dissabte, 13 de novembre de 2010

Menys és més


Avui ha estat el primer dia, des de que vaig decidir que em prenia una pausa, que he tingut l'impuls de tornar a escriure el blog. Els comentaris que em vau deixar i les reflexions que m'heu anat dient personalment o via mail, m'han fet adonar que en realitat sóc la única que ha de decidir que en vol fer, d'aquest blog, i si he d'escriure, i sobre què.

I he volgut fer-ho perquè vaig començar a veure pels mitjans que s'anunciava "El gran recapte", una iniciativa del Banc d'Aliments  per recollir menjar per a la gent que en necessita. Simple, senzill, immediat. La gent del Banc d'Aliments em cauen molt bé, però la meva implicació amb ells, malgrat tot, no havia passat mai de posar-los un link. No són una ONG vistosa, no volen abarcar l'univers, i paren necessitats puntuals. La seva missió no és construir, però això no fa la seva tasca menys vital. Dia a dia fan el gest més bàsic de solidaritat humana: donar menjar a qui no en té. Menjar que està en perfecte estat, però que no compraríem per un paquet deformat, o perquè som tan tontos de pensar que una data de caducitat és una sentència. Menjar que tirem als nostres carros de la compra sense pensar-hi dues vegades, que en ocasions deixem que es faci malbé, que considerem simple i bàsic. Cregui un en una pujada d'impostos als rics, o pensi l'altre que la solució estaria en donar més llibertat als empresaris, s'aposti per l'slow food o per la revolució dels transgènics, mentre debatem com canviar la situació hi ha gent molt a prop que passa gana, al nostre costat, sovint caiguts a la piscina de la pobresa sense avís ni flotador.

Potser, el que més m'ha colpit d'aquesta iniciativa, el que trobo més il·luminador, és que allò que es necessita més són coses que hem anat deixant de banda, de tan comunes com són. Grans, llegums, oli, llet. Bona part de la població mundial viu cada dia d'això, i, si penseu que és ensopit, us convido a reflexionar en la diversitat de receptes que han donat simplement l'arròs o la pasta.
22 euros -que no són res- compren deu paquets de llenties, deu de mongetes, deu de cigrons i deu de macarrons. Un paquet de kilo de llenties alimenta durant deu dies (i sé de què em parlo, la darrera vegada que en vaig fer pensava que no les acabaria mai). Quan vam decidir que els iogurts intel·ligents eren el que calia a cada nevera? Quan vam arribar a ser tan rics per com no cuinar de zero? Quan vam acordar que uns pocs havíem de menjar carn cada dia (o fruita fora de temporada) i que havia de ser barata, mentre altres no menjaven res? La cacofonia de crítiques és previsible: que si és hipòcrita, que si és un pegat, que si ho hauria d'estar fent el govern, que el que necessiten és menys impostos, que si està molt bé, però és paternalista podent triar, que si de què servirà. Una cosa que em va fer descobrir el darrer post és que de vegades no cal racionalitzar tant les coses. Perquè les més importants, sovint són les més senzilles, les més doloroses. I les més boniques.

Ahir i avui dissabte, el Banc d'Aliments recull menjar en mercats i supermercats de tota Catalunya, i a través d'internet. Us prego que, si us és mínimament possible (un paquet de llegum val 58 cèntims) hi participeu. I escric altre cop també per proposar-vos una idea que alguns cops hem parlat amb altres blocaires, i és que potser tots aquells que tenim blogs de cuina, igual que de vegades hem canalitzat els impulsos creatius cap al negoci o l'ego -i jo la primera-, podríem buscar alguna manera de capitalitzar la nostra presència per acabar amb allò que tan odiem: la gana. A mi m'encantaria.