dijous, 24 de novembre de 2011

Llenties amb paté i poma al curri


Durant la infantesa dels meus nebots, ma germana va considerar canviar-se el nom de Margarida a "mare, tinc gana". La nostra pròpia mare em va rebatejar amb el sobrenom de "pantera negra" pels accessos de mala llet que m'agafaven de petita quan tenia la panxa buida. Si la fam no és agradable ni tan sols quan és només un rau-rau infantil, imagineu-vos del que suposa quan es tracta d'un estat permanent. La gana no té res de positiu, i en canvi va en augment. M'he promès a mi mateixa que avui intentaria no fer soflames polítiques en aquest post, així que no vull assenyalar amb el dit els especuladors i polítics que me'n semblen culpables, directa o indirectament. Vull posar l'accent en la gent que la combat, en els que s'esforcen per fer millor i més justa la vida dels que no estan al costat dels teòrics "generadors de riquesa".

Demà veureu voluntaris del Banc dels Aliments en mercats i supermercats de Catalunya. Comença el Gran Recapte, la campanya que fan anualment per augmentar les donacions d'aliments de primera necessitat, d'alt valor nutritiu i de llarga conservació. A més de contribuir aportant paquets de llegums, pasta, brics de llet, oli o conserves en els punts de trobada, també es poden fer donatius -en diners o en espècie- mitjançant  la web del Banc. Aquesta entitat no treballa només dos dies l'any: fan una tasca vital per a moltes famílies cada dia. I per això hem volgut ajuntar-nos en aquest Blogs contra la fam, pel que aporto aquesta recepta. Per un cop a la vida és creació meva i me'n sento mare orgullosa yo-por-mis-lentejas-MATO.

Llenties amb paté i poma al curri (per a quatre persones)

Ingredients

400 grams de llenties
1 poma Granny Smith (important, pel punt àcid)
1 llauna de paté de porc (del de tota la vida de fer entrepans)
Oli
1/2 gotet de vi ranci
1/2 gotet (o un raig llarg) de llet
1 ceba no gaire gran
Sal
Curri
1 culleradeta de sucre
Llorer

Coeu les llenties segons les instruccions del paquet amb el full de llorer, i reserveu-les (si les feu servir ràpides o de pot, tot això que us estalvieu). Saleu-les. Talleu la ceba petitona i sofregiu-la fins que sigui transparent en l'oli. Afegiu-hi el vi, deixeu-lo evaporar uns instants, i desfeu-hi el paté i la llet, de manera que us quedi una salsa lligadeta. Talleu la poma a daus petits (més petits que els de la foto, crec que em van quedar un xic massa grans). Poseu una mica d'oli a la paella i salteu la poma ràpidament i a foc alt, amb el sucre. No voleu que es desfaci, sinó que agafi color daurat i es faci una mica més dolça i cruixent. Espolvoreu-les amb curri. Barregeu les tres parts. La salsa es pot doblar, si us agraden les llenties més caldoses.

dimarts, 22 de novembre de 2011

Cunqueiro 100%


La figura d'Alvaro Cunqueiro ha estat pels amics gallecs -i les comparacions són odioses- una mica com la de Perucho pels catalans. Un gran desconegut, un dels prosistes més brillants de la llengua, un gastrònom empedreït, i un outsider en l'escena literària de l'època. Cunqueiro va ser una mica un marciano que allà on d'altres intentaven fer país a cops de realisme, s'afiançava de la realitat escapant-ne a través de la fantasia, escrivint de receptes, d'àpats, i de la terra i les llegendes on arrelaven. És significatiu que l'entrada de la Wikipedia en castellà amb prou feines esmenti la seva vessant de gastrònom. És significatiu també que el seu punt humorístic i creatiu hagin fet que un altre marciano, com Gimferrer, l'hagin reivindicat. Cunqueiro deia que els homes "van posar més imaginació a la cuina que en la guerra e inclús que en l'amor." Resa la llegenda que la RAE el va vetar per haver anunciat vi de Ribeiro.

El 22 de desembre fa cent anys del seu naixement, i us sugereixo recuperar aquesta entrevista de TVE (una TVE, esperancem-nos, que malgrat ser l'únic canal i estar intervinguda pel poder polític era capaç de fer aquest tipus de programes), i, sobre tot, aquest magnífic documental. Els gastrònoms gallecs li fan un homenatge el dia 26 amb motiu del centenari.

Ah, i per cert: Cunqueiro i Perucho eren amics. Com també ho va ser de Pla, que explica així el seu encontre amb el de Mondoñedo.

dijous, 17 de novembre de 2011

Divendres, còctel: Mulata d'Elixir


Avui fa una setmana em van convidar a un pessebre d'aquells que venen veritablement de gust. L'excusa era la presentació d'un vell/nou producte de Bacardí (després ho explico millor), i la visita a la Casa Bacardí, que ja vaig comentar no fa gaire que tenia pinta de ser una excursió ben interessant. Així que a mitja tarda, un grup de blocaires de tot pelatge i condició vam ser amablement transportats cap a Sitges, en una versió adulta i marginalment més seriosa d'aquells autocars plens de nens de cinquè d'E.G.B. que cantaven "Carrascal".


La Casa Bacardí ocupa l'antic mercat vell de Sitges, al costat de l'ajuntament, i té tres espais principals. El de l'entrada està dedicat a la història de la marca, des de que el patriarca de la família se'n va anar a fer les Amèriques amb 15 anys, fins al present. Ens van explicar algunes curiositats sobre la marca, com ara la palmera que presideix totes les seves fàbriques -avui en dia, i des de la revolució castrista, a Puerto Rico, Mèxic i Índia- i el rat penat, que segons la llegenda era abundós en els primers cellers que va adquirir la marca i va passar a ser-ne símbol. Jo m'hagués quedat molta més estona en aquesta secció: em fascinen les històries d'"indianos", les d'alcohol, les de patrimoni industrial i les de geopolítica, així que tenia motius abundants per xalar... Com no podia ser, i diu que Amazon necessita inversions, he encarregat dos llibres que ofereixen visions contraposades del paper de Bacardí a la història de la illa.


Però d'aquí vam passar a la part de la producció. El rom, ja se sap, procedeix de la canya de sucre, que es fermenta i destil·la fins a cinc vegades (i les successives destil·lacions del qual, degudament envellides en barrils de roure, es barregen per crear el producte que després es filtrarà per als rons blancs). En aquest apartat vam tenir ocasió de rentar-nos les mans amb l'esperit: per la meva sorpresa, no va quedar-ne ni rastre, ni de l'olor ni en el tacte, en uns instants. I això que l'olor era ben complexa: coco i vainilla predominaven, caramel i un lleuger punt cítric, fins anar-se esvaint lentament.

La gran "novetat" (i aviat entendreu les cometes) era l'Elixir, un lícor que es diu que va crear el propi Facundo Bacardí per obsequiar els seus amics i que té la particularitat que prenia de punt de partida la canya de sucre torrada. Això li confereix uns matisos força especials -per a mi, té gust d'allò que als paisos anglosaxons anomenen "butterscotch" i que es pot traduir només aproximadament per "toffee"-, dolç però amb un final sec i gens empalagós.


Amb això vam passar a la sala de cocteleria. Allà, ens van ensenyar com es feien el Cuba Libre i el Mojito, que ja he anat o aniré explicant per aquí, però sobre tot ens van deixar tasta l'Elixir combinat amb coca cola, cosa que em va semblar una combinació guanyadora de debó. A mi la coca cola em deixa més que freda (la darrera ampolla que va còrrer per casa va acabar desembussant una canonada), però la veritat és que l'Elixir en treu els millors matisos, els més cremosos. Vaig preguntar per altres còctels, i em van comentar que provés un anomenat Mulata, aparentment amb licor de cacau o cafè, llima o llimona i Elixir. I això és el que us proposo avui. La recepta la he adaptat d'una que he trobat pels internets, feta habitualment amb rom fosc, i m'he inclinat pel licor de cafè perquè en tenia una ampolla portada de Galícia voltant pel moble bar. Aparentment, és una variació del Daiquiri que va aparèixer als anys quaranta al Floridita de l'Havana com a creació d'un barman que es deia Constante Ribailagua, però no en corre massa més informació enlloc.
En qualsevol cas, és un win total: Còctel de sobretaula boníssim, amb l'equilibri just entre dolçor, sequedat i digestibilitat. A repetir en breu, potser en versió frozen, i, em temo, de manera habitual!

Mulata d'Elixir

Ingredients

15 ml de suc de llimona (1/2 llimona)
30 ml de licor de cafè
45 ml d'Elixir Bacardí.

Ja sabeu el procediment: gel a la coctelera i al got (de Martini, per cert), quinze segons de sacseig, filtrat, i a beure. Possible guarniment amb un tallet de llimona.

Nota: Que aquest post serveixi també per enviar una forta abraçada a l'Eddy Collins i a la seva família. L'Eddy, el barman de l'hotel Rivoli, que ara és a l'hospital, és la persona que ens va servir els primers còctels a molts dels que som fans del tema, quan als noranta i primers dos mil una cocteleria acollidora per gent no tocada i posada era encara una utopia. I amb paciència ens veia i escoltava demanar-li explicacions sobre begudes, deixar-li anar rollos de pimplats pesats, i riure i plorar a l'altre costat de la barra, mentre ens anava servint copes amb exquisidesa. A la teva salut, Eddy.

dimecres, 16 de novembre de 2011

Contra la fam

Hi ha un cert tipus de notícia periodística, anomenada una "prèvia", que consisteix a l'anticipació de fets que han de succeir aviat. Normalment, és un gènere pesat i avorrit (penseu en les prèvies dels partits de futbol o en la terrorífica cobertura de les eleccions, coneguda altrament com "campanya electoral").

Per desgràcia, no hi ha prèvia per a la fam. La gana és aquí, entre nosaltres, i tot i que durant uns anys semblava que era una realitat que ens queia molt llunyana, no se n'havia anat mai. Corren mals temps pels qui menys tenen (no així pels qui més tenen, però això seria tot un altre post), i és per això que més que mai, cal recolzar la tasca que fa la gent del Banc dels Aliments. Un de cada cinc catalans viu sota el nivell de la pobresa, i malgrat les causes estructurals seran difícils d'erradicar, no hi ha excusa per no intentar-ne alleujar la situació. La prèvia que llegiu ara és, doncs, la del Gran Recapte d'Aliments 2011.

Aquest 25 de novembre milers de voluntaris recolliran aliments en mercats i supermercats de tota Catalunya per a que el Banc dels Aliments els distribueixi. Molts dels blogs de cuina i gastronomia del país teníem ganes d'ajudar a difondre el Gran Recapte, i és per això que hem creat aquest esdeveniment a Facebook i als blogs:


I per facilitar el procés, aquest és un petit FAQ:

En què consisteix? 

El dia 24, els blogs adherits publicarem una recepta senzilla i barata que es centri en un dels ingredients de la campanya (arròs, llegum sec, pasta, oli, llet). La idea és triar receptes que no siguin cares, de manera que siguin a l'abast de tothom, usuari o no del banc. IMPORTANT: També posarem un link al Banc o a una de les seves pàgines de donació. Ah, i feu-los un donatiu, carai!

I si no tinc Facebook o blog?

No cal cap de les dues coses per fer un donatiu o portar aliments a algun dels punts de recollida! Ara, si voleu conèixer les receptes, haureu de passejar per la blogosfera gastronòmica. Intentarem recopilar-les a la pàgina de Facebook, i amb sort, en alguna altra banda. Si sou tuitaires, podeu donar la murga amb els hashtags #blogscontralafam i #blogscontraelhambre

Accepteu donatius?

No. Tot, absolutament tot, s'ha de fer a través de la gent del Banc. Nosaltres no sabríem què fer-ne. És més, segurament ho perdríem :DD

Com m'apunto?

Aneu a la plana del event, confirmeu assistència i deixeu el nom del vostre blog en un comentari. El dia 24, recordeu-vos d'enviar-nos el link per a que el compartim.

Qui sou? I per què ho munteu? 

Som un grup de gent molt diferent, i suposo que cada un dels blogs que hi participaran té les seves pròpies motivacions. Els meus pares van ser nens de la guerra i la posguerra. Aliments com els que es demanen en aquesta campanya per a ells eren un veritable luxe. No m'agrada pensar que hem tornat a una situació tan fosca, en la que tots som vulnerables.
D'altra banda, com a gastroblogger, sóc la primera en adonar-me que de vegades els que escrivim d'això tenim tendència a confondre bon menjar i menjar car. Quan discutíem com engegar aquesta idea, sovint em venia al cap que els aliments que demana el Banc són altament nutritius i "tunejables", que realment permeten moltíssimes variacions... Jo, doncs, al menys voldria reivindicar la grandesa d'aquests ingredients que són la base de l'alimentació de tantes persones, i contribuir a la idea que el Banc dels Aliments ens implica per igual als que en donem i als que en rebem.