dissabte, 6 de febrer de 2010

Ni carn ni peix


Tots tenim esquelets al armari. O millor dit, productes al rebost que no acabem de gastar mai. Que vam comprar en un moment d'entusiasme pensant que eren supersans o supergustosos o superbarats o... i que van envellint lentament al purgatori de la nevera. Amb els productes exòtics, o que hem comprat a un lloc especial, això encara és més traumàtic, perquè una se'ls vol guardar per alguna ocasió especial, vol preparar el gran plat inoblidable que definirà una època i quedarà gravat a la memòria com "el dia en que la Mar va fer bulgur/jerk jamaicà/wontons"... Però el plat sempre es resisteix, acaba no estant a l'alçada, o la por, fins i tot, em paralitza i em fa malgastar el preuat ingredient.

Aquí entra el joc la meva altra especialitat: les verdures que es transformen en una mena de Walt Disney de pa sucat amb oli i entren en un estat d'animació sospesa al calaix del refrigerador. Em fa una ràbia horrorosa que em quedi mitja col. O un sol porro. En teoria, és molt fàcil reciclar les verdures d'un cop de wok, però a la pràctica, a mi sempre m'acaba sortint algun plat sense nom que sempre té el mateix gust. Si això hi afegim la meva minvant afició per la carn, cau pel seu propi pes que els llibres de cuina vegetariana (i en particular, els de cuina vegana, perquè si no tot ho soluciono a base d'ous i formatge) m'encanten.

Ja he parlat moltes altres vegades sobre la meva complicada relació amb el vegetarianisme i no m'hi extendré més. Sempre oscil·lo entre la justícia que penso que se'n desprèn d'aquesta opció (no només per motius de compassió amb els animals, sinó també de respecte amb el medi ambient), l'amor per les nostres tradicions culinàries carnívores (i saber que ser vegetarià, com a opció, és quelcom del primer món i encara recent) i la ràbia que em fan els extremismes i els intents de demostrar certa superioritat moral. He conegut vegetarians que eren solemnes capullos amb els seus congèneres. I, tot i que m'estimo a la meva gata més que a moltes persones -perquè ella també es porta millor amb mi que molta gent-, no perdo de vista que no som iguals (per no esmentar que ella es torna boja amb el pollastre i la tonyina) i que el meu amor és una tria voluntària i arbitrària.

Tot això ho reitero perquè aquests darrers mesos han sortit al mercat espanyol un nombre creixent de publicacions dedicades a aquesta cuina. En general, provenen d'adaptacions de títols anglosaxons. Hi ha la Biblia Vegetariana de RBA -que no he vist, però se suposa que és omnicomprensiva-. Ha aparegut als quioscos una revista anomenada Cocina Vegetariana, que va pel número 5 i ja ha tingut grans encerts, i, en la meva opinió, grans errades. Els encerts: menús de cuiners reputats, com la Ruscalleda, i un intent per treure la crosta "perroflauta" de la cuina sense carn, que es torna així una opció més atractiva que la del discurs clàssics de tofu i pa integral. Les errades: malgrat al principi la línea editorial volia ser més aviat neutra, al número quatre ja van caure a publicar fotos sensacionalistes, com la d'una dona obesa menjant una hamburguesa (ja se sap que tothom qui menja carn és un descerebrat enganxat al fast food). M'agradaria pensar que els periodistes tenim alguna utilitat, quelcom en la nostra formació que marca la pauta entre el què és acceptable i el que no. Perquè vaja, aquí m'ha faltat una certa mà d'algú que no fós fan. Això no es pot fer passar com informació quan és opinió. És el mateix que les portades de La Razón, ni que sigui potser amb finalitats més lloables. A més, hi ha un cert discurs en la revista que associa tot el que és vegetarià -ni que sigui un producte industrial i altament artificial- al que és sa, que inclou temes tan discutibles com les virtuts de la soja.

El llibre que sí he pogut mirar amb calma i m'ha agradat és de la Irene Gelpí, Las mejores recetas de la cocina vegetariana. Crec que la prova del nou d'un llibre d'aquest tema és si les receptes són bones, no si són ètiques des del punt de vista de no menjar carn. I les de la Gelpí ho són. Encara que un no cregui en el crudivorisme (no hi crec gens, la cocció és un dels grans avenços de la humanitat), el veganisme (hi crec, però sota certes circumstàncies de salut i no per a infants), o el vegetarianisme (per a mi totalment vàlid, tot i que no la meva opció), no hi ha motiu per a no gaudir de les seves propostes. Lassanyes, patés. Cuina per a fer cada dia i no patir. Es tracta d'un receptari bastant auster, amb poques explicacions, que probablement dóna per fet que el públic ja sap de què parla. No té fotos, cosa que jo hagués preferit -tot i que sóc del parer que en aquest país es publiquen massa llibres de cuina basats només en fotos impactants- però és clar i senzill, i us pot ser una bona aproximació. Està editat en castellà per Salsa Books, segell germà de Columna i que busca centrar-se en una gastronomia senzilla però no simplista, i que arribi al gran públic. La gent de Salsa -un subsegell de Planeta- creu en això de la gastronomia (la seva cap de premsa, la Núria Alemany, té un blog personal xaxipiruli sobre llibres de cuina) i que busca lectors inquiets. Han creat, per exemple, un grup a Facebook en el que publiquen notícies d'interés gastronòmic, i on em consta que preparan imminentment alguna sorpresa relacionada amb el llibre del que avui us parlo.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola Mar,te he dejado alguna vez algun comentario, vaya tema, vegetariano,mi marido lo es,yo no lo soy.
No tenemos ningun problema el "ya era asi" cuando le conoci,no es de los radicales, no intenta convencer a nadie, no tengo vajilla especial para el,si tengo que hacer carne,hago primero lo suyo,luego lo mio y ya esta.
Es una opcion que me ha permitido ir a restaurantes interesantes, creo que le ponen mas imaginacion y mejores verduras y vegetales de mas calidad la mayoria de veces.Ayy el problema es los restaurantes "normales" es España, Cataluña o Barcelona, eres vegetariano? pues nada, verduras a la plancha y/o tortilla, a precio de chuleta, eso si, desolador.Lo mejor es estar de vacaciones,al contrario de lo que pareceria, muchos menos problemas y en sitios como Reino Unido te ponen en la carta una preciosa V que te indica si el plato es vegetariano, en fin perdona por el ladrillo, pero es un tema del que te podria decir muuuchas cosas, un saludo y mucha suerte, que es un placer leerte siempre.
Angeles

Francesc ha dit...

A mi m'agrada menjar de tot. La cuina vegetariana em sembla una opció molt respectable. A mi, la carn que més m'agrada és la de pollastre. Allà a les mil em puc menjar un bistec a la planxa i ja està. Potser, si tinguera més receptes vegetarianes interessants, com les del llibre que expliques, en faria més. Potser me'l compraré. M'ha agradat molt el teu post. Salutacions