dimecres, 27 d’octubre de 2010

Sense respostes

He estat pensant molt seriosament a tancar aquest blog.

Darrerament, ja ho heu vist, postejo amb menys freqüència. La vida que no és digital cada cop guanya més terreny i deixa menys espais per a poder escriure els texts com a mi m'agrada escriure'ls. Perquè l'objectiu primer quan vaig començar a escriure a passar-m'ho bé, i, sincerament, ja no m'ho passo igual. En quatre anys que han transcorregut, la xarxa ha canviat molt. Això, que ha permès que es creessin espontàniament comunitats - o dit més clarament: que m'ha permès fer molts i bons amics- també té una altra cara, i és una progressiva comercialització dels continguts. Déu me'n lliuri de criticar les relacions públiques, que m'han posat el pa a la taula durant molts anys, però no és el que jo vull fer aquí.

Vaig començar a escriure volent explicar una sèrie de coses sobre gastronomia que ningú no em pagava per escriure enlloc -al capdavall, per això vaig estudiar-, amb l'esperança més o menys declarada de que potser, i només potser, allò conduïria a algun "bolo". I de fet així ha estat. Després va venir l'ànim de connectar amb altre gent que feia el mateix, els Sopem en bloc, les visites a congressos, les trobades amb blocaires de tot arreu. Ei, mira si vaig tenir èxit que fins i tot la meva tieta de 80 anys es va connectar a internet per seguir-me! Però gradualment se'm començava a acostar gent que no coneixia de res, i els blogs dels quals no seguia. Productes, tallers, fauna ignota -sovint dotats de pseudònims amb vocació de marca- se'm van anar a aproximant al facebook i al twitter. En alguns casos, això m'ha permès trobar-me amb persones molt interessants, que no hagués conegut d'altra manera. Però passat aquest temps me n'adono que cada matí desperto amb vint recomanacions de que "m'agradin" menjars, personatges o serveis que no tenen res a veure amb mi (i a qui clarament els la repampimflo jo, Baixa Gastronomia, i tot el que no sigui fer-se promoció), campanyes electorals per a que voti en concursos de blogs o pàgines, informació sobre quants visitants únics té tal o qual pàgina o invitacions a activitats a l'altra punta de món que no són més que spam mal dissimulat (o que amaguen events dissenyats estrictament per treure pasta). I no entraré a parlar de la crítica a l'ús, que d'entrada ja no va ser mai el meu tema: el millor que es pot dir d'ella és que segueix a la seva torre de marfil, tirant oli bullent per les almenes.

Odio estar escrivint aquesta entrada, i no crec que la missió d'un blog de gastronomia sigui precisament parlar de la blogosfera. Possiblement sigui més cansament meu que la culpa de ningú en concret. Tot això respon a una acumulació de targetes i no a cap fet puntual. Tothom té dret a promocionar la seva feina si ho vol, i a fer-ho com ho cregui més convenient. I malgrat tot, no visc en una bombolla, i això em fa treure les ganes d'esforçar-me pel contingut, si al final només conta l'embolcall de marketing.

Perquè jo vaig obrir la parada i vaig començar a llegir altres blogs per tal de descobrir receptes, vivències, històries... pròpies o alienes. M'esgota ja no sortir mai a un restaurant sense càmera de fotos. M'esgota pensar en que no porto la lectura del google reader al dia i deixar-me de comentar a algú i que s'ho prengui malament. M'esgota pensar que no escric de la meitat de coses que faig, o, el que és pitjor, que acabo fent les coses només per a escriure-les.

Jo no ho sé explicar millor, així que ho poso en paraules de Bertolt Brecht:

El canvi de roda 

Sec al talús de la carretera.
El xofer canvia la roda.
No estic bé al lloc d'on vinc.
No estic bé al lloc on vaig.
Per què miro el canvi de roda
Amb impaciència?

No sé si aquest canvi de roda portarà a que abandoni Baixa Gastronomia definitivament o a que en canvi comenci a postejar com una posseïda. Possiblement, cap de les dues coses, ni que només sigui perquè hi ha moltíssima gent a la que trobaria a faltar si plegués o a qui alienaria si entro en una cursa per ser la més popular de la blogosfera. I aquest blog m'ha donat tantes satisfaccions que em resisteixo a matar-lo. Però necessito fer una pausa per tornar-me (tornar-lo) a centrar simplement en escriure, en menjar, en viure. Que era la idea.

dijous, 21 d’octubre de 2010

¡Andreíta, cómete el pollo!


Un dia d'aquests torno a escriure en plan intelessssstual i raonat, su juru. De moment, aquesta foto d'un bocata trash que vaig veure proposat en un menú del Passeig Marítim de Vinaròs.