dimarts, 11 de novembre de 2014

Tanca el Tirsa: llums i ombres de la cocteleria a Espanya.



Avui mateix comença la fira de cocteleria FIBAR a Valladolid, al mateix temps que s'ha sabut que tanca el veteraníssim Tirsa de l'Hospitalet per culpa de la implacable llei d'arrendaments urbans. Són les dues cares de la mateixa, estranya moneda de la situació que viu la cocteleria al nostre país. 

Fa unes poques setmanes s'anunciava la llista dels 50 millors bars del món. Un anunci que a Twitter, que jo sàpiga, només seguíem jo i la meva gata des d'aquí. I d'altra banda és normal, perquè a la llista només hi havia el Dry Martini de l'ubicu Javier de las Muelas, que va caure -agarra't els matxos- 20 posicions des de l'edició anterior. No és voluntat de treure-li cap mèrit a la capacitat de resistència de l'empresari barcelonès dir que, fins fa pocs dies, ell i Kim Díaz (del Mutis, que es un bar tan secret, tan secret, tan secret que podria qualificar-se gairebé de teòric, i que ja no és a la llista) eren els únics "acadèmics" nacionals que formen part de les votacions. És una mera constatació que quelcom falla molt quan un ranking d'aquesta mena conta amb no menys de cinc bars d'Austràlia. La cosa sembla que s'ha esmenat i entre els qui tindran dret a vot a la propera edició hi haurà entre d'altres, professionals com Diego Cabrera, Juan Valls o Alberto Pizarro, que a més, són força més coneguts com a professionals de la barra que com a empresaris.

Solc explicar a tothom qui em vol escoltar que la cocteleria viu una edat d'or, comparable al que la primera dècada del segle XXI va significar per a la gastronomia, gràcies al focus de talent de El Bulli, i de tota la gastronomia modernista en general. El que ara mateix s'està fent s'està fent a llocs com The Aviary, a l'Artesian o al White Lyan no té res a envejar en imaginació o concepte al que es feia a Cala Montjoi. Apareixen noves publicacions, els concursos proliferen i... no se n'assabenta ningú. Barman que entrevisto, barman que em diu que el vuitanta per cent de les seves vendes són gintònics, que el públic no coneix els clàssics, que ningú no s'atreveix amb els còctels de creació. Es renega, a més, de fer versions de qualitat d'allò que podria ser més accessible, com la sangria, i es venen en sèrie versions cutres i barates d'allò que és ben difícil, com el mojito. I sí, proliferen versions luxoses d'espirituosos "d'avi", com el vermut o les ratafies, però deixem que marques històriques s'esllangueixin (l'històric Gin Giró ha passat molt recentment a mans de la multinacional Bardinet).

Les raons d'aquesta debacle, d'aquesta llunyania amb l'esperit dels temps són moltes: històrica manca de formació del sector de la hosteleria -només hi ha alguns diplomes semioficials sobre el tema, i, això sí, molts cursos més o menys pirates, amb matrícules a preu de Master al MIT-, poca vocació internacional dels professionals, que de vegades ni tan sols parlen idiomes; i profund desconeixement per part de la premsa gastronòmica, que fins fa quatre dies no sortia dels dos clitxés de sempre sobre el gintònic. 

I els consumidors? Uns se senten intimidats per un univers que de tan glamoròs com s'ha venut pot semblar críptic; altres segueixen creient que els còctels són només l'autopista de peatge, ràpida i cara, vers la borratxera. Cal doncs que la cocteleria faci un pas endavant; o llocs com Boadas, Chicote o Tirsa quedaran només com topònims d'una geografia mítica i enfonsada, d'una Atlàntida gastronòmica.

dilluns, 22 de setembre de 2014

La Pepa, la Sophia, la pasta, els vuitanta...

Get Adobe Flash player
Photo Gallery by QuickGallery.com

Ma mare, la Pepa, va fer vuitanta anys la setmana passada, igual com la Sophia Loren els va complir dissabte. Al club dels il·lustres nascuts al Setembre del 34 també hi ha Brigitte Bardot i Leonard Cohen, però malgrat el caché de la una i l'admiració irreductible que professo per l'altre (sobre tot l'admiració irreductible que professo per l'altre) avui no parlaré d'ells-
I és que em fa molt feliç veure com aquestes dues dones entren a la vuitena dècada, perquè els paralelismes entre elles no s'acaben amb l'edat: nascudes poc abans d'una guerra, amb la infantesa marcada pel conflicte i per les mancances de la postguerra, en crèixer es van convertir en ties espaterrants, que fins i tot es donaven un aire: nas gens petit, alçada bastant per sobre la mitjana de l'època, mirada intel·ligent... tot i que amb els anys ma mare ha anat evolucionat cap a un look, diguem-ne, menys barroc.

A casa sempre li hem tingut molta devoció a "la Sofi", fins al punt que la meva padrina va ser immortalitzada en una foto d'una revista del cor quan l'actriu va venir a signar les seves memòries a Barcelona, a principis dels vuitanta, en una crònica que, per cert, signava Maruja Torres.
No sé si en aquesta biografia surt una de les frases més famoses que se li atribueixen: "tot el que veieu ho dec als spaghetti", però l'afirmació té visos de verosimilitut quan la Loren és, a més d'actriu, autora de no un sinó dos llibres de cuina. El primer, "Yo, en la cocina", no l'he pogut trobar, però he llegit que Sophia Loren el va escriure obligada pel repòs durant l'embaraç del seu fill petit. Ell -un altre paral·lelisme- és del mateix any que jo, i igual que jo vaig créixer reclamant constantment fideus a la cassola, pels que tenia veritable deliri de petita, la pasta devia formar part destacada de la seva infantesa.

Perquè, com no podia ser d'altra manera, la pasta ocupa el gruix del segon, "Recetas y recuerdos". Aquest em va caure a les mans per casualitat i dos eurets en un Happy Books. I està molt bé: A més de la part d'anecdotari -el llibre està dedicat a la seva "Nonna Luisa", de qui diu que tenia "l'habilitat de transformar el menjar més vulgar en una vianda deliciosa", les receptes no estan només explicades, sinó que també tenen una petita explicació del seu context cultural, igual que passa amb les tècniques i els ingredients. I sí, són plats curulls de gloriosos carbohidrats, greix a tutiplén, carn de bitxos i alegria de viure. Ni punt de comparació, per exemple, amb el receptari de Gwyneth Paltrow i el seu refús als làctics, el gluten i el sucre: clarament, les dues actrius pertanyen a espècies ben diferents. A la Loren, per exemple, no li queien els anells de posar-se a cuinar pasta quan el catering de l'anunci de Gallo que va protagonitzar als anys vuitanta no li va fer el pes. Ho explica el publicista Lluis Bassat, que era qui estava darrera aquell anunci, i del que va fer un temps després i que ara recupero ara com homenatge a la Loren. I a tots els altres indòmits i talentosos nascuts el setembre del 34.




dilluns, 15 de setembre de 2014

Gat per llebre i notes de premsa

Els periodistes solem afirmar que els companys que han passat a dedicar-se a la comunicació corporativa són "al costat fosc", però el cert és que molts de nosaltres anem i venim d'ambdòs móns o els compaginem. Jo mateixa hi he passat molts anys, i ara mateix escric, però també faig coses de marketing i premsa. Són dos universos molt diferents però complementaris, i s'hi has treballat en l'un sols saber quins són els límits en l'altre. Si tu, per exemple, et dediques a la promoció del producte X, sabràs quin és l'angle noticiòs per fer-lo atractiu, com has d'escriure una nota de premsa que sigui afusellable, i qui necessita mostres o fotos per treballar. Però has d'entendre que al final, estàs fent una "venda", has de convèncer al teu interlocutor de que el que tens entre mans és relevant i mereix lloc al seu mitjà. Per desgràcia, el terreny ha canviat molt amb la crisi, i la pressió per sortir als mitjans fa que, tot i que moltes agències segueixin treballant amb professionalitat i solvència d'altres perdin els papers.

La relació entre periodistes i agències de comunicació ha estat de sempre molt fràgil i plena de mines ètiques: la bona relació ha d'existir entre uns i altres, però no pot comprometre la feina de cap dels dos. És habitual parlar dels paranys i temptacions que assetgen els periodistes (la línia fina que separa mostra de suborn, els amiguismes, etc), però no se sol dedicar tanta atenció a les que trepitgen de vegades els qui fan comunicació corporativa i marketing.

Fa uns dies vaig rebre un mail informant-me que el que escric en aquest blog és tan xaxi piruli com per ser estudiat en un curs universitari, i, oh, a sobre, en un que tracta de dos temes que em són tan estimats com comunicació i gastronomia. Vaja, que sóc allò que a les escoles de negocis s'anomena un case study! Clar, passat l'entusiasme inicial, els afalacs, arriba un petit "però": si jo, oh, excelsa guia espiritual que mereixo ser presa com llum que il·lumina el camí crec que, malgrat tot, el meu model no és tan vàlid, també puc apuntar-me a ser alumna del curs, per un mòdic preu, clar. Ah, fale.

No vaig contestar el mail, que anava signat per algú de l'agència de comunicació de la pròpia directora del curs, perquè a) era clarament un enviament massiu, fet a un grup ocult -i és de suposar, nodrit- de destinataris i b) no estic interessada en ser exemple de res ni en fer el curs. Però la proposta sí devia agradar a molta altra gent perquè ahir vaig rebre un segon missatge:


Aquí és on es destapava el llautó: se'm demanava que parlès del curs en qüestió al blog, i a canvi, poder omplir de contingut una classe. A canvi. És a dir, fer una doble feina, sense renumeració, a la que accediria per pura vanitat. Perquè el criteri acadèmic per triar els continguts del curs és la publicitat sobre el mateix: un rigor espatarrant. I, rinxolant el rínxol de la ironia, per part de la gent que han de formar als professionals del menjar i del vi en com gestionar la reputació i el marketing del sector? Tremolo pel futur. Suposo que hi haurà qui ho accepti, bé per innocència, bé perquè avui molts busquen el seu lloc al sol dels mitjans, i si cal, pagaran per una aparent legitimitat acadèmica. Com passava a El Padrino quan enterren a Sonny, esteu advertits: qui accepti aquest tracte és d'aquell que haurem de malfiar.


Però el cas d'aquesta agència no és únic. Hi ha, per exemple, cert agent de premsa de Barcelona que es permet trucar-me i exigir-me explicacions quan no esmento als seus restaurants als mitjans on col·laboro. Després d'un parell de trucades energúmenes vaig decidir no tan sols no tornar-li a agafar el telèfon sinó mirar amb millors ulls qualsevol altre establiment abans que els seus (clar: si em vinguès amb una supernotícia en exclusiva ho reconsideraria. Fins ara no ha estat així ni per atzar). O hi ha també agències que t'envien notes de premsa directament enganyoses o errònies, com uns que m'intentaven vendre una teòrica marca de llet sense calories, o els que intenten colar estudis sobre els miracles de certa marca de iogur.

Me'n faig el càrrec que és molt frustrant intentar aconseguir que els teus clients surtin a una revista o a un diari (coi, si he dut premsa de còmics i arquitectes, que no serien exactament els dos temes del món als que es dediquen més portades de diaris), i cal fer el que es pugui per a que tinguin presència. Però contra les males pràctiques cal que els qui reben aquestes informacion apliquin criteris de criba i selecció. I per desgràcia, aquests s'han degradat molt, en bona part perquè ara hi ha molta més gent escrivint als mitjans que no els coneix i que no tenen la formació o la vocació d'aplicar-los. I més val que això canviï o menjarem molt de gat per llebre.

dilluns, 4 d’agost de 2014

Infografia: què veu cada personatge a les pel·lícules i sèries

Aquest gràfic del blog d'estil i disseny Cool material sembla fet per als qui passeu les vacances a casa. Canviar el sofà i manta per tumbona i ventilador, i a passar la tarda llegint en la bona companyia d'una peli o una sèrie. No és el Carib, però tampoc no està mal.


dijous, 31 de juliol de 2014

"You will never eat alone" a Comida's Magazine

Actualitzo amb un post nou a Comida's, aquest cop sobre menjar sol, sobre el que és estar amb un mateix a taula, i sobre com, d'una manera o d'una altra, això no passa realment mai. També parlo del sentit de comunitat que s'estableix quan hi ha interès pel menjar, i com aquest és una manera de fer amics reals, a través de la xarxa o en persona. Recordeu que vaig actualitzant la secció de portfolio d'aquest blog amb les meves col·laboracions en altres mitjans.

diumenge, 27 de juliol de 2014

Tota fredor. Còctels i gelats (de Campari i aranja, i de pastís de formatge).


La inmensa majoria de còctels no estan pensats per servir-se calents. Sí, ja sento el clàssic llest del fons de la classe que diu que sí que n'hi ha, de còctels calents, com ara el toddy o el cremat, però eh, xaval, ets un repelent. El cas és que als còctels de tota la vida els va bé el fred, que exerceix un efecte moderador en el gust de l'alcohol i el fa més accessible.
Quelcom similar passa amb els gelats, i una barreja bàsica que pot semblar massa dolça, a la pràctica de vegades queda un pèl àcida. M'agrada el menjar fred -també les sopes-, que no necessàriament cru, i tant els gelats com els còctels troben el seu espai natural a l'estiu. Aquest any he decidit barrejar-los, i no de la manera més senzilla -fer un "frozen", un còctel batut amb gel picat- sinó provar algun gust de gelat que tingués quelcom a veure amb un combinat dels que m'agraden. Entre els meus preferits quan fa calor hi ha el Garibaldi, que seria quelcom com el germà tímid del Negroni. El Garibaldi, que pren el nom de les camises vermelles que portaven els soldats de la reunificació italiana, és una barreja entre suc de taronja o d'aranja i Campari.
Aquest estiu, a fi de no tenir la geladora a totes hores ocupant el congelador, m'he dedicat a fer tots els gelats per la temporada d'una tirada. Com cada any hi hagut clàssics (reincideixo en el de cafè amb llet condensada), èxits rotunds (com les dues recetes que us proposo avui), coses no tan allà (el gelat de té verd vegà, de color caqui i textura estranya) i fracassos estrepitosos (un gelat de Pimm's Cup Nº1, un meravellòs i estiuenc combinat anglès, que va decidir no gelar-se de cap de les maneres i que em va deixar amb una gerra sencera de còctel i un terrible mal de cap al dia següent, així com amb una assignatura pendent per l'estiu vinent). Les dues receptes d'avui són de David Lebovitz, com gairebé sempre amb les que faig de dolç. La primera és del seu blog, i la vaig fer gairebé tal qual, salvant que hi vaig afegir una clara d'ou per donar més melositat. Amb l'altra, la de gelat de pastís de formatge, està treta del seu llibre The perfect scoop, i ja em vaig permetre jugar-hi una mica més, tot i que em  fer un placatge mental estil NFL quan vaig descobrir pensant com afegir-hi una capa de galeta.

Sorbet de Campari i aranja 

Ingredients:

El suc de sis aranges ben grandetes
150 grams de sucre
60 ml de Campari
Una clara d'ou

Escalfeu 250 ml del suc amb el sucre, fins que aquest tot just es desfaci. Barregeu la resta d'ingredients, refredeu-ho i geleu-ho segons les instruccions de la geladora.

Gelat de pastís de formatge

Ingredients (en surten NOMÉS 750 ml, així que si sou llestos, els doblareu)

230 grams del formatge que es diu com una cançó de Springsteen
1/2 llimona
Dos iogurs grecs
125 ml de nata per cuinar
130 grams de sucre
Un polsim de sal
Una cullerada d'essència de vainilla.

Ratlleu la pell de la llimona i tritureu-la amb la resta d'ingredients. Refredeu i geleu. No és un gelat light; en contrapartida agafa un cos i una cremositat que és com per posar-li un pis.

dilluns, 21 de juliol de 2014

Menjar (gratis) al New Yorker



Fa 12 anys que sóc subscriptora en paper de la revista New Yorker. N'he escrit aquí en moltes ocasions: l'adoro. La qualitat del periodisme que fan, tan en forma com en fons, em sembla excel·lent, malgrat als anys seixanta fós el blanc de les burles dels meus estimats Nous Periodistes (i en particular de Tom Wolfe, qui va dedicar-hi una peça anomenada "Mòmies diminutes!"). Però el temps ho posa tot al seu lloc, i malgrat el periodisme de text és molt lluny de viure una edat d'or, el New Yorker, amb 89 anys de vida, encara segueix sent capaç de tombar a qualsevol jovenet que se li posi pel davant.
Anualment, dedica cada any un dels seus números al menjar -en ell va publicar per primera vegada en premsa un aleshores desconegut Anthony Bourdain- i té una secció de crítica que, no us mentiré, jo era la que prenia com model quan n'escrivia al Què Fem. L'arribada del número em proporciona, des de fa més d'una dècada, un motiu d'alegria, perquè sé que amb ell m'arriben moltes hores d'entreteniment, i un de tristesa, perquè sé que mai no em donarà temps a llegir-me'l sencer.

Una de les altres coses per les que ha mostrat una gran preocupació la revista és la de no quedar-se enrera en les noves tecnologies. Ja el 2008 va tot digitalizar el seu arxiu. Primer el va vendre en format DVD, i més tard el va fer accessible als subscriptors. Igualment, van desenvolupar una app de lectura que, a diferencia de la de molts altres mitjans, és senzilla, intuïtiva, i elegant. I per últim, van desenvolupar una web atractiva i amb força continguts extra. És a través d'aquesta que es poden consultar durant aquest estiu i de manera gratuïta els arxius a partir de 2007. He fet una petita tria d'alguns del articles obre menjar que m'han semblat més interessants i representatius, però n'hi ha molts més. Espero que en gaudiu tant com ho fet jo rellegint-los. No és una tria extensa. Si parleu en anglès, feu-vos el favor de submergir-vos en els arxius i trobareu molts tresors amagats.

La vida de una treballadora de fast food en vaga - Sasha Abramsky (20/12/2013) Clàssica peça relativament curta de comentari econòmic, basada en un exemple tangible. Reporterisme senzill i directe.

El país dels set moles - Calvin Trillin (03/12/2012) Trillin és una institució del periodisme gastronòmic al seu país. Les seves cròniques, personals i sovint divertidíssimes, tenen de vegades un punt agredolç. En aquesta, explica les seves aventures a Mexico i la seva relació amb les seves filles.

El cinturó del borscht - Julia Ioffe (16/04/2012) La mena de text que no veureu mai publicat en un mitjà d'aquí, ni que només sigui pel cost que suposa tenir algú seguint un cuiner a l'altra banda de món durant tan de temps i amb tant detall. I més en una revista que es preua del rigor del seu mític departament de fact-checkers, documentalistes dedicats a certificar les asseveracions que apareixen en qualsevol dels textos.

Verdura bona - Jane Kramer (14/06/2014) Kramer és una de les reporteres més veteranes del New Yorker. Aquí empra un recurs freqüent en la revista, el de l'autobiografia, per tal de reflexionar sobre els llibres de cuina dedicats als aficionats a les verdures. Intercala magistralment dades, diàleg i anècdota.

Taula per dos - Back Forty - Ligaya Mishan (17/12/2007) Un bon exemple de la mena de crítiques que fa el New Yorker. Molt d'atenció al detall, amb clars referents a l'entorn del restaurant -no oblidem que, al capdavall, el New Yorker és un mitjà local- escrit sense por a la polèmica, i sí amb, tal com diu el text, molt d'amor pel detall.

dilluns, 7 de juliol de 2014

Entrevista a la Iaia. Sí, la de les putes receptes. Cardeu atenció!



Hi ha una regla no escrita que diu que, entre els blogs de gastronomia, els que es dediquen a explicar receptes són un niu de bon rollo, cuquisme i felicitat; mentre que els que parlen de restaurants són un aplec de haters, bronques i polèmica. Com tots els tòpics, no és ben be cert, però, també com tots els tòpics, sí que té un substrat de realitat. Per aquesta raó ha cridat tant l'atenció l'irrupció fulgurant de Les putes receptes de la iaia, un blog dedicat a ensenyar a cuinar que aplica la màxima castellana de que "la letra, con sangre entra" i que es deixa estar de tonteries a l'hora d'explicar conceptes culinaris. Així que voleu aprendre a fer receptes tradicionals i no gaire complicades, i, potser, rebre un o dos calbots, no deixeu de visitar-la. Fa poc li vaig enviar una entrevista per mail, i aquestes són les respostes que m'ha donat:

- On es diu i on viu la iaia de les receptes? Li puc preguntar l'edat?

-A mi a casa sempre m'han dit iaia. Carda tants anys que em diuen iaia que m'he quedat amb el sobrenom. I els anys... sí, pots preguntar-los, es clar. Diferent és que t'ho contesti. Però preguntar, pots.

- Per què va començar el blog? Pels seus néts? O és que està pensant a fer un llibre?


El meu nét és una mica garrulo, i no en té ni la més reputa idea de cardar res de profit. Jo no sé pas què en cardarà de tot aixo, a saber. Quin penques que està fet.


- Escolti, la meva padrina no renegava tant! Vostè no és la típica iaia que demana que els néts parlin bé. Per què?

Jo sempre he exigit que a casa meva els meus néts, fills, i la marequeelsvaparir a tots plegats parlin bé. Hi ha una cosa que el meu Antònio sempre deia i que és ben certa: "tu carda el que jo et digui, no el que jo faci". Doncs això, que s'apliquin el cuento, joder.

- Per què les àvies i les mares fan servir unitats de mesura com "un rato", "una mica", "la farina que admeti"? Que els agrada liar-la?

Collons, perquè la cuina és conèixer cagant-la, és experimentar, és provar... mira't un percebe per exemple. Has vist mai com són? Semblen una puta cigala de pebra! I el més fort, és que només s'en menja la part de dintre! Això vol dir que algú -qui probablement tenia una gana de collons-, va espavilar-se a treure profit a aquella merda salada. Un ha d'innovar collons, sentir a la puta cuina!


- Vostè creu en la vitro? I en la gastronomia molecular? Què li diria a Ferran Adrià?

Anem per parts: la vitro sí que la conec, i et puc dir que és una de les merdes més grans que hi ha ara com ara. Jo ja sé que queda molt maca, però collons, les coses de cuinar són per cuinar, no per fer bonic. Per fer bonic ja es van onventar els quadros, collons.
Lo segon no en tinc ni puta idea de què és, i al Ferran Adrià li diria que s'arreglés una mica la tofa del cabell, que no passa res per ser calvo, però cony, no cal dur la resta de pèls d'aquella manera.

- Vol afegir res més?

Ala, això quan ho cobro, jove?

dimarts, 29 d’abril de 2014

Safrà cooperatiu a Comida's Magazine

Tinc pendents uns quants posts per pujar en aquest mateix blog, però les obligacions laborals i els saraus variats -Setmana Santa, Sant Jordi, etc- no m'han deixat gaire marge. De moment, voldria cridar-vos l'atenció sobre el projecte de Safrà Solidari de la cooperativa de Villacañas, un projecte d'economia col·laborativa al que desitjo la millor sort. Llegiu-ho aquí.

dijous, 17 d’abril de 2014

La vida por el arroz, a Comida's Magazine

M'encanta fer entrevistes. Diria que, directa o indirectament -en tele escrivia les preguntes per algú altre- és el gènere que més he tocat. Si tens sort, la gent t'explica històries interessants, que fan veure la teva pròpia vida amb una altra perspectiva. Això és el que em va succeïr amb la Kav-Ly, i així us explico a Comida's Magazine.

divendres, 11 d’abril de 2014

Espàrrecs, a Gastronosfera

I un altre post més per aquests móns de déu. En aquest cas, un tema tan primaveral com l'espàrrec, per a la bona gent de Gastronosfera.

dilluns, 7 d’abril de 2014

Sobre Alimentaria, a Comida's Magazine

El post d'avui a Comida's Magazine tracta sobre Alimentaria, però també sobre altres fires, saraus i congresos. Dedicats o no a la gastronomia... Per cert, en aquest fa un special guest starring certa vinatera amiga d'aquest blog. Adverteixo ja que no seré el darrer text que escrigui sobre el tema, perquè el saló va donar per molt, i a molta gent a qui agraïr per haver-lo fet així.

divendres, 4 d’abril de 2014

Street food a Comida's

El link d'avui és al nou post que publico a Comida's magazine, sobre la prèvia del festival Eat Street que tindrà lloc el proper dissabte. M'ha sortit una cosa una mica tomwolfesca, amb onomatopeies i tal, fruit d'haver-ho escrit un divendres a la tarda :-)

divendres, 28 de març de 2014

Sobre les escopideres (un post sofista)




A favor

El que distingueix dels animals és la nostra capacitat per sobreposar-nos als instints i les emocions. La nostra capacitat per raonar. No té sentit l'excès per l'excés. Gaudir de la gastronomia, dels vins, de les coses sense calibrar-les ens situa al nivell més baix de l'escala evolutiva. No és possible efectuar una anàlisi objectiva, o ni tan sols gaudir realment, quan s'ha travessat el límit, ni apreciar la feina, i l'esforç darrera un ingredient, un plat, o un establiment, si els ulls no són capaços de mirar. Més val poc i bó que molt i dolent, i des de un cert ascetisme, guardant la distància, és com millor un s'atura a entendre. Perquè, al capdavall, no hi ha plaer sense comprensió.

En contra

Rabelais tenia raó. Som animals d'excessos. Qui seu a taula tement el risc d'una indigestió o una borratxera no mereix dir que està viu. Cap anàlisi és mai objectiva, ni hauria de pretendre ser-ho. No s'entèn la vida sense gana ni sense set, sense l'accelaració del cor quan els llavis tasten la mel o quan Bacus batega desbocat per les venes. Viure és creuar límits, barrejar, jugar-se-la i excedir-se (potser motivats per la por a la fam última i definitiva, que és la mort). Com em va dir alguna vegada algú, les escopideres són per covards. Mirada nebulosa, gula-pecat. L'infern és no pecar.

dijous, 27 de març de 2014

"Cuina amb Joan Roca"

The man himself
Un dels proverbs més citats de la història de l'autoajuda i la superació personal resa que si li regales un peix a una persona, aquesta deixa de passar gana durant un dia; però que si l'ensenyes a pescar, deixarà de passar gana per sempre. Aquesta és la idea subjacent de certa nova fornada de llibre de cuina que pretenen no quedar-se en el mer receptari, sinó ensenyar al públic.

Seria possible analitzar el fenòmen en clau cínica i dir que en altres paísos ja fa anys que hi ha llibres d'aquesta mena. Podria dir-se també que els llibres s'han convertit en una eina de marketing (i potser d'ingressos) imprescindible avui en dia per a qualsevol cuiner. Però deia Kapuszinski que els cínics no serveixen per a aquest ofici, i que Joan Roca -i, per extensió, el Celler de Can Roca- tregui un llibre per explicar les bases tècniques de la cuina per als cuiners casolans és una notícia que només es pot qualificar de bona.
Nens, no intenteu fer això a casa!

Avui ens han convocat a esmorzar per presentar el volum, titulat "Cuina amb Joan Roca" (24,95€, Grup62). Un llibre plé de fotos que, en paraules del propi Roca, "buscar sistematizar i ensenyar gradualment les tècniques, però també, amb tota la naturalitat, parlar de conceptes com estacionalitat i proximitat". Roca ha parlat de "sentit comú", de "fer perdre la por", de cuinar com "acte d'amor, que no necessàriament ha de ser car ni complicat". Un evangeli en el que, com ja sabran els lectors habituals, crec. El llibre conta amb vuitanta receptes, però no és per si mateix un llibre de receptes, sinó més aviat un manual bàsic amb el que anar aprenent. Ara només resta donar-li el millor homenatge que pot rebre un llibre de cuina: omplir-lo de taques i annotacions, fer-ne ús, en definitiva.

dimarts, 25 de març de 2014

Norman Rockwell i Edward Hopper: pinzellades de la taula a Amèrica (i unes galetes).

Norman Rockwell. "The four freedoms (Freedom from want)". Oli sobre tela. 1943. 
Edward Hopper. "Nighthawks". Oli sobre tela. 1942.
Són dues escenes radicalment diferents: dia, i nit; espai privat, espai públic; menjar (molt) i beure (poc), detalls, i blocs de color, però sobre tot, una intueix, companyia i soledat. Els imaginaris de dos mestres de l'art figuratiu nordamericà tenen molts punts de separació. Amb tot, tant Norman Rockwell com Edward Hopper van dirigir sovint la seva mirada cap a la taula.
Norman Rockwell. "Baker reading diet book (How to diet)". Oli sobre tela. 1953.
Norman Rockwell. "After the prom". Oli sobre tela. 1957.
Norman Rockwell era el més jove, tot i que per només una dècada. Tots dos comencen en el món de la il·lustració de premsa i publicitat, però allà on Hopper en renega aviat, Rockwell l'abraça, i es converteix en un agut comentarista de la realitat. Per alguns, Rockwell serà un pintor "tou", en mostrar-se sovint irònic i explicatiu, picant l'ullet a l'espectador (com fa, gairebé literalment, la figura a la cantonada inferior dreta de la primera imatge). Això és parcialment fals. A més de la sèrie "The four freedoms", en la que detalla articula en imatges les quatre llibertats bàsiques que el president Franklin D. Roosevelt havia formulat en els anys del New Deal, Rockwell serà un ferm defensor dels drets civils i dedicarà al tema diverses pintures.

Norman Rockwell. "Saying grace". Oli sobre tela. 1951.
Norman Rockwell. "Thanksgiving day blues". Oli sobre tela. 1942.
Com a observador de la quotidianitat, Rockwell fixarà la seva mirada sobre el menjar tal, i com el podien observar els seus compatriotes blancs i de classe mitjana un dia qualsevol. Un pastisser a règim, amb una colla de pastissos de decoració cuqui (el kitsch no neix amb els cupcakes), una família en un bar, amb els condiments sobre la taula, un bar de batuts on acudeixen els emergents teenagers, l'esgotament de preparar un dinar d'Acció de Gràcies (el menú complet pot llegir-se, fins i tot...) I, algunes altres que delaten també canvis d'hàbits i maneres de fer cara al futur, ni que sigui perquè el seu interés per mostrar el paisatge idealitzat per la nostàlgia, com a "County agent", ja demostren que los coses estan canviant. En altres, el canvi dels hàbits alimentaris ja s'entreveu, amb la incorporació massiva de la dona al lloc de treball i l'entrepà que es pren a l'hora de dinar la icònica Rosie the Riveter.

Norman Rockwell. "The county agent". Oli sobre tela. 1948.

Norman Rockwell. "Rosie the riveter". Oli sobre tela. 1943.
Hopper, en canvi, no té cap intenció d'explicar-nos què pensen o per què són allà els seus personatges (no m'ho invento jo fent de crítico-telépata de tres al quart: ho va dir ell mateix). Els entorns que ens descriu són masses sòlides de llum i color. Però pels racons entre els silencis de les seves figures, també se'ns delaten alguns detalls sobre els establiments de l'època. Així, a "Tables for ladies", Hopper comenta un nou fenòmen: fins als anys vint no estava ben vist que les dones anessin soles a bars i restaurants. Aquest canvi, degut en gran part a la Llei Seca -als speakeasies hi era benvingut tothom que tingués diners per pagar- farà que als anys 30 se'ls dediquin taules específiques als locals.

Edward Hopper. "Table for ladies". Oli sobre tela. 1930.
Edward Hopper. "Automat". Oli sobre tela. 1929.
L'"Automat" desert on veiem una noia prenent-se un cafè era un tipus de restaurant ràpid on els clients pagaven amb monedes en una màquina i obtenien la seva consumició. És a dir, quelcom similar a una màquina de vending actual, però amb la diferència que al darrera del vidre hi havia una cuina. Els "automats" van caure en decliu als setanta, per la pujada dels preus del menjar i la pujança de les cadenes de fast food. A"Chop suey", en canvi, veiem el cartell de neó anunciant una especialitat que sona a xinesa però és en realitat totalment americana (sinoamericana, si es prefereix), que potser es mereixeria un post més llarg. Les noies de l'escena, flappers de manual, beuen té, però no mengen. Allà a on Rockwell la taula i la barra són lloc on gaudir, per Hopper només serveixen de pur escenari per a la interacció (?) social.

Edward Hopper. "Chop suey". Oli sobre tela. 1929
Edward Hopper. "New York restaurant". Oli sobre tela. 1922.
Tot i que tant Norman Rockwell com Edward Hopper eren uns tirilles acabats, amb facilitat per perdre pes i extremes dificultats per recuperar-lo, Rockwell tenia el vici de menjar galetes de civada. Circulen un parell de  versions de la seva recepta. La primera està treta del molt recomenable blog Biblioklept, és de l'any 66, i empra bastant més sucre que la que publica el Saturday Evening Post de 1970. A Norman Rockwell sempre li van agradar les coses dolçes, però no edulcorades. Una visió que contrastarà amb la de Hopper, complementant-se entre elles, i creant un imaginari que ha arribat, a través del cinema, la música i la televisió, fins als nostres dies.



Bechamel mucho

Han passat set anys des de que vaig pujar aquest post sobre les samarretes de Catalunyam, i segueixo sent fan de les prendes de roba amb logos i motius absurds, en especial si són culinaris.

Avui em descobreix la übermeravellosa Carmela les peces de Obeso, amb la seva propia marca, els models "Bimba&Lorza", i sobre tot, les precioses, preciosísimes de Bechamel, una ganga a partir de 15€. Un bàsic imprescindible que no ha de faltar mai, mai, mai en el teu fons d'armari o safata de canelons, i que et farà un tipet incomparable! El must més hot de la life!


dissabte, 22 de març de 2014

Jack Monroe, cuinar contra l'austeritat.

(c) Jack Monroe
Deia Vázquez-Montalbán que menjar o no menjar era qüestió de diners, però que menjar bé o malament era qüestió de cultura. No sé què en pensaria la Jack Monroe d'aquesta cita, però sospito que hi estaria bastant d'acord. La seva història, tot i que situada a Gran Bretanya, podria ser la de tantes persones d'aquí. D'una vida normal i corrent, un daltabaix vital -una separació- li comporta no poder conciliar els horaris de la feina amb la maternitat. El seu ex contribueix en el que pot, però tampoc no està en una situació per tirar coets. Ella, davant la negativa dels seus empleadors de canviar-li els horaris, deixa la feina per cercar-ne un altre. I aquí comença la davallada: deutes, ajuts socials que es retarden, venda o penyora d'electrodomèstics, joguines del seu fill, peregrinació a bancs d'aliments, fam...

Crec que pocs països expliquen tant bé les dues concepcions del món que ara lluiten per imposar-se com Gran Bretanya. Del mateix lloc on neix l'estat del benestar, la Seguretat Social, i la millor televisió pública del món, en surt també una Margaret Thatcher (que en pau no descansi, la mala pècora), una férrea estratificació social, i una caverna mediàtica que res no té a envejar la nostra. En les seves penúries, a més, Jackie Monroe es sent acusada pels mitjans de viure a costa de l'estat com una paparra. Comença un blog que, empenyorat a temporades l'ordinador, haurà d'escriure a cop de teclat al mòbil. Fa un post on explica que la gana fa mal. Comença a pensar en receptes que allarguin una setmana amb el seu pressupost de dotze euros per a dues persones, i, segons les va penjant i explicant la seva història, el blog va guanyant en notorietat.

La seva situació ha canviat força, des d'aleshores: els posts es van convertir en un llibre i col·laboracions per a The Guardian i amb algun supermercat, i ella s'ha convertit en ambaixadora d'Oxfam contra la pobresa. Naturalment, la premsa tabloidea l'ha intentada desqualificar, qüestionant les seves tries, el seu estil de vida, i fins i tot la seva manera de cuinar. Ella ha respost les acusacions redreçant totes les falsetats (perquè allà, com aquí, n'hi ha uns quants que no deixen que la realitat els estalvii un bon titular). Sé que sóc una pesada perquè repeteixo sovint que cuinar és una de les eines polítiques més poderoses que tenim al nostre abast, però ho crec de debó. Cuinar bé, amb pocs diners, significa no deixar que la pobresa material es torni en misèria emocional, no ser dòcil, no callar. Consisteix en ser ciutadans, i no súbdits.

dimecres, 12 de març de 2014

Què esmorza el món?

)

I vosaltres, què heu esmorzat avui?

dimarts, 4 de març de 2014

Noves col·laboracions i una mica d'ordre (tenim un passat).


Els lectors veterans, si és que en queda algun, sabran que quan vaig començar aquest blog fa gairebé vuit anys, jo estava apartada del periodisme, vivint a la realitat paral·lela del món de l'edició. En la primera fase del meu treball en revistes i televisions, tot era analògic, i amb prou feines no hi havia ni web, motiu pel qual conservo molt pocs retalls del que vaig escriure o deixar d'escriure en l'època. Però com que d'uns anys ençà això ha canviat, és molt més fàcil fer-se un arxiu d'allò que un va treballant.

Avui, per comentar-vos tres noves col·laboracions meves aparegudes como qui diu ahir mateix. La primera és del blog Gastronosfera, on segueixo amb la meva línia de donar usos a bàsics del rebost, aquest cop centrant-me en les llaunes de tomàquet. La segona a Comida's Magazine, on parlo una mica dels bars del metro. I a la fi, penjo un reportatge del que n'estic particularment orgullosa, sobre calçots, per a la revista americana Chickpea. Dic orgullosa perquè l'he escrit en anglès (amb la inestimable col·laboració del meu cunyat Norman com corrector), i orgullosa perquè l'he fet amb dos fotògrafs tan talentosos com el Martí Sants i la Mireia Pérez.

Apart d'això, em decideixo a la fi a fer un portfolio dels meus links i pdfs. El podreu trobar a ma dreta, sota l'índex de receptes, amb el nom tan pretenciós com fals de The Collected Calpena. No hi ha tot el que he fet: He deixat fora articles de nutrició (tot i que si algú és prou massoca puc rescatar-los, però vaja...), textos petits, i alguna que altra tonteria perfectament prescindible, així com tots els articles que no tenen ni la més mínima relació amb la gastronomia. En falten molts: dels que he escrit i no han arribat a publicar-se, aquells dels que no me n'han donat un exemplar, i, sobre tot, els que espero que encara quedin per venir. Vostres són.

dilluns, 24 de febrer de 2014

Realitat i verosimilitut (Ho Chi Minh i Escoffier. Un estrany duet als fogons del Carlton).

Fa poc va ser a Barcelona Tom Wolfe, un dels pares d'allò que es va anomenar Nou Periodisme, i que consistia, molt somerament, a aplicar tècniques de ficció en la descripció de la realitat. Wolfe explicava que va deixar el periodisme perquè de vegades li passaven coses insòlites. Tan, tan insòlites, que quan intentava reflexar-les a la plana semblaven irreals. En la ficció, en canvi, es dóna certa suspensió de la incredulitat que fa que el lector s'arribi a empassar, si ens ho fem venir bé, coincidències i casualitats... Wolfe va anar anys enrera a una festa a casa del compositor Leonard Bernstein (el de West Side Story) a un luxòs pis de Park Avenue. A la festa hi havia convidats un grup de Panteres Negres. Allò li va semblar tan novel·lesc que va decidir reconvertir el reportatge sobre Nova Iork en el que estava treballant en "La foguera de les vanitats".

Si has vist Full Metal Jacket, sé què estàs cantant ara mateix.
Aquests dies torno a treballar en la novel·la que vaig començar fa molt de temps, arrel d'haver-me apuntat a un interessant i recomanable taller sobre novel·la històrica. El tema de la verossimilitut surt amb recurrència. Fent recerca sobre Escoffier, el gran organitzador de les cuines modernes -i personatge secundari a la meva història- em trobo amb una anècdota d'aquelles que no colarien en un reportatge, i que caldria treballar molt, molt bé per fer carn de ficció. Escoffier estava al càrrec de les cuines de l'Hotel Carlton de Londres el 1913 quan hi va entrar a treballar un jove rentaplats procedent d'Indoxina anomenat Ho Chi Minh. Sí, el Ho Chi Minh que anys més tard seria el gran enemic dels Estats Units en la guerra de Vietnam. Ho Chi Minh havia après l'ofici de cuiner al seu Saigon natal -que després de la guerra seria rebatejada amb el seu nom- i havia treballat en aquest ofici en diferents vaixells mercants.

Escoffier. Bigoti hipster FTW.
Segons resen algunes hagiobiografies, Ho Chi Minh guardava curosament el menjava que quedava a mig consumir dels luxosos salons del Carlton, un lloc per on passava el bó i millor de la societat londinenca (de fet, la declaració de guerra en la que Anglaterra entra a la 1ª Guerra Mundial enganxa a un jove Churchill dinant allà), amb la finalitat de repartir aquelles viandes entre els pobres. Escoffier el va veure i el va conminar a deixar-ho estar. A canvi, el va promoure a la brigada de pastissers. Cal dir que Escoffier no era gaire amic dels pastissos i les postres, perquè considerava que el ritual del té britànic feia que els comensals arribessin al sopar sense gana.
Ho Chi Minh al 1921.
Tant et feia unes tartaletes cuquis com inflingia als Estats Units la pitjor derrota de la seva història.
Pel que sembla, el jove Ho Chi Minh va progressar bastant, i va arribar a convertir-se en un virtuòs de la pasta brisa. No queden gaire més pistes sobre la trobada entre Escoffier i Ho Chi Minh, perquè el Carlton de Londres va ser destruït durant els bombardeigs de l'aviació alemanya durant el Blitz. Però si el vietnamita hagués seguit la seva vocació, potser ara parlaríem d'un dels pares de la pastisseria moderna. I el món seria, indubtablement, un lloc molt diferent.

dimarts, 11 de febrer de 2014

Deu maneres de tunejar una truita, a Gastronosfera

...seguint amb les col·laboracions, la meva d'avui va sobre com donar-li un gir inesperat a les truites. Amb receptes, idees per fer-les diferents i alguns trucs. Podeu llegir-la a Gastronosfera, clicant aquí.

(Per cert, als posts de Gastronosfera, sempre us linko a la versió de l'idioma en que vaig entregar, que va segons el dia perquè puc triar. Visca la V.O.).

dilluns, 10 de febrer de 2014

Gastronomia com Cultura de la Transició a Yé

Avui podeu llegir-me a la revista digital Yé, que dedica el seu número actual al menjar, sobre la hipòtesi que la gastronomia hagi estat un altre pilar més d'allò que s'ha anomenat Cultura de la Transició. Si us vé de gust llegir-me, cliqueu aquí (i ja de pas llegiu-vos la resta del número, que està molt bé).

dilluns, 3 de febrer de 2014

Crêpes a Gastronosfera

Ahir va ser el dia de la Candelera, que els francesos celebren tradicionalment fent crêpes. Si voleu llegir el post que vaig preparar per Gastronosfera sobre aquesta tradició, i descobrir a més uns quants trucs i receptes per gaudir-ne, cliqueu aquí.

dimecres, 29 de gener de 2014

Menjar contra la foscor: Com va sobreviure la cuina jueva a l'Holocaust.

El 27 de Gener va ser el Dia Internacional de Conmemoració de l'Holocaust.

El 19 d'abril de 1943, vigília de la Pasqua jueva, les tropes alemanyes van entrar al ghetto de Varsòvia. Una de les supervivents, Tuvia Borzykowski, ho explicava així:
"En mig d'aquesta destrucció, la taula parada al centre de la sala no encaixava, amb els gots plens de ví, la família asseguda al seu voltant, i el rabí que llegia la Haggadah." 
Una altra supervivent, Shoshana Baharir, explica que tenien "fins i tot matzoh (pa àzim)".

Hi ha hagut diversos llibres de memòries i receptes que, a través del record de les tradicions culinàries dels jueus del Centre d'Europa (els sefardites italians, grecs i turcs, molt delmats, han deixat menys testimonis, tot i que, com sempre, hi ha el magnífic llibre de Claudia Roden). El 1996 es va publicar In memory's kitchen, que va sorgir de la recopilació de testimonis que va recollir una altra supervivent mentre estava internada a Therezin, un teòric "camp model" d'internament que, en realitat, no era més que un lloc de pas cap a Auschwitz, però n'hi ha d'altres, com l'Holocaust survivors cookbook o el Recipes remembered.

I han quedat també fotografies que, en la pitjor de les barbàries, poc hi ha més civilitzat que reunir-se per cuinar i menjar. Totes les que veieu aquí sota estan extretes de l'arxiu del Yad Vashem, a Israel.
El testimoni més colpidor, potser, és el d'una supervivent de Bergen-Belsen, Pearl Benisch. En aquest camp, com en molts altres, la fam era una de les principals causes de mortalitat. Ella, destinada a pelar naps i xirivies, se las va enginyar per aconseguir preparar matzoh amb tres rodanxes de nap. La cuina contra la barbàrie, sobrevivint als embats de la història gràcies a l'enginy, la creativitat, i la resiliència de les persones.

Taula de Seder al Ghetto de Varsòvia, alberg de refugiats

Preparació del matzoh al ghetto de Varsòvia
Celebració del Seder entre els soldats jueus aliats.
Preparació clandestina del matzoh a Lodz, Polònia


dimarts, 28 de gener de 2014

Sopa de miso i bolets (miso-gínia?)


El miso és un d'aquells ingredients estranys que va aparèixer per aquests verals, com tants d’altres ingredients de la cuina japonesa, per la porta de darerre que representen les botigues de menjar ecològic i orgànic. El miso, (literalment “font de sabor”), és un ingredient que al primer cop de gust espanta una mica: el seu gust característic és un cop de puny de potència directe a les papil·les gustatives. Està fet de cereals fermentats; i es nota. Però igual que passa amb la seva cosina germana, la cervesa, té una varietat de matisos i registres que fan que qui l’aprecia en gaudeixi com un boig. Al Japó les preferències per una mena o altra de miso no són només regionals, sinó que cada família té el seu propi miso o “coupage” de misos particular, que a més varia en funció del temps que se’ls hagi deixat fermentar. La sopa de miso, per cert, es prepara habitualment amb brou de sardines de bonítol (dashi), tot i que la recepta que trobareu més avall està cuinada amb brou vegetal.

La Junta de Promoció del miso a Japó divideix aquesta pasta en tres grans tipus, el mugi miso (que predomina a l’oest del Japó i és fet de amb llavors de soja, ordi maltat i sal), el mame miso (de soja, soja maltada i sal, restringit sobre tot a les prefectures de Mie i Nara) i el kome miso (elaborat amb soja, arròs i sal, i vale, ya me lo como). Però aquesta mateix entitat adverteix també que hi ha més de 1300 tipus diferents d’aquesta pasta, sense comptar les barreges, motiu pel qual també és interessant destacar algunes de les varietats més freqüents i més fàcils de trobar fora del Japó:  tenim, per exemple, el miso blanc (shiro miso), una categoria general de miso que es defineix per la dolçor i una relativa suavitat. Sovint se’l combina amb altres varietats com el sinshu miso, típic de Nagano, més àcid i salat i de color groguenc. També hi ha el Sendai miso, vermell, i en diverses textures; i el hatcho miso, procedent de la zona de Nagoya, fosc i potent, que no conté altra cosa que soja. La millor recomanació que es pot fer seria anar-los provant perquè personalment trobo que n'hi ha de deliciosos -en cas dels més dolços i suaus- fins a absolutament repugnants -els més bèsties i pudents.  El miso és l’ingredient principal de la sopa preferida dels japonesos, que en prenen a tothora, fins i tot per esmorzar, i se’n poden fer infinites permutacions. La sopa de miso, a més a més, es fusiona sense gaire dificultat amb la cuina europea. Imprescindible ingredient, en definitiva, tot i que s’ha d’emprar amb seny.

A mi el que m'ha convertit en una misògina (és a dir, una dona a la que agrada el miso) és aquesta sopa, del llibre Everyday Happy Herbivore, un dels meus fons d'armari culinaris a l'hivern, al que torno i retorno. De vegades en prenc la versió més bàsica, tirant de bolets secs que es guarden durant mesos i mesos al rebost, i de vegades hi afegeixo tots els extres que s'esmenten als ingredients. Ara, l'únic que no varia és que caaaaaada cop que me la faig se'm fa curta.

Sopa de miso i bolets

Ingredients

3 cebes tendres (2, si són molt grans)
1/2 litre d'aigua
70 grams de bolets frescos o 35 grams de secs
Bitxo
1-3 cullerades de shiro miso

Ingredients opcionals (tots recomanables, cap veritablement necessari)

Un rajolí de (salsa de) soja
Flocs d'algues
Fideus
Un trocet d'un cm de gingebre, picadet
Un grapat d'espinacs o bledes

Talleu les cebes a dernes, descartant-ne la part més verda. Si feu servir els bolets secs, rehidrateu-los amb aigua bullenta durant 20 minuts, talleu-los, filtreu l'aigua i feu-la servir enlloc de la que marquen els ingredients, si voleu. Si els feu servir frescs, talleu-los en rondantxes. Poseu com mig cm d'aigua a l'olla on fareu la sopa, i salteu-los fins que s'estovin, afegint una goteta d'oli si cal. Afegiu-hi un polsim de bitxo i una cullerada de miso, i remeneu-ho per a que se'n desfacin els grumolls. Aboqueu-hi la resta de l'aigua i la ceba, i apugeu la temperatura fins que gairebé bulli. Torneu-la a abaixar. Proveu-la (sense cremar-vos), i afegiu-hi més miso i un rajolí de soja, si estés sossa. Poseu-hi la resta d'ingredients, si voleu, i deixeu-ho coure fins que la pasta sembli cuita i els espinacs, pansits, o fins que tot sembli més o menys escalfat. Deixeu-ho reposar cinc minuts abans de servir.

dilluns, 27 de gener de 2014

Madalenes cítriques (un post sense pretensions)


Volia tornar a escriure feia temps, i quant més en passava, més costa amunt se'm feia. Em va dir una amiga, potser amb raó, que si intento fer-ne un reportatge llarg de cada post no me'n sortiré mai, així que farem cas i començaré amb un post intrascendent. Vaig publicar ja fa un temps la primera recepta que recordo haver preparat regularment, la d'unes madalenes. Just és que en plan "nou començament" en publiqui unes altres, doncs.

Les d'avui són veganes perquè surten d'un llibre de cuina vegà -és el que té-, el Vegan brunch. El gran avantatge és que no cal tenir ous per fer-les. Bé, no cal tenir-los a mà. Bé, tu ja m'entens. En la versió del llibre són de llimona i llavors de rosella, però també les he provat amb taronja i xocolata i sempre surten bé. Un truquet que faig servir sovint per fer-les una mica menys calòriques és substituir l'oli de la recepta per compota de poma, però s'ha de dir que, menjades d'una en una, tampoco són la gran catàstrofe dietària. Només un petit drama. Només un petit post.

Magdalenes cítriques

Ingredients

250 g de farina
135 grams de sucre
1 cullerada de llevat de pastisseria
5 cullerades de llavors de rosella o 3 cullerades de trocets de xocolata
1/2 culleradeta de sal
185 ml de llet (vegetal o no)
Suc d'una llimona / taronja
Pell ratllada de 2 llimones / taronges (evitant la part blanca, que amargueja)
125 ml d'oli / compota de poma
2 culleradetes d'extracte de vainilla.


Preescalfeu el forn a 190º graus i folreu un motllo de madalanes amb paperets d'aquells tan cuquis (en el seu defecte, una mica d'oli servirà). Barregeu els ingredients secs per una banda, els humits per una altra, feu un petit pou en els primers, i aboqueu-hi els segons. Remeneu-los -delicadament, no passa res si queda algún grumollet- i ompliu els motllos a les tres quartes parts. Trigaran en fer-se entre 20 i 27 minuts, depenent del caràcter del vostre forn. Deixeu-les refredar sobre uns estalvis, un cop desmotllades.