divendres, 17 de setembre de 2010

París II (El gelat i el falafel)


Aquí la segona part de la meva crònica. Previously on Baixa Gastronomia, la nostra prota se'n va a París i deixa pendent una explicació sobre gelats...

Gelats: El de pera no va ser l'únic. Els gelats més afamats de París són els de Berthillon, i jo no me'n volia estar de tastar-los. Em vaig acostar fins a la seu originària, a l'Ile de la Cité, però em vaig trobar que tres milions de turistes més havien pensat el mateix que jo. Per sort per a mi, l'èxit de Berthillon fa que les seves especialitats es trobin en molts altres llocs, i a només unes passes vaig seure a un saló de té que en tenia. El que veieu a la foto, mireu-lo amb atenció, és el gelat més bo però també el més trist de la meva vida. El més bo, perquè una de les boles era de caramel de mantega salada. Si els caramels de mantega salada, que vaig descobrir a Bretanya, han de ser ja necessàriament el fruit d'una ment malalta i perversa, quan es converteixen en gelat ja són de nivell de xungo de peli de James Bond. No m'estranya que els parents grans en diguin "mantecados" dels gelats. Era, era, era...

I aquí passem a la part més trista: era el millor gelat de la meva vida, i jo n'era conscient mentre l'estava prenent. A sobre, havia malbaratat l'ocasió de fer-me durar el plaer demanant una estúpida bola de gerd (me la vaig acabar primer, per reservar el plaer fins al final. Inútil demanar-ne una altra de caramel. Al dia següent corria, i tampoc no volia que una indigestió amargués el plaer... ) Un no pot travessar mai dos cops el mateix riu, que deia Heràclit, ni menjar la mateixa bola de gelat. Però això no treu que qualsevol dia provi aquesta recepta de David Lebovitz, inspirada pel de can Berthillon.

Falafel: L'altra cosa que em va tirar enlaire París van ser els falafels. Si no en veieu cap foto, és perquè el que vaig prendre, de Chez Marianne, requeria de dues mans i molta concentració per a no desmuntar-se. Fa deu anys vaig anar a París i no sé ben be per recomanació de qui vaig peregrinar a l'As du Falafel, a la Rue des Roisiers, en plé barri jueu, on figura que fan els millors del món, fora de Israel i Territoris Ocupats. Ho recordo com un dia plujós, en el que el Marais estava casi desert, la majoria dels comerços tancats i només passava de tant en tant algun home de llarga barba i barret fosc. Una dècada més tard la zona s'ha convertit en un Born, amb les ubiqües botigues de Muji, Adidas i Custo que hi ha a totes les capitals d'Occident, a banda de centenars de turistes pijoalternatius. Pel costat bo, això ha donat una nova vida a les xarcuteries i restaurants kosher del barri, a la que suposo que tampoc no hi són alienes sèries com Friends, Seinfeld o Curb your enthusiasm, que han popularitzat els "deli" de Nova York. Jo recordava que David Lebovitz postulava que els de Chez Marianne (nota al marge: ara ve quan em dieu, davant de la segona menció avui del Lebovitz "i si aquest paio es tira per un barranc, tu què, també t'hi tiraràs?" i jo responc que no, que no ho faré, però que si David Lebovitz em diu que al fons del barranc hi ha un restaurant on es menja bé, aniré agafant embranzida) eren tant bons o millor que els de l'As. I tenia raó.

El primer que crida l'atenció en els falafels de Chez Marianne (5€ la versió vegetariana, 6€ amb una deliciosa "kofta" o mandonguilla de vedella) és el que no hi ha: No porten enciam iceberg (que per cert, sona a cognom jueu). No porten blat de moro. No porten -Iaveh  me'n lliuri- formatge. Ni tomàquet.
A canvi, una racció generosa d'amanida de col, una mica de carabassó, remolatxa, albergínia a la brasa, un romesco a l'hebrea que estava per morir-se... i us deixaran agafar un cogombre o una piparra en conserva mentre espereu. Ni que us hagueu de menjar aquesta petita joia de peu en una plaça com jo vaig fer, voldreu que us duri més del que de fet us durarà. Aquí tampoc teniu permís per repetir: us esperen els pastissos, tradicionals o no, dels altres delis del voltant. Per tornar-ne a gaudir, s'imposa un nou viatge a París ben aviat... Veniu?

dilluns, 13 de setembre de 2010

París I (Intro i bistros)


Escric això acabada de tornar de París, on he estat uns quants dies debatent-me en un precari equilibri entre les calories ingerides i les cremades. D'aquestes últimes, no n'explicaré gran cosa perquè hi dedicaré un post al meu blog sobre còrrer, tret de dir-ne que bona part van ser eliminades en la participació a La Parisienne, la cursa femenina de la ciutat, que té sis kilòmetres de distància, i que la resta ho van ser a base de passejades amunt i avall pels llargs bulevards d'aquesta Ciutat de la Llum. I de lluminosa ho és tant que arriba a ser enlluernadora de forta com n'és la seva bellesa. Convertida en una flâneur (flaneuse?), em vaig dedicar a vagarejar sense direcció ni objectiu, aprofitant que tenia els museus i els monuments relativament frescos, i que això m'eximia de peatges obligatoris i em donava, per contra, l'oportunitat de convertir-me en observadora del petit món que és París.

Però això és pel que fa a les calories perdudes, que en el global del tema, diríem que van perdre la partida enfront de les guanyades. La culpa (posats a triar arbitràriament un culpable) és de Ryanair. La raó és la següent: El meu pla magistral era còrrer la cursa diumenge i després fer un cop de visa i anar-me'n a celebrar-ho a un restaurant bo. Vaig especular amb l'Atelier de Joël Robuchon, amb el Jules Verne que porta Alain Ducasse a la Torre Eiffel, fins i tot vaig pensar a permetre'm un homenatge gastronotarantinià i anar-me'n a La Tour d'Argent a menjar ànec a la sang. Però van anar passant els dies, i les darreres setmanes anava tan liada que anava postposant fer una reserva o mirar-m'ho amb calma. El dia abans de marxar, a més, tenia un compromís social i em va arribar l'hora de fer la maleta amb molt poca son a l'esquena, sense ni una sola recomanació impresa i amb una trucada de ma germana que m'avisava que Ryanair s'havia posat molt nazi amb el tema de l'equipatge de cabina. Estrictament només permeten una bossa de ma de dimensions diminutes i et cobren 35 euros com portis ni que sigui una càmera de fotos a fora. Per tant, només podia endur-me les sabates que portés posades, i aquestes havien de ser, per necessitat, les bambes, del tot inadequades per sopars pijos. Així que allà vaig canviar de plans. Si no podia cometre un acte de terrorisme contra el meu estòmac i les meves finances, faria kale borroka gastronòmica.

A París, s'ha de dir, no costa gens. És més, un es pot arribar violentat per la quantitat de proposicions indecents que rep en aquest sentit. Jo diria que és impossible avançar més de 200 metres sense trobar-te una boulangerie, un traiteur, un bistro, una botiga especialitzada (en vaig veure fins i tot una que només venia fondues de xocolata aromatitzades amb tots els ingredients del univers). Reparteixo els highlights en diferents posts, o no acabaré mai.


* Bistros: Aquí potser no és més vaig triomfar. Em vaig quedar amb ganes de provar la blanquette de veau o alguna altra recepta tradicional. El timing no hi va ajudar, ni el fet que prop del meu hotel l'oferta gastronòmica fos molt pobre. Tot i això, la primera nit em vaig cascar salmó en brick d'herbes fresques acompanyat de risotto de tomàquet. No sé si em creureu quan us digui que a la foto la racció sembla més gran del que era quan us deixi caure que també van caure unes rillettes i un naturalíssim gelat de pera... I si voleu que us n'expliqui més, de gelats, haureu d'esperar al proper post!