divendres, 17 de setembre de 2010

París II (El gelat i el falafel)


Aquí la segona part de la meva crònica. Previously on Baixa Gastronomia, la nostra prota se'n va a París i deixa pendent una explicació sobre gelats...

Gelats: El de pera no va ser l'únic. Els gelats més afamats de París són els de Berthillon, i jo no me'n volia estar de tastar-los. Em vaig acostar fins a la seu originària, a l'Ile de la Cité, però em vaig trobar que tres milions de turistes més havien pensat el mateix que jo. Per sort per a mi, l'èxit de Berthillon fa que les seves especialitats es trobin en molts altres llocs, i a només unes passes vaig seure a un saló de té que en tenia. El que veieu a la foto, mireu-lo amb atenció, és el gelat més bo però també el més trist de la meva vida. El més bo, perquè una de les boles era de caramel de mantega salada. Si els caramels de mantega salada, que vaig descobrir a Bretanya, han de ser ja necessàriament el fruit d'una ment malalta i perversa, quan es converteixen en gelat ja són de nivell de xungo de peli de James Bond. No m'estranya que els parents grans en diguin "mantecados" dels gelats. Era, era, era...

I aquí passem a la part més trista: era el millor gelat de la meva vida, i jo n'era conscient mentre l'estava prenent. A sobre, havia malbaratat l'ocasió de fer-me durar el plaer demanant una estúpida bola de gerd (me la vaig acabar primer, per reservar el plaer fins al final. Inútil demanar-ne una altra de caramel. Al dia següent corria, i tampoc no volia que una indigestió amargués el plaer... ) Un no pot travessar mai dos cops el mateix riu, que deia Heràclit, ni menjar la mateixa bola de gelat. Però això no treu que qualsevol dia provi aquesta recepta de David Lebovitz, inspirada pel de can Berthillon.

Falafel: L'altra cosa que em va tirar enlaire París van ser els falafels. Si no en veieu cap foto, és perquè el que vaig prendre, de Chez Marianne, requeria de dues mans i molta concentració per a no desmuntar-se. Fa deu anys vaig anar a París i no sé ben be per recomanació de qui vaig peregrinar a l'As du Falafel, a la Rue des Roisiers, en plé barri jueu, on figura que fan els millors del món, fora de Israel i Territoris Ocupats. Ho recordo com un dia plujós, en el que el Marais estava casi desert, la majoria dels comerços tancats i només passava de tant en tant algun home de llarga barba i barret fosc. Una dècada més tard la zona s'ha convertit en un Born, amb les ubiqües botigues de Muji, Adidas i Custo que hi ha a totes les capitals d'Occident, a banda de centenars de turistes pijoalternatius. Pel costat bo, això ha donat una nova vida a les xarcuteries i restaurants kosher del barri, a la que suposo que tampoc no hi són alienes sèries com Friends, Seinfeld o Curb your enthusiasm, que han popularitzat els "deli" de Nova York. Jo recordava que David Lebovitz postulava que els de Chez Marianne (nota al marge: ara ve quan em dieu, davant de la segona menció avui del Lebovitz "i si aquest paio es tira per un barranc, tu què, també t'hi tiraràs?" i jo responc que no, que no ho faré, però que si David Lebovitz em diu que al fons del barranc hi ha un restaurant on es menja bé, aniré agafant embranzida) eren tant bons o millor que els de l'As. I tenia raó.

El primer que crida l'atenció en els falafels de Chez Marianne (5€ la versió vegetariana, 6€ amb una deliciosa "kofta" o mandonguilla de vedella) és el que no hi ha: No porten enciam iceberg (que per cert, sona a cognom jueu). No porten blat de moro. No porten -Iaveh  me'n lliuri- formatge. Ni tomàquet.
A canvi, una racció generosa d'amanida de col, una mica de carabassó, remolatxa, albergínia a la brasa, un romesco a l'hebrea que estava per morir-se... i us deixaran agafar un cogombre o una piparra en conserva mentre espereu. Ni que us hagueu de menjar aquesta petita joia de peu en una plaça com jo vaig fer, voldreu que us duri més del que de fet us durarà. Aquí tampoc teniu permís per repetir: us esperen els pastissos, tradicionals o no, dels altres delis del voltant. Per tornar-ne a gaudir, s'imposa un nou viatge a París ben aviat... Veniu?

10 comentaris:

Margarida ha dit...

I tant!
Sigui per menjar aquests gelats (no n'he menjat mai de mantega salada), sigui per menjar un felafel! Per cert, jo també el triaria vegetarià.

Ja saps, a fer guardiola i a tornar ben aviat!

starbase ha dit...

Jo sóc dels que pensa que en algunes ocasions (poques) l'explicació del gaudi que es fa és tan bona com el mateix element descrit.

Les línies d'avui en son un probable exemple, jo per exemple si Calpena em diu que al fons del barranc hi ha un texte que val la pena probablement també agafi embranzida. XDDD

manel ha dit...

me poso a la cua per agafar embranzida, i chez marianne i el seu entorn em queda a la memòria de llocs a visitar si torno a paris.

Glòria ha dit...

Quna dius que hi anem?. Per anar a París sempre estem a punt, i més si tenim recomanacions tant viscudes com les teves!

Amapola Domingo ha dit...

Paris, je t'aime.
Aniràs a l'estrena domani?

Gourmetdeprovincias ha dit...

Estupendo el falafel de Chez Marianne. Tuve la suerte de vivir en casa de un familiar ahí cerca, apenas a 50 metros, así que lo descubrí rápido. Y me convertí en incondicional, claro. Qué ganas de volver

Marta ha dit...

Paris mon amour!! QUan vulguis!!!!
Els falafels..els deixaré de banda però el gelat, pas!!!!!!!!!!
Ptnts

Massitet ha dit...

uo, que grans els dos primers capítosl de les "Mar's Paris Chronicles",especialment el segon! Seguiré atent a la teva pantalla!!
I ja he encentat el bloc de notes de recomenaris sobre Paris. Ah, per cert, nosaltres ens hi apuntem!

Salut i força!

Manel Marqués ha dit...

Primer post que llegeixo i ja has guanyat un lector ;-)

Laura (Recetas Trucos y Tips) ha dit...

Quina crònica més interssant i detallada :)

que curiós lo del gelat de caramel de mantega salada.

i la manera que descrius el falafel se'm fa la boca aigua, quins ingredientes més bons!

segur que en vas gaudir, sens dubte

salutacions