divendres, 28 de març de 2014

Sobre les escopideres (un post sofista)




A favor

El que distingueix dels animals és la nostra capacitat per sobreposar-nos als instints i les emocions. La nostra capacitat per raonar. No té sentit l'excès per l'excés. Gaudir de la gastronomia, dels vins, de les coses sense calibrar-les ens situa al nivell més baix de l'escala evolutiva. No és possible efectuar una anàlisi objectiva, o ni tan sols gaudir realment, quan s'ha travessat el límit, ni apreciar la feina, i l'esforç darrera un ingredient, un plat, o un establiment, si els ulls no són capaços de mirar. Més val poc i bó que molt i dolent, i des de un cert ascetisme, guardant la distància, és com millor un s'atura a entendre. Perquè, al capdavall, no hi ha plaer sense comprensió.

En contra

Rabelais tenia raó. Som animals d'excessos. Qui seu a taula tement el risc d'una indigestió o una borratxera no mereix dir que està viu. Cap anàlisi és mai objectiva, ni hauria de pretendre ser-ho. No s'entèn la vida sense gana ni sense set, sense l'accelaració del cor quan els llavis tasten la mel o quan Bacus batega desbocat per les venes. Viure és creuar límits, barrejar, jugar-se-la i excedir-se (potser motivats per la por a la fam última i definitiva, que és la mort). Com em va dir alguna vegada algú, les escopideres són per covards. Mirada nebulosa, gula-pecat. L'infern és no pecar.

dijous, 27 de març de 2014

"Cuina amb Joan Roca"

The man himself
Un dels proverbs més citats de la història de l'autoajuda i la superació personal resa que si li regales un peix a una persona, aquesta deixa de passar gana durant un dia; però que si l'ensenyes a pescar, deixarà de passar gana per sempre. Aquesta és la idea subjacent de certa nova fornada de llibre de cuina que pretenen no quedar-se en el mer receptari, sinó ensenyar al públic.

Seria possible analitzar el fenòmen en clau cínica i dir que en altres paísos ja fa anys que hi ha llibres d'aquesta mena. Podria dir-se també que els llibres s'han convertit en una eina de marketing (i potser d'ingressos) imprescindible avui en dia per a qualsevol cuiner. Però deia Kapuszinski que els cínics no serveixen per a aquest ofici, i que Joan Roca -i, per extensió, el Celler de Can Roca- tregui un llibre per explicar les bases tècniques de la cuina per als cuiners casolans és una notícia que només es pot qualificar de bona.
Nens, no intenteu fer això a casa!

Avui ens han convocat a esmorzar per presentar el volum, titulat "Cuina amb Joan Roca" (24,95€, Grup62). Un llibre plé de fotos que, en paraules del propi Roca, "buscar sistematizar i ensenyar gradualment les tècniques, però també, amb tota la naturalitat, parlar de conceptes com estacionalitat i proximitat". Roca ha parlat de "sentit comú", de "fer perdre la por", de cuinar com "acte d'amor, que no necessàriament ha de ser car ni complicat". Un evangeli en el que, com ja sabran els lectors habituals, crec. El llibre conta amb vuitanta receptes, però no és per si mateix un llibre de receptes, sinó més aviat un manual bàsic amb el que anar aprenent. Ara només resta donar-li el millor homenatge que pot rebre un llibre de cuina: omplir-lo de taques i annotacions, fer-ne ús, en definitiva.

dimarts, 25 de març de 2014

Norman Rockwell i Edward Hopper: pinzellades de la taula a Amèrica (i unes galetes).

Norman Rockwell. "The four freedoms (Freedom from want)". Oli sobre tela. 1943. 
Edward Hopper. "Nighthawks". Oli sobre tela. 1942.
Són dues escenes radicalment diferents: dia, i nit; espai privat, espai públic; menjar (molt) i beure (poc), detalls, i blocs de color, però sobre tot, una intueix, companyia i soledat. Els imaginaris de dos mestres de l'art figuratiu nordamericà tenen molts punts de separació. Amb tot, tant Norman Rockwell com Edward Hopper van dirigir sovint la seva mirada cap a la taula.
Norman Rockwell. "Baker reading diet book (How to diet)". Oli sobre tela. 1953.
Norman Rockwell. "After the prom". Oli sobre tela. 1957.
Norman Rockwell era el més jove, tot i que per només una dècada. Tots dos comencen en el món de la il·lustració de premsa i publicitat, però allà on Hopper en renega aviat, Rockwell l'abraça, i es converteix en un agut comentarista de la realitat. Per alguns, Rockwell serà un pintor "tou", en mostrar-se sovint irònic i explicatiu, picant l'ullet a l'espectador (com fa, gairebé literalment, la figura a la cantonada inferior dreta de la primera imatge). Això és parcialment fals. A més de la sèrie "The four freedoms", en la que detalla articula en imatges les quatre llibertats bàsiques que el president Franklin D. Roosevelt havia formulat en els anys del New Deal, Rockwell serà un ferm defensor dels drets civils i dedicarà al tema diverses pintures.

Norman Rockwell. "Saying grace". Oli sobre tela. 1951.
Norman Rockwell. "Thanksgiving day blues". Oli sobre tela. 1942.
Com a observador de la quotidianitat, Rockwell fixarà la seva mirada sobre el menjar tal, i com el podien observar els seus compatriotes blancs i de classe mitjana un dia qualsevol. Un pastisser a règim, amb una colla de pastissos de decoració cuqui (el kitsch no neix amb els cupcakes), una família en un bar, amb els condiments sobre la taula, un bar de batuts on acudeixen els emergents teenagers, l'esgotament de preparar un dinar d'Acció de Gràcies (el menú complet pot llegir-se, fins i tot...) I, algunes altres que delaten també canvis d'hàbits i maneres de fer cara al futur, ni que sigui perquè el seu interés per mostrar el paisatge idealitzat per la nostàlgia, com a "County agent", ja demostren que los coses estan canviant. En altres, el canvi dels hàbits alimentaris ja s'entreveu, amb la incorporació massiva de la dona al lloc de treball i l'entrepà que es pren a l'hora de dinar la icònica Rosie the Riveter.

Norman Rockwell. "The county agent". Oli sobre tela. 1948.

Norman Rockwell. "Rosie the riveter". Oli sobre tela. 1943.
Hopper, en canvi, no té cap intenció d'explicar-nos què pensen o per què són allà els seus personatges (no m'ho invento jo fent de crítico-telépata de tres al quart: ho va dir ell mateix). Els entorns que ens descriu són masses sòlides de llum i color. Però pels racons entre els silencis de les seves figures, també se'ns delaten alguns detalls sobre els establiments de l'època. Així, a "Tables for ladies", Hopper comenta un nou fenòmen: fins als anys vint no estava ben vist que les dones anessin soles a bars i restaurants. Aquest canvi, degut en gran part a la Llei Seca -als speakeasies hi era benvingut tothom que tingués diners per pagar- farà que als anys 30 se'ls dediquin taules específiques als locals.

Edward Hopper. "Table for ladies". Oli sobre tela. 1930.
Edward Hopper. "Automat". Oli sobre tela. 1929.
L'"Automat" desert on veiem una noia prenent-se un cafè era un tipus de restaurant ràpid on els clients pagaven amb monedes en una màquina i obtenien la seva consumició. És a dir, quelcom similar a una màquina de vending actual, però amb la diferència que al darrera del vidre hi havia una cuina. Els "automats" van caure en decliu als setanta, per la pujada dels preus del menjar i la pujança de les cadenes de fast food. A"Chop suey", en canvi, veiem el cartell de neó anunciant una especialitat que sona a xinesa però és en realitat totalment americana (sinoamericana, si es prefereix), que potser es mereixeria un post més llarg. Les noies de l'escena, flappers de manual, beuen té, però no mengen. Allà a on Rockwell la taula i la barra són lloc on gaudir, per Hopper només serveixen de pur escenari per a la interacció (?) social.

Edward Hopper. "Chop suey". Oli sobre tela. 1929
Edward Hopper. "New York restaurant". Oli sobre tela. 1922.
Tot i que tant Norman Rockwell com Edward Hopper eren uns tirilles acabats, amb facilitat per perdre pes i extremes dificultats per recuperar-lo, Rockwell tenia el vici de menjar galetes de civada. Circulen un parell de  versions de la seva recepta. La primera està treta del molt recomenable blog Biblioklept, és de l'any 66, i empra bastant més sucre que la que publica el Saturday Evening Post de 1970. A Norman Rockwell sempre li van agradar les coses dolçes, però no edulcorades. Una visió que contrastarà amb la de Hopper, complementant-se entre elles, i creant un imaginari que ha arribat, a través del cinema, la música i la televisió, fins als nostres dies.



Bechamel mucho

Han passat set anys des de que vaig pujar aquest post sobre les samarretes de Catalunyam, i segueixo sent fan de les prendes de roba amb logos i motius absurds, en especial si són culinaris.

Avui em descobreix la übermeravellosa Carmela les peces de Obeso, amb la seva propia marca, els models "Bimba&Lorza", i sobre tot, les precioses, preciosísimes de Bechamel, una ganga a partir de 15€. Un bàsic imprescindible que no ha de faltar mai, mai, mai en el teu fons d'armari o safata de canelons, i que et farà un tipet incomparable! El must més hot de la life!


dissabte, 22 de març de 2014

Jack Monroe, cuinar contra l'austeritat.

(c) Jack Monroe
Deia Vázquez-Montalbán que menjar o no menjar era qüestió de diners, però que menjar bé o malament era qüestió de cultura. No sé què en pensaria la Jack Monroe d'aquesta cita, però sospito que hi estaria bastant d'acord. La seva història, tot i que situada a Gran Bretanya, podria ser la de tantes persones d'aquí. D'una vida normal i corrent, un daltabaix vital -una separació- li comporta no poder conciliar els horaris de la feina amb la maternitat. El seu ex contribueix en el que pot, però tampoc no està en una situació per tirar coets. Ella, davant la negativa dels seus empleadors de canviar-li els horaris, deixa la feina per cercar-ne un altre. I aquí comença la davallada: deutes, ajuts socials que es retarden, venda o penyora d'electrodomèstics, joguines del seu fill, peregrinació a bancs d'aliments, fam...

Crec que pocs països expliquen tant bé les dues concepcions del món que ara lluiten per imposar-se com Gran Bretanya. Del mateix lloc on neix l'estat del benestar, la Seguretat Social, i la millor televisió pública del món, en surt també una Margaret Thatcher (que en pau no descansi, la mala pècora), una férrea estratificació social, i una caverna mediàtica que res no té a envejar la nostra. En les seves penúries, a més, Jackie Monroe es sent acusada pels mitjans de viure a costa de l'estat com una paparra. Comença un blog que, empenyorat a temporades l'ordinador, haurà d'escriure a cop de teclat al mòbil. Fa un post on explica que la gana fa mal. Comença a pensar en receptes que allarguin una setmana amb el seu pressupost de dotze euros per a dues persones, i, segons les va penjant i explicant la seva història, el blog va guanyant en notorietat.

La seva situació ha canviat força, des d'aleshores: els posts es van convertir en un llibre i col·laboracions per a The Guardian i amb algun supermercat, i ella s'ha convertit en ambaixadora d'Oxfam contra la pobresa. Naturalment, la premsa tabloidea l'ha intentada desqualificar, qüestionant les seves tries, el seu estil de vida, i fins i tot la seva manera de cuinar. Ella ha respost les acusacions redreçant totes les falsetats (perquè allà, com aquí, n'hi ha uns quants que no deixen que la realitat els estalvii un bon titular). Sé que sóc una pesada perquè repeteixo sovint que cuinar és una de les eines polítiques més poderoses que tenim al nostre abast, però ho crec de debó. Cuinar bé, amb pocs diners, significa no deixar que la pobresa material es torni en misèria emocional, no ser dòcil, no callar. Consisteix en ser ciutadans, i no súbdits.

dimecres, 12 de març de 2014

Què esmorza el món?

)

I vosaltres, què heu esmorzat avui?

dimarts, 4 de març de 2014

Noves col·laboracions i una mica d'ordre (tenim un passat).


Els lectors veterans, si és que en queda algun, sabran que quan vaig començar aquest blog fa gairebé vuit anys, jo estava apartada del periodisme, vivint a la realitat paral·lela del món de l'edició. En la primera fase del meu treball en revistes i televisions, tot era analògic, i amb prou feines no hi havia ni web, motiu pel qual conservo molt pocs retalls del que vaig escriure o deixar d'escriure en l'època. Però com que d'uns anys ençà això ha canviat, és molt més fàcil fer-se un arxiu d'allò que un va treballant.

Avui, per comentar-vos tres noves col·laboracions meves aparegudes como qui diu ahir mateix. La primera és del blog Gastronosfera, on segueixo amb la meva línia de donar usos a bàsics del rebost, aquest cop centrant-me en les llaunes de tomàquet. La segona a Comida's Magazine, on parlo una mica dels bars del metro. I a la fi, penjo un reportatge del que n'estic particularment orgullosa, sobre calçots, per a la revista americana Chickpea. Dic orgullosa perquè l'he escrit en anglès (amb la inestimable col·laboració del meu cunyat Norman com corrector), i orgullosa perquè l'he fet amb dos fotògrafs tan talentosos com el Martí Sants i la Mireia Pérez.

Apart d'això, em decideixo a la fi a fer un portfolio dels meus links i pdfs. El podreu trobar a ma dreta, sota l'índex de receptes, amb el nom tan pretenciós com fals de The Collected Calpena. No hi ha tot el que he fet: He deixat fora articles de nutrició (tot i que si algú és prou massoca puc rescatar-los, però vaja...), textos petits, i alguna que altra tonteria perfectament prescindible, així com tots els articles que no tenen ni la més mínima relació amb la gastronomia. En falten molts: dels que he escrit i no han arribat a publicar-se, aquells dels que no me n'han donat un exemplar, i, sobre tot, els que espero que encara quedin per venir. Vostres són.