diumenge, 21 de març de 2010

Pizza!

Hi ha dissabtes a la nit en que el cos demana beure's fins l'aigua dels florers i tancar uns tots els bars de la ciutat, i dissabtes a la nit en el que la suma de totes les felicitats d'aquest món consisteix a repatingar-se al sofà amb una peli o un llibre i atacar una bona pizza, per després caure adormidet sota les mantes quan no són ni les dotze. I aquest dissabte per a mi ha estat dels de la segona categoria.


Una de les escasíssimes fites de les que puc fardar (mira tu si és trist fardar d'això) en termes culinaris des de que em vaig independitzar és que ni una vegada no he demanat una pizza per telèfon. Abans me les feia a base de tortillas mexicanes -sobre tot perquè al fornet de la senyoreta Pepis que tenia a l'altre pis no hi hagués cabut altra cosa- però ara he descobert que, de fet, preparar la base de pizza està tiradísssssssim i que no hi ha excusa per no tenir-ne una de llesta al congelador en tot moment. Per si no teniu un dissabte rabiós.

La recepta que us passo està adaptada de les dues, pràcticament idèntiques, que surten als llibres de Mark Bittman How to cook everything i How to cook everything vegetarian. Si teniu una panificadora o un robot de cuina, són faves contades. Si no, us en queden una o dues per contar, així que tampoc no hi ha excusa. Els ingredients us procuren prou pasta per a dues pizzes d'uns 28 cm, és a dir, dues pizzes per a dues persones. Si esteu sols, congeleu-ne una, preneu la meitat de la pizza que sí que cuinareu per sopar i guardeu l'altra per esmorzar el dia següent després d'haver anat a còrrer de bon matí (o, si la vostra opció de dissabte és la destroyer, quan finalment aterreu a casa). El temps total que requereix fer aquesta pizza és inferior al que triga un pizzer en moto, i el resultat, infinitament més agraït.

Bases de pizza

Ingredients

450 grams de farina (podeu substituir-ne la meitat per farina integral o uns cinquanta grams per Maizena)
Un sobre de llevat de forner
Dues cullerades de cafè de sal
Dues cullerades d'oli + una altra cullerada
Entre 250 i 300 ml d'aigua

Si ho feu amb la panificadora, heu de fer servir el programa de pastar. En aquest cas, o si ho prepareu amb el robot, poseu els ingredients secs i les dues cullerades d'oli al recipient (qui vulgui anar per nota, pot fer servir l'oli d'all i llima que explicava l'altre dia), més 250 mililitres d'aigua. Feu-ho pastar fins que quedi una bola que es desenganxa de les vores del recipient, i que està lleugerament enganxosa quan la toqueu. Si us queda seca, aneu afegint cullerades d'aigua. En cas contrari, tireu-hi una mica més de farina. La textura ha de ser una mica "xicletosa" (perdona'm, Pompeu). Si ho feu a mà, remeneu-ho amb una cullera de fusta fins que arribeu al mateix punt, o fins a que espesseixi tant que us toqui procedir amb els dits. Sigui como sigui, quan arribeu al punt esmentat, enfarineu una mica un marbre de la cuina i pasteu suaument fins que us quedi una bola. Unteu amb l'oli restant un bol, fiqueu-hi la pasta a dins, filmeu-ho i deixeu-ho entre una i dues hores en un lloc arrecerat. Mireu una peli. Acabats els títols de crèdit, la pasta hauria d'haver augmentat fins el doble de la seva mida. Talleu-ne la meitat, la poseu en una bossa de plàstic que tanqui hermètica i la fiqueu al congelador per a un altre dia.

Torneu a pastar suament la pasta i deixeu-la, feta una bola, sobre una superfície enfarinada, tapada amb uns quants draps de cuina. En els vint minuts que ha de durar això, preescalfeu el forn, tan alt com us permeti (el meu arriba a 250 graus). Si teniu una pedra d'enfornar pizza, feu-la servir, si no, tingueu a mà una safata de forn. Aprofiteu per fer una salsa, o pareu taula. Estireu la pizza tan com pogueu sobre la safata i enforneu-la. El temps variarà (en el meu cas van ser uns dotze minuts), però aneu vigilant-la. El formatge ha de començar a torrar-se i les vores han d'haver-se enfosquit, vorejant el cremat.



Bonus track: Sobre la salsa i els guarniments

Si teniu el dia gos, un pot de salsa d'espaguetis fa el fet, però el meu sofregit de tomàquet ràpid consisteix  a fregir una mica de ceba, fins que sigui transparent, i afegir-hi un pot de tomàquet a trossos, escorregut, unes quantes cullerades de tomàquet concentrat, un raig de vi, i herbes variades (potser amb un parell d'olives negres, si n'hi ha un pot obert a la nevera). Durant els vint minuts del segon llevat, ho deixeu coure a foc baix i ja estaria. D'això en surt prou salsa per a dues pizzes de 28 cm.

Important no passar-se amb el tomàquet o us quedarà la pizza remullida. Un truquillo és posar el formatge sota el tomàquet, per a que ailli la pasta de la humitat. El que hi col·loqueu a sobre és cosa vostra, però si coroneu la pizza amb espinacs o herbes fresques, espereu-vos fins a que estigui acabada de fer o se us socarrimaran. Només us queda mirar el darrer capítol de Lost, que un gat s'us apalanqui sobre les cames, i la nit de dissabte tranqui serà tot un èxit.

11 comentaris:

Chis ha dit...

1- Felicitats per no haver trucat al "pizzero"! 2-No és meravellós el món de la pizza casolana? 3- A mi el tomàquet m'agrada cru, ratllar-lo, treure-li l'aigua, amanit amb oli, sal i tabasco, i posar-lo sobre la base. 4- la teva massa té una pinta fantàstica! i 5- a mi això de la pizza guarra (en el bon sentit de la paurala) em passa el diumenge a la nit, amb cervesota (imprescindible)

starbase ha dit...

Doncs a mi em passa els divendres. En que quasi és una tradició.

Faig servir la teva fòrmula de forma aproximada: aproximadament 450 grams, aproximadament 250 ml d'aigua,...perque no ho peso mai.
Ho faig 'a vista'.

La meva conversió va venir de la mà d'en Jamie Oliver, que en feia una en el seu espectacle en directe de fa moooolts anys. Ho feia sense la doble fermentació, literalment en 25 mins i en el temps que passava desde trucar a un servei de pizza i que arrivés el motorista.

I finalment, estic molt d'acord en el perill del excès de tomàquet: esguerra la pizza!!

La cuina vermella ha dit...

Ara entenc perquè has sortit a córrer de bon matí, en comptes d'anar a l'after... Genial post, guapa!!

Mar Calpena ha dit...

Chis - M'apunto el teu sofregit per a la propera!

Starbase - I també per a la propera, la idea d'escurçar el temps de llevat!

Cuiners - Te diré. La pizza em va induïr a la son immediata, i quan m'he llevat pesava com a cinc kilos més. Ves si no havia de fer exercici!

Sara Maria ha dit...

MMmmmm... Quina cara que fan!! Genial, li passaré al meu nebot que és el pizzero oficial!!!! Jo a casa, no en faig

dolçosdesdecasa ha dit...

Quina pintorra que fa aquesta pizza! queda anotat el sofregit.
Salutacions (des de comacasa-res)

xavi ha dit...

No sé si es per l'hora (20h) però tenen una pinta molt bona!

Sens dubte, les pizzes casolanes són les millors.

Roger ha dit...

Ara te m'has avançat de post. Aquest el tinc pendent per quan ho hagi acabat de perfeccionar tot una mica més... tic seguint la recepta d'un de la feina, que la segona fermentació la fa deixantho tota la nit, tapat, a la nevera.

L'altre dia em recomanava canviar un 5% de la farina per semolina... Not tested yet.

I coincideixo amb l'Oscar, el Jaimie em va fer venir ganes de fer la pizza casolana i pillarme la pedra de forn... que encara no ha debutat dignament, excepte per quedar tacada de salsa de tomàquet q no marxa :)

Marta ha dit...

...pizza...em recorda Roma...( i mai n'he menjat de tant bones!!!)... estic segura que aquesta teva, de dissbte...puc arribar a imaginar la situació...a vegades són necessaris aquest tipus de dissabtes!
Ptnts guapetona!

Massitet ha dit...

Olé, Calpena! El teu post m'acaba d'animar a provar de fer pixxa a casa! En fem de tant en tatn, pero comprem la massa feta... :(

tal com ho expliques, sembla fins i tot divertit i interessantíssim de collons! jajajaj

Salut, Mar!

Francesc ha dit...

Aquesta recepta queda apuntadíssima. Ara mateix me la copie per a quan em peguen ganes de pizza. Així com tu l'has descrita i amb els ingredients, me'n menjaria les dues...