divendres, 12 d’abril de 2013

Justin sólo hay uno

...i és el Timberlake. Molt fan del seu sketch de tofu rapero al Saturday Night Life

divendres, 5 d’abril de 2013

La plaga que va incendiar la Rosa de Foc

Bona part del proletariat urbà que participà a la Setmana Tràgica eren nouvinguts del camp
Resa la teoria del caos que una huracà pot començar pel batre de les ales d’una papallona a l’altra banda del món. A Catalunya, una veritable revolució va esdevenir-se per causa d’un casi microscòpic insecte. La vinya era, durant el segle XIX, un dels motors de l’economia catalana. Tot semblava anar bé: encara que els vins catalans no tenien tanta anomenada com els francesos –i, no ens enganyem, en aquella època tot indica que no en tenien encara la mateixa qualitat-, la indústria vinícola prosperava. No era la principal font d’ingressos del país –les manufactures de cotó i llana per a les colònies cubanes tenien força pes- però Déu n’hi do: la dècada de 1870, es deslligava una veritable “Febre d’or”, de la que en parlaria Narcís Oller a la seva novel·la del mateix títol, i que estaria marcada per una forta especulació borsària. I aquesta febre es devia en bona part a la mala fortuna dels agricultors francesos. L’any 1860, a bord d’un vaixell anglès, havien arribat uns quants ceps americans infectats amb aquest petit insecte.
La fil·loxera, pulint-se els vins, en una vinyeta de l'època.
A les varietats americanes del raïm sembla que la fil·loxera amb prou feines les afecta, però quan el paràsit es va instal·lar al Vell Continent, de seguida va començar a destruïr les arrels de les vinyes franceses. El 1863 se la detecta per primer cop a Pujaut, a França, prop d’on s’havien plantat aquells primers ceps americans, i de seguida es propaga com la plaga que és. A França, s’estima que el 45% de les vinyes van quedar destruïdes, i els exportadors espanyols van aprofitar el mercat que quedava obert per expandir-se. Durant uns anys, allò va ser la bomba: El vi català se servia a les fondes de tota Europa. Explica un article de La Vanguardia del 5 febrer de 1881 que només de 1879 a 1880 les exportacions es van doblar. L’historiador Raymond Carr relata en el seu manual España 1808-1975 que entre 1888 i 1892 sortien del port de Tarragona trenta vaixells de vapor carregats de vi cada mes dirigit als ports francesos. Pel que sembla, la fil·loxera era un motiu de bromes, perquè sabem que el mateix any 1881 es va representar al Teatre Odeon del carrer Hospital una obra humorística anomenada “Triquinosis y filoxeras”. La triquinosi, no cal afegir més, és un paràsit de la ramaderia porcina.

La Ciutat Cremada. Les reunions anarquistes, una superjuerga flamenca.

Amb tanta bonança, és natural que les indústries barcelonines es veiessin afavorides, i per tota la ciutat van començar a sorgir fàbriques de diferentes menes pels voltants del port (per abastir-se del carbó que venia de fora), i les aleshores localitats veïnes de Sants i Sant Martí de Provençals. El tren començava a comunicar la ciutat amb la resta del territori i ajudava a que arribessin encara més treballadors que abandonaven el camp per guanyar-se les garrofes. La prosperitat semblava haver de durar sempre, però com va passar cent vint anys després amb la bombolla immobiliària, tot plegat tenia molt de miratge.
Zamenhof, creador de l'Esperanto i enaltidor del vegetarianisme barceloní 
Les condicions de vida dels obrers barcelonins eren francament tristes, i la gana i les malalties no eren un succés excepcional. La distribució massiva d'aliments requereix l'aparició d'espais on vendre'ls i aprofitant les desamortitzacions d'immobles de l'esglèsia a meitat de segle comencen a brotar mercats coberts al centre de la ciutat, estructures aparentment lleugeres basades en les vigues d'acer i ferro, d'aspecte clarament industrial. Però un règim laboral autoritari, un escàs accés a la vivenda (en estar inconclós el pla Cerdà, molts pisos eren encara en zones insalubres i atestades), i una sanitat i una educació en mans del clergat i al caprici de la caritat, no era la millor garantia de pau social. A Barcelona arribaven les noves idees d’anarquistes i comunistes, sovint barrejades amb les d’altres grups, com els espiritistes, els massons, els esperantistes o els vegetarians. Al principi, el vegetarianisme serà casi un moviment marginal, vinclat al anarquisme, que el farà seu fins al punt que activistes francesos dispararan contra toreros que anaven a fer una corrida a prop de París. Al 1903 es crea a Madrid i Barcelona la Sociedad Vegetariana, adscrita a la Unió Federal Vegetariana, una societat internacional creada a Xicago que defensava el vegetarianisme des de valors anarquistes. L’historiador Eduard Masjuan afirma que per a l’esquerra naturista de l’època la carn i l’alcohol no eren més que productes de l’estat capitalista que enverinaven la salut i la vida proletària.

"La Farigola "era el hitasso dels banquets vegetarians a Barcelona (surt esmentada en vàries notícies)
Però el 1908 el vegetarianisme ja havia guanyat prou respectabilitat entre la burgesia com per a que es fundés la Lliga Vegetariana de Catalunya, i per a que els seus creadors ho celebressin amb un banquet al Hotel Mundial Palace (hotel que, per cert, ja oferia cada dissabte un menú vegetarià). Aquesta és l’escena, tal i com la narrava La Vanguardia:

Conforme estaba anunciado, ayer a la una de la tarde celebróse, en el restaurant Mundial Palace el banquete Vegetariano organizado en conmemoración de la funda- ción de la «Lliga Vegetariana de Catalunya». Los comensales fueron unos 250, entre los cuales reinó mucha animación y entusiasmo. La presidencia estuvo ocupada por los señores Martí Dalmau y doctores Falp y Monteys. El menú servido fue el siguiente:

- Éntreteniments Brahma.
- Arros Pitágoras
- Empanadas Esaú [Nota: Si tingués una màquina del temps m’apostaria alguna cosa que estaven farcides de llenties. I guanyaria.]
- Faves á la gran Cartuixa.
- Fruita Tolstoi.
- Encián Lahmann.
-Pa Kneip, bescuyt gelat, fruites, formatges, pastes y malte. 

Como puede verse, no hubo un solo plato de carne ni de pescado. El vino quedó también suprimido por completo, sirviéndose únicamente al final una copita de zumo de uva; es decir vino sin alcohol. Entre los comensales había bastantes señoras. Al llegar a los postres brindaron por la prosperidad de la «Lliga Vegetariana de Catalunya» y por el desarrollo y propagación del sistema vegetariano los señores Martí Dalmau, Falp, Monteys, Galí (en representación del alcalde), Pallejá, Puig y Galcerán y Perelló y Ortega. Todos ellos expusieron las ventajas del sistema vegetariano para conservar la salud, evitar una porción de enfermedades y hacer largos años de vida. Los oradores fueron aplaudidos por los demás comensales. Terminado el banquete, la señorita Carmen Sampsó cantó, acompañada de piano,“La Farigola” y algunas otras piezas que fueron muy celebradas por los concurrentes, tanto por el buen gusto con que fueron ejecutadas, como por la afiligranada y potente voz de la señorita Sampsó, que fue muy felicitada. El acto se dio por terminado a las cuatro y media de la tarde.

Hi ha dues coses molt interessants en aquesta notícia, més enllà de la festa en sí. Una, la ubicació de la mateixa al diari. Està a primera plana, molt a prop d’un anunci que resa:

Unos guisos sosos y sin gusto, platos sin sabor y salsas estropeadas se transforman al momento en cosas exquisitas si se les añade solamente un poco del Verdadero EXTRACTO de CARNE LIEBIG.  NOTA. — Desconfiad sobre todo de las imitaciones y de las substituciones y exigid sobre las etiquetas de los tarros la firma J. V. LIEBIG, en tinta azul.
L’anunci no és interessant només pel contrapunt irònic que suposa a la notícia, sinó perquè de fet ens explica molt bé l’evolució que havien fet ja les cuines a finals del segle XIX. La revolució industrial també havia arribat a l’alimentació, i els menjars semipreparats, destinats a fer més fàcil i eficient la cuina a la llar s’estaven convertint en un gran boom, que eclosionarà definitivament després de la Primera Guerra Mundial, però que ja s’havia convertit en un negoci força interessant durant la segona meitat del segle XIX, i que rebia força atenció en les Exposicions Universals que se succeïen arreu del món. Naturalment, el marketing no es quedava enrera i les pàgines dels diaris, mitjançant les noves tecnologies que permetien la reproducció d’imatges, començaven a omplir-se d’anuncis de menjar, a més dels d’establiments, presents a la premsa des dels seus inicis. No és cap tonteria la nota al final de l’anunci, que avisa contra els imitadors, perquè la llei de patents del moment no era ben bé el que és ara i eren freqüents les adulteracions i les substitucions poc sensates a les receptes.
La Farinera del Clot. La industrialització també es produí en l'àmbit alimentari.
Imatge del fantàstic blog de patrimoni industrial Sudor, vapor y lágrimas.
El segon punt important de la notícia sobre el banquet vegetarià és la menció del pa Kneip. Aquest pa rep el nom del metge alemany Sebastian Kneipp, un dels ideòlegs de la medicina naturista europea i que va crear una línea de productes que a Catalunya es distribuïen a través del Depósito General de Productos Vegetarianos, una botiga que hi havia al Carrer del Call números 20 i 22. La botiga, que venia productes dietètics, va ser creada per un dels pacients del doctor Kneipp, i que va començar una nissaga dedicada a aquest tipus d’aliments. Es tractava de Jaume Santiveri, i el seu nom és encara sinònim de menjar naturista.

Però ens en hem anat del vi al pa, i cal que hi tornem. Com dèiem, la fil·loxera va provocar una important bonança econòmica, però quan va començar a afectar les vinyes catalanes, molts propietaris de terres van rescindir els contractes dels seus arrendataris, que de la nit al dia es van quedar literalment sense res. Del camp català van començar a arribar més i més pagesos a Barcelona, sovint amb pocs mitjans per subsistir. Algunes comarques, com la Conca de Barberà, van quedar pràcticament despoblades, i els camperols, sense cap futur allà, se’n van anar cap a la gran ciutat a fer-se un futur, amargats per l’extrema pobresa del camp arrassat per la plaga. Un d’ells, emigrat de Montblanc a principis del segle XX, es referia a la vila que havia deixat enrera com “aquell poblot del que em van fotre fora.” Es deia Josep Ollé Carreras, i era el meu avi.