divendres, 28 de març de 2014

Sobre les escopideres (un post sofista)




A favor

El que distingueix dels animals és la nostra capacitat per sobreposar-nos als instints i les emocions. La nostra capacitat per raonar. No té sentit l'excès per l'excés. Gaudir de la gastronomia, dels vins, de les coses sense calibrar-les ens situa al nivell més baix de l'escala evolutiva. No és possible efectuar una anàlisi objectiva, o ni tan sols gaudir realment, quan s'ha travessat el límit, ni apreciar la feina, i l'esforç darrera un ingredient, un plat, o un establiment, si els ulls no són capaços de mirar. Més val poc i bó que molt i dolent, i des de un cert ascetisme, guardant la distància, és com millor un s'atura a entendre. Perquè, al capdavall, no hi ha plaer sense comprensió.

En contra

Rabelais tenia raó. Som animals d'excessos. Qui seu a taula tement el risc d'una indigestió o una borratxera no mereix dir que està viu. Cap anàlisi és mai objectiva, ni hauria de pretendre ser-ho. No s'entèn la vida sense gana ni sense set, sense l'accelaració del cor quan els llavis tasten la mel o quan Bacus batega desbocat per les venes. Viure és creuar límits, barrejar, jugar-se-la i excedir-se (potser motivats per la por a la fam última i definitiva, que és la mort). Com em va dir alguna vegada algú, les escopideres són per covards. Mirada nebulosa, gula-pecat. L'infern és no pecar.