diumenge, 12 de febrer de 2012

Sopant amb La Lola


Els últims mesos no han estat massa florits. La capacitat dels dies per escolar-se entre els dits mentre et dediques a temes que semblen importants és infinita. Al teu voltant van passant coses que, de fet, sí que ho són d'importants i mentre, tu vas fent el gamarús amb persones i situacions que et reclamen l'atenció i que tot plegat, no et tornen mai tant com tu els dones. Vas perdent el contacte amb tu mateix, amb la gent que estimes, amb les aficions, i passes a ser una altra persona a la que no reconeixes ni et cau massa bé. Per això, quan va sorgir l'oportunitat de quedar amb els gastroblocaires per anar a provar La Lola de las Arenas, més enllà de les ganes que sempre produeix un sarau d'aquesta mena -al tanto, que el local és inicitiva del Quim Marqués, de l'admirat Suquet del Amirall- em feia il·lusió. Il·lusió per tornar-me a trobar amb els col·legues, il·lusió per menjar un bon àpat en companyia, i il·lusió per escriure de nou al blog (al Desembre es van complir cinc anys de la seva existència, mentre jo feia com aquell home proverbial al que assenyalen la lluna i mira el dit).


Així que allà ens vam plantar, desafiant al fred. Ens picava, hem d'admetre-ho, la curiositat sobre com seria el menjar, perquè, tal i com va dir algú, els centres comercials són la última frontera de la restauració. Quan els hotels s'han posat ja fa temps les piles amb el tema, en molts shopping malls l'oferta continua sent només de franquícies-que-no-han-de-ser-nombrades i entrepaneries sense ànima (creieu-me: he dinat a Glòries més cops dels que desitjaria). Ells han triat el lema de "Cocina sin complejos", i en la meva modesta opinió, la jugada els surt més rodona quant més s'acosten a aquesta definició.


Els plats que depenen estrictament del producte (anxoves, pernil, etc) són força bons, i complauran als que busquin això, però crec que els més reeixits són els entrepans -deliciosos els tres que vam tastar, amb renyida medalla d'or per un mallorquí sensacional- que em van semblar molt ben pensats. Sí, en aquest món hi ha entrepans ben pensats, i entrepans no tan ben pensats, i aquests eren de la primera classe.


També excel·lents els bunyols de bacallà -atípics, han fet que revisi les meves prioritats bunyolaires (vosaltres no teniu prioritats bunyolaires?), i a partir d'ara els prepararé amb trossos de peix més sencers- i les mandonguilles, que feien honor al epítet de "collonudes" que les acompanyava a la carta. Tots ells són plats que a manca d'un terme millor poden qualificar-se amb allò que diuen els anglesos de "crowd-pleasers", és a dir, que agradaran a molta gent. La Lola és una aposta comercial, entenent "comercial" com un adjectiu positiu, en el sentit que és un local que des de la decoració -càlida, amb el toc familiar de pissarres i alls que pengen- fins a les apostes gastronòmiques són clares. Un no aprofita que ha de comprar una funda pel mòbil, un videojoc i un parell de vestidets per sopar serenament sobre tovalles de fil. A la Lola saben que bona part del seu futur passarà per la gent que visita les fires i congressos que es fan davant de les Arenas, i sap que els seus potencials clients volen menjar de pressa, però amb qualitat. Els preus, pel que vaig veure a la carta, són força decents, i quan es resolguin un parell de qüestions que podrien perfilar-se una mica millor (les postres i la ventilació, particularment), és possible que la darrera frontera de la que parlàvem quedi definitivament abolida. A nosaltres ens van fer sentir com a casa, i ens en vam endur el bon rollo que ens van comunicar a fer uns quants còctels nit enllà. Amb bon menjar, bona companyia i bona conversa: així és com hauria de ser la vida sempre.

dijous, 2 de febrer de 2012

Pudor a resclosit


Aquest és un post sobre la humilitat i la prepotència. Particularment, sobre la prepotència.

Tinc la teoria que bona part de la crisi actual es deu a que el més cutre es creu el rei del mambo. La mala educació és una forma de violència intangible que tots ens veiem forçats a aguantar. Però les coses que en el terreny personal et tires a l'esquena -un idiota més o menys a la teva vida no canvia res- no em semblen tan tolerables quan m'amenacen la feina o quan gent que no sap fer la "o" amb un canutu se les donen de gurús en el meu propi terreny. Perdona, bufona, però no.

Fa uns mesos que col·laboro a una revista setmanal. De tafaneries, per més pistes. És de les més llegides del país (ta mare la compra segur, tirada de més de 345.000 exemplars segons el darrer OJD, que es diu aviat), i malgrat això amb un grau de seriositat i rigor molt més alts del que el tema fa pressuposar. Ahir em van enviar a cobrir la inauguració d'una exposició sobre un conegut cuiner perquè hi assistien els actors d'una sèrie relacionada amb la cuina sobre la que la revista en parla sovint.

Tot bé, fins aquí.

Un acte com tants n'he cobert des de fa vint anys. Arribes, parles amb el de premsa, agafes el dossier, veus l'exposició, fas quatre preguntes als implicats, t'assegures que el fotògraf/a o càmera tingui les imatges que li calen, i "pa casa". Com a molt, si després t'ofereixen una copeta, potser t'hi quedes, però si l'acte és el vespre, està caient aiguaneu, i has d'entregar el text de cara al número que tanca l'endemà, el que menys ganes tens en aquest món és de fer el paripé.

El problema comença quan l'organització dels actes es confia a especialistes en paripés.

Més enllà de la pregunta de per què la imatge d'un esdeveniment pagat amb diner públic es confia al sector privat -entenc que si alguna cosa justament no han retallat mai els governs de CIU són els experts en protocol i autobombo- em qüestiono què feien allà realment els responsables del grup de comunicació que anomenarem XXX. Sí, uns dels que tallen el bacallà en la comunicació gastronòmica del país, dels que són jutge i part de moltes de les notícies sobre el tema que corren a la xarxa. De la mena que tan aviat fan la crítica d'un restaurant, com en porten la comunicació, com li munten un congrés a mida. Vaja, d'aquells que més "serveis integrals"no podrien arribar oferir, tret que també n'incloguessin de sexuals.

En arribar a l'esdeveniment, després de buscar una estona la persona que ens hi havia convocat -de premsa de la cadena de televisió on s'emet la sèrie- els responsables del recinte ens han comentat a la fotògrafa i a mi que provéssim a parlar amb la gent de XXX, que conduien el photocall en una sala apart. Un photocall, per si algú no ho sap, és la típica sessió de fotos que es fa als actes públics on les cares conegudes es deixen retratar pels mitjans assistents. L'espai natural on treballem els paparazzis en quilombos d'aquest estil.

Ens acostem a la porta -perquè la cosa estava delimitada per un cordó de vellut, talment discoteca d'extrarradi- i després d'identificar-nos, les dues noies que la guarden ens diuen que elles no en saben res de premsa i que no hi podem entrar. Els demano un dossier de premsa, si el tenen. Finalment, una d'elles, de mala gana, va a buscar a la seva cap -una Gran Patum del grup comunicatiu en qüestió, mirada concentrada de menyspreu, desinterès i supèrbia-, li torno a explicar la situació educadament, i em diu que no en sap res. I que no, no té dossier de premsa, i que si volem, que agafem quatre fulletons de l'exposició. I vaja, un cop més no entrem.

Retrocedim altre cop cap al vestíbul exterior. Els responsables del recinte ens diuen que, de fet, el dossier de premsa sí que existeix i envien algú a buscar-me'n un. Una companya d'un altre mitjà sent que el que ens està passant i amablement ens informa d'on són els actors, d'on és el cuiner, i d'on creu que aniran uns i altres (cal dir, arribats a aquest punt, que el periodisme pot ser per moltes raons una feina putíssima, però que la solidaritat entre companys, inclús entre companys de mitjans rivals, és un dels aspectes que em fan estimar la professió bojament).

Passen cinc minuts i en vista que els actors s'estan congregant al suposat photocall, torno a insistir en que ens deixin entrar, ni que sigui a fer una ullada, porfavorsiusplauserébuenaseñu. Perquè si no hi ha fotos, no servirà de res que haguem vingut a cobrir l'acte. Les de la porta tornen a cridar a la Patum, que amb cara d'exasperada ens diu "Què voleu?" (atenció a la tria del llenguatge: en cap moment "què necessiteu?" o "com us puc ajudar?", i ni pensaments de demanar-nos una tarja: es veu que ella ja coneix a tots els periodistes que cal conèixer en aquest món). Finalment, ens fa que entrem amb gest de perdonar-nos la vida i se'n va. Estem una estona al photocall -que no era més que un bar pels convidats. La primera norma per fer servir un terme en anglès hauria de ser saber-ne el significat-, voltem, saludem als quatre coneguts que sempre et trobes, prenc nota dels assistents i tornem a enfilar cap a la porta. La Patum m'intercepta un cop més i amb tonet de premura ens deixa caure un "entreu o sortiu o què feu?". La ignoro, segueixo treballant, surto de la seva sala i finalment cobreixo l'acte, que és el que he vingut a fer. El cuiner ensenya l'exposició als actors i demostra un cop més que a banda de crack gastronòmic també ho és mediàtic. Fem les fotos, i cap a casa.

Sempre explico que, a banda de fer de periodista, en aquesta vida m'ha tocat fer de cap de premsa i estar a l'altre costat de la barrera, durant molts anys. Considero que ni al blogger més arrastrao -i recordem que jo no hi anava de blocaire, a l'expo, era allà per un mitjà establert i potent- se l'ha de tractar mai amb altra cosa que no sigui el màxim respecte. Entenc que possiblement, la d'ahir era una festa pensada més per restauradors i amics del cuiner homenatjat que per a periodistes, però si aquests apareixen, tractar-los malament no treu cap a res, com no sigui a que algú es pugui creure important. Però una exposició no és una reunió dels Bilderberg, ni les vacances d'Angelina Jolie i Brad Pitt a la Polinèsia, ni un intercanvi d'espies al Berlin ocupat, ni l'entrada subreptícia a l'edifici Watergate. No, és només un acte social que al final ha de servir per promocionar la cuina d'aquí. Tractar els mitjans com si fessin nosa és, es miri com es miri, una manca absoluta de professionalitat, per molt que regalis una cervesa de disseny a la sortida.