dimarts, 25 de març de 2014

Norman Rockwell i Edward Hopper: pinzellades de la taula a Amèrica (i unes galetes).

Norman Rockwell. "The four freedoms (Freedom from want)". Oli sobre tela. 1943. 
Edward Hopper. "Nighthawks". Oli sobre tela. 1942.
Són dues escenes radicalment diferents: dia, i nit; espai privat, espai públic; menjar (molt) i beure (poc), detalls, i blocs de color, però sobre tot, una intueix, companyia i soledat. Els imaginaris de dos mestres de l'art figuratiu nordamericà tenen molts punts de separació. Amb tot, tant Norman Rockwell com Edward Hopper van dirigir sovint la seva mirada cap a la taula.
Norman Rockwell. "Baker reading diet book (How to diet)". Oli sobre tela. 1953.
Norman Rockwell. "After the prom". Oli sobre tela. 1957.
Norman Rockwell era el més jove, tot i que per només una dècada. Tots dos comencen en el món de la il·lustració de premsa i publicitat, però allà on Hopper en renega aviat, Rockwell l'abraça, i es converteix en un agut comentarista de la realitat. Per alguns, Rockwell serà un pintor "tou", en mostrar-se sovint irònic i explicatiu, picant l'ullet a l'espectador (com fa, gairebé literalment, la figura a la cantonada inferior dreta de la primera imatge). Això és parcialment fals. A més de la sèrie "The four freedoms", en la que detalla articula en imatges les quatre llibertats bàsiques que el president Franklin D. Roosevelt havia formulat en els anys del New Deal, Rockwell serà un ferm defensor dels drets civils i dedicarà al tema diverses pintures.

Norman Rockwell. "Saying grace". Oli sobre tela. 1951.
Norman Rockwell. "Thanksgiving day blues". Oli sobre tela. 1942.
Com a observador de la quotidianitat, Rockwell fixarà la seva mirada sobre el menjar tal, i com el podien observar els seus compatriotes blancs i de classe mitjana un dia qualsevol. Un pastisser a règim, amb una colla de pastissos de decoració cuqui (el kitsch no neix amb els cupcakes), una família en un bar, amb els condiments sobre la taula, un bar de batuts on acudeixen els emergents teenagers, l'esgotament de preparar un dinar d'Acció de Gràcies (el menú complet pot llegir-se, fins i tot...) I, algunes altres que delaten també canvis d'hàbits i maneres de fer cara al futur, ni que sigui perquè el seu interés per mostrar el paisatge idealitzat per la nostàlgia, com a "County agent", ja demostren que los coses estan canviant. En altres, el canvi dels hàbits alimentaris ja s'entreveu, amb la incorporació massiva de la dona al lloc de treball i l'entrepà que es pren a l'hora de dinar la icònica Rosie the Riveter.

Norman Rockwell. "The county agent". Oli sobre tela. 1948.

Norman Rockwell. "Rosie the riveter". Oli sobre tela. 1943.
Hopper, en canvi, no té cap intenció d'explicar-nos què pensen o per què són allà els seus personatges (no m'ho invento jo fent de crítico-telépata de tres al quart: ho va dir ell mateix). Els entorns que ens descriu són masses sòlides de llum i color. Però pels racons entre els silencis de les seves figures, també se'ns delaten alguns detalls sobre els establiments de l'època. Així, a "Tables for ladies", Hopper comenta un nou fenòmen: fins als anys vint no estava ben vist que les dones anessin soles a bars i restaurants. Aquest canvi, degut en gran part a la Llei Seca -als speakeasies hi era benvingut tothom que tingués diners per pagar- farà que als anys 30 se'ls dediquin taules específiques als locals.

Edward Hopper. "Table for ladies". Oli sobre tela. 1930.
Edward Hopper. "Automat". Oli sobre tela. 1929.
L'"Automat" desert on veiem una noia prenent-se un cafè era un tipus de restaurant ràpid on els clients pagaven amb monedes en una màquina i obtenien la seva consumició. És a dir, quelcom similar a una màquina de vending actual, però amb la diferència que al darrera del vidre hi havia una cuina. Els "automats" van caure en decliu als setanta, per la pujada dels preus del menjar i la pujança de les cadenes de fast food. A"Chop suey", en canvi, veiem el cartell de neó anunciant una especialitat que sona a xinesa però és en realitat totalment americana (sinoamericana, si es prefereix), que potser es mereixeria un post més llarg. Les noies de l'escena, flappers de manual, beuen té, però no mengen. Allà a on Rockwell la taula i la barra són lloc on gaudir, per Hopper només serveixen de pur escenari per a la interacció (?) social.

Edward Hopper. "Chop suey". Oli sobre tela. 1929
Edward Hopper. "New York restaurant". Oli sobre tela. 1922.
Tot i que tant Norman Rockwell com Edward Hopper eren uns tirilles acabats, amb facilitat per perdre pes i extremes dificultats per recuperar-lo, Rockwell tenia el vici de menjar galetes de civada. Circulen un parell de  versions de la seva recepta. La primera està treta del molt recomenable blog Biblioklept, és de l'any 66, i empra bastant més sucre que la que publica el Saturday Evening Post de 1970. A Norman Rockwell sempre li van agradar les coses dolçes, però no edulcorades. Una visió que contrastarà amb la de Hopper, complementant-se entre elles, i creant un imaginari que ha arribat, a través del cinema, la música i la televisió, fins als nostres dies.



1 comentari:

Ruben ha dit...

Una anàlisi ben curiosa. No m'hi hauria parat a pensar mai en tots aquests detalls.