dimarts, 11 de maig de 2010

Ada, padrina

La setmana passada em van convidar a un sarau molt especial. L'Ada Parellada em convidava al seu Pla dels Àngels a un taller/sopar on els convidats prepararíem l'àpat. Una proposta francament temptadora per a la que òbviament no em van haver d'insistir. L'Ada la conec de les seves intervencions mediàtiques, del seu Cuina de Tàper (un dels meus llibres de cuina little black dress), i de que em va donar un bon cop de ma el primer cop que vaig col·laborar al suplement de Nadal de La Vanguardia. Em venia molt de gust poder cuinar amb professionals que sé que s'estimen el menjar, trobar gent nova, i sobre tot, conèixer-la en persona.


Arribo, com sempre, amb el temps just i treient la llengua. L'Ada és pràcticament a la porta del restaurant, repartint davantals, copes per a vi, i etiquetes amb els nostres noms. Els ulls li riuen, parla a cadència de taxímetre, té una paraula amable per a tots nosaltres, i de seguida ens organitza. Dues són les normes bàsiques que s'han de complir sempre: les mans, netes; i el got, ple. Dues regles que bé es podrien aplicar a la vida mateixa, no?


De seguit, ens posem a treballar. Jo he anat a raure al grup dels segons plats. Fem un secret ibèric al forn amb tomàquet concassé (crec...) i puré de carabassa. Me n'alegro de que m'hagi tocat aquest plat, perquè pel que veig és el que menys m'atreviria a fer a casa. Aprenc que el secret ibèric no s'anomena així per capricis del marketing, sinó perquè era i és una peça que es menjava durant la matança, i que si no s'anava amb compte, es perdia. I així ens posem a tallar, salpebrar, pelar, escaldar, enfornar. En altres taules, es els bolets són picats, la xocolata es desfà, mentre la cuina continua imparable transformant tot allò que li subministrem, sense que al nostre costat el restaurant hagi deixat funcionar.


Poc a poc el caos comença a prendre forma. Els plats ja ho semblen, i els comensals -molts dels quals no ens coneixíem- petem la xerrada, ja més tranquils, fins que ens criden a baixar al menjador de sota. Que, vaja, té tant de menjador com jo d'Aaron Sorkin, ni que tots dos treballem a la tele. El "menjador" és l'antic forn del Convent dels Àngels, degudament condicionat, i amb certes aportacions molt brossianes. Ens esperen diverses taules ja parades, on ens anem distribuint com ens sembla. I anem baixant els plats...


Aquest era el primer. Ceps, i llangostins, i un ou de guatlla, i una base de pasta, i pinyons torrats. Melós i cruixent, a un temps. Bonisssíssssim.


El nostre segon. Com us el explicaria? Era un com un shawarma passat de revolucions, i que balla sobre el baffle d'una discoteca a altes hores de la nit amb els ulls desaforats. Un secret (ibèric) que un voldria esbombar a crits i deixar que el món sencer conegués... És públic i notori que no sóc gaire carnívora, però aquí hagués pogut continuar i continuar endrapant retalls d'aquesta carn tan fineta, potent, gustosa (per sort, alguna part de mi que recorda que va anar a un col·legi de pagament va saber frenar-me). El que veieu sobre l'amanida és nou de macadàmia ratllada, contribució d'una servidora. L'Ada, mentre mengem, té un ull a tot arreu. Ella i el seu marit es preocupen que estem tots a gust, ens expliquen històries de la seva trajectòria en la restauració, comenten anècdotes, riuen...  Com si fos un sopar a casa seva, perquè és un sopar a casa seva. L'Ada ens explica la il·lusió que li fa el seu nou blog, fa bromes. Però no perd ni detall del què passa. En un moment donat, m'assenyala el segon del que tan orgullosos estem i em diu "Mar, al micromesclum li falta sal." Glups! Poca conya! Aquí se sent parlar algú que, malgrat uns moments després ens explicarà que evita els postres de rebosteria que demanen fórmules molt rígides, no fa ni una concessió a l'hora de menjar bé... L'Ada fa tallers similars als que jo vaig assistir tot sovint, que podeu consultar a la seva web. Si hi aneu, pareu bé les orelles!


Les postres -una bomba de xocolata amb taronja confitada- crec que són autoexplicatives en la foto. Han passat gairebé quatre hores des de que hem començat, i tinc la sensació que només han passat deu minuts. Miro el rellotge i veig que són gairebé les dotze de la nit. Com una Ventafocs de talla quaranta quatre (sí, què passa? Pago religiosament l'impost de circulació pel meu calçat), he d'apretar a còrrer per agafar el metro. Deixo enrera no una sabata, sinó el llibret amb les receptes que l'Ada ens havia preparat -gilitonta de mi-, una experiència divertidíssima, i un gust dolç, molt dolç de boca.

9 comentaris:

starbase ha dit...

Enhorabona, un regal molt especial.

M'agrada perque l'Ada parla a ritme de taxímetre i tú ens has fet una crónica a ritme de martell neumàtic. És exàctament el que recordo de quan vaig treballar a una cuina: ritme!!

Puntasso la macadàmia ratllada i jo sóc tendent a la tensió alta...així que de sal estava bé :P

Gemma ha dit...

Vaig sentir a la pròpia Ada a la ràdio explicant aquests tallers i em van semblar moooolt interessants. Els únics requisits, les mans netes i el got ple, je je je...
Les fotos dels plats ja parlen per si soles de que el taller val molt la pena. I m'imagino que la companyia de l'Ada durant tota la vetllada deu ser un valor afegit molt interessant. D'aquells tallers per aprofitar!

A veure si m'apunto a algun! ;)

ada parellada ha dit...

nena, quina cronicassa. Estic gairebé plorant!!
i quines fotos!
passa-les ja!
són les millors fotos de plats que m'han fet mai. Dedica-t'hi!
(per cert, "cadència de taxímetre", poesia pura)

una fortíssima abraçada. Va ser molt divertit i tots ens ho vareu fer passar molt bé.

Teresa ha dit...

Mar, quin luxe poder treballar de la mà de l'Ada! i gaudir d'aquests plats!! ràpidament miro aquests tallers, a veure si puc fer-ne algun!
petó

Glòria ha dit...

He vist l'Ada Parellada vàries vegades a la tele, i m'ha semblat una persona molt afable i divertida. Aquests tallers han de ser una manera de passar una bona estona i d'aprendre d'una bona mestra. Uns van quedar uns plats molt atractius. Vaig a donar un cop d'ull a la informació dels tallers.

xaro ha dit...

Quina sort Mar!!!!!!!

Quins tallers mes interessants, no?? Miraré si trobo la manera d'apuntar-me a algún.
Tant la crónic com les fotos son genials!!!

guspires que viatgen amb el vent (Gemma) ha dit...

Quins plats més vistosos i bons, es clar! Uau, aquí a Girona no se'n fan pas de tallers d'aquests! Molt de Bulli i molt de germans Roca però sembla que no tenim gent tant enrollada com l'Ada. És tota una professional!
Enhorabona per la oportunitat.
Petons

Francesc ha dit...

Quina sort poder gaudir d'aquests plaers!! Les fotos i la informació són una passada. Enhorabona!!

Why ha dit...

Fada Ada:

Goso suggerir que fitxis la Mar per fer les fotos gastronòmiques del teu blog.

Vistes primer unes i després les altres, les imatges que tens penjades sovint no fan justícia a la qualitat dels queviures. No fan olor i algunes fins i tot són dissuasòries.