dilluns, 24 de febrer de 2014

Realitat i verosimilitut (Ho Chi Minh i Escoffier. Un estrany duet als fogons del Carlton).

Fa poc va ser a Barcelona Tom Wolfe, un dels pares d'allò que es va anomenar Nou Periodisme, i que consistia, molt somerament, a aplicar tècniques de ficció en la descripció de la realitat. Wolfe explicava que va deixar el periodisme perquè de vegades li passaven coses insòlites. Tan, tan insòlites, que quan intentava reflexar-les a la plana semblaven irreals. En la ficció, en canvi, es dóna certa suspensió de la incredulitat que fa que el lector s'arribi a empassar, si ens ho fem venir bé, coincidències i casualitats... Wolfe va anar anys enrera a una festa a casa del compositor Leonard Bernstein (el de West Side Story) a un luxòs pis de Park Avenue. A la festa hi havia convidats un grup de Panteres Negres. Allò li va semblar tan novel·lesc que va decidir reconvertir el reportatge sobre Nova Iork en el que estava treballant en "La foguera de les vanitats".

Si has vist Full Metal Jacket, sé què estàs cantant ara mateix.
Aquests dies torno a treballar en la novel·la que vaig començar fa molt de temps, arrel d'haver-me apuntat a un interessant i recomanable taller sobre novel·la històrica. El tema de la verossimilitut surt amb recurrència. Fent recerca sobre Escoffier, el gran organitzador de les cuines modernes -i personatge secundari a la meva història- em trobo amb una anècdota d'aquelles que no colarien en un reportatge, i que caldria treballar molt, molt bé per fer carn de ficció. Escoffier estava al càrrec de les cuines de l'Hotel Carlton de Londres el 1913 quan hi va entrar a treballar un jove rentaplats procedent d'Indoxina anomenat Ho Chi Minh. Sí, el Ho Chi Minh que anys més tard seria el gran enemic dels Estats Units en la guerra de Vietnam. Ho Chi Minh havia après l'ofici de cuiner al seu Saigon natal -que després de la guerra seria rebatejada amb el seu nom- i havia treballat en aquest ofici en diferents vaixells mercants.

Escoffier. Bigoti hipster FTW.
Segons resen algunes hagiobiografies, Ho Chi Minh guardava curosament el menjava que quedava a mig consumir dels luxosos salons del Carlton, un lloc per on passava el bó i millor de la societat londinenca (de fet, la declaració de guerra en la que Anglaterra entra a la 1ª Guerra Mundial enganxa a un jove Churchill dinant allà), amb la finalitat de repartir aquelles viandes entre els pobres. Escoffier el va veure i el va conminar a deixar-ho estar. A canvi, el va promoure a la brigada de pastissers. Cal dir que Escoffier no era gaire amic dels pastissos i les postres, perquè considerava que el ritual del té britànic feia que els comensals arribessin al sopar sense gana.
Ho Chi Minh al 1921.
Tant et feia unes tartaletes cuquis com inflingia als Estats Units la pitjor derrota de la seva història.
Pel que sembla, el jove Ho Chi Minh va progressar bastant, i va arribar a convertir-se en un virtuòs de la pasta brisa. No queden gaire més pistes sobre la trobada entre Escoffier i Ho Chi Minh, perquè el Carlton de Londres va ser destruït durant els bombardeigs de l'aviació alemanya durant el Blitz. Però si el vietnamita hagués seguit la seva vocació, potser ara parlaríem d'un dels pares de la pastisseria moderna. I el món seria, indubtablement, un lloc molt diferent.

1 comentari:

Victor Jara ha dit...

Epic awesome story