divendres, 30 de novembre de 2012

Pasta amb sardines


Ningú no pensa que un dia serà pobre.

Escric això, ho rellegeixo, i vull esborrar-ho o tatxar-ho, perquè no és cert. Al món hi ha enormes, vastíssimes zones on mai un nen acabat de néixer ha tingut la seguretat de créixer en altra cosa que pobresa. Però si has nascut a la Barcelona de la segona meitat del segle XX, en una família de classe mitjana o mitjana-baixa, no t'has imaginat mai pobre. No de veritat.

No t'has imaginat que cada cop que baixis a tirar la brossa trobaràs algú remenant el contenidor de la brossa. No t'has imaginat pensant que un dia et treurà la son el proper pagament de la hipoteca o del lloguer (si, d'acord, sempre hi ha hagut gent imprudent. Però no crec que a aquests els tregui res la son). No hauràs concebut que, després de formar-te i estudiar, possiblement aprenent idiomes i habilitats diverses, tenint-ho tot per davant -o per contra, amb una vida ja establerta que hauria de ser estable- et plantejaràs agafar la maleta, convertir-te en un altre més d'aquells altres catalans de Candel, nord enllà.

No hauràs cregut mai que d'un dia per a l'altra el dit de l'atzar et converteixi en sense feina. O no hauràs esperat mai que enlloc de treballar d'allò que saps fer, d'aquella vocació que vas seguir, un dia hauràs d'acceptar fer-ho per quatre duros, una peça més, substituïble en l'engranatge empresarial de gent que et farà patir al màxim per a que ells pateixin al mínim. O que tota la xarxa de recolzaments, bastits a través d'impostos i afectes, que podrien sostenir-te amb educació, sanitat i cultura, l'anirà desgastant un govern de sicaris a sou de ludòpates llunyans. O que la teva pensió mantindrà un fill. O que un dia tu, o algú que tu coneixes, passarà gana.

Ningú no pensa que un dia serà pobre, i potser per això costa tant que se'n parli públicament, de la pobresa. Per redreçar-la cal justícia social, però mentre no arriba -i vull recordar que cada vot és un grau de responsabilitat- hi ha qui fa l'impossible per alleujar-la en els altres. Com tots els que treballen i fan de voluntaris al Banc dels Aliments, que estan en ple Gran Recapte. Podeu col·laborar amb ells fent-los un donatiu online o portant pasta, llaunes de peix, llet, oli o llegums en algun dels punts de recollida.

Pasta amb sardines

Aquesta recepta està basada en un del blog Chocolate&Zucchini, i fa servir ingredients molt barats (dubto que les dues raccions arribin a costar dos euros i mig). Cal dir que, malgrat sóc escèptica d'entrada amb qualsevol recepta que demani tomàquet fregit de pot, aquí intueixo que funciona millor del que ho faria el natural. Un altre punt del que estic MOLT A FAVOR d'aquesta recepta és que és d'aquelles en les que pots preparar la salsa mentre bull l'aigua. I el combo de comí i picant l'eleven per sobre de la senzillesa més espartana, com potser finalment només la fe, la fe en que malgrat tot hi ha gent bona i coses importants per les que seguir lluitant, la que ens conseguirà elevar sobre la crisi.

Ingredients (per a 2 persones)

200 grams de pasta (a la foto, són orecchiette)
1 cartró petit de tomàquet fregit
1 llauna de sardines en oli
1 escalunya o mitja ceba petita, tallada a dernes.
1 culleradeta de comí en gra
1 culleradeta de sambal oelek, o un raig de tabasco o sriracha o salsa picant d'alguna mena
Sal i pebre
Julivert

Obriu la llauna i treieu-ne una cullerada d'oli. Escalfeu-lo en una paella i fregiu-hi una mica la ceba o l'escalunya, fins que sigui tova (no us passeu amb el foc o es cremarà). Saleu-ho i afegiu-hi el comí. Deixeu que us torri uns instants, aboqueu-hi el tomàquet i la salsa picant, tireu-hi les sardines escorregudes, aixafeu-ho amb una forquilla, i deixeu-ho fent xup xup mentre es cou la pasta. Quan estigui cuita, coleu-la i barregeu-la amb la salsa. Serviu-la espolvorejada amb pebre i julivert.

dimecres, 28 de novembre de 2012

...o el que és el mateix


Gràcies al Roger "O rei dos gifs" Compte per aquest impagable gos amb la mirada de les mil iardes.

dilluns, 19 de novembre de 2012

Cupcakes: diguem no

A ell també n'hi van oferir un.
Ja feia molt de temps que em molestaven les cupcakes, però avui crec que he posat els peus al meu Hotel Overlook particular i quan, tot esmorzant, he sentit que en parlarien als Matins, i m'ha arribat el link a una fira de pastisseria, he creuat un Rubicon mental. Prou. Prou. I més prou. O agafo la destral i no responc. Aquest és el decàleg la llista de onze raons per les quals NO aguanto les cupcakes (amb una concessió a la dosi anual, que, com en el cas del McDonalds, té efectes homeopàtics).

1- Són un 'hype'. Fa dos anys, ningú no parlava de cupcakes. Possiblement, d'aquí dos anys, ningú no en parli. Ara mateix, no hi ha res més. Parlem d'una bombolla dels 'cupcakes' que m'atreviria a dir que és pitjor encara que la del gin tonic. M'hi jugo els nassos que als hipermercats del polígon n'hi ha ja. I no em feu parlar de la sempre originalíssima i arriscada indústria editorial i l'allau de llibres sobre el tema.

2- Són infantiloides. Sembla que no sigui cupcake si no és rosa. O si no té la puta Hello Kitty a sobre (sí, mama, he dit Hello Kitty). O brilli-brilli variat. Fotre's a la boca coses de color llampant i purpurina després de l'edat de tres anys em sembla patològic (qualsevol mare de profit et fumbria un carxot). Tota l'estètica dels cupcakes remet a un univers infantil i suau, com d'escenes retallades d'Amélie, però en pastís. I això ens porta al següent punt.

3- Són masclistes. Bill Clinton va estar a punt de perdre les seves primeres eleccions quan la Hillary va dir que ella no era la típica dona que es queda a casa fent galetetes. Guionistes: sóc un coi de dona adulta. Quan em van malament les coses en la feina, l'amor o la família, no necessito fotre'm un litre de gelat, un pastís, o molt menys, un cupcake per superar-ho. Si la vida te vasilah tú te callah y lo asimilah. Si cal, podria potser donar-li a l'ampolla. Però a una aberració plena de sucre, cors i nata muntada, no. Ah, en un altre ordre de coses, i a risc de que se'm qualifiqui a mi de masclista us xivaré un truquillo Cosmopolitan: si ell menja cupcakes és que probablement també menja cigales.

Cupcakes: No només pels cavalls
4- Són imperialistes. Pronuncia-ho amb mi "capqueeeeeic". Així, allargant la segona síl·laba i amb cantarella. "Capqueeeeeeeic". Com si enlloc dels dos anys d'anglès que et van aprovar per pena a EGB, haguessis estudiat un màster en literatura comparada a Massachusetts. Quan en tinguis dominada la pronúncia, puja un nivell dient "béiqueri", perquè els capqueeeeeeics no es venen MAI en forns, granges, obradors, fleques, pastisseries o confiteries, sinó SEMPRE SEMPRE SEMPRE en béiqueeeeeeris.

5- Són molt ensucrades. D'acord, de cupcakes n'hi ha de moltes menes, generalment basades en pastissos clàssics nordamericans, o, més senzillament, en un coi de madalena, farcida amb alguna cosa dolça i recoberta d'alguna glaça meitat sucre, meitat formatge. Però totes solen ser dolces, dolcíssimes. Clar, el tema és fàcil de veure: hi hauria una dissonància cognitiva molt bèstia si de cop i volta el gust fós subtil.

6- Estan sobrevalorades. Cap de les complicades tècniques que fan que la rebosteria sigui tant un art com una ciència intervenen en la seva elaboració. Si saps obrir un paquet de madalenes i untar-les amb Nocilla, saps fer cupcakes. Fer cupcakes i pensar-se que un és pastisser és com fer servir Instagram i creure's Robert Capa.

El meu nom és Legió
7- Maten la resta de pastissos. Fem una prova: si vas pel carrer menjant-te un xuxo o un croissant, seràs qualificada instantàniament de gorda/o. Si vas menjant un cupcake, ets glamurosa i estilosa (però amiga: ets una vacaburra igual). A les beiqueeeeris el capqueeeeeic és hegemònic. Només petites variacions sobre el tema (veure punt 10) igual de llastimoses. Per no esmentar que els cupcakes són profundament antiintelectuals: cada cop que en mengeu un, un pastís tradicional desapareix de les pastisseries.

8- Agraden a cert tipus de gent. Cupcake i ninyatisme van de la ma. Hi ha un eix del mal estètico- diabòlic que inclou el nailart, la robeta pija, els pintallavis de marca, fer ganxet, veure Sexe a NY i, mal de tots els mals, menjar cupcakes. Un eix que es creu dolç i delicat, malgrat siguis una mala pècora més xoni que les de Gandia Shore. Que sí, que no totes les consumidores de cupcakes seran així. Però l'estereotip és ben real.

9 - Són un placebo. Diuen els economistes que hi ha un índex, el de pintallavis venuts, que indica l'impacte de les crisis. La teoria és que quan no ens podem permetre grans luxes, augmenta la despesa que fem en els petits (en el cas dels homes, es diu que hi ha un índex similar amb les corbates, però no està tan clar). El cupcake, en aquest sentit, és alleujament ràpid: accessible econòmicament, no cal cuinar-lo (o no cal saber-ne gaire), crida l'atenció visualment, es pot sostenir amb una sola ma, i atipa. Els mateixos principis que el fast food.


10- Són caríssimes Dos euros amb noranta cinc. Per això.

11- Són la llavor del diable. Les capqueeeeics són el cap de pont de la invasió del negoci de la rebosteria cuqui (cuqui de bonic, i cuqui de cookie, un altre palabro que heu de dominar, com màfin -muffin-, popqueic -banderilla de pastís- i queictoper -cosa lletja que es posa sobre les capqueics per fer-les més lletges encara). Un cap de pont de la gilipollada, que, per la seva pròpia natura, viu en plenitud a Barcelona. Com sempre.

dilluns, 12 de novembre de 2012

Blogs contra la fam i el Gran Recapte


No sé si li deu quedar cap lector, a aquest blog. Però si encara sou aquí i encara teniu una mínima fe en el que us dic, vull recordar-vos que un cop més els Bancs d'aliments de Catalunya fan el seu Gran Recapte d'Aliments, que aquest any tindrà lloc els dies 30 de novembre i 1 de desembre. Tal i com vam fer l'any passat, des d'una colla de blogs de cuina i gastronomia hem tornat a engegar la iniciativa Blogs contra la Fam, per la que el dia trenta tots plegats tornarem a pujar una recepta senzilla i barata que es pugui fer amb algun dels aliments que demana el Banc, com ara conserves de peix, llegums, pasta, arròs, oli o llet. Després, les recopilarem al blog del mateix nom, per tal de crear un llibre de cuina virtual. En trobareu més informació a l'esdeveniment virtual de Facebook.
No m'extendré sobre els motius que hi ha per col·laborar amb el Banc dels Aliments. Si l'any passat la situació era dolenta, enguany és pitjor. La situació és cada cop més salvatge, i mentre no arriba la justícia social (arribarà, algun dia? o haurem de fer-la ben grossa per a que ens escoltin?) la única altra cosa que podem fer per canviar l'estat de la situació és col·laborar en iniciatives com aquesta. Si us plau, si llegiu això, feu una aportació el dia 30. Si teniu blog, pengeu una recepta el mateix dia, recordeu-vos d'incloure un link a la pàgina de donacions del Banc, i aporteu també. Perquè els que ho haurien de fer no ho estan fent, i hi ha gent que no pot esperar més. Gràcies.