden tan saborosos que sembla un miracle -després de tot- que pugui encabir-se tant de gust en una textura tan etèrea. Miracle anul·lat seguidament pels pecats de gola i cobdícia en que incorrereu quan us els casqueu de tres en tres.

Bunyols de bacallà

Ingredients

Tres ous mitjans
75 grams de farina
60 grams de mantega
Un all
125 ml de llet
200 grams de bacallà esqueixat i dessalat
Julivert a dojo
Oli d'oliva
Un polsim de sal

Peseu els ingredients. Piqueu l'all i el julivert ben menuts. Poseu en un cassó la llet, la sal i la mantega i poseu-ho a escalfar. Si el bacallà no està gaire esqueixat -el meu no ho estava- talleu-lo petit amb les tisores de cuina. Quan la llet bulli i la mantega estigui desfeta, aboqueu-hi de cop la farina i remeneu-ho fins que la pasta es desenganxi de les vores del pot (no triga gens). Treieu-ho del foc i afegiu els ous un per un, remenant per a incorporar-los entre ou i ou. Poseu-hi el bacallà, l'all i el julivert, i fregiu-los abocant-ne cullerades en una paella amb abundós oli ben calent. Mireu de deixar espai entre bunyols, perquè s'inflen. Aneu-los coent a tandes i deixant els que ja estan fregit en un plat cobert de paper de cuina. Podeu acompanyar-los amb una amanida, que us servirà de coartada moral.

diumenge, 21 de març de 2010

Pizza!

Hi ha dissabtes a la nit en que el cos demana beure's fins l'aigua dels florers i tancar uns tots els bars de la ciutat, i dissabtes a la nit en el que la suma de totes les felicitats d'aquest món consisteix a repatingar-se al sofà amb una peli o un llibre i atacar una bona pizza, per després caure adormidet sota les mantes quan no són ni les dotze. I aquest dissabte per a mi ha estat dels de la segona categoria.


Una de les escasíssimes fites de les que puc fardar (mira tu si és trist fardar d'això) en termes culinaris des de que em vaig independitzar és que ni una vegada no he demanat una pizza per telèfon. Abans me les feia a base de tortillas mexicanes -sobre tot perquè al fornet de la senyoreta Pepis que tenia a l'altre pis no hi hagués cabut altra cosa- però ara he descobert que, de fet, preparar la base de pizza està tiradísssssssim i que no hi ha excusa per no tenir-ne una de llesta al congelador en tot moment. Per si no teniu un dissabte rabiós.

La recepta que us passo està adaptada de les dues, pràcticament idèntiques, que surten als llibres de Mark Bittman How to cook everything i How to cook everything vegetarian. Si teniu una panificadora o un robot de cuina, són faves contades. Si no, us en queden una o dues per contar, així que tampoc no hi ha excusa. Els ingredients us procuren prou pasta per a dues pizzes d'uns 28 cm, és a dir, dues pizzes per a dues persones. Si esteu sols, congeleu-ne una, preneu la meitat de la pizza que sí que cuinareu per sopar i guardeu l'altra per esmorzar el dia següent després d'haver anat a còrrer de bon matí (o, si la vostra opció de dissabte és la destroyer, quan finalment aterreu a casa). El temps total que requereix fer aquesta pizza és inferior al que triga un pizzer en moto, i el resultat, infinitament més agraït.

Bases de pizza

Ingredients

450 grams de farina (podeu substituir-ne la meitat per farina integral o uns cinquanta grams per Maizena)
Un sobre de llevat de forner
Dues cullerades de cafè de sal
Dues cullerades d'oli + una altra cullerada
Entre 250 i 300 ml d'aigua

Si ho feu amb la panificadora, heu de fer servir el programa de pastar. En aquest cas, o si ho prepareu amb el robot, poseu els ingredients secs i les dues cullerades d'oli al recipient (qui vulgui anar per nota, pot fer servir l'oli d'all i llima que explicava l'altre dia), més 250 mililitres d'aigua. Feu-ho pastar fins que quedi una bola que es desenganxa de les vores del recipient, i que està lleugerament enganxosa quan la toqueu. Si us queda seca, aneu afegint cullerades d'aigua. En cas contrari, tireu-hi una mica més de farina. La textura ha de ser una mica "xicletosa" (perdona'm, Pompeu). Si ho feu a mà, remeneu-ho amb una cullera de fusta fins que arribeu al mateix punt, o fins a que espesseixi tant que us toqui procedir amb els dits. Sigui como sigui, quan arribeu al punt esmentat, enfarineu una mica un marbre de la cuina i pasteu suaument fins que us quedi una bola. Unteu amb l'oli restant un bol, fiqueu-hi la pasta a dins, filmeu-ho i deixeu-ho entre una i dues hores en un lloc arrecerat. Mireu una peli. Acabats els títols de crèdit, la pasta hauria d'haver augmentat fins el doble de la seva mida. Talleu-ne la meitat, la poseu en una bossa de plàstic que tanqui hermètica i la fiqueu al congelador per a un altre dia.

Torneu a pastar suament la pasta i deixeu-la, feta una bola, sobre una superfície enfarinada, tapada amb uns quants draps de cuina. En els vint minuts que ha de durar això, preescalfeu el forn, tan alt com us permeti (el meu arriba a 250 graus). Si teniu una pedra d'enfornar pizza, feu-la servir, si no, tingueu a mà una safata de forn. Aprofiteu per fer una salsa, o pareu taula. Estireu la pizza tan com pogueu sobre la safata i enforneu-la. El temps variarà (en el meu cas van ser uns dotze minuts), però aneu vigilant-la. El formatge ha de començar a torrar-se i les vores han d'haver-se enfosquit, vorejant el cremat.



Bonus track: Sobre la salsa i els guarniments

Si teniu el dia gos, un pot de salsa d'espaguetis fa el fet, però el meu sofregit de tomàquet ràpid consisteix  a fregir una mica de ceba, fins que sigui transparent, i afegir-hi un pot de tomàquet a trossos, escorregut, unes quantes cullerades de tomàquet concentrat, un raig de vi, i herbes variades (potser amb un parell d'olives negres, si n'hi ha un pot obert a la nevera). Durant els vint minuts del segon llevat, ho deixeu coure a foc baix i ja estaria. D'això en surt prou salsa per a dues pizzes de 28 cm.

Important no passar-se amb el tomàquet o us quedarà la pizza remullida. Un truquillo és posar el formatge sota el tomàquet, per a que ailli la pasta de la humitat. El que hi col·loqueu a sobre és cosa vostra, però si coroneu la pizza amb espinacs o herbes fresques, espereu-vos fins a que estigui acabada de fer o se us socarrimaran. Només us queda mirar el darrer capítol de Lost, que un gat s'us apalanqui sobre les cames, i la nit de dissabte tranqui serà tot un èxit.