dilluns, 9 de setembre de 2013

Blanco y en botella (Madrid 2020, gastronomia i Cultura de la Transició)



 L'heu llegida o l'heu vista. Abans d'ahir l'alcaldessa de Madrid per gràcia de Déu i del dit del seu marit va fer el seu discurs davant els membres del COI que havien de triar la seu dels Jocs Olímpics del 2020. La senyora alcaldessa, en un anglès que no puc adjectivar sense exposar-me a penes de presó, va fer fins quatre mencions del menjar durant el discurs, dues molt generals,"taste the wonder of Madrid" / "its food", i dues molt específiques, el ja famòs "a relaxing cup of café con leche in Plaza Mayor" i "a quaint romantic dinner in el Madrid de los Austrias".

La primera, sobre tot, va aixecar polseguera a les xarxes. Òbviament, el café con leche -que tothom sap que no és icona de gastronomia madrilenya ni de casualitat- no sorgia espontàniament: si hagués esmentat les canyes, podia allunyar el vot dels delegats musulmans; amb el pernil, passava el mateix amb els jueus (i, de rebot, els americans); l'entrepà de calamars podia resultar massa exòtic pels paladars sofisticats del COI... Per què, doncs, triar aquest exemple?

La revista Vanitatis afirma que als estrangers els agrada la sonoritat de "café con leche". Puc creure'm que alguna assessoria hagi rebut una morterada de pasta per arribar a tal conclusió, però va, per amor a la pensarem que la tria es va fer espontàniament basant-se en les meves idees o algunes de semblants. Doncs ja està, ja estem prenent un cafè a la Plaza Mayor. Posem que val dos euros (segons una enquesta molt poc científica fet als meus coneguts madrilenys, qui, per cert, afirmen unàniment no seure mai de la vida a fer el cafè amb llet a la Plaza Mayor). La traducció del dossier, segons les dades facilitades al diari Ara pel diputat Pere Aragonès, ha costat 20.800€. No entraré en el fet que, segons un càlcul aproximat i bastant conservador que vaig fer ahir costi unes tres vegades el que val una traducció d'aquestes característiques. Diguem només que costa 10.400 relaxing cafés con leche.

Un dels altres atractius potencials que va destacar el discurs de Botella era un "pintoresc sopar romàntic al Madrid dels Àustries". Trucant a la meva amiga Belén, assessora meva oficial tant pel que fa al Madrid dels Àustries i com a sopars romàntics, em diu que una cosa així podria sortir per uns 40€ (vam contar que al sopar es bevia vi, donat l'objectiu final de pillar catxo). Per pagar la despesa en vestits de la representació espanyola, caldria doncs que 1.072 parelles sortissin a sopar.

Són comparacions arbitràries, ho sé. Vull posar de relleu, però, que l'aposta gastronòmica de la candidatura no ha passat més enllà de la idea-força sobadíssima de que a Espanya es menja bé, sense voluntat de profunditzar més, o sense un coneixement real del -relativament baix- impacte de la despesa turística té en el cost de la candidatura. O potser, si sóc dolenta, la cosa va al revés, i el que menys ha importat és com les despeses de la candidatura es recuperaran després a través de l'hosteleria i els impostos. I sobre tot, vull destacar la desconnexió total d'aquesta gent amb el poble amb qui governen, però per al qui no semblen governar.

Segueix venent-se a l'exterior l'alegria de la vida ("No one celebrates like Spanish people do" va intentar pronunciar Botella en determinat moment), sense dir mai que els madrilenys més pobres -els que cobren una renda d'inserció de 527€, a manca de cap altra prestació- no es poden permetre ni cafès ni sopars. Cop tampoc se'ls poden permetre cap dels més de 52.000 madrilenys que van haver de recòrrer al Banc d'Aliments de la Comunitat l'any 2012.

I, des del punt de vista del marketing gastronòmic, si considerem que es van pagar 2.390.000 euros pels serveis una agència de comunicació internacional,  com a mínim és d'extremada tristor -per no qualificar-ho directament de malbaratament de fons públics- que s'escrivissin frases com aquesta (pàgina 8 del dossier):
Las calles de Madrid respiran vitalidad, arte y cultura, y cuentan con numerosos lugares de interés, difíciles de imaginar en otros destinos. Gracias al agradable clima de Madrid, a su gastronomía, capaz de satisfacer cualquier paladar, y a su belleza natural, la ciudad se ha convertido en uno de los destinos turísticos principales, más deseados y populares del mundo.
Substituiu "Madrid" per la ciutat del món que més us vingui de gust. Funcionarà igual, perquè no diu res.

I és que la Botella, com tants d'altres polítics (d'administracions, llocs i partits de tot signe), empra la gastronomia entesa com a clitxé simpàtic, aparentment elevat, i modern: Cultura de la Transició en estat pur, destinada a crear un consens amable i conformista, consistent a fer servir noms propis de cuiners sense entendre el que fan aquests en les seves cuines. Consistent en no qüestionar mai les llistes i premis que proclamen les virtuds del país, per molt esbiaixades o comercials que siguin. En ometre cap altre menció al menjar -només s'esmenten els menjadors molt de passada, en parlar de la Vila Olímpica- i, en canvi, fer-ne bandera de la gastronomia. En no preguntar-se si els productors del cafè el cobren a un preu just, ni si els cambres tenen feina tot l'any. O no voler assabentar-se si el pernil del sopar romàntic és ibèric, tal com diu la carta, o si la canya està ben tirada, o si tant se'ns en fot que al visitant se l'enganyi i no torni mai més. En considerar el menjar com a mer distintiu d'estatus, reservat a qui el pugui pagar, i no una realitat que abasta des de la mera supervivència física fins a l'art més elevat. En parlar de gastronomia com es parla de Jocs Olímpics, com mera cortina de fum: la llet.

dimarts, 3 de setembre de 2013

Kebab angelical

Avui linkava El Comidista des del seu twitter un interessant article sobre les aficions gastronòmiques de la Cancellera alemanya Angela Merkel. Això m'ha fet venir al cap que jo havia vist una foto de la bona senyora tallant kebabs. La memòria, fràgil a certes edats, m'enganyava: de fotos de la Merkel tallant aquesta delícia germano-turca (els doner kebab són una berlinada total) n'hi ha a patades.

Verbigràcia:


O...


O...


O....

...que se'm fa a mi que potser ho haguessin resolt abans canviant el color de la jaqueta amb Photoshop. Deixo a ments preclares i coneixedores de la realitat alemanya analitzar el lloc que en la psicosociologia política del país juga la idea de que la seva principal executiva talli kebabs, però intueixo que fent una mica de semiòtica de baratillo s'hi poden llegir quatre missatges populistes i relacionats amb la multiculturalitat. Was ist wirklich hier los, Angela? 

Radio killed the video star


Fotos (c) Irene Fitó
Aquest estiu he estat col·laborant al programa Matins en Xarxa, de la Xarxa Audiovisual Local, fent una secció de viatges. Al final, com que jo sóc jo i m'agraden les coses que m'agraden, la secció ha acabat tenint sempre un punt gastronòmic, i amb l'excusa de parlar de diferents destinacions, he acabat explicant també alguns plats de cada zona.

Aquesta col·laboració estat una gran experiència, que m'ha permés acostar-me a un mitjà en el que mai no havia exercit (la darrera vegada que vaig fer ràdio, treient alguna entrevista per aquí i algun debat per allà, estava a tercer de carrera. Kurt Cobain era viu, jo portava samarretes de cotó del JBP i tenia un professor que, pobre home, estava més interessat en les ones hertzianes que en ensenyar-nos a locutar).

Sigui com sigui, ha estat un plaer compartir micro amb la Jèssica del Moral, i li agraeixo a ella, a la indefatigable Irene Fitó i a l'amic Massitet, que els va suggerir el meu nom, que m'hagin obert aquesta porta.

Si us vé de gust recuperar els audios, aquí us els deixo:

Praga (la secció surt a partir del minut 6).

Bretanya

Berlin

San Diego i Las Vegas

Dublin

Còrsega