dissabte, 22 de març de 2014

Jack Monroe, cuinar contra l'austeritat.

(c) Jack Monroe
Deia Vázquez-Montalbán que menjar o no menjar era qüestió de diners, però que menjar bé o malament era qüestió de cultura. No sé què en pensaria la Jack Monroe d'aquesta cita, però sospito que hi estaria bastant d'acord. La seva història, tot i que situada a Gran Bretanya, podria ser la de tantes persones d'aquí. D'una vida normal i corrent, un daltabaix vital -una separació- li comporta no poder conciliar els horaris de la feina amb la maternitat. El seu ex contribueix en el que pot, però tampoc no està en una situació per tirar coets. Ella, davant la negativa dels seus empleadors de canviar-li els horaris, deixa la feina per cercar-ne un altre. I aquí comença la davallada: deutes, ajuts socials que es retarden, venda o penyora d'electrodomèstics, joguines del seu fill, peregrinació a bancs d'aliments, fam...

Crec que pocs països expliquen tant bé les dues concepcions del món que ara lluiten per imposar-se com Gran Bretanya. Del mateix lloc on neix l'estat del benestar, la Seguretat Social, i la millor televisió pública del món, en surt també una Margaret Thatcher (que en pau no descansi, la mala pècora), una férrea estratificació social, i una caverna mediàtica que res no té a envejar la nostra. En les seves penúries, a més, Jackie Monroe es sent acusada pels mitjans de viure a costa de l'estat com una paparra. Comença un blog que, empenyorat a temporades l'ordinador, haurà d'escriure a cop de teclat al mòbil. Fa un post on explica que la gana fa mal. Comença a pensar en receptes que allarguin una setmana amb el seu pressupost de dotze euros per a dues persones, i, segons les va penjant i explicant la seva història, el blog va guanyant en notorietat.

La seva situació ha canviat força, des d'aleshores: els posts es van convertir en un llibre i col·laboracions per a The Guardian i amb algun supermercat, i ella s'ha convertit en ambaixadora d'Oxfam contra la pobresa. Naturalment, la premsa tabloidea l'ha intentada desqualificar, qüestionant les seves tries, el seu estil de vida, i fins i tot la seva manera de cuinar. Ella ha respost les acusacions redreçant totes les falsetats (perquè allà, com aquí, n'hi ha uns quants que no deixen que la realitat els estalvii un bon titular). Sé que sóc una pesada perquè repeteixo sovint que cuinar és una de les eines polítiques més poderoses que tenim al nostre abast, però ho crec de debó. Cuinar bé, amb pocs diners, significa no deixar que la pobresa material es torni en misèria emocional, no ser dòcil, no callar. Consisteix en ser ciutadans, i no súbdits.

1 comentari:

Ruben ha dit...

No coneixia la història d'aquesta pobra noia. Quin mal rotllo :-(