dissabte, 5 de març de 2011

La punta de l'iceberg

Una de les coses que m'ha motivat a reprendre aquest blog és la meva nova afició pels còctels. Tot i que dir-ne "nova" és enganyós, perquè en realitat els còctels m'agraden des de que tenia 17 anys i anàvem amb les amigues del cole els dissabtes a la tarda a un desaparegut local del carrer Granada del Penedés, el Henry J. Beans, on feien Happy Hour de còctels i tapes americanes (que recordo prou bones: nachos, bolets arrebossats i farcits...). Allà, amb la vil excusa del 2x1, crec que vaig acabar provant mitja carta. Amb 17 anys no teníem gaire pasta i l'oferta no va conduir mai a la borratxera, però sí que em va ajudar a definir els meus gustos. El Long Island Iced Tea segueix semblant-me una porqueria del quinze, ara com aleshores.

Després, durant molt de temps, no vaig prendre còctels més que esporàdicament. Quan sortia, era de gintònic inapelable, sense més. Les cocteleries de Barcelona, durant els anys noranta i els primers dos mil, feien tufo a naftalina, al menys als meus ulls i els dels meus companys d'armes. Però segons va anar avançant la dècada i ens vam anar fent grans, vam anar perdent les ganes de pimplar qualsevol porqueria apretats contra barres atapeïdes i vam anar descobrint els plaers d'una copa ben barrejada i servida en una taula. Paral·lelament, les velles cocteleries van deixar de ser reductes de d'habituals del Club de Polo i el Cercle del Liceu i van anar apareixent nous locals més moderns i agradables, com el ja irreconeixible Rouge del Poble Sec. La generació dels meus germans, uns quinze anys més grans que la meva, ja havia obert camí reivindicant els còctels que havien vist prendre en tantes pelis del Hollywood clàssic, però des de fa uns cinc anys Barcelona viu un boom de la cocteleria al que tots plegats ens hem anat sumant. Ja he escrit en alguna ocasió sobre el Campari Milano, que possiblement sigui la meva preferida, però a dia d'avui és més fàcil trobar-me amb els sospitosos habituals allà o al Stinger, al piano bar de l'Hotel Rivoli, al Jordy's, a l'Ideal, o al Cornelia que en qualsevol altre tipus de bar. Tinc associades persones, situacions i copes; la Marga amb els Dry martinis, la Susanna amb els Zombies, l'Anna i els Negronis... I molts d'altres. De vegades, són records agredolços, com si al barman se li hagués anat una mica la ma amb l'angostura, però en general els còctels em fan pensar en moments divertits, un punt sofisticats i de grata memòria.

Per això, quan vaig veure que al Centre Cívic de Can Déu feien dos cursos d'iniciació a la cocteleria, m'hi vaig apuntar de pet. Muntats per la bona gent de Cocktailxperience (uns cracks, pacients, divertits i didàctics), hem anat descobrint els combinats més habituals, l'equipament bàsic (els cursos han tingut tant d'èxit que en un moment donat els coladors de coctelera es van esgotar a tota Barcelona), les normes d'higiene (no és disciplina per sapastres), la història d'alguns combinats, els trucs, els estris... Els cursos se m'han fet molt, molt curts i fins i tot em plantejo investigar si en podria fer algun de més seriós. De moment, em conformo amb llegir un fotimer de llibres que m'he agenciat -la història cultural dels còctels, que ja us aniré explicant en diversos post, és fascinant i tot un mirall dels canvis socials del segle XX- i amb fer pràctiques extraescolars amb l'equipament que ja m'he procurat. Seguint sempre una autoimposada i inflexible Norma Grèmlins que limita les provatures a una per sessió, que tampoc no és qüestió de caure en el suelenisme. Però gaudint a cada glop de l'oceà de sensacions agradables que s'amaga sota aquests petits icebergs que són els glaçons.

8 comentaris:

Angus ha dit...

Yo también estoy un poco viciado con los cócteles desde hace un tiempo. Tengo un familiar que es barman en un hotel 5 estrellas, y una amiga que también que barman y como de vez en cuando nos invita a algo pues...
Mi favorito seguramente es el whiskey sour. El long island no es gran cosa, pero me encanta el nombre y la historia que tiene.

starbase ha dit...

Per això que dirè igual em treus tarja vermella i m'expulses del paradís, però es que m'agradaria molt algun dia veure't fer un numeret de barman tipus pel.lícula Coctail amb el pesat del Cruise.

hehehe.

Ja tinc cadira, per a esperar vull dir.

Irene ha dit...

M'encanta que hagis tornat i que ho hagis fet amb cocktails! A mi els "long drinks" no em diuen massa però els cocktails m'encanten! Jo sóc de caipirinha (sempre que estigui ben feta, clar!) i de begudes dolces i no molt molt fortes. Fa temps que tinc pendent fer un curset de cocktails, gràcies per recordar-m'ho :)

Massitet ha dit...

Ja m'has obert la gana, Calpena! I no solament pels cocktails que promets (m'apunta a les sessions "extraescolars"!!! jajaja). També i sobretot per aquests posts que anuncies sobre la història dels cocktails... Reflex del segle XX i explicat per Calpena... Això promet!

SObre els records associats als cocktails i, en concret, a la combinació Zombie + Susanna, "sofisticació" no seria la paraula que jo hi associaria... juas juas juas juas juas

Bentornada, Calpena! :-))))

Queti B. ha dit...

Com la resta, et trobava a faltar, enginyosa, divertida i molt ben documentada. Ja m'agradaria, ja, fer un curs de còctels, però els carrers desapareixen a poqueta nit per als qui tenim xiquets, i València (aiiii!) no és Barcelona. Amb les teues entrades, faré per aprendre.
Besets

xavi ha dit...

Huola!

Els cocktails "són lo más" això si si el mestre té gràcia per que recordo haver fet alguna provatura i t'asseguro que no totes combinen.

Una abraçada!

Pi ha dit...

Yo no soy mucho de cócteles, pero ya no tengo escusa habrá que probar.

Saludosssss

surfzone ha dit...

Apunta'm a la llista de sapastres XD
Crec que mai m'he fotut cap coctel que no sigui un San Francisco (llevat de mojitos i caipirinhas, però això no sé si entra en aquesta categoria).